Elogi del capitalisme

Els dos grans sistemes que ens ajuden a regular les nostres relacions econòmiques (i també, la resta de relacions) són, o han estat, el capitalisme i la economia planificada. Pel que fa a l’economia planificada no cal parlar-ne. Hem vist prou clarament que no té futur, només ens ha portat a situacions complicades, injustes i cruels.
El capitalisme resta doncs com a únic sistema solvent per a resoldre aquestes relacions econòmiques i socials, sistema que els pusil·lànimes que no s’atreveixen a dir les coses pel seu nom en diuen economia de mercat.
No cal dir que aquesta economia de mercat només té un problema, com ja fa molts anys va dir el professor Samuelson, i darrerament ens ha recordat Galbraith, el problema és que no existeix, que el mercat lliure, no el veiem enlloc. No en calen gaires proves, només cal mirar al nostre voltant per veure que el mercat de l’energia està regulat, el de la telefonia també, pel que fa a les concessions de l’administració (l’aigua, les autopistes,...) cal posar-hi molt bona voluntat per veure-hi el funcionament d’una economia de mercat; l’agricultura està fora del mercat, els grans monopolis no pretenen (i aconsegueixen) altra cosa que funcionar a banda del sistema de mercat, tot el que es refereix al mercat immobiliari funciona com un mercat completament atípic on les alteracions del preu, els enganys i les arbitrarietats de les administracions en les seves qualificacions urbanístiques, estan a l’ordre del dia, i consegüentment no té res a veure amb l’economia de mercat; el transport (ferroviari i en bona part l’aeri) també funciona al marge del mercat, i de la resta que passa? Doncs que hi ha acords amigables entre els executius de les empreses per a no fer-se mal. Veiem cada dia empreses que no valen un pito dirigides per executius que no saben fer una o amb un canut, com són opades, com la seva cotització puja com l’escuma, amb una sola explicació: aconseguir augmentar el grau de monopoli i fugir de les regles de mercat. Per tant, ¿què en queda com a funcionament d’un sistema de mercat? ¿Quina part del PIB encara hi és inclosa? Ningú ha fet el càlcul, però amb aquesta introducció ja us asseguro jo que en queda ben poca cosa. Per tant, no cal fer escarafalls ni estripar-se les vestidures, quan hi ha alguna irregularitat en la formació dels preus.

Així i tot no ens queda cap dubte que aquest és l’únic sistema que ens dóna respostes clares a l'assignació de recursos i de rendiment de capital, com a conseqüència, naturalment, d’aquesta suposada eficient assignació de recursos. I si aquest és l’únic sistema que inspira una certa confiança ¿com podem resoldre els problemes d’abusos que planteja?
Simplificant, ens trobem doncs en dos sistemes possible: l’un, no fer res, l’altre intervenir, i potser encara n’hi ha un altre (l’economia social de mercat) que consisteix en intervenir només quan és indispensable.
És la idea del mecanismes perversos, del convenciment que els humans som tant soques que cada vegada que intervenim la caguem. Per tant, l’única solució és clara: no fer res!
Com dirien els coneixedors del món del futbol, aquesta és la grandesa del capitalisme, no fer res!

Resulta poc explicable perquè desprès d’haver descobert aquesta profunda idea intel·lectual, els humans ens hem dedicat a tornar científica aquesta matèria i així enviem als nostres fills més il·lustres a universitats com Harvard, Berkeley o altres, on a més de ensenyar-los-hi com funciona l’oferta i la demanda, i com es pot fer per alterar els mecanismes d’aquest mercat (o fer anar l’aigua al nostre molí), ens tornen uns ciutadans engreïts i estúpids amb aquests coneixements profunds (no fer res) però si amb un coneixement d’anglès més o menys important.
Així doncs a més de anar al lloc equivocat i van anar en el moment equivocat, hi van arribar tard, quan ja el perfum llibertari havia quedat extingit (1965) i l’ordre havia retornat al lloc d’on mai havia d’haver sortit.