Alguna cosa no quadra

El negoci del petroli

Faré una breu i necessàriament inconcreta referència a un dels misteris més ben guardats del planeta ¿a qui beneficia el negoci de l’energia? Naturalment m’estic referint estrictament a la qüestió de benefici empresarial i/o estatal, i mai a l’indiscutible paper beneficiós que té l’energia en el progrés humà. Per simplificar la qüestió em referiré, a títol d’exemple, només al petroli.


Per tot arreu ens inunden d’informació (o desinformació?) que parla de la corrupció dels països on s’extreu el petroli, la qual cosa és ben certa. Però ¿i la resta del circuit, queda al marge d’aquest assumpte?
Segur que hi ha informació més clara, però no l’he aconseguit trobar. Així doncs, la meva explicació és la següent: el desllorigador de la qüestió està en allò que va inventar un economista autèntic (Milton Friedman) i que tant agrada i repeteixen alguns executius: creació de valor per l’accionista, sense que quedi massa clar què vol dir realment aquesta frase.
Permeteu-me fer un càlcul a l’engròs. Entre el preu del litre de cru extret d’un pou (suposem un preu de 60 dòlars el barril de 159 litres, tot i que podria ser una altra xifra doncs les fluctuacions són permanents) -0,38 dòlars el litre-, i el preu que ens costa a les gasolineres -1 dòlar-, hi ha una diferència de 0,62 cèntims.
D’on surt aquest valor afegit? Una part, sens dubte, del cost de refinament i transport. Una altra, del subministrament i venda al detall. Una altra dels impostos (50% sobre preu final, molt variable d’un país a un altre). I finalment, una part residual queda confusa entre els beneficis dels intermediaris petroliers i de la seva cara dura, que traduït a roman paladino vol dir concessions i contubernis entre governs i petrolieres.
Una consideració a afegir. Més o menys ens diuen que un 25% del preu del cru en origen va a parar al país que el té en el seu subsòl (normalment no hi arriba mai, a Bolívia i Argentina entre un 18 i 20%, fins recentment que es van revoltar i van exigir un canvi substancial capgirant els percentatges), i la resta (fins als 0,38 dòlars) són costos d’extracció i prospecció, transport, refinament. Per arribar a la xifra d’un dòlar que he esmentat abans, cal recórrer als impostos i un capítol críptic anomenat marge comercial i industrial.
Cal tenir en compte que l’únic element que tenen en comú els diferents països (bàsicament m’estic referint als països industrialitzats) és el preu del cru. El demés (el marge comercial i industrial i els impostos) són absolutament diferents d’un país a l’altre. Sigui com sigui el negoci del petroli és força complicat i els números anteriors ho desmostren sobradament i no només complicat sinó sobretot poc transparent.

Continuem. El país productor per excel·lència, l’Aràbia Saudita, produeix uns 5 milions de barrils al dia (un 6% del total mundial de petroli extret, tot i que en determinats moments ha arribat fins als 10 milions de barrils/dia). És un país dictatorial per excel·lència, tot i que sempre ha sigut amic de les potències occidentals (especialment dels polítics petroliers americans). Si suposem que del preu de venda del producte extret (60 dòlars per barril), un 25% va a parar al país que detenta les reserves, i la resta se suposa cobreix altres costos, això ha de fer rajar un cabal de dòlars enorme que sembla va a parar integrament a les butxaques de la família real saudita. Per tant, no hi ha cap dubte que estem davant d’una família rica, molt rica (hem de recordar, però, que els membres de la família real a parar la mà són més de 5 mil, mentre la resta de població, que deu ser d’uns 23 milions d’habitants, ben poca cosa -per no dir res- en veuen d’aquests diners).
Per altra banda, si anem a la renda per càpita, és prou conegut com es calcula: sumant tots els ingressos d’un país, dividint aquest resultat pel nombre d’habitants (i que em disculpin els ortodoxes per aquesta definició tant casolana). Això comporta el conegut paradigma del pollastre, un se’n menja dos i l’altre cap, mentre el promig resulta que és d’un per càpita. Fetes aquestes operacions, sabeu quina renda té per càpita l’Arabia Saudita? Inferior a la d’Espanya! inferior a la del país quina producció més important és la mala llet, el turisme i l’especulació i corrupció immobiliària (l’any 2005, segons informe PNUD la renda per càpita d'Espanya era de 25.250 dòlars, mentre que la de l'Aràbia Saudita era de 12.510), amb el que les apreciacions dels espavilats que pensen que els països del Orient Mitjà són països rics queden en entredit.
I finalment una altra dada: ara sabem que l’any 2004 les 5 principals Companyies petrolieres (RD/Shell, BP, Total, Chevron Texaco, ExonMobil) van aconseguir uns beneficis de 85 mil milions de dòlars (65 mil milions d’euros); en un moment en que la benzina no para de pujar de preu, aquests opulents beneficis no sembla altra cosa que una estafa, sense que es pugui o vulgui assenyalar qui és el culpable.
Aquests beneficis que estan presentant les companyies petrolieres darrerament, fins i tot als EUA on els beneficis tenen una bona reputació, comencen a ennuegar-nos, segons una expressió de l’editorial del Bismarck Tribune (Dakota del Nord). Mentre els americans (i la resta de ciutadans de tots els països) s’apreten el cinturó per pagar les factures del petroli, les companyies petrolieres anuncien uns enormes beneficis, dopats per l’alça dels preus. Aquest és el resultat d’una economia de mercat tal com defensem els que som uns bons liberals.

També cal dir que les polítiques empresarials i governamentals que regeixen en el negoci del petroli, no han afavorit gens la millora de les condicions de vida dels pobles que tenen petroli en el seu subsòl. Així poblacions com les del Chad, Camerun, Nigèria, Angola, no han vist millorar el seu nivell de vida per motiu del cabal de petrodòlars que han arribat a alguns llocs del país. A Nigèria, desprès de 30 anys de producció de petroli (2 milions de barrils diaris), la situació de misèria extrema d’una part de la població, s’ha duplicat i s’ha estès a un 66% de la població. Les formes d’explotació, en el bon sentit de la paraula, introduïdes per les petrolieres han erosionat les institucions democràtiques existents i més d’una vegada els diners del petroli,de forma perversa, han servit per finançar guerres civils a la regió. És la paradoxa que es plantegen els africans: si Àfrica és rica en diamants, en or i en petroli, com és que el poble és tan pobre? (The paradox of plenty, Economist 20.12.2005). Jeffrey Sachs de Columbia University en un estudi de 1997 observava que els països rics en recursos creixien més lentament que els països pobres. L’explicació rep el nom de “Duch Disease” pels infortunis dels holandesos desprès de la fundació de la North Sea gas. Ara potser a Bolívia rebria el nom de ” Repsol Disease”.
Els circuits per on circulen els dòlars procedents del petroli en aquests països són prou enrevessats, però sembla que tothom* està d’acord en que es necessari fer el petroli transparent per evitar aquests circuits perversos dels diners del petroli.

* Des del Banc Mundial, que diu no hi ha motiu per contractes secrets, a Tony Blair, que promou la Extractive Industries Transparency Iniciative, fins a Georges Soros o la BP, estan d’acord amb aquesta idea (al contrari d’Exxon Mobil i altres petrolieres que sembla, però només ho sembla, no els agrada, tot i que recolzen la idea que els beneficis del petroli vagin al poble i no a comptes numerats a Suïssa).