Les vacances d'estiu dels mestres i dels nens
Novament el Sr. Puigpelat (Avui, 22.6.2008) ens explica els seus problemes per col·locar els nens quan l’escola s’acaba. L’any passat per aquestes dates ja va fer un escrit semblant queixant-se del paquet que li venia a sobre: tenir cura dels seus fills quan els mestres no els custodien.
Evidentment el Sr. Puigpelat no fa cap consideració sobre el que ha de ser (segons els seu documentat criteri) el curs escolar, ni sobre el que hauria de ser la feina dels mestres, o alguna aportació sobre l’educació i la responsabilitat dels mestres, però també dels pares i dels governs. Només el preocupa el que els mestres se’n vagin a Katmandú en les seves vacances.(per cert, jo en conec bastants de mestres i cap d’ells se’n va a Katmandú ni tan solament hi ha estat, però no dubto que l’informe documentat del Sr. Puigpelat deu tenir les dades corresponents).
Per altra banda quan un lliberal com el Sr. Puigpelat acusa de poc eficients els mestres, potser hauria de posar a la mateixa balança i amb la mateixa transparència quin sou guanya ell mateix i quantes hores treballa (no les que està fora de casa).
Com he dit conec bastants mestres i el seu sou és públic. Cap d’ells es pot permetre gaires alegries i sense ser mileuristes tampoc passen de dos mil euristes, per tant no em lliga amb la denúncia que tots els mestres van a Katmandú.
També conec algun periodista (no és cap mostra estadística) i sense conèixer el seu sou (que no és transparent), si conec el seu nivell de vida (cotxes, restaurants, cases, lloc de vacances,...). També he vist com els periodistes (programa 59’) parlaven de la nova Llei d’Educació i feien la pilota descaradament al Sr. Maragall (llei valenta, moderna, ...), es a dir, la trivialització de l’opinió periodística.
Que li sembla Sr. Puigpelat, seguim parlant dels mestres versus periodistes? Faci el que li sembli, però no em sembla bé que intenti escalfar l’ambient en contra dels mestres dels seus fills, als qui vull creure ha encomanat la seva educació renunciant a la quota que li correspon a vostè com a pare. Si té alguna aportació al respecte de com hauria de ser l’educació, esperaré la seva proposta (o la presenta a lloc pertinent, el Parlament, utilitzant els poder com a lobystes que tenen els periodistes), però si el tema és exclusivament el de les vacances dels mestres li faig un suggeriment, perquè no es fa mestre ja que és un xollo?
Una darrera cosa, a mi em semblaria bé que es parlés de conciliar (com diuen ara) els horaris dels treballadors (com vostè mateix) i els del treball, referit a tothom, fins i tot als mestres, però confondre les necessitats de col·locació dels nens amb la necessitat de la seva educació em sembla una mala solució. De totes maneres, si em permet la confiança, li diré que en un lliberal com vostè em sorprèn la proposta estalinista de que els fills estiguin a cura de l’estat (que l’escola se’n faci càrrec al cent per cent) alliberant als pares d’aquesta pesada càrrega.
Li demano que no se senti maltractat per tot el que li dic. També en l’editorial del seu diari (19.6) es parlava dels problemes d’acabar el curs en dijous, com si realment els hagués agafat de sorpresa (¿com és que sent públic el calendari escolar no havien fet aquesta acció a començament de curs quan encara es podia arreglar aquesta qüestió?). I no només això, sinó que estic a l’espera d’altres articles il·lustrats com el seu en que companys del ram es lamentin dels problemes que han d’assumir com a pares, o distorsionant l’opinió pública dient que aquí les vacances escolars són més llargues que a tot Europa i que els mestres a l’estiu es concentren a Katmandú.
Gerard Palacín és economista, no és mestre
(carta enviada a l'Avui el dia 22.6.2008 per la seva publicació)
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris pares i mestres. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris pares i mestres. Mostrar tots els missatges
diumenge, 22 de juny del 2008
dimarts, 19 de febrer del 2008
Les Bases per a la Llei d'Educació de Catalunya
Reflexions després d’una lectura ràpida
Resulta realment curiós que una Llei comenci per afirmar l’atribució als poders públics del dret a garantir aquest dret a l’educació. La veritat és que mai havia vist en els preàmbuls de les Lleis es justifiqués aquesta atribució a legislar per part dels poders públics. Talment sembla com si en dubtessin.
La Llei justifica les raons del canvi enumerant diversos punts: el fracàs escolar, la formació del professorat, els immigrants que ara ja són del 12,5% a l’escola, la distribució d’aquests immigrants, i no s’acab
a aquí, sinó que dóna raons econòmiques.
Aquí en aquest punt el llenguatge es complica per acabar no dient res. Ens parla de les necessitats de formació segons demanda el mercat pel període 2005-2010, on segons aquest estudi que ningú reconeix l’autoria, la majoria de la demanda d’aquest mercat serà d’estudis de tipus alt. No em lliga gaire amb les necessitats del dia d’avui, en que la formació universitària és necessària, però encara més la professional i la de nivell mig.
Tampoc entenc perquè ha de venir PISA a certificar-nos el nostre nivell de “fracàs” i el Conseller fa una interpretació estranya dels resultats. Estem per sota la mitjana, però de l’informe PISA 2003 (no s’han assabentat que ja s’ha publicat l’informe 2006!) en la competència lectora (la més desfavorable) estem un 3% per sota! I a més estem a nivells de França i lleugerament per damunt dels EUA, Noruega, etc. Aquest és el problema?
Dintre el fracàs escolar no parla de les responsabilitats dels polítics (els que han fet vuit Lleis Orgàniques d’Educació diferents) ni del paper d’aquesta societat permissiva que hem muntat entre tots i, sense dir-ho, trasllada tot el pes d’aquesta responsabilitat als mestres i a l’escola.
Ja entrant en les Bases per la nova Llei, veiem que s’estructura en sis punts que, per ser una proposta de Llei, estan encara molt a l’aire. Però, miraculosament quan es desenvolupen els sis punts es converteixen en deu (serà per assemblar-se als deu manaments?).
Comentaré només alguns punts:
Punt 1. L’equitat per garantir la igualtat d’oportunitats (molt bé! És un principi, hi haurà alguna concreció?).
L’estímul i el reconeixement de l’esforç (parla de la meritocràcia, la qual cosa dóna pistes de com el Conseller no sap què és això de la meritocràcia i de com es tracta aquest concepte en l’empresa privada, on la meritocràcia en mans dels executius serveix bàsicament per promocionar els amics; és això el que pretén el Govern Tripartit dels “germans” protegits i promocionats?).
La implantació de la cultura d’avaluació i de rendiment de comptes. Aquí si que he de reconèixer que el text m’ha tocat i enfonsat. Però, no hi ha la inspecció per fer aquesta feina? O vol dir el Conseller que els del Govern són tan inútils que no són capaços de fer aquestes avaluacions? Quin és el cos d’inspectors i què fa?
El dret dels pares i mares a que llurs fills rebin la formació religiosa i moral que estigui d’acord amb les seves conviccions. Què deu voler dir això? No estem en un país aconfessional (perquè no ens atrevim a dir laic)?
Punt 2. El servei públic es caracteritza per l’oferta mixta de serveis educatius. Aquesta oferta està constituïda per centres de titularitat i gestió pública i centres concertats. Aquest document que acompanya tantes taules, s’ha “oblidat” de donar la proporció i tendència de la translació de públic cap al sistema concertat.
Constata la distribució desigual dels alumnes amb dificultats (immigrants), i la solució que dóna és la que la Llei és que assegurarà la suficiència econòmica d’aquestes escoles, és a dir, res de res. No parla de redistribució de problemes, de la necessària exigència per les escoles concertades d’acceptació d’aquest alumnat.
Hi ha curiositats com la oda a la riquesa educativa del país, però no explica perquè, si la riquesa educativa és tan formidable, què hi van anar a fer a Finlàndia?
També en el capítol de curiositats (i recordant que no dóna cap referència a la proporció pública/privada i la seva evolució), que parla de la possibilitat de formes indirectes de gestió, que potser el Conseller sap el que vol dir, però els lectors que, com deia una “espavilada” periodista en el programa 59’, no hem superat els test de comprensió de lectura, se’ns escapa.
Punt 5. A la professió de docent és on s’ataca el problema de la formació, amb un text tan agressiu com: aquest punt correspon al sistema Universitari, tot i que és lògic que des del sistema educatiu es defineixin alguns requeriments. Què explícit, oi?
Per altra banda, el fracàs escolar l’acaben de descobrir, o és una cosa que se sap des de fa anys. Si ja ho saben des de fa anys i una part de la culpa la té la formació dels mestres, com és que encara no han proposat un canvi en aquesta formació (fvent-la més completa).
Com és que a l’escola conviu amb una profusió extraordinària el tema dels mestres interins que ni tan solament han passat les oposicions? Com és que darrerament, amb el requeriment de mestres més formats, han baixat l’exigència de les oposicions només per complir els compromisos del Conseller?
Punt 6. L’avaluació del sistema educatiu. Cal dir alguna cosa al respecte? Perquè no ho han posat en funcionament encara? No depèn d’ells? No tenen ja els mitjans? A què esperen?
Punt 8. Estableix ja definitivament una competència de l’escola pel que fa a l’aparcament dels nens. Es converteix en norma l’escolaritat obligatòria des dels 3 als 16 anys. Ho han vist a Finlàndia? Segur que no, ni a cap altre país d’Europa.
Conclusió:
La Llei, com deien uns “intel•ligents” -i mesells- periodistes al programa 59’, és una Llei “valenta” i el Conseller és un Conseller “valent”. Val a dir que aquests periodistes semblaven més aviat funcionaris del senyor Maragall més que no pas periodistes que volien treure l’entrellat d’alguna cosa.
Ara fora de una Llei valenta, no sembla pas que hagi de resoldre gaires coses.
Vull tornar a fer esment que des de la Transició portem vuit Lleis Orgàniques. Que cada polític nou que s’asseu a la poltrona comença de zero, com si mai s’hagués fet res, i comença a canviar les coses per fer-se veure i passar a la posteritat.
El Sr. Maragall és aquell que va posar sobre la taula la mancança de coneixement de castellà que tenien uns nens d’Olot i, en el transcurs del programa no va tenir cap inconvenient en reconèixer que això li havia dit el seu cosí, que ell no ho havia comprovat personalment (igual que Rajoy amb l’escalfament global).
Sobre el tema del vel a les escoles, la seva resposta és que la societat ja té prous mecanismes per resoldre aquest tema i, altra vegada amaga el cap sota l’ala quan no sap què dir (amb la qual cosa el vergonyant tema del vel de Salt se’l expulsa de sobre).
El Sr. Maragall és el que va organitzar (o va finalitzar) el merder de la sisena hora, sense saber perquè ho feia (a Finlàndia no ho fan pas, o no se’n va assabentar en el seu viatge?), i avui encara no han arribat els recursos promesos per aquesta sisena hora. Sembla que no volen pas privatitzar, però la sisena hora només té una finalitat: equiparar horaris de pública i privada, que la privada no estès en desaventatja.
El Sr. Maragall diu que el diàleg ja està al Parlament i si algú li replica el renya públicament i amb una certa acritud.
Quin és el resultat de tot això? Una absoluta desconfiança que no sé si justifica la vaga “preventiva” però si justifica un toc d’atenció a aquests polítics i periodistes que no saben el què es porten entre mans.
Pel que fa a la privatització de l’escola pública, la Llei no ho diu que es privatitzarà, com tampoc diu gran cosa, són una sèrie de principis que ningú sap a on portaran.
No ha passat ja el mateix amb la sanitat on els CAPS estan privatitzats?
Si creu que ha de privatitzar els centres i l’educació, que ho digui! Potser si que com afirma algun periodista, creu impossible que Maragall privatitzi l’educació. A mi més que el que vulgui fer aquest senyor el que em preocupa són les seves reaccions una mica viscerals, em preocupa el que pugui fer en tots aquells temes que acaba de descobrir en les seves recents competències, i em preocupa les fugides cap endavant.
Finalment, crec que el Sr. Maragall hauria de dir: mireu, els del Govern Tripartit som tant inútils que som incapaços de fer funcionar bé l’educació. Per tant, pel bé del país, de l’educació i de l’escola és molt millor que ho privatitzem.
Llavors segurament li diríem, si Sr. Maragall, té tota la raó.
PS. Evidentment els ciutadans n’estem tips dels polítics, perquè estan lluny dels ciutadans, però d’on surt aquesta prepotència dels periodistes (no tots), aquesta sapiència i suficiència d’aquests senyors que frivolitzen tot el que toquen. Jo també n’estic tip dels periodistes que parlen del que no saben. Això (de parlar del que no sé) ho puc fer jo, que no sóc expert ni publico els meus pensaments als diaris (perquè naturalment no m’ho publicarien).
Fa uns dies (12.2.08) vaig veure el programa 59’, els convidats per interrogar al Conseller d’Educació eren tots periodistes, tot i que semblaven més aviat funcionaris del seu Departament ja que no paraven de fer-li la rosca. En tot cas, aquests senyors i senyores que parlaven de la manca de formació dels mestres usaven un llenguatge que feia mal a les orelles. ¿Com és que no tenen un coneixement de la llengua una mica més presentable? Encara no saben usar els verbs de forma correcta, els és igual haver que tenir. Ni vocalitzen correctament ni construeixen bé les frases, i aquests individus són els que ens diuen com ha de ser l’educació. Són persones que la seva formació sobre els temes els arriba a través de les tertúlies però no a través de la lectura de documents ni de l’observació del món real.
No parlo només d’uns periodistes determinats. En aquest paquet hi entren la majoria (no tots). Des del director de diari que fan el seu article (lvd) fins a tot tipus de periodistes de tot pelatge. Tots a frivolitzar sense aportar dades ni arguments fora dels tòpics ja coneguts i que no venen a cuento, tots a carregar-se l’actual sistema educatiu, tots a donar llum verda a una proposta genèrica que no solucionarà res.
Pel que fa a la munió de polítics del nostre estimat Tripartit que darrerament han viatjat a Finlàndia per veure l’èxit d’aquell petit país pel que fa a l’educació, tant li feia si els viatgers tenien competències o no sobre aquest extrem, ells ho anaven a veure en situ per poder opinar en les reunions de Consell de Govern. Naturalment cap d’aquests viatgers es deu haver llegit l’informe PISA (és llarg i pesat, i les primeres versions són en anglès, la qual cosa, al igual que en el cas del Sr. Rajoy que també promulga el coneixement de l’anglès des dels 3 anys i reconeix que ell no en sap ni un borrall, desincentiva a la feligresia), i curiosament cap d’aquests viatgers destaca que a Finlàndia l’ensenyament és públic, mentre que aquests polítics pretenen deixar la qüestió de l’ensenyament privat com un assumpte d’eficàcia en la gestió.
Els sindicats (CCOO) han vingut a dir que tot el treball de molts anys per aconseguir un acord, el Conseller Maragall ho ha enviat a fer punyetes en quatre dies. Els sindicats van al que van, però, no tenen una mica de raó? O potser no, perquè les Bases per la Llei Maragall ja explica que aquesta Llei no és altra cosa que un necessari instrument precisament per desenvolupar el que ja estava previst en aquest Pacte i també perquè els Sindicats no han donat raons clares de l’enfrontament, o no les han sabut explicar.
Resulta realment curiós que una Llei comenci per afirmar l’atribució als poders públics del dret a garantir aquest dret a l’educació. La veritat és que mai havia vist en els preàmbuls de les Lleis es justifiqués aquesta atribució a legislar per part dels poders públics. Talment sembla com si en dubtessin.
La Llei justifica les raons del canvi enumerant diversos punts: el fracàs escolar, la formació del professorat, els immigrants que ara ja són del 12,5% a l’escola, la distribució d’aquests immigrants, i no s’acab
a aquí, sinó que dóna raons econòmiques.Aquí en aquest punt el llenguatge es complica per acabar no dient res. Ens parla de les necessitats de formació segons demanda el mercat pel període 2005-2010, on segons aquest estudi que ningú reconeix l’autoria, la majoria de la demanda d’aquest mercat serà d’estudis de tipus alt. No em lliga gaire amb les necessitats del dia d’avui, en que la formació universitària és necessària, però encara més la professional i la de nivell mig.
Tampoc entenc perquè ha de venir PISA a certificar-nos el nostre nivell de “fracàs” i el Conseller fa una interpretació estranya dels resultats. Estem per sota la mitjana, però de l’informe PISA 2003 (no s’han assabentat que ja s’ha publicat l’informe 2006!) en la competència lectora (la més desfavorable) estem un 3% per sota! I a més estem a nivells de França i lleugerament per damunt dels EUA, Noruega, etc. Aquest és el problema?
Dintre el fracàs escolar no parla de les responsabilitats dels polítics (els que han fet vuit Lleis Orgàniques d’Educació diferents) ni del paper d’aquesta societat permissiva que hem muntat entre tots i, sense dir-ho, trasllada tot el pes d’aquesta responsabilitat als mestres i a l’escola.
Ja entrant en les Bases per la nova Llei, veiem que s’estructura en sis punts que, per ser una proposta de Llei, estan encara molt a l’aire. Però, miraculosament quan es desenvolupen els sis punts es converteixen en deu (serà per assemblar-se als deu manaments?).
Comentaré només alguns punts:
Punt 1. L’equitat per garantir la igualtat d’oportunitats (molt bé! És un principi, hi haurà alguna concreció?).
L’estímul i el reconeixement de l’esforç (parla de la meritocràcia, la qual cosa dóna pistes de com el Conseller no sap què és això de la meritocràcia i de com es tracta aquest concepte en l’empresa privada, on la meritocràcia en mans dels executius serveix bàsicament per promocionar els amics; és això el que pretén el Govern Tripartit dels “germans” protegits i promocionats?).
La implantació de la cultura d’avaluació i de rendiment de comptes. Aquí si que he de reconèixer que el text m’ha tocat i enfonsat. Però, no hi ha la inspecció per fer aquesta feina? O vol dir el Conseller que els del Govern són tan inútils que no són capaços de fer aquestes avaluacions? Quin és el cos d’inspectors i què fa?
El dret dels pares i mares a que llurs fills rebin la formació religiosa i moral que estigui d’acord amb les seves conviccions. Què deu voler dir això? No estem en un país aconfessional (perquè no ens atrevim a dir laic)?
Punt 2. El servei públic es caracteritza per l’oferta mixta de serveis educatius. Aquesta oferta està constituïda per centres de titularitat i gestió pública i centres concertats. Aquest document que acompanya tantes taules, s’ha “oblidat” de donar la proporció i tendència de la translació de públic cap al sistema concertat.
Constata la distribució desigual dels alumnes amb dificultats (immigrants), i la solució que dóna és la que la Llei és que assegurarà la suficiència econòmica d’aquestes escoles, és a dir, res de res. No parla de redistribució de problemes, de la necessària exigència per les escoles concertades d’acceptació d’aquest alumnat.
Hi ha curiositats com la oda a la riquesa educativa del país, però no explica perquè, si la riquesa educativa és tan formidable, què hi van anar a fer a Finlàndia?
També en el capítol de curiositats (i recordant que no dóna cap referència a la proporció pública/privada i la seva evolució), que parla de la possibilitat de formes indirectes de gestió, que potser el Conseller sap el que vol dir, però els lectors que, com deia una “espavilada” periodista en el programa 59’, no hem superat els test de comprensió de lectura, se’ns escapa.
Punt 5. A la professió de docent és on s’ataca el problema de la formació, amb un text tan agressiu com: aquest punt correspon al sistema Universitari, tot i que és lògic que des del sistema educatiu es defineixin alguns requeriments. Què explícit, oi?
Per altra banda, el fracàs escolar l’acaben de descobrir, o és una cosa que se sap des de fa anys. Si ja ho saben des de fa anys i una part de la culpa la té la formació dels mestres, com és que encara no han proposat un canvi en aquesta formació (fvent-la més completa).
Com és que a l’escola conviu amb una profusió extraordinària el tema dels mestres interins que ni tan solament han passat les oposicions? Com és que darrerament, amb el requeriment de mestres més formats, han baixat l’exigència de les oposicions només per complir els compromisos del Conseller?
Punt 6. L’avaluació del sistema educatiu. Cal dir alguna cosa al respecte? Perquè no ho han posat en funcionament encara? No depèn d’ells? No tenen ja els mitjans? A què esperen?
Punt 8. Estableix ja definitivament una competència de l’escola pel que fa a l’aparcament dels nens. Es converteix en norma l’escolaritat obligatòria des dels 3 als 16 anys. Ho han vist a Finlàndia? Segur que no, ni a cap altre país d’Europa.
Conclusió:
La Llei, com deien uns “intel•ligents” -i mesells- periodistes al programa 59’, és una Llei “valenta” i el Conseller és un Conseller “valent”. Val a dir que aquests periodistes semblaven més aviat funcionaris del senyor Maragall més que no pas periodistes que volien treure l’entrellat d’alguna cosa.
Ara fora de una Llei valenta, no sembla pas que hagi de resoldre gaires coses.
Vull tornar a fer esment que des de la Transició portem vuit Lleis Orgàniques. Que cada polític nou que s’asseu a la poltrona comença de zero, com si mai s’hagués fet res, i comença a canviar les coses per fer-se veure i passar a la posteritat.
El Sr. Maragall és aquell que va posar sobre la taula la mancança de coneixement de castellà que tenien uns nens d’Olot i, en el transcurs del programa no va tenir cap inconvenient en reconèixer que això li havia dit el seu cosí, que ell no ho havia comprovat personalment (igual que Rajoy amb l’escalfament global).
Sobre el tema del vel a les escoles, la seva resposta és que la societat ja té prous mecanismes per resoldre aquest tema i, altra vegada amaga el cap sota l’ala quan no sap què dir (amb la qual cosa el vergonyant tema del vel de Salt se’l expulsa de sobre).
El Sr. Maragall és el que va organitzar (o va finalitzar) el merder de la sisena hora, sense saber perquè ho feia (a Finlàndia no ho fan pas, o no se’n va assabentar en el seu viatge?), i avui encara no han arribat els recursos promesos per aquesta sisena hora. Sembla que no volen pas privatitzar, però la sisena hora només té una finalitat: equiparar horaris de pública i privada, que la privada no estès en desaventatja.
El Sr. Maragall diu que el diàleg ja està al Parlament i si algú li replica el renya públicament i amb una certa acritud.
Quin és el resultat de tot això? Una absoluta desconfiança que no sé si justifica la vaga “preventiva” però si justifica un toc d’atenció a aquests polítics i periodistes que no saben el què es porten entre mans.
Pel que fa a la privatització de l’escola pública, la Llei no ho diu que es privatitzarà, com tampoc diu gran cosa, són una sèrie de principis que ningú sap a on portaran.
No ha passat ja el mateix amb la sanitat on els CAPS estan privatitzats?
Si creu que ha de privatitzar els centres i l’educació, que ho digui! Potser si que com afirma algun periodista, creu impossible que Maragall privatitzi l’educació. A mi més que el que vulgui fer aquest senyor el que em preocupa són les seves reaccions una mica viscerals, em preocupa el que pugui fer en tots aquells temes que acaba de descobrir en les seves recents competències, i em preocupa les fugides cap endavant.
Finalment, crec que el Sr. Maragall hauria de dir: mireu, els del Govern Tripartit som tant inútils que som incapaços de fer funcionar bé l’educació. Per tant, pel bé del país, de l’educació i de l’escola és molt millor que ho privatitzem.
Llavors segurament li diríem, si Sr. Maragall, té tota la raó.
PS. Evidentment els ciutadans n’estem tips dels polítics, perquè estan lluny dels ciutadans, però d’on surt aquesta prepotència dels periodistes (no tots), aquesta sapiència i suficiència d’aquests senyors que frivolitzen tot el que toquen. Jo també n’estic tip dels periodistes que parlen del que no saben. Això (de parlar del que no sé) ho puc fer jo, que no sóc expert ni publico els meus pensaments als diaris (perquè naturalment no m’ho publicarien).
Fa uns dies (12.2.08) vaig veure el programa 59’, els convidats per interrogar al Conseller d’Educació eren tots periodistes, tot i que semblaven més aviat funcionaris del seu Departament ja que no paraven de fer-li la rosca. En tot cas, aquests senyors i senyores que parlaven de la manca de formació dels mestres usaven un llenguatge que feia mal a les orelles. ¿Com és que no tenen un coneixement de la llengua una mica més presentable? Encara no saben usar els verbs de forma correcta, els és igual haver que tenir. Ni vocalitzen correctament ni construeixen bé les frases, i aquests individus són els que ens diuen com ha de ser l’educació. Són persones que la seva formació sobre els temes els arriba a través de les tertúlies però no a través de la lectura de documents ni de l’observació del món real.
No parlo només d’uns periodistes determinats. En aquest paquet hi entren la majoria (no tots). Des del director de diari que fan el seu article (lvd) fins a tot tipus de periodistes de tot pelatge. Tots a frivolitzar sense aportar dades ni arguments fora dels tòpics ja coneguts i que no venen a cuento, tots a carregar-se l’actual sistema educatiu, tots a donar llum verda a una proposta genèrica que no solucionarà res.
Pel que fa a la munió de polítics del nostre estimat Tripartit que darrerament han viatjat a Finlàndia per veure l’èxit d’aquell petit país pel que fa a l’educació, tant li feia si els viatgers tenien competències o no sobre aquest extrem, ells ho anaven a veure en situ per poder opinar en les reunions de Consell de Govern. Naturalment cap d’aquests viatgers es deu haver llegit l’informe PISA (és llarg i pesat, i les primeres versions són en anglès, la qual cosa, al igual que en el cas del Sr. Rajoy que també promulga el coneixement de l’anglès des dels 3 anys i reconeix que ell no en sap ni un borrall, desincentiva a la feligresia), i curiosament cap d’aquests viatgers destaca que a Finlàndia l’ensenyament és públic, mentre que aquests polítics pretenen deixar la qüestió de l’ensenyament privat com un assumpte d’eficàcia en la gestió.
Els sindicats (CCOO) han vingut a dir que tot el treball de molts anys per aconseguir un acord, el Conseller Maragall ho ha enviat a fer punyetes en quatre dies. Els sindicats van al que van, però, no tenen una mica de raó? O potser no, perquè les Bases per la Llei Maragall ja explica que aquesta Llei no és altra cosa que un necessari instrument precisament per desenvolupar el que ja estava previst en aquest Pacte i també perquè els Sindicats no han donat raons clares de l’enfrontament, o no les han sabut explicar.
dilluns, 25 de juny del 2007
Vacances escolars i altres qüestions
Els forjadors d’opinió
(publicat en la versió digital de l'Avui del 25.6.2007)
A mesura que s’acosten les vacances escolars comencen a publicar-se opinions certament agressives en contra dels mestres. Algunes són realment interessants, altres són simplement demagògiques i vull creure no calculen el dany que fan als que les emeten, als receptors de les seves invectives i en general a tot el sistema educatiu .
Comentaré diversos articles que he llegit a l’Avui de Francesc Puigpelat (10.6.07), Xavier Roig (22.6.07), Marçal Sintes (24.6.07) i Ada Castells (25.6.07). El lector determinarà ell mateix a quina categoria correspon encaixar cadascun d’ells.
Aquest forjadors d’opinió al·leguen diversos fets. N’esmentaré alguns d’ells i desprès introduiré les meves anotacions.
Els tòpics (certs) que introdueixen són: els canvis a la societat, la conciliació dels horaris escolars amb els de treball dels pares, la voluntat dels pares de traspassar a algú la responsabilitat de tenir cura dels seus fills, els interessos en allargar o escurçar les vacances escolars, els cost de tenir cura dels fills en aquest període, la queixa que l’Estat no els soluciona el seu problema, el interessos de les companyies de transport dels nens, el salari del mestres, el corporativisme dels mestres, la ineptitud dels polítics, la violència a l’escola, l’educació (la mala educació) actual dels joves. Curiosament cap d’ells parla de la qualitat de l’ensenyament o del que seria bo per l’ensenyament dels infants i, naturalment, fora d’allargar el curs escolar no aporten cap altra solució (per reducció a l’absurd la seva solució seria internar 365 dies a l’any els nens a l’escola?).
Algun d’ells fins i tot es permet ser sarcàstic (Roig); uns només s’indignen (Sintes). Altres es lamenten del paquet que els ve a sobre: tenir cura del seus fills (Puigpelat), o bé de la incultura del país (A.Castells), oblidant que ells en són la mostra més notable.
Cap d’ells fa la més petita reflexió de que estan parlant públicament dels mestres dels seus fills i si per escrit diuen el que diuen, què els deuen dir a casa verbalment?
Cap d’ells posa sobre la taula el problema de disciplina que hi ha a l’escola, en bona part propiciada per comentaris com els que fan ells que porten a la desconsideració i desprestigi dels mestres, dels mestres dels seus fills. Cap d’ells assumeix la quota de responsabilitat que té com part de la societat que entre tots formem, sinó que ho presenten des de fora: ells són d’un altre planeta.
Roig s’atura sobre el salari. Esmenta una taula de l’OCDE, i en cita la font. Com que la cita he anat a veure el que diu. La taula parla dels salaris dels mestres de primària i diu que guanyen 31 mil euros a l’any en el moment d’entrada. Tinc informació fidedigna d’un mestre de primària (declaració IRPF 2006) que fa més de 5 anys que és fix. El seu sou és de 24 mil euros bruts, per tots conceptes.
Veient aquesta font d’informació no em queda més remei que no creure’m res del que diu. Però és més ¿al Sr. Roig li sembla que 2 mil euros al mes per
a un mestre que porta 5 anys d’experiència i dedicació és un sou massa elevat? ¿Voldria el Sr. Roig que els mestres fossin mileuristes? ¿Voldria ell que és empresari mantenir els sous dels treballadors congelats durant 10 anys (com ha publicat ara la premsa) mentre les empreses continuïn guanyant diners a punta pala? La veritat és que no sé on vol anar a parar.
Roig parla de productivitat, concepte que com a empresari suposo ha de dominar. Posa l’exemple del transport escolar i del trasllat dels nens. Sembla que el seu concepte de productivitat deu ser que com més nens transportin amunt i avall més productivitat es genera. Roig no explica (segurament perquè no ho sap) que el que hauria de ser lògic és que els nens anessin a peu a l’escola i no d’una punta a l’altra de la ciutat perquè l’escola és més guai.
Un altre tòpic: els canvis a la societat. Vull creure que aquests forjadors d’opinió s’han assabentat que els canvis culturals i socials a la nostra societat occidental més importants van ocórrer en el període que va des de la finalització de la Segona Guerra mundial fins a la caiguda del mur de Berlín. Sincerament, em sorprèn que s’adonin ara d’aquests canvis i s’adonin de la incorporació de la dona al món del treball, etc. (els puc facilitar bibliografia).
Consegüentment a aquests canvis arriba la necessitat del pares d’endossar aquesta responsabilitat a algú, ja que ells treballen i no se’n poden ocupar. Alguna referència (vergonyant) a que l’Estat no se’n ocupa de solucionar el seu problema, etc. etc.
El corporativisme dels mestres. Bé, això si que passa de la ratlla. No que els mestres no siguin corporativistes, o que no defensin els seus interessos, sinó el que em resulta escandalós és que la denúncia vingui del grup professional més corporativista del món: els periodistes! Heu provat alguna vegada de fer comentaris (crítics) sobre algun article periodístic enviant una carta al director del periòdic en qüestió? Us la han publicat? Podeu dir el que vulgueu dels polítics, d’alguna empresa que no sigui espònsor del diari, i segurament la publicaran. Però si el comentari crític es refereix a un periodista, ja heu begut oli. Mai veurà la llum!
Respecte a les qüestions estrictes d’educació. Ningú es recorda que a Finlàndia (que està en boca de tots) l’ensenyament és públi
c i les interferències dels polítics són mínimes. Ningú es recorda que des de la Transició els polítics han reformat 8 vegades les Lleis -bàsiques- que li afecten i, a més, a Catalunya, ningú parla de l’invent de les 6 hores lectives pels alumnes (com és que aquí ningú diu que això és insòlit a tot Europa?).
Tot això em porta a dues conclusions:
La primera, no estic dient que no s’hagi de modificar el calendari escolar. Probablement s’haurà de fer, però que com a únic argument es presenti l’aparcament dels nens comprendreu que això rebota als mestres. No sé que pensarien els periodistes si els diguessin que ells, mentre fan la seva feina d’escriure articles, haguessin de tenir cura de 6, 8 o 10 nens cadascun d’ells a casa seva o al despatx del seu periòdic. Qui els ha dit als periodistes que els mestres s’han d’ocupar de fer la funció de pares? Els mestres s’han d’ocupar de l’educació escolar dels nens (no de l’educació familiar). Centrem doncs la discussió sobre l’educació i veiem què cal fer per millorar-la i, naturalment, si convé modificar el calendari, fins i tot per motius de conciliació d’horaris, també s’ha de fer, però sempre sense perdre l’objectiu educació.
La segona, tornem a Finlàndia on els nostres polítics han anat (amb una representació prou generosa) a veure el funcionament d’un país on l’educació no és discuteix. Les seves conclusions són: els mestres tenen un gran prestigi i no sofreixen la pressió dels pares, dels alumnes i dels mitjans que qüestionen permanentment la seva feina.
Com és que aquí això no passa? És culpa dels mestres que són uns soques, uns irresponsables i bandarres? Els canvis continus en els sistema d’educació n’és la causa? Els canvis a la societat, amb uns pares que no assumeixen el més petit compromís
hi té alguna cosa a veure? Els forjadors d’opinió ajuden a aquest estat de coses?
D’una discussió seriosa d’aquests dos punts n’ha de sortir la solució.
Una darrera qüestió vull deixar clara. No sóc mestre, però tampoc sóc neutral. Emocionalment estic implicat amb el tema dels mestres i de l’educació, per la qual cosa em sento agredit quan sento i llegeixo determinades opinions, al meu criteri demagògiques, trivials i fins i tot malèvoles en alguns casos.
Observacions:
L'escrit precedent el vaig trametre al diari desprès d'haver-ne enviat, un directament al Sr. Puigpelat i un altre, referit a l'escrit del Sr. Roig, directament a la Bústia de l'Avui que fou publicat el 1.7.2007.
Escrit al Sr. Puigpelat:
Em sembla que li havia de dir alguna cosa del seu article del dia 10.6.2007. Com sigui que per la via de la Bústia ja conec el resultat (quan es tracta d’alguna crítica als col·laboradors no es publica mai*), he decidit com a mínim dir-li directament el que penso.
Diu que té problemes amb les vacances escolars i que voldria que el papà Govern els hi ho solucionés. També aprofita per fer una clara demagògia sobre el treball dels mestres però no parla de cap manera de si els horaris escolars són adequats o no, bé després d’una anàlisi, bé per comparació amb el que es fa a la resta d’Europa.
Deixi’m dir-li que opinions com la seva no ajuden gens ni mica en prestigiar el treball dels mestres ni en donar-los l’autoritat que sembla que tots reclamem. Suposo que a casa seva vostè, als seus fills, els deu estar dient que els dropos dels mestres només pensen en fer vacances.
Parla també dels horaris de treball, dels horaris de les dones, de que la societat ha canviat, i ho barreja amb els horaris dels mestres, com si fos la mateixa cosa. Si vostè o la nostra societat té un problema no resolt (ni assumit) d’aparcament dels nens perquè a casa fan nosa i els pares arribem cansats i no volem parlar amb els nostres fills, crec que la solució passa per algun altre punt que no és l’allargament de l’horari escolar (sap que sobre la sisena hora no hi ha parangó a Europa?).
De mestres, com de periodistes, n’hi ha de tota manera, però ben segur que de mestres professionals encara abunden més que no pas en altres professions, encara que molts mantinguin la tesis que és una professió a la que la gent hi acudeix perquè és còmoda (sense conèixer ni molt ni poc quin és el treball dels mestres).
Ah!, per si un cas li dic que no sóc mestre, però em sembla que tot el que es faci per desprestigiar la professió és fer un mal servei al país i a la societat.
* he escrit nombroses cartes en contra d’opinions de fonamentalistes com Alfons Quintà, immadurs (per dir-ho de forma suau) com Salvador Sostres, panxacontents i autosatisfets amb ells mateixos com Joan Oliver, i altres que mai s’han publicat, per la qual cosa he deixat d’enviar opinions que sembla que molesten a la direcció d’aquest diari.
Escrit al Diari (publicat el 1.7.2007) referit al escrit del Sr. Roig:
Aquests dies proliferen els escrits que parlen de les vacances dels mestres. Sembla ser que als pares només ens preocupa l’escola quan arriba l’època de vacances. Recentment l’article de Xavier Roig parla, a més, del que guanyen els mestres. Ell ens diu que guanyen més que a cap altre país d’Europa. Ens cita una taula. Jo en citaria una altra: el percentatge del PIB que destina cada país a l’educació. Sap el Sr. Roig que Espanya és el país que destina menys recursos a l’educació? (per darrera només està Irlanda i Grècia, Informe PNUD 2006). Al Sr. Roig li faria la mateixa pregunta que li van fer a Mariano Rajoy ¿i vostè quan guanya? ¿Quàntes hores treballa?
Perquè no parlen de les necessitats dels nens i no de les necessitats dels pares?
Aquesta forma de desacreditar als mestres no ajuda gens a millorar el país. Però suposo que a vostè tant se li’n dóna.
També Wilaweb (26.6.2007) se'n va fer ressó. Trascric les paraules del seu director Vinceç Partal:
Fa dies que volia escriure sobre el tema arran d'un article d'en Xavier Roig a l'Avui, però es veu que la cosa no acaba aquí: Francesc Puigpelat, Marçal Sintes i Ada Castells, també s'hi afegeixen amb opinions diverses. Tots estan preocupats per on posaran als seus fills durant aquests mesos, però, a priori, no sembla que els preocupi l'educació que han de rebre.La manca de temps fa que no m'hi pugui posar a fons, però, per sort, hi ha gent que està a l'aguait i que posa els punts sobre les is.
(publicat en la versió digital de l'Avui del 25.6.2007)
A mesura que s’acosten les vacances escolars comencen a publicar-se opinions certament agressives en contra dels mestres. Algunes són realment interessants, altres són simplement demagògiques i vull creure no calculen el dany que fan als que les emeten, als receptors de les seves invectives i en general a tot el sistema educatiu .
Comentaré diversos articles que he llegit a l’Avui de Francesc Puigpelat (10.6.07), Xavier Roig (22.6.07), Marçal Sintes (24.6.07) i Ada Castells (25.6.07). El lector determinarà ell mateix a quina categoria correspon encaixar cadascun d’ells.
Aquest forjadors d’opinió al·leguen diversos fets. N’esmentaré alguns d’ells i desprès introduiré les meves anotacions.
Els tòpics (certs) que introdueixen són: els canvis a la societat, la conciliació dels horaris escolars amb els de treball dels pares, la voluntat dels pares de traspassar a algú la responsabilitat de tenir cura dels seus fills, els interessos en allargar o escurçar les vacances escolars, els cost de tenir cura dels fills en aquest període, la queixa que l’Estat no els soluciona el seu problema, el interessos de les companyies de transport dels nens, el salari del mestres, el corporativisme dels mestres, la ineptitud dels polítics, la violència a l’escola, l’educació (la mala educació) actual dels joves. Curiosament cap d’ells parla de la qualitat de l’ensenyament o del que seria bo per l’ensenyament dels infants i, naturalment, fora d’allargar el curs escolar no aporten cap altra solució (per reducció a l’absurd la seva solució seria internar 365 dies a l’any els nens a l’escola?).
Algun d’ells fins i tot es permet ser sarcàstic (Roig); uns només s’indignen (Sintes). Altres es lamenten del paquet que els ve a sobre: tenir cura del seus fills (Puigpelat), o bé de la incultura del país (A.Castells), oblidant que ells en són la mostra més notable.
Cap d’ells fa la més petita reflexió de que estan parlant públicament dels mestres dels seus fills i si per escrit diuen el que diuen, què els deuen dir a casa verbalment?
Cap d’ells posa sobre la taula el problema de disciplina que hi ha a l’escola, en bona part propiciada per comentaris com els que fan ells que porten a la desconsideració i desprestigi dels mestres, dels mestres dels seus fills. Cap d’ells assumeix la quota de responsabilitat que té com part de la societat que entre tots formem, sinó que ho presenten des de fora: ells són d’un altre planeta.
Roig s’atura sobre el salari. Esmenta una taula de l’OCDE, i en cita la font. Com que la cita he anat a veure el que diu. La taula parla dels salaris dels mestres de primària i diu que guanyen 31 mil euros a l’any en el moment d’entrada. Tinc informació fidedigna d’un mestre de primària (declaració IRPF 2006) que fa més de 5 anys que és fix. El seu sou és de 24 mil euros bruts, per tots conceptes.
Veient aquesta font d’informació no em queda més remei que no creure’m res del que diu. Però és més ¿al Sr. Roig li sembla que 2 mil euros al mes per
a un mestre que porta 5 anys d’experiència i dedicació és un sou massa elevat? ¿Voldria el Sr. Roig que els mestres fossin mileuristes? ¿Voldria ell que és empresari mantenir els sous dels treballadors congelats durant 10 anys (com ha publicat ara la premsa) mentre les empreses continuïn guanyant diners a punta pala? La veritat és que no sé on vol anar a parar.Roig parla de productivitat, concepte que com a empresari suposo ha de dominar. Posa l’exemple del transport escolar i del trasllat dels nens. Sembla que el seu concepte de productivitat deu ser que com més nens transportin amunt i avall més productivitat es genera. Roig no explica (segurament perquè no ho sap) que el que hauria de ser lògic és que els nens anessin a peu a l’escola i no d’una punta a l’altra de la ciutat perquè l’escola és més guai.
Un altre tòpic: els canvis a la societat. Vull creure que aquests forjadors d’opinió s’han assabentat que els canvis culturals i socials a la nostra societat occidental més importants van ocórrer en el període que va des de la finalització de la Segona Guerra mundial fins a la caiguda del mur de Berlín. Sincerament, em sorprèn que s’adonin ara d’aquests canvis i s’adonin de la incorporació de la dona al món del treball, etc. (els puc facilitar bibliografia).
Consegüentment a aquests canvis arriba la necessitat del pares d’endossar aquesta responsabilitat a algú, ja que ells treballen i no se’n poden ocupar. Alguna referència (vergonyant) a que l’Estat no se’n ocupa de solucionar el seu problema, etc. etc.
El corporativisme dels mestres. Bé, això si que passa de la ratlla. No que els mestres no siguin corporativistes, o que no defensin els seus interessos, sinó el que em resulta escandalós és que la denúncia vingui del grup professional més corporativista del món: els periodistes! Heu provat alguna vegada de fer comentaris (crítics) sobre algun article periodístic enviant una carta al director del periòdic en qüestió? Us la han publicat? Podeu dir el que vulgueu dels polítics, d’alguna empresa que no sigui espònsor del diari, i segurament la publicaran. Però si el comentari crític es refereix a un periodista, ja heu begut oli. Mai veurà la llum!
Respecte a les qüestions estrictes d’educació. Ningú es recorda que a Finlàndia (que està en boca de tots) l’ensenyament és públi
c i les interferències dels polítics són mínimes. Ningú es recorda que des de la Transició els polítics han reformat 8 vegades les Lleis -bàsiques- que li afecten i, a més, a Catalunya, ningú parla de l’invent de les 6 hores lectives pels alumnes (com és que aquí ningú diu que això és insòlit a tot Europa?).Tot això em porta a dues conclusions:
La primera, no estic dient que no s’hagi de modificar el calendari escolar. Probablement s’haurà de fer, però que com a únic argument es presenti l’aparcament dels nens comprendreu que això rebota als mestres. No sé que pensarien els periodistes si els diguessin que ells, mentre fan la seva feina d’escriure articles, haguessin de tenir cura de 6, 8 o 10 nens cadascun d’ells a casa seva o al despatx del seu periòdic. Qui els ha dit als periodistes que els mestres s’han d’ocupar de fer la funció de pares? Els mestres s’han d’ocupar de l’educació escolar dels nens (no de l’educació familiar). Centrem doncs la discussió sobre l’educació i veiem què cal fer per millorar-la i, naturalment, si convé modificar el calendari, fins i tot per motius de conciliació d’horaris, també s’ha de fer, però sempre sense perdre l’objectiu educació.
La segona, tornem a Finlàndia on els nostres polítics han anat (amb una representació prou generosa) a veure el funcionament d’un país on l’educació no és discuteix. Les seves conclusions són: els mestres tenen un gran prestigi i no sofreixen la pressió dels pares, dels alumnes i dels mitjans que qüestionen permanentment la seva feina.
Com és que aquí això no passa? És culpa dels mestres que són uns soques, uns irresponsables i bandarres? Els canvis continus en els sistema d’educació n’és la causa? Els canvis a la societat, amb uns pares que no assumeixen el més petit compromís
hi té alguna cosa a veure? Els forjadors d’opinió ajuden a aquest estat de coses?D’una discussió seriosa d’aquests dos punts n’ha de sortir la solució.
Una darrera qüestió vull deixar clara. No sóc mestre, però tampoc sóc neutral. Emocionalment estic implicat amb el tema dels mestres i de l’educació, per la qual cosa em sento agredit quan sento i llegeixo determinades opinions, al meu criteri demagògiques, trivials i fins i tot malèvoles en alguns casos.
Observacions:
L'escrit precedent el vaig trametre al diari desprès d'haver-ne enviat, un directament al Sr. Puigpelat i un altre, referit a l'escrit del Sr. Roig, directament a la Bústia de l'Avui que fou publicat el 1.7.2007.
Escrit al Sr. Puigpelat:
Em sembla que li havia de dir alguna cosa del seu article del dia 10.6.2007. Com sigui que per la via de la Bústia ja conec el resultat (quan es tracta d’alguna crítica als col·laboradors no es publica mai*), he decidit com a mínim dir-li directament el que penso.
Diu que té problemes amb les vacances escolars i que voldria que el papà Govern els hi ho solucionés. També aprofita per fer una clara demagògia sobre el treball dels mestres però no parla de cap manera de si els horaris escolars són adequats o no, bé després d’una anàlisi, bé per comparació amb el que es fa a la resta d’Europa.
Deixi’m dir-li que opinions com la seva no ajuden gens ni mica en prestigiar el treball dels mestres ni en donar-los l’autoritat que sembla que tots reclamem. Suposo que a casa seva vostè, als seus fills, els deu estar dient que els dropos dels mestres només pensen en fer vacances.
Parla també dels horaris de treball, dels horaris de les dones, de que la societat ha canviat, i ho barreja amb els horaris dels mestres, com si fos la mateixa cosa. Si vostè o la nostra societat té un problema no resolt (ni assumit) d’aparcament dels nens perquè a casa fan nosa i els pares arribem cansats i no volem parlar amb els nostres fills, crec que la solució passa per algun altre punt que no és l’allargament de l’horari escolar (sap que sobre la sisena hora no hi ha parangó a Europa?).
De mestres, com de periodistes, n’hi ha de tota manera, però ben segur que de mestres professionals encara abunden més que no pas en altres professions, encara que molts mantinguin la tesis que és una professió a la que la gent hi acudeix perquè és còmoda (sense conèixer ni molt ni poc quin és el treball dels mestres).
Ah!, per si un cas li dic que no sóc mestre, però em sembla que tot el que es faci per desprestigiar la professió és fer un mal servei al país i a la societat.
* he escrit nombroses cartes en contra d’opinions de fonamentalistes com Alfons Quintà, immadurs (per dir-ho de forma suau) com Salvador Sostres, panxacontents i autosatisfets amb ells mateixos com Joan Oliver, i altres que mai s’han publicat, per la qual cosa he deixat d’enviar opinions que sembla que molesten a la direcció d’aquest diari.
Escrit al Diari (publicat el 1.7.2007) referit al escrit del Sr. Roig:
Aquests dies proliferen els escrits que parlen de les vacances dels mestres. Sembla ser que als pares només ens preocupa l’escola quan arriba l’època de vacances. Recentment l’article de Xavier Roig parla, a més, del que guanyen els mestres. Ell ens diu que guanyen més que a cap altre país d’Europa. Ens cita una taula. Jo en citaria una altra: el percentatge del PIB que destina cada país a l’educació. Sap el Sr. Roig que Espanya és el país que destina menys recursos a l’educació? (per darrera només està Irlanda i Grècia, Informe PNUD 2006). Al Sr. Roig li faria la mateixa pregunta que li van fer a Mariano Rajoy ¿i vostè quan guanya? ¿Quàntes hores treballa?
Perquè no parlen de les necessitats dels nens i no de les necessitats dels pares?
Aquesta forma de desacreditar als mestres no ajuda gens a millorar el país. Però suposo que a vostè tant se li’n dóna.
També Wilaweb (26.6.2007) se'n va fer ressó. Trascric les paraules del seu director Vinceç Partal:
Fa dies que volia escriure sobre el tema arran d'un article d'en Xavier Roig a l'Avui, però es veu que la cosa no acaba aquí: Francesc Puigpelat, Marçal Sintes i Ada Castells, també s'hi afegeixen amb opinions diverses. Tots estan preocupats per on posaran als seus fills durant aquests mesos, però, a priori, no sembla que els preocupi l'educació que han de rebre.La manca de temps fa que no m'hi pugui posar a fons, però, per sort, hi ha gent que està a l'aguait i que posa els punts sobre les is.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)