divendres, 8 de juliol del 2011
I no estan entre reixes!
L'AVE, els nous i vells aeroports, i l'estat mental dels nostres governants
Ha costat molts anys però finalment sembla que ja tots estem d’acord amb que algunes de les actuacions dels nostres governants han estat delictives, especialment en el que suposa de malbaratament de diners.
Gràcies al professor Germà Bel, que fa molts anys ens va explicant com s’ha muntat la cosa, ara ja ningú pot ignorar les mesquineses i disfuncionaments mentals dels nostres governants, especialment pel que fa a les infraestructures.
Fou en temps de Felipe González, i d’aquell noi tan graciós que es diu Alfonso Guerra, quan com a mostra de modernitat del nostre país van posar la primera pedra per a una infraestructura del segle XXI digna dels països més rics del món. Era l’AVE de Madrid a Sevilla.
Desprès vingué José Maria Aznar que va prometre que totes les capitals de província estarien unides a Madrid amb una línia d’alta velocitat. Fantàstic! És un pla que només costarà 250 mil milions d’euros! D’on sortiran? Ningú ho sap. Servirà per alguna cosa aquesta extensa xarxa de trens ràpids? Si, serviran per ocasionar-nos unes despeses de manteniment que ens duran a la ruïna.
I els que vingueren desprès -Rodríguez Zapatero- van continuar en aquesta línia, i ara ens trobem on ens trobem. S’han invertit (o esquarterat i dilapidat) 97 mil milions d’euros (un 10% del PIB d l’Estat espanyol) per posar en funcionament una infraestructura que no té cap ni peus; respon a la megalomania dels nostres governants i posar negre sobre blanc l’estupidesa d’aquests homes i dones (a banda dels esmentats primers actors, recordeu la Maleni?).
Ni una d’aquestes noves línies és rendible econòmicament ni socialment. Tenim 2800 quilòmetres de línies d’alta velocitat que ens ocasionen més de 100 mil euros de manteniment per quilòmetre de línia i 180 mil en cas de ser un túnel. Ho diu el Ministre de Foment; no en tenim ni per pagar el manteniment! I la festa continua...
Mentre, s’han malbaratat milions i milions d’euros, en bona part pagats pels països rics de la comunitat europea i la resta amb càrrec al pressupost de l’Estat, és a dir, amb els diners de tots nosaltres.
Cap més país del món ha plantejat una bestiesa d’aquest calibre (potser els xinesos, que tenen més quilòmetres de línia en funcionament i que no són pas cap exemple de forma de govern). Els demés països sembla que abans d’emprendre una bestiesa tan descomunal han fet alguns estudis i ho han desestimat.
Nosaltres (vull dir els nostres governants) no. Segurament ni hem fet cap estudi del cost i la rendibilitat i si l’hem fet m’agradaria veure’ls i com sintonitzen amb la realitat.
Desprès d’aquesta immensa bajanada, correspon reduir el pressupost per educació i sanitat. Algú sap com lliga tot això?
També corre la brama que alguns polítics s’han enriquit amb aquest tema de l’AVE, de les concessions, de les expropiacions i d’aquest flux de diners que raja sense parar. S’ha dit abastament. Algú ho ha investigat? Sembla ser que no...
Desprès de l’AVE han vingut els aeroports. En un país petit els passatgers no són suficients per omplir avions, ni es justifica una despesa tan elevada especialment en trajectes curts.
Els aeroports són caríssims i ara que els tenim en “funcionament” tothom mira cap a una altra banda. Què hi fa l’aeroport de Castelló, el de Ciudad Real, el d’Alguaire? Quins són els estudis que s’han fet i quin seguiment es fa dels seus resultats? Tot són preguntes. Cap resposta.
Els primer responsables, entre tant, continuen donant-nos conferències sobre què hem de fer els ciutadans. Cap acte de contrició, cap penediment, cap fiscal ni jutge els ha cridat a declarar. Han sigut un desastre que ens ha portat a la misèria, i els seus responsables (Felipe González, José M. Aznar, Rodríguez Zapatero) encara no estan a la presó... Què més ha de passar perquè els engarjolin!
Ens tornaran a dir aquests incompetents governants que ara hem canviat les bases de la nostra economia i si estem invertint en infraestructures?
Una publicitat singular
(carta enviada al diari Avui amb data 8.7.2011, no publicada)
Estem trobant per tot arreu uns cartells que ens inciten a fer-nos banquers, concretament per 1000 euros ja en podem ser. Una publicitat més que discutible perquè incitar-nos a ser banquer amb el poc prestigi que té la professió i amb el convenciment que aquests individus són un càncer per la nostra societat, sembla més aviat un greu error aquest enfocament.
La veritat és que em sorprèn la poca imaginació de les agències de publicitat i el poc criteri que tenen els directius de les empreses a l’hora de contractar-les. En els moments actuals en que els nens a l’escola prefereixen dir que el seu pare (o mare) treballa en un bordell com a pianista, en lloc de reconèixer que és un banquer, a què ve aquesta propaganda esbiaixada i errònia?
A LVD del dia 11.7.2011 Màrius Serra publica un article -molt millor que la meva carta- sobre aquest mateix tema. Veure a continuació:
Hijo, soy bankera
El RUNRÚN Màrius Serra
Los cerebrines de Bankia llegan a la sabia conclusión de que la profesión de banquero tiene hoy un gran prestigio social
Este viernes hará dos meses que empezó el movimiento del 15-M, conocido como el de los indignados.Ayer se cumplió un año de la gran manifestación independentista del 10-J que llenó las calles de catalanes indignados por la sentencia del Estatut. Son dos olas de indignación de signo diverso, a pesar de las convergencias. El efecto aniversario ha multiplicado los debates sobre las consecuencias del 10-J. El balance va por barrios. Si, por ejemplo, nos parásemos ante un quiosco podríamos llegar a la conclusión de que la movilización hizo aumentar la presencia del catalán. Si, por contra, nos dedicásemos a analizar el nuevo mapa político, veríamos que el espacio independentista (en sentido literal) o soberanista (en figurado) adopta un aire gaudiniano. Ahora predomina el trencadís. A pesar de la victoria de CiU, la unidad de la calle se diversificó en la urna. En cuanto a la segunda ola de indignación, todavía es pronto para debatir sus consecuencias políticas, aunque se adivinan algunos movimientos. Pronto nos inundarán con debates, suplementos y libros sobre el tema. De momento, cuando se acaban de desmantelar los campamentos y aún no se han cumplido ni dos meses de las primeras protestas, dos son las huellas más visibles en las páginas de los diarios.
La primera es la investigación judicial sobre el presunto fraude de la SGAE. Es un caso complejo, pero queda claro que la lucha contra la ley Sinde articuló un movimiento clave para explicar la protesta (sobre todo en Sol) y de aquella lucha salen estas denuncias. La segunda tiene presencia en los medios de comunicación a través del doloroso método del pago. ¿Vieron los anuncios protagonizados por seres anónimos que pronto se harán bankero o bankera?Por ejemplo, una maestra: "Los niños le llaman la seño. No saben que pronto se hará Bankera". Sí, bankera,con ka de okupa perrofláutico. Es una campaña delirante para colocar acciones de una entidad financiera denominada Bankia que reúne a siete cajas que se han caracterizado por su gran eficiencia contable, ejem, capitaneadas por Caja Madrid y Bancaja. Los cerebrines de Bankia han llegado a la sabia conclusión de que ahora mismo la profesión de banquero tiene un gran prestigio social. Y, para que no les digan que no son sensibles a las reivindicaciones de la gente, destacan la K con el color verde (esperanza) corporativo. Eso sí, te querrán bankero pero te cobran dos euros al mes de mantenimiento si el saldo de tu cuenta está por debajo de los 2.000 euros, en la línea del capitalismo ético, ese extraordinario concepto ideado por Sarkozy el otoño de 2008, cuando la crisis empezaba a sacar la patita en todo el mundo excepto en la Moncloa. Sarkozy predicaba "el fin del laissez-faire y la refundación del capitalismo sobre bases éticas".
La campaña del "hazte Bankera" merecería un premio Pessoa, que aún no existe pero deberemos crearlo con urgencia para premiar la publicidad más torera. Fernando Pessoa escribió O banqueiro anarquista siete años antes del crack económico del 29. En la obra del portugués un viejo anarquista argumenta, con una lógica aplastante no exenta de paradojas, que la única posibilidad que le queda de mantener su militancia ácrata es hacerse banquero. Los de Bankia deben de pensar lo mismo. Los pobres empleados de banca lo agradecerán. Conozco a unos cuantos que, desde hace unos meses, disimulan cuando sus hijos pequeños les piden para algún trabajo escolar que de qué trabaja papá o mamá. Uno de ellos incluso se planteaba decir que era pianista en un burdel.
dissabte, 2 de juliol del 2011
Els importa un cogombre
(carta enviada a La Vanguardia el dia 2.7.2011 referent a l'article publicat aquest mateix dia pel professor Sala i Martín, no publicada)
El Sr. Sala i Martín ens alliçona com hem d'enfocar les nostres relacions econòmiques i de convivència. Ell és un ensenyant i, per tant, ha de conèixer com funciona la nostra societat en un apartat tan estimat per nosaltres com és l'educació. A més té l'experiència africana del bé que funcionen les coses quan no hi ha cap interferència per part dels governs respectius. Si ho he entés bé fa una oda al sistema de mercat i deu pensar que encara que no tots sortim del mateix punt de partida i alguns hagin nascut amb la flor al cul mentre que altres han nascut amb la misèria enganxada a la pell, el que hem de fer tots plegats és espavilar-nos. El sistema de mercat és el que resol d
e forma més eficient les nostres preocupacions. La comparació és altament pedagògica i clarificadora; comparar l'educació amb el funcionament d'un supermercat és senzillament genial, i més encara en boca d'un ensenyant.
En el que si estic d'acord és en el sisstema proposat pel senyor Rubalcaba, d'implementar un MIR pels ensenaynts (de tot nivell). Això si, aquest MIR s'hauria d'implementar primer en els economistes (que l'espifien dia si dia també), desprès en els polítics (que no n'encerten una), i en totes les altres professions. D'aquesta manera per poder exercir les professions començariem als 30 anys, reduiriem l'atur i als joves els pagariem un sou de misèria.
Sala i Martín dóna tres possibles explicacions sobre el mal funcionament de l'educació: la culpa és dels lobbys sindicals; els cogombres són més importants que l'educació; i que l'educació els importa un cogombre als polítics.
El que no dóna Sala i Martín és la seva solució. Potser és aplicar la lògica dels supermercats i equiparar l'educació als cogombres? Té alguna idea de quin sistema educatiu (públic o privat) tenen implementat els països on l'educació rep la qualificació d'exel·lent? Li sembla que la igualtat d'oportunitats té algun sentit
El Sr. Sala i Martín ens alliçona com hem d'enfocar les nostres relacions econòmiques i de convivència. Ell és un ensenyant i, per tant, ha de conèixer com funciona la nostra societat en un apartat tan estimat per nosaltres com és l'educació. A més té l'experiència africana del bé que funcionen les coses quan no hi ha cap interferència per part dels governs respectius. Si ho he entés bé fa una oda al sistema de mercat i deu pensar que encara que no tots sortim del mateix punt de partida i alguns hagin nascut amb la flor al cul mentre que altres han nascut amb la misèria enganxada a la pell, el que hem de fer tots plegats és espavilar-nos. El sistema de mercat és el que resol d
e forma més eficient les nostres preocupacions. La comparació és altament pedagògica i clarificadora; comparar l'educació amb el funcionament d'un supermercat és senzillament genial, i més encara en boca d'un ensenyant.En el que si estic d'acord és en el sisstema proposat pel senyor Rubalcaba, d'implementar un MIR pels ensenaynts (de tot nivell). Això si, aquest MIR s'hauria d'implementar primer en els economistes (que l'espifien dia si dia també), desprès en els polítics (que no n'encerten una), i en totes les altres professions. D'aquesta manera per poder exercir les professions començariem als 30 anys, reduiriem l'atur i als joves els pagariem un sou de misèria.
Sala i Martín dóna tres possibles explicacions sobre el mal funcionament de l'educació: la culpa és dels lobbys sindicals; els cogombres són més importants que l'educació; i que l'educació els importa un cogombre als polítics.
El que no dóna Sala i Martín és la seva solució. Potser és aplicar la lògica dels supermercats i equiparar l'educació als cogombres? Té alguna idea de quin sistema educatiu (públic o privat) tenen implementat els països on l'educació rep la qualificació d'exel·lent? Li sembla que la igualtat d'oportunitats té algun sentit
divendres, 17 de juny del 2011
L'assessor predilecte del President del Govern
Els mitjans de comunicació ens diuen que la família Botín ja ha regularitzat la seva situació amb la Hisenda Pública. Segurament deu ser així, per tant, res a dir. O potser sí que cal dir alguna cosa, perquè cal veure com ha anat aquesta història.
Ens diuen que el pare de l’actual banquer va treure del país uns 2.000 milions d’euros i els va situar a Suïssa, aquest llimbs fiscal, on han estat fins ara que, per culpa d’algun altre banquer que n’estava fins als ous, que va decidir posar una demanda. Això transcorria en els anys 30 i 40, quan al nostre país la gent passava gana de veritat, i la misèria era el nostre pa de cada dia. En el moment en que va treure aquests diners del país, aquest fet era delicte, un delicte que, naturalment, ha prescrit.
S’ha mantingut aquest estat de coses fins que no fa massa ha sigut posat al descobert (no sabem si totalment o parcialment).
Aquest “ciutadà exemplar” no sembla tingués massa consciència ni social ni patriòtica. Així i tot el president del Govern Rodríguez Zapatero, el cridava periòdicament a la Moncloa perquè l’aconsellés. La premsa li donava (i li dóna) audiència sempre que volia (i vol) i els seus acudits i les seves casposes idees eren (i són) ateses per la premsa i els polítics com si fossin oracles.
La informació del comportament asocial del Sr. Botín va sortir a la llum per un altre banquer, que ara el qualifiquen d’infidel (a què, a qui?) ho va donar a conèixer; així vam poder veure la llista dels evasors fiscals i dineraris de diversos països, entre ells alguns ciutadans il·lustres del nostre país.
El Govern va decidir que els donava un temps per la regularització voluntària d’aquests diners, i els perdonava la malifeta (és con si s’atrapés un lladre i se li digués que si retornava el que havia robat se’l perdonava; no està malament aquest tracte!), perquè els delinqüents de coll blanc mereixen un altre tracte.
De totes maneres cal reconèixer que el Sr. Botín ha tingut mala sort. Que s'hagi difós aquesta notícia el dia abans de la junta general del "seu" banc ha estat una fatalitat. Com ho ha sigut que a la mesa presidencial hi hagués a més del Sr. Botín el Sr. Saenz, la seva mà dreta, que va ser condemnat per estafa. Veiem doncs que el que succeeix a la política (imputats com a representants del poble) també succeeix en el món de l'economia i les finances. La veritat és que a la foto de l'assemblea feia molt bonic. Tots amb vestit fosc, tots amb corbata vermella. I fins i tot el Sr. Botín no ha pogut estar-se de donar-nos la recepta: reformes (?), treballar (?) i confiança (?). Per això són capitans de vaixell, perquè no s'acollonen davant de res i fan veure que plou.
Ara el nostre problema es saber quants ciutadans més hi ha en aquesta situació i a quants més estarem disposats a perdonar a fi de que puguin continuar ensorrant el país.
Els banquers han estat la punta de l’iceberg de l’actual crisi, i a més, ara sabem que alguns han sigut delinqüents. Mentrestant ens entretenim en parlar de la violència dels indignats.
dimarts, 14 de juny del 2011
Els banquers donen consells
Novament els banquers donen consells. Ara ha estat el Sr. Francisco González, del BBVA, que ens diu que l’interès públic ha de prevaldre sobre el privat. Està bé. Hi podem estar d’acord, no faltaria més! Però, a qui ho diu? No seria convenient que ho apliqués a les seves actuacions?
També no fa massa temps hem visualitzat com el Sr. Botín es treu l’americana davant del president Rodríguez Zapatero, per lluir els elàstics vermells. És un detall de prepotència, mala educació, i manca de respecte, però com els banquers tenen butlla...
La veritat és que com a ciutadà no s’entén. Com pot ser que un banquer quina actuació ja tots sabem que en el millor dels casos no ha sigut ortodoxa i en el pitjor ens ha causat un greu perjudici a les nostres butxaques, encara s’atreveixi a donar consells? Quan entendran aquests senyors que ara els toca callar i intentar passar desapercebuts?
Aquest país fins que no hi hagi algun banquer i tot el consell d’administració a la presó no anirem bé.
Ara el Banc d’Espanya acaba de fer pública la Memoria de la Supervisión Bancaria de 2010. Fa pixar de riure... o plorar. Parlen de l’excessiu endeutament dels bancs? No; Parlen dels directius que han sigut desposseïts dels seus càrrecs? no! Parlen de millorar la transparència en l’actuació dels banquers? no! Demanen disculpes per la seva desastrosa actuació? no! De què parla doncs els Sr. MAFO?
També no fa massa temps hem visualitzat com el Sr. Botín es treu l’americana davant del president Rodríguez Zapatero, per lluir els elàstics vermells. És un detall de prepotència, mala educació, i manca de respecte, però com els banquers tenen butlla...
La veritat és que com a ciutadà no s’entén. Com pot ser que un banquer quina actuació ja tots sabem que en el millor dels casos no ha sigut ortodoxa i en el pitjor ens ha causat un greu perjudici a les nostres butxaques, encara s’atreveixi a donar consells? Quan entendran aquests senyors que ara els toca callar i intentar passar desapercebuts?
Aquest país fins que no hi hagi algun banquer i tot el consell d’administració a la presó no anirem bé.
Ara el Banc d’Espanya acaba de fer pública la Memoria de la Supervisión Bancaria de 2010. Fa pixar de riure... o plorar. Parlen de l’excessiu endeutament dels bancs? No; Parlen dels directius que han sigut desposseïts dels seus càrrecs? no! Parlen de millorar la transparència en l’actuació dels banquers? no! Demanen disculpes per la seva desastrosa actuació? no! De què parla doncs els Sr. MAFO?
dissabte, 4 de juny del 2011
El Banc d'Espanya posa límits als excessos dels bancs i caixes
Està bé. Sembla que finalment l’organisme supervisor ha decidit que havia de començar a fer alguna cosa (fins ara no havia fet res). Diu que posa límits a la retribució de l’estalvi i posa límits als bonus dels directius bancaris.
El Sr. MAFO (aquesta espècie de brètol amb potes), està prement les clavilles als banquers. Els diu el que poden pagar com a màxim als estalviadors, però no diu el tipus màxim que poden pagar per endeutar-se en els mercats interbancaris. Curiós, no us sembla? També vol posar límits als seus bonus quan hagin utilitzat fons públics per capitalitzar-se.
El Sr. López Casasnovas, un economista fiable i intel·ligent, va dir a la televisió (Àgora, veure TV3 a la carta 18/4/2011) que hi havia molta demagògia en el tema dels bancs; que fins ara els bancs no han costat ni un euro al pressupost de l’estat, i per tant, als contribuients. Va explicar que el FROB era un fons que per recollir diners s’havia endeutat (no va explicar de quina manera) i que com havia de pagar interessos per aquest endeutament, ara també havia de cobrar interessos als bancs (més aviat les caixes) que havien utilitzat aquests fons. Ara ja sabem que el FROB té unes pèrdues de 300 milions d’euros, qui les pagarà? El Sr. López Casasnovas és conseller del Banc d’Espanya, i va parlar de la valentia del seu Governador (!). Per què diu aquestes coses...
El Sr. Sala i Martin, un economista ja més folklòric, diu que el B.E. va prohibir el que els bancs i caixes compressin actius tòxics (LVD 2.6.2011). No segueixo la normativa del B.E. però em sona com si diguessin, nens feu bondat, no compreu bons als "trileros" de la Rambla. I si ho hagués dit el B.E. (cosa ja força ridícula, i que estic segur que no és veritat) com ho haurien complert el Banc Santander que a través del seu Banif va col·locar als seus clients bons no tòxics, sinó emmetzinats per la bactèria escherichia coli O104-H4 de l’estafador Madoff? De què collons parla el Sr. Sala i Martin?
Per altra banda, no se quants euros costa la capitalització de la banca i caixes (per pal·liar els efectes d’una pèssima gestió), però el que si sabem és que els bancs i caixes han rebut préstecs tous, tovíssims, del BCE, a cor que vols. Si això no és un tracte preferencial ja em diran què és? Què més voldrien algunes empreses que rebre aquests préstecs quan tenen problemes de finançament i més, quan moltes d’elles no tenen el problema afegit d’una pèssima gestió, com ha sigut en el cas d’alguns bancs i caixes.
I quan bancs i caixes no puguin tornar els préstecs (del BCE o del FROB), com es resoldrà? Doncs molt clar, entraran en el capital del banc o caixa i es dissoldran aquestes pèrdues com el dissol el sucre en el cafè. I seguirem dient que no han costat ni un euro al pressupost.
El Banc d’Espanya ja hem vist que està molt preocupat pel tema de la salut dels bancs i caixes i aquesta preocupació els porta a pressionar a aquestes entitats perquè segueixin esquilant als seus clients captius. Posa un sostre al que poden pagar als estalviadors, però no posa cap sostre a l’estafa consentida de posar un sòl al tipus mínim de les hipoteques, ni tampoc a quants punts per sobre de l’euribor (que com tots sabem tampoc és un tipus rellevant en les transaccions econòmiques) poden cobrar als seus clients d’actiu.
Per últim el Banc d’Espanya continua preocupat per la reforma laboral, que és un tema sobre el que no hi té cap competència.
El Sr. MAFO (aquesta espècie de brètol amb potes), està prement les clavilles als banquers. Els diu el que poden pagar com a màxim als estalviadors, però no diu el tipus màxim que poden pagar per endeutar-se en els mercats interbancaris. Curiós, no us sembla? També vol posar límits als seus bonus quan hagin utilitzat fons públics per capitalitzar-se.
El Sr. López Casasnovas, un economista fiable i intel·ligent, va dir a la televisió (Àgora, veure TV3 a la carta 18/4/2011) que hi havia molta demagògia en el tema dels bancs; que fins ara els bancs no han costat ni un euro al pressupost de l’estat, i per tant, als contribuients. Va explicar que el FROB era un fons que per recollir diners s’havia endeutat (no va explicar de quina manera) i que com havia de pagar interessos per aquest endeutament, ara també havia de cobrar interessos als bancs (més aviat les caixes) que havien utilitzat aquests fons. Ara ja sabem que el FROB té unes pèrdues de 300 milions d’euros, qui les pagarà? El Sr. López Casasnovas és conseller del Banc d’Espanya, i va parlar de la valentia del seu Governador (!). Per què diu aquestes coses...
El Sr. Sala i Martin, un economista ja més folklòric, diu que el B.E. va prohibir el que els bancs i caixes compressin actius tòxics (LVD 2.6.2011). No segueixo la normativa del B.E. però em sona com si diguessin, nens feu bondat, no compreu bons als "trileros" de la Rambla. I si ho hagués dit el B.E. (cosa ja força ridícula, i que estic segur que no és veritat) com ho haurien complert el Banc Santander que a través del seu Banif va col·locar als seus clients bons no tòxics, sinó emmetzinats per la bactèria escherichia coli O104-H4 de l’estafador Madoff? De què collons parla el Sr. Sala i Martin?
Per altra banda, no se quants euros costa la capitalització de la banca i caixes (per pal·liar els efectes d’una pèssima gestió), però el que si sabem és que els bancs i caixes han rebut préstecs tous, tovíssims, del BCE, a cor que vols. Si això no és un tracte preferencial ja em diran què és? Què més voldrien algunes empreses que rebre aquests préstecs quan tenen problemes de finançament i més, quan moltes d’elles no tenen el problema afegit d’una pèssima gestió, com ha sigut en el cas d’alguns bancs i caixes.
I quan bancs i caixes no puguin tornar els préstecs (del BCE o del FROB), com es resoldrà? Doncs molt clar, entraran en el capital del banc o caixa i es dissoldran aquestes pèrdues com el dissol el sucre en el cafè. I seguirem dient que no han costat ni un euro al pressupost.
El Banc d’Espanya ja hem vist que està molt preocupat pel tema de la salut dels bancs i caixes i aquesta preocupació els porta a pressionar a aquestes entitats perquè segueixin esquilant als seus clients captius. Posa un sostre al que poden pagar als estalviadors, però no posa cap sostre a l’estafa consentida de posar un sòl al tipus mínim de les hipoteques, ni tampoc a quants punts per sobre de l’euribor (que com tots sabem tampoc és un tipus rellevant en les transaccions econòmiques) poden cobrar als seus clients d’actiu.
Per últim el Banc d’Espanya continua preocupat per la reforma laboral, que és un tema sobre el que no hi té cap competència.
divendres, 3 de juny del 2011
Ciutadans a la intempèrie
Quan el sistema de valors no és compartit
Algun dia haurem de discutir seriosament el galdós paper que avui fan els mitjans de comunicació. He pogut llegir alguns articles en els que es ridiculitza sense cap mena de pal·liatiu el manifest de Hessel. La tesi contra el manifest bàsicament és que el capitalisme és el millor sistema inventat pels humans per resoldre eficientment les nostres necessitats. S’oblida de dir que la base del capitalisme és la mà invisible, és a dir, que cadascú faci el que li peti. Aquesta és la gran ideologia que hi ha al darrere d’aquest sistema. Un dels seus mentors -Hayeck- ens explica que no hi ha cap ment humana, cap estratègia, cap tecnologia, que pugui considerar totes les variables que conformen l’entorn social i econòmic, que inclogui els interessos i els desitjos de la població, així doncs, el millor que podem fer es laissez faire, laissez passer, le monde va de lui même. Aquest sistema (no fer res) és el millor per a resoldre de forma eficient la creació i distribució de la riquesa i el benestar. Quin gran avanç de la humanitat!
Molt bé, això ha funcionat mentre ha funcionat i ha resolt la governabilitat del planeta d’una manera més acceptable que els altres sistemes planificadors que hem posat en funcionament en el transcurs de la nostra història. Estem d’acord. Ara bé, en aquests moments en que al nostre país tenim més de 700 mil aturats i a l’Estat més de 5 milions, podem encara deixar que el món i la societat vagi pel seu compte?
A mi em sembla que és un exercici de cinisme o ignorància el mantenir aquestes tesis.
Si no som capaços de descobrir un sistema millor que el capitalisme, hem de ser capaços de posar alguns controls sobre els excessos del seu funcionament, d’aquest suposat liberalisme econòmic.
Però una cosa és el paper dels mitjans de comunicació i l’altra és on rau el problema que ara tots patim. Els mitjans són els missatgers, equivocats o no, però no tenen altra culpabilitat que la ignorància o la malevolència de voler-nos dur pel camí del pedregar, però res més.
Quan encetem un segle, com quan encetem un nou any, acostumem a fer una reflexió sobre el que ens està passant a la societat, a la població de tot el planeta, i quin futur creiem que ens espera. Però gairebé sempre decantant-se per una visió eurocentrista.
Referit al segle passat Philip Bloom en Años de vértigo, ens fa veure els importants fets que ja van marcar tot el segle XX: guerres, invents, canvis socials i ideològics, etc.
El començament d’aquest segle XXI, també està sent memorable i inquietant. Els fets que l’estan emmarcant i probablement assenyalaran la ruta de tot el segle i potser fins i tot del mil·lenni.
Encara convulsos per la submissió del poder democràtic (elpolític) al poder econòmic. Convulsos per l’assassinat de Bin Laden, sense judici ni garanties (un individu mesquí, boig perillós i moltes altres coses -no el trobarem a faltar-), un fet que augura un futur tenebrós. Convulsos per la crisi financera i econòmica, de la que segons les elits socials no hi ha culpables, no hi ha cobdícia, no hi ha mala fe, no hi ha especulació, no hi ha mala gestió ni manca d’idees; només hi ha mala sort. Convulsos per les desigualtats socials provocades per comportaments humans egoistes, tramposos i delictius, desigualtats que tot i que la població més pobra ha aconseguit millorar el seu nivell, la distància entre els que acaparen la riquesa i els que acaparen la misèria, s’incrementa dia a dia. Ens volen convèncer que la desigualtat social és inevitable; el gran argument és que sempre ha estat així, per tant, queda legitimada la desigualtat. Trigarem molt a tornar a parlar de l’eugenèsia? Convulsos pels grans desastres naturals com el del terratrèmol i el posterior tsunami del Japó, que han afectat a la central nuclears de Fukushima amb conseqüències encara imprevisibles, però que també ha afectat a altres centrals de les que no se’n ha parlat tant, com la planta atòmica de Onagawa o les dues centrals de Rokkasho i Higashidori, són el guió d’uns films de fantasia i terror en la seva expressió més pura. Convulsos per les rebel·lions del ciutadans àrabs que sembla que han descobert que els seus enemics no és pas l’occident, sinó els seus mateixos conciutadans que des de temps immemorial retenen el poder i la riquesa en detriment de la seva llibertat i benestar. Convulsos pel fenomen dels indignats que els analistes no saben entendre ni avaluar i que segurament han d’aconduir-nos cap a un canvi social i de forma d’organització, per més que els líders de la nostra societat (el mateixos que van sense fanal per sortir de la crisis) els acusen de no trobar solucions adequades per millorar la nostra governança. Fins i tot els banquers reconeixen que s’ha de recomposar el sistema de valors, però, serem capaços de fer-ho?
Crèiem que estàvem en el millor dels mons i ara, descobrim que, els que vivim en el primer món, tornem a la intempèrie, perquè, ens diuen, havíem viscut per damunt de les nostres possibilitats. Els nostres líders, polítics, econòmics, morals, ens diuen que hem de reduir el nostre sistema de benestar perquè és insostenible. Com són tan espavilats, segur que tenen raó. Ara ens imposen mesures de reducció de la despesa pública, reducció del nostre estat del benestar, que tant ens va costar posar-lo en funcionament. Aquestes mesures no poden seguir de cap manera la política econòmica keynesiana, es a dir que el sector públic actuï com animador de la inversió i la despesa (no entraré en el concepte de despesa global i els seus components que expliquen el funcionament de l’economia keynesiana), suplint les mancances del sector privat. Per tant, la doctrina neoliberal no permet actuar d’aquesta manera i hem de reduir l’endeutament públic (i privat). El que sembla no tenir cap importància és que totes, totes, totes les mesures adoptades pels governs centrals i autonòmics, van en contra de la creació de treball, que és el problema número u del moment actual.
Per la seva banda els savis economistes ens diuen que el que cal fer és millorar la productivitat, del que en treuen com a conclusió que cal rebaixar els salaris. Cal reformar el mercat de treball i cal rebaixar les pensions. Cal reduir l’endeutament i el dèficit. Quan han dit això, tal com va fer Déu després de la creació del món, descansen. L’esforç de les seves neurones ha sigut tant excepcional, que necessiten un descans. Que descansin en pau i no ens emprenyin mai més!
Seran els indignats els que ens donaran la clau de volta de la solució de la nostra societat? Sembla que és difícil. Tothom els reconeixem el dret a estar indignats, però ningú els dóna crèdit quant a les solucions que proposen, perquè els diem, estan equivocats! Però els que els diem que estan equivocats, tenim una solució millor? Jo no, i els polítics i els líders econòmics, tampoc. Tenim mala peça al teler...
Algun dia haurem de discutir seriosament el galdós paper que avui fan els mitjans de comunicació. He pogut llegir alguns articles en els que es ridiculitza sense cap mena de pal·liatiu el manifest de Hessel. La tesi contra el manifest bàsicament és que el capitalisme és el millor sistema inventat pels humans per resoldre eficientment les nostres necessitats. S’oblida de dir que la base del capitalisme és la mà invisible, és a dir, que cadascú faci el que li peti. Aquesta és la gran ideologia que hi ha al darrere d’aquest sistema. Un dels seus mentors -Hayeck- ens explica que no hi ha cap ment humana, cap estratègia, cap tecnologia, que pugui considerar totes les variables que conformen l’entorn social i econòmic, que inclogui els interessos i els desitjos de la població, així doncs, el millor que podem fer es laissez faire, laissez passer, le monde va de lui même. Aquest sistema (no fer res) és el millor per a resoldre de forma eficient la creació i distribució de la riquesa i el benestar. Quin gran avanç de la humanitat!
Molt bé, això ha funcionat mentre ha funcionat i ha resolt la governabilitat del planeta d’una manera més acceptable que els altres sistemes planificadors que hem posat en funcionament en el transcurs de la nostra història. Estem d’acord. Ara bé, en aquests moments en que al nostre país tenim més de 700 mil aturats i a l’Estat més de 5 milions, podem encara deixar que el món i la societat vagi pel seu compte?
A mi em sembla que és un exercici de cinisme o ignorància el mantenir aquestes tesis.
Si no som capaços de descobrir un sistema millor que el capitalisme, hem de ser capaços de posar alguns controls sobre els excessos del seu funcionament, d’aquest suposat liberalisme econòmic.
Però una cosa és el paper dels mitjans de comunicació i l’altra és on rau el problema que ara tots patim. Els mitjans són els missatgers, equivocats o no, però no tenen altra culpabilitat que la ignorància o la malevolència de voler-nos dur pel camí del pedregar, però res més.
Quan encetem un segle, com quan encetem un nou any, acostumem a fer una reflexió sobre el que ens està passant a la societat, a la població de tot el planeta, i quin futur creiem que ens espera. Però gairebé sempre decantant-se per una visió eurocentrista.
Referit al segle passat Philip Bloom en Años de vértigo, ens fa veure els importants fets que ja van marcar tot el segle XX: guerres, invents, canvis socials i ideològics, etc.
El començament d’aquest segle XXI, també està sent memorable i inquietant. Els fets que l’estan emmarcant i probablement assenyalaran la ruta de tot el segle i potser fins i tot del mil·lenni.
Encara convulsos per la submissió del poder democràtic (elpolític) al poder econòmic. Convulsos per l’assassinat de Bin Laden, sense judici ni garanties (un individu mesquí, boig perillós i moltes altres coses -no el trobarem a faltar-), un fet que augura un futur tenebrós. Convulsos per la crisi financera i econòmica, de la que segons les elits socials no hi ha culpables, no hi ha cobdícia, no hi ha mala fe, no hi ha especulació, no hi ha mala gestió ni manca d’idees; només hi ha mala sort. Convulsos per les desigualtats socials provocades per comportaments humans egoistes, tramposos i delictius, desigualtats que tot i que la població més pobra ha aconseguit millorar el seu nivell, la distància entre els que acaparen la riquesa i els que acaparen la misèria, s’incrementa dia a dia. Ens volen convèncer que la desigualtat social és inevitable; el gran argument és que sempre ha estat així, per tant, queda legitimada la desigualtat. Trigarem molt a tornar a parlar de l’eugenèsia? Convulsos pels grans desastres naturals com el del terratrèmol i el posterior tsunami del Japó, que han afectat a la central nuclears de Fukushima amb conseqüències encara imprevisibles, però que també ha afectat a altres centrals de les que no se’n ha parlat tant, com la planta atòmica de Onagawa o les dues centrals de Rokkasho i Higashidori, són el guió d’uns films de fantasia i terror en la seva expressió més pura. Convulsos per les rebel·lions del ciutadans àrabs que sembla que han descobert que els seus enemics no és pas l’occident, sinó els seus mateixos conciutadans que des de temps immemorial retenen el poder i la riquesa en detriment de la seva llibertat i benestar. Convulsos pel fenomen dels indignats que els analistes no saben entendre ni avaluar i que segurament han d’aconduir-nos cap a un canvi social i de forma d’organització, per més que els líders de la nostra societat (el mateixos que van sense fanal per sortir de la crisis) els acusen de no trobar solucions adequades per millorar la nostra governança. Fins i tot els banquers reconeixen que s’ha de recomposar el sistema de valors, però, serem capaços de fer-ho?
Crèiem que estàvem en el millor dels mons i ara, descobrim que, els que vivim en el primer món, tornem a la intempèrie, perquè, ens diuen, havíem viscut per damunt de les nostres possibilitats. Els nostres líders, polítics, econòmics, morals, ens diuen que hem de reduir el nostre sistema de benestar perquè és insostenible. Com són tan espavilats, segur que tenen raó. Ara ens imposen mesures de reducció de la despesa pública, reducció del nostre estat del benestar, que tant ens va costar posar-lo en funcionament. Aquestes mesures no poden seguir de cap manera la política econòmica keynesiana, es a dir que el sector públic actuï com animador de la inversió i la despesa (no entraré en el concepte de despesa global i els seus components que expliquen el funcionament de l’economia keynesiana), suplint les mancances del sector privat. Per tant, la doctrina neoliberal no permet actuar d’aquesta manera i hem de reduir l’endeutament públic (i privat). El que sembla no tenir cap importància és que totes, totes, totes les mesures adoptades pels governs centrals i autonòmics, van en contra de la creació de treball, que és el problema número u del moment actual.
Per la seva banda els savis economistes ens diuen que el que cal fer és millorar la productivitat, del que en treuen com a conclusió que cal rebaixar els salaris. Cal reformar el mercat de treball i cal rebaixar les pensions. Cal reduir l’endeutament i el dèficit. Quan han dit això, tal com va fer Déu després de la creació del món, descansen. L’esforç de les seves neurones ha sigut tant excepcional, que necessiten un descans. Que descansin en pau i no ens emprenyin mai més!
Seran els indignats els que ens donaran la clau de volta de la solució de la nostra societat? Sembla que és difícil. Tothom els reconeixem el dret a estar indignats, però ningú els dóna crèdit quant a les solucions que proposen, perquè els diem, estan equivocats! Però els que els diem que estan equivocats, tenim una solució millor? Jo no, i els polítics i els líders econòmics, tampoc. Tenim mala peça al teler...
Subscriure's a:
Missatges (Atom)