El xollo de ser banquer

La banca no ha hagut d'esperar el resultat de la loteria de Nadal. Sense haver jugat ni un dècim, li ha tocat la grossa. Els banquers -que ja han demostrat de forma més que suficient la seva irresponsabilitat- han rebut tots els diners que han volgut i pràcticament de forma gratuïta i sense cap compromís de contrapartida. Això si que es un bon regal de Nadal!

La banca té problemes de liquiditat, doncs teniu, mig bilió (bilió europeu, no americà) d’euros (l’any 2010 un altre mig bilió!).

La banca té problemes de compte de resultats: doncs teniu, el mig bilió d’euros a l’1% de tipus d’interès, i així ho podrà col·locar en deute públic (completament garantit, sense risc) a un tipus del 5% o més.

Que la banca no sap casar els fluxos d’entrades previstes i sortides de diner: doncs el BCE els dóna el crèdit a tres anys per solucionar aquest dèficit cultural i formatiu dels banquers.

Que no arriba ni un euro a l'economia real, a les empreses i als particulars: només faltaria! Aquests diners els banquers en fan el què volen.

Que els banquers es comporten de forma delictiva i els tribunals de justícia condemnen determinats banquers a inhabilitació per la professió i pena de presó: cap problema, el Govern de torn l’indultarà i no donarà cap explicació de les contrapartides.

Entretant els economistes, els governants, els consellers del Banc d’Espanya, els comunicadors, segueixen dient que la banca no rep cap ajuda. Serà possible tanta cara dura? Donar liquiditat sense sostre, donar-la a l’1% de tipus d’interès, no és una favor d’aquells que ja no se’n veuen?

Es pensen aquests “professionals” que som imbècils? Qui paga aquesta diferència privilegiada de tipus d’interès? Ho paguem els ciutadans!

Amb aquestes regles de joc ja no estranya a ningú que les diferències entre els pocs que acaparen la riquesa i els pobres que malviuen entremig de la misèria, s’eixamplin cada dia que passa.

Polítics i banquers

(carta enviada al diari Avui amb data 25.11.2011; no publicada)

El Sr. Rodríguez Zapatero acaba d’indultar al banquer Alfredo Sáez. Ha estat el darrer acte de la seva legislatura. Què bé! No se saben els motius per aquest indult . L’únic que se sap és que no hi ha cap sentiment ni mostra de penediment, per tant, un despropòsit jurídic. Tampoc se sap perquè el Sr. MAFO, governador del banc d’Espanya, que se suposa que té alguna responsabilitat de supervisió dels bancs i els banquers, no el va apartar de forma fulminant de la gestió d’un dels bancs més importants del país, el Banc de Santander. Sembla ser que el nostre president del govern, el Sr. Mariano Rajoy, hi ha estat d’acord, especialment perquè altrament li queia la patata calenta a la seva legislatura.

Quina cosa deu haver motivat aquest tracte de favor del govern entrant i del sortint en favor d’un banquer condemnat pel Tribunal Suprem? Quina és la contrapartida que el banc ja havia pagat per endavant? Ens parlen de transparència, però no és veu per enlloc.
Per arrodonir la qüestió, el Sr. Rajoy que encara és hora que hagi de dir alguna cosa al país de què farà i quines polítiques aplicarà, ja s’ha reunit amb els banquers, perquè li expliquin què cal fer en una situació com la present.

Tot plegat, força decebedor. Els bancs tenen alguna cosa a veure amb la crisi, els banquers han gestionat malament els seus bancs, els bancs no fan arribar el crèdit a l’economia real, els bancs (i els banquers) no han sigut un model d’honestedat. A què ve que el futur president del país tingui converses prioritàries amb aquests financers?

Una publicitat singular

(carta enviada al diari Avui amb data 8.7.2011, no publicada)

Estem trobant per tot arreu uns cartells que ens inciten a fer-nos banquers, concretament per 1000 euros ja en podem ser. Una publicitat més que discutible perquè incitar-nos a ser banquer amb el poc prestigi que té la professió i amb el convenciment que aquests individus són un càncer per la nostra societat, sembla més aviat un greu error aquest enfocament.

La veritat és que em sorprèn la poca imaginació de les agències de publicitat i el poc criteri que tenen els directius de les empreses a l’hora de contractar-les. En els moments actuals en que els nens a l’escola prefereixen dir que el seu pare (o mare) treballa en un bordell com a pianista, en lloc de reconèixer que és un banquer, a què ve aquesta propaganda esbiaixada i errònia?

A LVD del dia 11.7.2011 Màrius Serra publica un article -molt millor que la meva carta- sobre aquest mateix tema. Veure a continuació:

Hijo, soy bankera

El RUNRÚN Màrius Serra

Los cerebrines de Bankia llegan a la sabia conclusión de que la profesión de banquero tiene hoy un gran prestigio social
Este viernes hará dos meses que empezó el movimiento del 15-M, conocido como el de los indignados.Ayer se cumplió un año de la gran manifestación independentista del 10-J que llenó las calles de catalanes indignados por la sentencia del Estatut. Son dos olas de indignación de signo diverso, a pesar de las convergencias. El efecto aniversario ha multiplicado los debates sobre las consecuencias del 10-J. El balance va por barrios. Si, por ejemplo, nos parásemos ante un quiosco podríamos llegar a la conclusión de que la movilización hizo aumentar la presencia del catalán. Si, por contra, nos dedicásemos a analizar el nuevo mapa político, veríamos que el espacio independentista (en sentido literal) o soberanista (en figurado) adopta un aire gaudiniano. Ahora predomina el trencadís. A pesar de la victoria de CiU, la unidad de la calle se diversificó en la urna. En cuanto a la segunda ola de indignación, todavía es pronto para debatir sus consecuencias políticas, aunque se adivinan algunos movimientos. Pronto nos inundarán con debates, suplementos y libros sobre el tema. De momento, cuando se acaban de desmantelar los campamentos y aún no se han cumplido ni dos meses de las primeras protestas, dos son las huellas más visibles en las páginas de los diarios.

La primera es la investigación judicial sobre el presunto fraude de la SGAE. Es un caso complejo, pero queda claro que la lucha contra la ley Sinde articuló un movimiento clave para explicar la protesta (sobre todo en Sol) y de aquella lucha salen estas denuncias. La segunda tiene presencia en los medios de comunicación a través del doloroso método del pago. ¿Vieron los anuncios protagonizados por seres anónimos que pronto se harán bankero o bankera?Por ejemplo, una maestra: "Los niños le llaman la seño. No saben que pronto se hará Bankera". Sí, bankera,con ka de okupa perrofláutico. Es una campaña delirante para colocar acciones de una entidad financiera denominada Bankia que reúne a siete cajas que se han caracterizado por su gran eficiencia contable, ejem, capitaneadas por Caja Madrid y Bancaja. Los cerebrines de Bankia han llegado a la sabia conclusión de que ahora mismo la profesión de banquero tiene un gran prestigio social. Y, para que no les digan que no son sensibles a las reivindicaciones de la gente, destacan la K con el color verde (esperanza) corporativo. Eso sí, te querrán bankero pero te cobran dos euros al mes de mantenimiento si el saldo de tu cuenta está por debajo de los 2.000 euros, en la línea del capitalismo ético, ese extraordinario concepto ideado por Sarkozy el otoño de 2008, cuando la crisis empezaba a sacar la patita en todo el mundo excepto en la Moncloa. Sarkozy predicaba "el fin del laissez-faire y la refundación del capitalismo sobre bases éticas".

La campaña del "hazte Bankera" merecería un premio Pessoa, que aún no existe pero deberemos crearlo con urgencia para premiar la publicidad más torera. Fernando Pessoa escribió O banqueiro anarquista siete años antes del crack económico del 29. En la obra del portugués un viejo anarquista argumenta, con una lógica aplastante no exenta de paradojas, que la única posibilidad que le queda de mantener su militancia ácrata es hacerse banquero. Los de Bankia deben de pensar lo mismo. Los pobres empleados de banca lo agradecerán. Conozco a unos cuantos que, desde hace unos meses, disimulan cuando sus hijos pequeños les piden para algún trabajo escolar que de qué trabaja papá o mamá. Uno de ellos incluso se planteaba decir que era pianista en un burdel.

Ho sap tothom i és profecia

Espanya, un paradís per al Sr. Madoff i per la seva trepa

Crisis de liquiditat, crisis de confiança, acumulació de diverses crisis... deixem de fer l’imbècil i diguem ja d’una vegada les coses pel seu nom, res a veure amb tot això que ens expliquen els polítics i els economistes.
Estàvem en el millor dels mons i de cop i volta la festa s’ha acabat, o the party is over, com deien des del Congrés Americà.
Alguns diran ¿però és que n’hi havia de festa? Naturalment que si, però només per a uns quants; els demés (la majoria) no estaven de festa, treballaven i vivien o malvivien, el mateix que els passa ara.
Segurament -diran un altres- es degut a la crisi de valors de l’actual societat, una societat permissiva, un relativisme moral que ens ha dut a on hem arribat. Una altra collonada, sempre hi ha hagut crisi de valors i potser amb altres èpoques més que no pas ara. Això és per a ments torturades, per a ments que necessiten els diguin què han de pensar.
Uns pensaran: hi ha culpables que ningú vol assenyalar, perquè és lleig assenyalar tal com ens han dit tots els nostres líders polítics i econòmics que tenen lligams amb les versions més ràncies de les religions.
Els tècnics ens explicaran: el sistema financer és la columna vertebral del nostre sistema econòmic i, per tant, cal donar-li tot el suport que calgui; altrament tots en pagarem les conseqüències.
Els que estan implicats ens voldran convèncer que hi ha molts culpables, però també diran hi ha molts factors sobre els que no es pot actuar; s’atrinxeren en la seva cara dura i diran: són factors exògens. La crisi és la conjunció astronòmica fatal que ens ha dut a aquesta situació.
Els més obscens i cínics diran: la culpa és dels treballadors de Nissan (o de qualsevol altra empresa que hagi fotut fora un bon nombre de treballadors) perquè fan més cotxes dels que poden vendre. Si no treballessin tant i tant de pressa, estarien encara en plantilla, no hi hauria sobreproducció i tothom content.
Altres faran escudella barrejada i ens voldran convèncer que no només hi ha una crisi, sinó que n’hi ha tres (o quatre, o les que convingui). Hi crisi de liquiditat, hi ha la de matèries primeres, hi ha la d’aliments, hi ha l’energètica, hi ha la de ...
Hi ha qui diu: el que no ha funcionat han sigut els mecanismes de control quina responsabilitat és de l’estat. Aquests ho encerten. No han funcionat. Però ¿no heu vist la darrera pel·lícula de Clint Eastwood, Changeling? Aneu-la a veure, val la pena. Allí es veu com la corrupció ha envaït un espai de l’estat -la policia- a Los Ángeles. Però si m’ho permeteu faré una consideració: si que han fallat els mecanismes de control, però això no obsta per reconèixer que hi ha uns dolents, uns lladres, uns tramposos, uns delinqüents, i el fet que no se’ls hagi detectat a temps no els eximeix de quedar-ne al marge. Aquesta conclusió -que han fallat els mecanismes de control- és com si volguessin dir que ja han prescrit els delictes. No es pot confondre un respecte per al banquer, per al promotor, per al polític, amb una confosa tendència a respectar el seu delicte.

La fe que bull no té captura, i no es fa pa sense llevat
Segurament tot això és cert, però, una societat com la nostra té greus problemes (no només de liquiditat i d’altres coses). Una societat pot funcionar quan els menestrals, els treballadors de tota classe, els empresaris honestos, els funcionaris, la gent honesta i treballadora guanya suficient per viure decentment, però quan això no succeeix i ens trobem amb uns líders polítics com el Sr. Felipe González, que s’ha enriquit de forma inexplicable a base segurament d’estalviar del seu sou de diputat i ens va deixar un país immers en el pelotazo i la corrupció, o com ho ha fet el Josemari Ansar, que també s’apunta a la festa dels diners fàcils que se’ls ofereix a la barra lliure de l’economia de mercat (es a dir, dels amics i de les influències que no es poden explicar) i ens fa participar en guerres criminals i covardes, o alguns càrrecs polítics de tots els partits que fins i tot molts d’ells han hagut de deixar la política perquè resultava miraculós el seu enriquiment, resulta que tenim un problema. I el problema no és de liquiditat.
Un país on els constructors i promotors s’embutxacaven diners a cor que vols amb l’excusa que era el sector que aportava més riquesa i creava més llocs de treball, sense adonar-se que eren uns liberals més keynesians que el mateix Keynes, per quant el que feien era crear uns béns que no eren necessaris (ara encara hi ha un milió d’habitatges buits, per vendre, a uns preus absolutament excessius) i es dedicaven a especular amb el seu preu en un sistema de incompetència perfecta, i no s’adonaven que aquell camí no portava enlloc. I que tot això tenia les benediccions dels governs i de les entitats financeres, dons sembla que tots sucaven. Si això és així vol dir que tenim un problema: els promotors, els polítics i els banquers no són de fiar.
Quan els banquers s’omplen les butxaques dels diners del “seu” banc o la "seva"caixa, mentre exprimeixen i putegen tant com poden als seus clients (vegi's la informació publicada per la premsa en la que un paquistaní mostra la seva llibreta d'estalvis i es veu un ingrés de 70 euros i una sortida de 30, el saldo restant era de 17 euros, la diferència: comissions de despeses!). Quan aquests banquers que no tenen ni la més petita idea del que gestionen, i han enviat el sistema a pastar fang, provocant tancaments d’indústries, atur i misèria: tenim un problema d’incompetència i de corrupció.
I desprès ens queda la premsa que ha deixat ja des de fa molt temps de ser cap poder. Ara és només un servidor dels que manen, un aparador on els que paguen s’hi anuncien; i no paguen amb diners, sinó amb favors que sempre queden en la més absoluta opacitat. Cada dia la confusió és més gran entre el que és una notícia i el que és un anunci (vegeu es informacions que publiquen els diaris referides a les finances i les actuacions de les entitats financeres). Vegeu sinó la gran quantitat d’articles de suposats periodistes que no volen ferir als poderosos, que no volen dir les coses pel seu nom, encara que també podria ser que fossin tant imbècils que no distingissin una cosa de l’altra. Podria donar noms, però encara els faria propaganda i no em dóna la gana. Són tots aquests que defensen el liberalisme sense haver-se assabentat que els sistema liberal no existeix, que el que tenim instal·lat és com a molt un succedani, si no és, com deia Galbraith, un capitalisme d’amiguets. Són tots aquests que diuen: ja tenim un cap de turc: la banca és culpable de no donar crèdits! (¿i qui sinó?), o com diu el Governador del banc d’Espanya, és populista culpar a la banca de la restricció de crèdit, quan les coses vagin bé hi haurà crèdit pels projectes bons. Tenim un problema de llepaculs.

Tot i les malvestats que han provocat aquests financers de pacotilla, encara hi ha qui els defensa, qui parla de l’absoluta necessitat de fer que el sistema financer funcioni, confonent aquesta necessitat (que el sistema funcioni) amb la necessitat de que estiguin al front d’aquestes entitats els mateixos individus que ja han demostrat la seva més absoluta incompetència.
Per postres els nostres respectius governs enlloc de cridar-los a l’ordre (i deposar-los immediatament del seu càrrec per motius d’alarma social, com seria de desitjar), els estan donant solucions a la seva manca de responsabilitat, els està donant pròrrogues a la seva incompetència de tal manera que cada dia anem pitjor.
Uns senyors que han actuat amb absoluta irresponsabilitat, donant crèdits a persones insensates i endeutant-se fins a les orelles, no mereixen altra cosa que l’absoluta reprovació del govern, dels seus consells d’administració (que són els primers responsables) i finalment de tots els ciutadans que en definitiva, som els que patim aquest desori. Aquesta actuació ha desencadenat una crisi que està destruint la capacitat productiva del país. Això senyor fiscal general de l’estat ¿no és digne de portar tots aquests senyors a Alcalà-Meco? ¿O en aquest país només se la carrega els que roben gallines? Tenim un problema en la justícia.
Està passant tot això i encara els Presidents (del Govern central o de l’autonòmic) s’entesten en convocar als banquers per demanar-los que facilitin crèdit a les empreses, crèdits amb recursos, no procedents dels diners de la seva falta de previsió, sinó dels impostos dels ciutadans. Tenim un problema de governs estúpids. Uns governs que no saben fer-se respectar i que no són neutrals en les seves decisions i que, a més, són incapaços d’actuar davant d’un cas tan flagrant com el de la incompetència i cobdícia bancària, no mereixen continuar ni un dia més.
Un govern que dóna ajudes una banca (diners procedents de la butxaca dels ciutadans) que ha demostrat en escreix que no és capaç de gestionar res amb un mínim de seriositat i de responsabilitat, no mereix aquestes ajudes i si, a més, quan les rep se les guarda per fer front als seus compromisos futurs (que ha assumit de forma imprudent i per interessos que no es poden explicar), resulta que tenim un problema: un problema de manca de criteri. Un problema que està destruint el teixit productiu del país.
Quan al Sr. Madoff, el major estafador de la història, els jutges li permeten un arrest domiciliari, desprès d’haver afirmat que no tenia cap explicació innocent pel frau comés, és que tenim un gran problema: la nostra societat és injusta per naturalesa, la justícia mai l’encerta o simplement es deixa comprar i els nostres parlamentaris (que són els que fan les lleis) mai estan a l’alçada de les circumstàncies.

La negació de Sant Pere o, al Santander hi ha novetat...
El pobre Sant Pere va negar tres vegades a Jesús. Ho va fer per por, que sempre té una justificació, però no per diners. Però avui hi ha altres personatges -que no són sants- que neguen totes les vegades que faci falta, i ho fan per cobdícia, per covardia (per no donar la cara), i per manca absoluta de responsabilitat.
Ara deixeu-me fer un comentari sobre el cas Madoff. Tan aviat es va saber de que anava la cosa, un dels millors bancs del món mundial (el Santander) va reconèixer haver empastifat als seus clients per valor de més de dos mil tres-cents milions d’euros. Deixant a banda qui són aquests clients, el que si resulta sorprenent és que un banc amb tots els mitjans, amb tota la plèiade d’executius sobrepagats, que gaudeixen de tots els privilegis econòmics i d’altres, puguin arribar a dir que no tenen cap responsabilitat sobre aquesta qüestió i, per tant, les pèrdues de l’estafa en la que el banc hi ha intermediat, seran pels clients.
Ens diuen que l’estafa del Sr. Madoff era una estafa “sofisticada” i, per tant, els mecanismes del nostre primer banc del país, no van ser capaços de detectar-la. Ens diuen aquests executius que els delinqüents d’envergadura exerceixen una atracció diabòlica sobre els defraudats i que segurament es van sentir abduïts. Deu ser així, doncs d’altra manera ¿qui portaria els seus diners a un banc?
A mi em sembla que aquesta argumentació seria per petar-se de riure si no fos que al darrera hi ha més de 2,3 mil milions d’euros, una estafa monumental i una negligència i connivència per part del primer banc del país que mereix un tractament penal. L’estafa sofisticada no és altra cosa que una piràmide, que és més vell que el cagar ajupit, i més fàcil de detectar per tot aquell qui tingui dos dits de front, que fer xurros.
Un banc pot vendre productes de risc, només faltaria. D’acord, però el que no pot vendre són productes d’una estafa i no assumir la seva responsabilitat. I és que el Banc de Santander té un morro que se’l trepitja! (serà l'únic?). Vull creure que els jutjats dilucidaran les seves responsabilitats de forma immediata i posaran les coses en el seu lloc.
Entre tant, se’ls haurà d’administrar la medicina que toca i, a l'espera que el Fiscal General de l'Estat actui, els seus clients hauran d’actuar en conseqüència: interposant querelles i retirant-los la confiança.
Per acabar una frase de Gregorio Morán: mai es refiïn de la gent amb excel·lent reputació, fixin-se només amb qui se la concedeix.

Banquers *, en el pou més profund del desprestigi

Tu no ho faries!

Amb llàgrimes als ulls i sense que pugui justificar-ho aquests dies m’ha vingut a la memòria aquella campanya de començaments d’estiu que, més o menys venia a dir: tu no ho faries! acompanyant aquesta frase de la imatge d’un gos abandonat.
Ara als banquers només els plouen garrotades. Què lluny estem d’aquells temps del glamour bancari, en que tothom escoltava els seus presidents i les seves declaracions eren material per a tesis doctorals. Ells dirigien els designis de l’economia i ens deien què havien de fer la resta de mortals.
Ara en canvi ja ningú discuteix qui n’és responsable d’aquesta crisis que ens està portant a la ruïna, que està destruint milions de llocs de treball, que s’està enduent pel davant el nostre petit estat del benestar. Tothom, sense vacil·lacions adjudica el paper de dolent de la pel·lícula als banquers.
Està clar que els banquers s’han equivocat, però ¿això no els passa a tots els mortals? ¿no li ha passat (i li passa) a la Maleni de forma constant i continuada i, en canvi el ZP Pînotxo, la manté en el seu càrrec? ¿per què doncs ens hem acarnissar amb els pobres banquers? ¿perquè s’han autoassigna’t un sou fora de tota mida proper al robatori? Potser si, però això no és pas cap assassinat i per tant no cal pas treure-ho de context ni de mare. Penseu que han robat a la societat (anònima o no) que havien de gestionar, potser sí, però tot i que el que han robat és un pastón, han robat poquet a cada accionista, a cada client, a cada ciutadà i per tant el que han fet és una suma de petits robatoris sense importància.
De totes maneres tal com van les coses no m’estranyaria que algun treballador que ha perdut el treball en trobar-se amb un banquer per carrer o allà on fos, l’hostiés fins deixar-lo completament estabornit. El mateix podria fer qualsevol empresari a qui li han reduït o denegat el crèdit a la seva empresa sense cap causa real i sense cap tipus de preavís; o també podria donar-se una actuació semblant en el cas del jubilat que veu com el seu fons de pensions se’n ha anat a la merda.
Naturalment que tot això no justifica el profund desprestigi a que es veu sotmesa la classe dels banquers, dels que manen, perquè de manera paral·lela hauria de passar amb els promotors immobiliaris que s’han afartat de guanyar diners i ara també estan en la corda fluixa (això si, a l’igual que els banquers, amb el ronyó ben cobert). Però avui si veus un banquer que ve per la teva vorera o bé l’ataques violentament, li escups a la cara o bé canvies de vorera amb una gest de fàstic infinit. Aquesta és la realitat.

Però ¿No es tracta d’un problema de confiança? Doncs el que cal és retornar la confiança als banquers que ara amb aquesta ensopegada és ben segur (!) que hauran fet propòsit d’esmena tal com diu el catecisme, al qual molts d’ells hi són tant afeccionats.
Per tant, el que correspondria fer, a l’igual que en el cas dels gossos abandonats a l’estiu, es una campanya per millorar la seva imatge que, naturalment redundaria en un benefici de tots plegats. Els banquers tenen dret a una segona oportunitat, tal com s’explica al musical acabat d’estrenar a Barcelona Què (per cert molt bo), que tracta d’uns nois delinqüents que segueixen un programa per la seva reinserció a la societat. Són delinqüents que havien robat o danyat d’alguna manera a la societat (potser no tant com els banquers), però es demostra que són recuperables ¿Perquè no fer el mateix amb els banquers?

La acció de salvament dels banquers és doncs urgent. Han arribat al punt més baix del seu prestigi (o més alt del seu desprestigi). Si algú encara en té dubtes que vegi el vídeo que hi ha penjat al you tube la botica de Botín, on el banquer en un macarrònic anglès explica com sortir-se’n de la crisis. Sincerament, la vis còmica de Botín és insuperable...
I ja que parlem de prestigi, no sé si està a l’abast públic assistir a una Junta General d’un gran banc, però si algú té ocasió de fer-ho val la pena. Veure com els presidents dels grans bancs parlen del que ha de fer el govern, donen aprovats a la política econòmica del govern, a l’educació, a la investigació o al que sigui i fan prediccions de com anirà l’economia del país i la mundial... si no fes plorar faria petar de riure! Tenim uns vells carcamals als consells d’administració dels bancs que els patinen les neurones i, pel bé de tots cal procedir ràpidament a la seva substitució.
Igual que quan el President del Govern té els sants collons d’anar a la seu central d’un banc o al domicili particular del seu President a tenir una xerrada informal sobre política, sobre economia o sobre sexe. Si bé és cert que el President del Govern pot ser que no sàpiga ni un borrall d’economia, el que és segur és que en aquestes reunions no n’aprendrà pas. Vull creure que a partir d’ara aquesta deplorable imatge d’un President del Govern que no sap quin és el seu lloc no l’haurem de sofrir mai més.
Segurament també s’haurà acabat la celebració del dia de la creació de valor afegit per l’accionista, o de que l’actual situació (la que sigui, es pot aplicar a qualsevol situació) és un risc però també una oportunitat, i de les moltes altres xorrades que hem hagut de sentir de les seves boques.

No vull parlar de la crisis
La societat occidental i, en especial els millor situats dintre aquesta societat, creien amb una fe cega en el neocapitalisme, allò que Galbraith havia qualificat com d’una capitalisme d’amics i d’amiguets, de companys i de col·leguis, d’interessos i d’apropiacions.
La selecció dels millors, la meritocràcia, l’esforç, però sobretot les amistats i els favors era el que permetia que una persona se situés a dalt de tot de la societat rica i poderosa. Alguna vegada per fer aquest recorregut calia fer alguna (o algunes) putada a algú o a uns quants (generalment molts eren els perjudicats) però tot això quedava emparat pel secret de sumari i sempre totes aquestes coses es feien dins d’una total opacitat i secretisme i no eren altra cosa que un mal necessari, el que ara en diem molts encertadament danys col·laterals.
Seguint aquest esquema, a la cúspide dels bancs s’havien col·locat unes persones que eren (i són) intocables (veure’m quan durarà), als que el moviment dels planetes no els afectava. Ells sempre estaven en una altra òrbita que la resta de mortals no podíem seguir.

Entre mig hi havia una sèrie d’homes i dones de bona fe que creien en el que en deien liberalisme, quines bases eren la llibertat i la democràcia. La base econòmica del seu funcionament era el mercat, al que havien sacralitzat.
Però aquestes persones no s’havien adonat que el mercat, tal com el defineixen els llibres d’economia no existeix (ni ha existit mai). Les pertorbacions i alteracions que els homes introduïm en el seu funcionament són de tal magnitud que destrueixen el seu bon (teòric) funcionament. En altres paraules el mercat lliure és un experiment de laboratori que no és dóna el la vida real.
En el seguiment d’aquestes idees els homes, segons allò que es va anomenar la mà invisible, perseguien no la competitivitat, sinó el monopoli, les situacions de privilegi i moltes vegades ho aconseguien. Aquest era el veritable funcionament de la mà invisible, una mà invisible que quan t’adonaves ja t’havia clavat algun ventallot i com la mà era invisible no sabies d’on venia.

Per altra banda el funcionament del negoci bancari és molt simple: amb una mà agafen diner (dipòsits) i amb l’altra els apliquen (concedeixen préstecs). Entre mig se’n queden una comissió per la seva gestió. Tot correcte.
Però això no sempre ha estat així (en realitat mai), degut al sentiment d’omnipotència i d’impunitat que es va anar instal·lant en el sistema, els banquers van decidir que els diners que captaven els podien aplicar on els semblés bé i que moltes vegades si havien d’assumir un risc superior, aquest risc superior també tindria una contrapartida i es veuria recompensat per un resultat o benefici superior, beneficis dels quals moltes vegades ells mateixos en participaven.

És en aquesta segona fase que els banquers van perdre l’oremus. I només va faltar que algun espavilat inventés el que s’ha anat coneixent com a derivats o instruments financers sofisticats que gairebé ningú sap en realitat perquè serveixen (si avui algú preguntés perquè collons serveix la formula de Black i Sholes, probablement ningú sabria donar una explicació coherent i mínimament intel·ligible).
Nous instruments, nous riscos, i cada vegada més opacitat entre el qui genera el producte i el qui finalment l’adquireix. Ni els mateixos banquers han arribat a saber exactament quin era el nou risc assumit, i així s’han pogut produir casos com el del famós operador Jerome Kerviel (quina responsabilitat absoluta era del seu PDG) i molts altres que no han arribat a la llum del gran públic, però que es produeixen cada dia en les taules d’operacions financeres.
Aquests nous instruments -derivats- han adquirit carta de naturalesa i s’han estès per tot el planeta, la qual cosa a més els ha permès crear diner -bancari- en unes proporcions incommensurables (Manuel Castells diu que entre 1950 y 1980 per cada dòlar generat pel creixement econòmic a la OCDE, es van crear 1,5 dòlars de crèdit. Mentre que el 2007 la proporció era de 1 a 4,5).
¿Recordeu el que ha estat la titolització (o securitization perquè tothom ho entengui)? Si ens referim als crèdits això permetia treure del balanç determinats riscos, renovar la liquiditat i poder seguir inflant la bola. Tots els derivats van en aquesta línia i, han sigut els que juntament amb la imprudència bancària, han permès aquest gran disbarat de la crisi financera actual.
La pèrdua del sentit del risc, la prepotència, la facilitat en guanyar diners en reduir-se la competència, els va dur a creure que en els crèdits havien de seguir el mateix esquema: deixar diners sense massa garanties i, sobretot, a persones que difícilment podien fer front a la seva devolució, però amb el convenciment que finalment tot arribaria a bon port.
Ara quan tot ha petat, els banquers han actuat covardament i han volgut encolomar els seus errors als seus subordinats, amb el que molts bancs han acomiadat a directors d’oficina per haver-se excedit en les seves atribucions. Lleig, molt lleig.
Un am ic que recentment ha estat a Nova York m'explica que ara els turistes no van a veure la zona zero, sinó van a veure la seu de Lehmans Brothers al Times Square, Setena Avinguda, un dels llocs on es va originar el gran desastre.

El pla de salvament
El Sr. Bush ha sortit públicament per justificar el pla d’ajudes al sistema financer, als bancs, als mateixos banquers que ens han portat a aquest caos. Es tracta d’insuflar al sistema financer, 700 mil milions de dòlars. Ens deia que usualment qui la fa la paga, però ara -ens diu- que el que passa és que si deixem caure el sistema financer els problemes per a tots nosaltres seran molts més grans. Vol acollonir al seu Senat i als seus ciutadans amb el que podria passar si no li aprovessin aquesta actuació. Sobre la discussió de si l'ajuda a de centrar-se exclussivament als bancs o també fins i tot als que no poden pagar la hipoteca, és una discussió recurrent. Ens diuen els experts que només ha de ser als bancs ja que els que tenen la hipoteca ja estan acostumats a patir i no els vindrà d'una mica.

Estic completament d’acord amb el que diu el Sr. Bush, però jo posposaria qualsevol ajuda a una sola condició: que com a mínim tres consells d’administració de bancs i tres consells d’administració de caixes anessin, al complet, davant del jutge (no de visita, sinó per dilucidar les seves responsabilitats) i, mentrestant, fossin rellevats dels seus càrrecs. Amén naturalment de que retornessin els diners de que s’han apropiat de manera al·legal en els darrers temps i s’anul·lessin tots els blindatges de contractes d’aquesta gent.
Llavors sí. Desprès d’això, em semblaria bé que s’ajudés al sistema financer perquè vull suposar que els assessors del Sr. Bush en saben més que no pas jo, tot i que aquest Pla de salvament alguna conseqüència tindrà sobre tot plegat (si el blindatge és lleig en el sector privat, és realment horrorós en el sectorm públic, sigui televisions, radio o el que sigui).
Aquest pla comporta una clàusula de limitació de salaris dels executius (ho diuen així per dir-ho finament, n’haurien pogut dir apropiació directament). He de reconeixer la duresa d’aquesta clàusula. ¿Com s’han de sentir aquests executius quan arriben a casa seva, amb la seva família, la dona i fills, i se'ls assenyala com a lladres? ¿Com s`han de sentir aquests executius quan van a la seva església a resar -són molt afeccionats a resar- i el seu Déu els observa i els renya com quan la canalla fa alguna trapelleria? Com explicava un alt executiu bancari, anar a la presó és molt més dolorós pels delinqüents de coll blanc, ja que els xoriços de poca tres al quarto ja hi estan acostumats.

¿I entretant no s’apliqui aquest pla de salvament i no es renovin els consells d’administració de la banca, què podem fer? Un amic meu em diu que només queda la solució de tornar, en la mesura del possible, a una economia més primària, a aplicar els estalvis sempre que es pugui de forma directa, sense haver de passar per cap intermediari. Ben segur que hi ha empreses sòlides que necessiten finançament o poden oferir condicions prou bones. Ben segur que moltes vegades podem anar directament a l’intercanvi de béns sense haver de passar per cap intermediari ni utilitzar diners. I ben segur que en aquest nou circuit la seguretat no se'n ressentirà. La veritat és que no si si aquesta solució pot ser bona, però si més no seria un seriós avis.

Veureu, el pla de salvament també comporta alguns efectes no desitjats. El Tresor americà no ha dit d’on sortiran les misses, però sembla clar que el que faran serà donar voltes a la maneta de fabricar bitllets (tenen la sort de tenir una total autonomia en l’emissió de bitllets, no com ens passa als europeus). Per tant, si això és així el resultat serà que es produirà una inflació galopant i ja sabem qui pagarà la festa (cal tornar a explicar com funciona el mecanisme de la inflació? A més diners en circulació, augment de preus, pèrdua competitivitat, etc. etc.).
Si el finançament del pla no seguís aquest esquema i s'hagués de crear un nou impost (o apujar-ne alguns dels existents) els americans ja han fet comptes, el tocarà 2.300 dòlars per càpita, que menys per pagar les mamandurries dels senyors Stanley O'Neil de Merrill Llynch que el 2007 va ingressar 91 milions de dòlars, o del senyor Richard S. Fuld de Lehmans Brothers a qui es va recompensar amb 34 milions de dòlars, o el Sr. James Cayne del Bearns Sterans, que va cobrar 38 milions, etc.etc., podries seguir amb la llista, fins i tot dels bancs espanyols (de les caixes no, perquè han aconseguir, amb la connivència de la CNMV, mantenir-ho en l'opacitat), que tampoc estan mal classificats.
Així doncs, pel nostre futur, amb pla de salvament o no, no tot seran flors i violes.


*la referència és extensiva a les caixes d’estalvis i altres intermediaris financers.