Notícies d'estiu (i d'hivern i de sempre...)

Uns amics m’expliquen que per la nit uns avions sobrevolen els territoris més poblats del nostre país i aspergeixen un producte que torna mesells (més encara!) els seus ciutadans. No cal dir que no és tracta altra cosa que una llegenda urbana, un culebró d’estiu.
Aquesta notícia ve a tomb amb una sèrie de fets que a qualsevol altre país deixarien els seus ciutadans esmaperduts, garratibats, i obnubilats i, naturalment molt emprenyats. Aquí en canvi passen sense pena ni glòria, ens sembla com si la cosa no anés amb nosaltres. Veureu, però, que això no és així. M’explicaré ràpidament

Empreses de telefonia
Llegeixo a la premsa que les empreses de comunicacions (telefòniques) ens subministren unes línies ADSL que no tenen res a veure amb les característiques que tenim contractades i ens han promès (rebem un terç del que ens facturen). I no només això, sinó que a més l’import que ens facturen està molt per sobre del que paguen els ciutadans de la resta de la UE (paguem les línies ADSL més cares de tota la UE) .
Mentre, el ministre del ram Sr. Sebastian, ha dit que faran el possible perquè el servei arribi al 80% del que tenim promès i contractat (en altres paraules que una estafa del 20% ja li sembla bé). Es pot dir més alt però no més clar: el Govern està implicat amb l’actuació fraudulenta de les empreses.
La veritat és que això, tal com sona, tal com ho explica la premsa, té només un nom: estafa! I aquí estan implicades totes les companyies de telecomunicacions que actuen al nostre país. El que no s’acaba d’entendre és com encara els presidents i els consells d’administració d’aquestes companyies no estan retinguts en espera de judici, situació en la que fins que els tribunals decideixin haurien de romandre per motiu d’alarma social.
Vull creure que el Fiscal General de l’Estat deu estar de vacances i començarà a actuar quan torni. Esperarem doncs notícies seves.
Si seguim amb el tema hauríem d’investigar a quin import ascendeix l’estafa, i quina part d’aquests diners han anar a parar a la butxaca dels seus respectius Consells d’Administració. No sabem perquè el Govern, que és coneixedor de l’estafa, no pren mesures per la seva reparació (econòmica als usuaris) i moral (per exemplificar la voluntat de reprimir les conductes delictives).
Entre tant, des dels organismes oficials i les universitats per mesurar el progrés de la nostra societat posen tot l’accent en la tecnologia, en internet, en la innovació i en la productivitat, però està clar que algú posa pals a les rodes impedint i segrestant torticerament una part d’aquests beneficis i una part d’aquesta tecnologia. ¿Fins quan ha de durar aquesta presa de pel? ¿fins quan aquests Presidents de Companyies boicotejadores del progrés del país han de seguir maltractant els consumidors que li donen beneficis i el país on estan establertes? ¿Fins quan els diferents governs toleraran aquestes actuacions delictives per part de les empreses de telecomunicacions?
Mentre la meva recomanació és que sabent que el Govern tolera un 20% del frau, que tots plegats paguem només un 80% dels nostres impostos.

Autopistes
Seguim. No són només les telefòniques de torn les que hi ha implicades en aquestes conductes fraudulentes.
Fa no massa temps l’alcalde de Tarragona reconeixia que Abertis havia fet un sobreesforç per acabar les obres de l’autopista AP7 abans de la campanya d’estiu (ampliació d’un carril prèvia concessió que ningú sap en que consisteix, “gratuïtat” del tram Torredembarra-Tarragona-Reus i eliminació de peatges troncals, que no és altra cosa que posar una mica de sentit comú en la gestió de les autopistes i que hom es meravella que per culpa d’una gestió incompetent hagin trigat tants anys en fer-ho). Està bé que es reconegui els esforços de les empreses i dels seus dirigents, però el que a mi no em quadra és que hores d’ara encara estem en obres un trajecte de més de 40 quilòmetres i que, al meu entendre, l’esforç no el fa Abertis, sinó el que sempre paga els plats trencats, el consumidor.
A veure, a l’autopista es paga per circular amb rapidesa i amb seguretat. Si això no és així, el resultat és que pagues per un servei que no reps, es a dir una estafa i no cal buscar més paraules. Però com sempre, les connivències entre l’Administració (Governs poc eficients, per dir-ho amb suavitat) i les empreses concessionàries estan mancades de llum i estan recarregades de relacions i favors que no es deuen poder explicar. No s’entén perquè avui encara no hi ha transparència en aquestes concessions. ¿Perquè aquests contractes no es pengen a la xarxa perquè tothom els pugi veure? ¿Què és el que el ciutadà no pot saber?
Estaria doncs d’acord en que si no es pot circular amb seguretat (algun conseller del Govern ha circulat en un camí de tres metres d’amplada mentre un camió per la dreta i un altre per l’esquerra et fan veure la nimietat de l’ésser humà; és com volar en un avió de reacció pel Gran Canyon del Colorado), i amb rapidesa (independentment dels col·lapses que sempre s’ocasionen, encara ara hi ha limitació de velocitat en llargs trams de l’autopista).
El que correspondria és que la tarifa sofrís la mateixa disminució que ha sofert la seguretat i la velocitat. Si això no passa, estem en el mateix punt d’abans: és una estafa! I també com en el cas anterior el Govern hi està implicat.
Igual que es fan càlculs de balances fiscals la Generalitat hauria de fer el càlcul del que costa al país unes autopistes que només permeten el 66% (80 qm/h, sobre 120) del que està permès i suposo detallat en les clàusules de les concessions; afegir-hi el càlcul de les retencions motivades per una gestió incompetent d'Abertis (no suprimir el peatge troncal i ocasionar unes retencions innombrables, pèrdua de temps, accidents, consum de gasolina, contaminació, etc., en definitiva un dany enorme al país i a l’economia durant tants anys).
Vull creure que algú recordarà un concepte sacralitzat: la seguretat jurídica, tant necessària per les empreses, i encara molt més pels ciutadans, que traduït al roman paladino vol dir: no es pot fer res!
D’aquesta estafa del 34% (com a mínim i molt més si hi afegim altres conceptes) ¿qui n’és responsable? ¿Com és que no es demanen responsabilitats al Consell d’Administració d’Abertis i als diferents Governs de la Generalitat que han pactat i segueixen permeten aquests comportaments tant poc ètics?

La línia 9 del metro de Barcelona
Aquesta línia va ser planificada per entrar en servei l’any 2008, evidentment aquests terminis no es compliran. Per postres no hi ha diners (ves quina novetat...), per la qual cosa el Govern es finançarà a través de l’empresa privada (quina és la que té diners?) i farà les noves estacions amb aquest mecanisme (concessió i compensació en el temps en unes condicions que només saben els especialistes). De pas ens diuen que el pressupost inicial s’ha triplicat (segurament serà degut a l’augment del preu del petroli, per més que no se’n hagi utilitzat ni una gota) i ningú no dimiteix ni es demanen explicacions ni responsabilitats d’aquesta petita desviació (es que ara els parlamentaris estan ocupats explicant a la premsa quina és la música que tenen en el seu Ipod). Més o menys d’això en diuen finançament a l’ombra (que és a l’ombra on haurien d’estar tots els signants d’aquestes concessions). Faig una pregunta innocent: ¿es penjarà a la xarxa el contracte d’aquesta concessió, o seguirà sent un tema només per a especialistes?

Fusions d’empreses
Però no tot són males notícies. Per fi Gas Natural ha encetat un tema que sembla que tots (?) hi sortirem guanyant. Els directius de Fenosa per si un cas, han fet aprovar un pla d’stock options per a tota la cúpula de la Companyia que els suposarà un substanciós ingrés per a tots ells quan es porti a terme l’OPA de Gas Natural i segurament se’n vagin al carrer. Aquests senyors tenen el seu guany ben assegurat.

Sí, ha estat la tercera vegada que Gas Natural ho intenta i els seus protagonistes havien assumit el lema “si ens equivoquem ja rectificarem”, que com veieu dóna molt de joc. Es pot prendre decisions equivocades i cagar-la tantes vegades com calgui i mai, mai no hi ha ni culpable ni culpa de res.
Doncs bé, finalment sembla que se’n sortiran i es produirà una fusió entre empreses productores d’energia (gas i electricitat) i aquest fet farà segurament més rendible (per a qui?) la nova estructura de producció.
Pel període de 2008-2012 Gas Natural preveia una inversió de 12.500 milions d’euros; la inversió prevista de Fenosa era de 8.500 milions d’euros. Després de la fusió quedarà reduïda a 9 mil milions (la de les dues companyies!). Segurament això serà fruit de les economies d’escala, però sobretot de que la necessitat d’invertir ja no es veu tant necessària al constituir-se la nova societat que s’acosta més a un monopoli. A més diuen que no hi haurà acomiadaments, sinó que els treballadors sobrants es destinaran a fer feines que ara tenen externalitzades (es a dir, reducció de llocs de treball si que n’hi han). La cosa important d’aquesta notícia és que la nova inversió es redueix i no se sap si és degut a que la nova situació més forta, més estructurada, més monopolística els permet reduir aquesta inversió o simplement és aprofitar economies d’escala. Ens temem que serà el primer motiu.

Per la dur a terme la compra el finançament no sembla hagi de ser problema. Per una banda Repsol contribuirà amb 1.600 milions (d’on els traurà?), i la resta els aportarà Criteria a través de “la Caixa”. La bona notícia és que Gas Natural no té dificultat per obtenir finançament per activitats que bàsicament suposen un canvi de cromos.
Per altra banda resulta curiós que una compra efectuada per Gas Natural sigui concertada fora de la Companyia. La premsa dóna rellevància a tres reunions entre Pérez, Brufau i Fainé. Així mateix resulta com a mínim estrany que (segons la premsa) fos Fainé qui comuniqués la compra a Solbes. ¿On són els òrgans d’administració de la Companyia? ¿És que realment només és un Consell de palla?
Cal ressaltar però una qüestió molt favorable: Fainé i Brufau, personatges molt competitius i, aparentment incompatibles entre si, han resolt posar-se d’acord en una comunió d’interessos: aconseguir en un tercer intent la compra-fusió entre el gas i l’electricitat. Felicitats!
Hi ha un fet que no ha sortit a la premsa i que té el seu punt d’interès. En la compra de Fenosa algun dels directius Opadors sembla aspirar també a quedar-se amb el títol nobiliari que en el seu dia el Caudillo va concedir a Pedro Berrié de la Maza, un franquista de reconeguda solvència, el títol de Compte de Fenosa. Veure’m si ho aconsegueix.

Repsol, la nostra petroliera
El president Rodríguez Zapatero negocia amb Chaves el que aquesta societat pugui participar en el pastís petrolier de Veneçuela. El nostre president ha de recolzar el teixit industrial del nostre país i ha de recolzar les nostres empreses.
A més (des del descobriment de reserves a Brasil) Repsol ja és una petroliera normal, amb pous de petroli, tot i que en l’empresa explotadora d’aquestes noves reserves descobertes i de difícil extracció, Repsol hi participa només en un 25%. Aquest petroli sembla que està a uns 300 quilòmetres de la costa i a una profunditat de 5 mil metres, per la qual cosa els directius de Repsol ja estan fent pràctiques de submarinisme.
Naturalment Repsol és una empresa privada, però el president del govern deu considerar que si Repsol va bé Espanya va bé. Hi ha algun matís però, doncs no sempre Repsol i Espanya van en la mateixa direcció. Així, quan en plena crisis més necessitem un combustible assequible, Repsol decideix que és el moment de prémer els cargols als consumidors i aprofitar l’avinentesa per obtenir un benefici extra.
Per la seva banda el president de Repsol és un home que té les idees clares. Creu que si jo (Repsol) tinc un marge d’intermediació del 10% (és un supòsit), el més natural del món és que si el preu del petroli es dobla, jo (Repsol) dobli els beneficis. Naturalment que si, d’això se’n diu una brillant estratègia de negocis. I Rodríguez Zapatero que l’ajuda!
Naturalment això és possible perquè el mercat funciona com funciona i aquella llei de l’oferta i la demanda desplaça lleugerament les seves corbes i es transforma en una oferta monopolística.

Intermediaris
Els preus dels aliments han sofert un increment brutal. L’explicació és clara: és el mercat, estúpids! Com dirien el liberals. El fet és que entre el preu que cobren els productors i el que paguen els consumidors hi ha una petita diferència. De promig es multiplica el preu per 4,5 vegades i si el promig és aquest vol dir que en alguns casos es multiplica per deu i en altres només per dos.
El vituperat intermediari però corre els seus riscos. De no poder vendre, de que se li faci malbé la fruita, etc., i per tant, resulta necessària la seva participació en el circuit. Ara bé ¿Cal que aquest marge sigui d’aquesta alçada vertiginosa?
Els productors no els sembla bé que ells participin en un marge tant petit beneficis d’aquesta producció i demanen que l’Administració intervingui, ja que en prou feines poden guanyar-se la vida.
L’Administració (fins i tot la catalana que té el percentatge més baix de funcionaris de totes les Comunitats Autònomes) té prou recursos com per adonar-se d’aquestes coses. Adonar-se de com perjudica als ciutadans aquestes actuacions de manipulació de preus i, sense haver de decretar un funcionament estalinista, tampoc es pot admetre que el mercat tingui solucions per a tot i que la seva actuació sigui més eficient que no pas qualsevol altre sistema que ens inventem, més, quan sabem que aquest mercat perfecte no existeix, bé sigui per l’actuació monopolista del mateix mercat, bé sigui per l’actuació de l’Administració que afavoreix, volent o sense voler, els deficients funcionaments del mercat.
Segurament els aliments no són un producte més del mercat, sinó que constitueixen per si mateixos un dret humà, el dret a alimentar-se. Per tant, no cal que ens repugni tant una actuació de l’Administració per resoldre els comportaments monopolístics de determinats intermediaris que afecten a una base molt àmplia de la població, la que té l’economia més fràgil.

Els costos de la crisis
Solbes diu que s’han de repartir aquests costos i de moment creu que la millor solució es rebaixar el sou als funcionaris.
És prou conegut que els funcionaris són uns dropos, o si més no això és el que diu el dirigent de la Patronal catalana, quan afirma que hi ha milers de funcionaris que no fan res. Molt bé, anem a incrementar la seva productivitat. Donem-los feina i fem-los treballar. Estic d’acord.
Ara bé, si em permeteu quan algú fa una crítica tant dura hauria de posar en negre sobre blanc què és el que ell aporta, d’on surten les seves sucoses remuneracions, i desprès en podrem començar a parlar.
Però no és aquest el punt que vull comentar. El que em sembla molt assenyat és el que ha dit el Sr. Solbes, que cal repartir els costos de la crisis, i jo afegeixo, cal fer-ho proporcionalment. Per tant, si els sou dels treballadors s’incrementa per sota de la inflació (i en molts casos es redueix), què no s’hauria de fer amb tots aquells privilegiats que han aconseguit el seu lloc de poder i d’apropiació de renda, en base d’amistat quan no d’altres fonts inconfessables. Si hi ha crisis ¿es pot permetre que hi hagi determinats personatges que ingressin en els seus comptes (en el territori nacional o bé en algun país off shore) aquests imports escandalosos que no tenen cap justificació? Els capitostos de la gran banca, tot i estar en l'ull de l'huracà en el sentit de ser l'origen de l'actual crisis, d'haver-la generat i mantingut, s'estan d'augmentar obscenament els seus ingressos. Així en el primer semestre d'enguany els òrgans de govern del Santander s'han augmentat un 25% els guanys (no se'n poden pas dir retribucions, doncs haurien de ser compensacions per alguna feina, per algun servei), mentre que el BBVA ha estat del 47%. Tot això disfressat amb aportacions als fons de pensions personals i altres mamandurries. ¿No havíem quedat que tots hi havíem de contribuir? ¿Com pot ser que un govern socialista hagi aprovat una retenció a única sobre de les rendes de capital del 18%, mentre que en el treball hi ha una progressivitat fins al 43%? ¿Com pot ser que el Govern vulgui protegir determinades empreses (Martin-Fadesa i altres) o que determinats personatges (banquers) es permetin aconsellar a les famílies que no demanin res (ajudes) al Govern i que facin els deures, mentre ells no els fan, no els han fet i, com ja he dit abans, en bona part són responsables directes de la crisi que ara patim? ¿I que passa amb la tributació de les SIMCAV del 1%? ¿Tot això no justifica una revolució?

Dopatge i patriotisme
Ho estava esperant. La premsa finalment ha encetat la campanya de persecució al dopatge. El motiu és que el nostre país ha tingut el dubtós honor de donar el primer cas de dopatge en els Jocs Olímpics. Ha sigut una ciclista amateur (no poden pas viure del que els dóna aquest esport) i, naturalment, tots ens estripem les vestidures. Estem escandalitzats, no hi ha dret! Aquest cas ha enverinat altres triomfs d’esportistes espanyols i, sobretot la dignitat dels mandataris del COI (que cada vegada que es convoquen uns Jocs Olímpics coneixem alguna de les seves darreres maleses).
El dopatge és perjudicial per la salut, però ¿i els inhumans entrenaments d’alguns esportistes, no ho és? L’exemple que sempre em frapa és el cas de les gimnastes. Unes noies sotmeses des de la més tendra infància a uns entrenaments duríssims, amb unes dietes inacceptables, que afecten al seu desenvolupament físic i no sé si a altres desenvolupaments. Tot per obtenir la glòria dels seus directius de la federació i, a més, la glòria del seu país. Uns directius que dopen els seus esportistes amb la pressió de la glòria, la pàtria i la immortalitat, i que algunes vegades han propiciat aquests comportaments dubtosos, més, quan la línia divisòria entre el permès i el no permès moltes vegades és totalment confusa. A por ellos, diuen d’una forma obscena, els locutors i els dirigents de tot tipus.
Ara les gimnastes xineses han guanyat l’or. Valia la pena, però quantes vides malbaratades hauran quedat pel camí? És una selecció de bonsais. Han estat preparades per ser petites, per a no créixer, la qual cosa els facilita aquestes habilitats. Són sis nenes que cap d’elles arriba al metre cinquanta i pesen uns 30 quilos. No se sap l’edat que tenen, tot i que sembla haurien de tenir, com a mínim, 16 anys. Molt bé senyors del COI, molt bé senyors de les Federacions. Ho han aconseguit. Felicitats. Senyor Rogge, miri’m als ulls! Em pot assegurar que aquestes nenes han rebut el millor per la serva formació física i intel·lectual?
Faig zapping i veig que juguem a ping pong (o tenis de taula?). Espanya i Xina. Què veig! si totes quatre jugadores fan cara de xineses! Serà que les haurem fitxat per donar més glòria a la nostra Pàtria? O és que haurem fet com en el cas del Juanito Mueller? Què carai deu ser això dels Jocs Olímpics? A tots els països veiem esportistes que representen a països als quals han emigrat, segurament perquè els han fet ofertes millors que les que podia el seu propi país.

Els primers en llençar la pedra contra el dopatge han estat els càrrecs federatius. Per cert m’agradaria saber quants centenars de càrrecs federatius han acudit a la cita de Beijing, amén d’altres personatges que també tenen butlla per anar-hi amb càrrec al pressupost de l’estat (què collons hi feia l’alcalde de Barcelona a banda de fer campanya per un estranyíssim Fòrum per l’esport -no n’aprendrem mai?- i a banda d’abandonar la ciutat en un estat lamentable d’obres i brutícia? I ¿quants càrrecs l’hauran acompanyat?).
També seria interessant saber si hi ha anat més periodistes que esportistes (és una pregunta estúpida, perquè històricament sempre ha sigut així). Però això en un estat transparent com el nostre segurament no ho sabrem, mentre que si sabem que a la Xina, la nena que va cantar el dia de la inauguració ho feia en play back.
Una pregunta que em faig és: ¿com és que no ens escandalitzem perquè l’organisme organitzador dels JJOO és més opac que una caixa negra? ¿Com és que mai rendeix comptes públicament? ¿Com és que els seus dirigents, on hi ha el bo i millor de cada casa amb un ampli historial d’històries fosques, han de merèixer el respecte i honors de tots els ciutadans del món?

Però tornem al que m’ocupa. El dia de la inauguració en la televisió nacional (la de la nació autèntica, és a dir la TV1) vaig sentir coses com aquestes: el 80% dels esportistes són catalans (mentre hem d’aguantar que aquell infumable personatge portaveu d’un partit de dretes que a més rep substanciosos contractes d’una entitat financera, com deia que en tot cas si a Catalunya teníem una selecció nacional hauria de ser per jugar a les “canicas”); a la Xina hi ha 50 i escaig ètnies amb les seves corresponents llengües pròpies. Totes són oficials. Recony! Gairebé m’agradaria viure en un país totalitari com la Xina! Si més no en aquest aspecte sembla més obert que no pas el nostre estimat estat espanyol.

Que l’esperit olímpic no decaigui. Entretant, Rússia i Geòrgia (que com tothom sap són dos estats que s’estimen) s’han enfrontat en una nova prova olímpica: el voleibol platja, que més que prova olímpica sembla una collonada olímpica. Han guanyat les georgianes (que sembla estaven representades per jugadores brasilenyes).
Mentre competeixen en l’esport, també han decidit competir en el camp de batalla (no com en l’antiguitat que paraven les guerres).

Finalment podem comentar l’encert de la TV espanyola. Ens han servit imatges per caure de cul. Les dues (o tres) cadenes retransmeten la mateixa activitat, no saps mai quan es tracta de directe o diferit, no saps mai els criteris que fan servir per seleccionar l’activitat. Dels horaris més val no parlar-ne. La nostra obligació és estar tot el dia atent a la pantalla, mentre et van donant les imatges que els peta. Però tot sigui per les més de 22 medalles que els dirigents espanyols ens han promès!

Els trens de rodalies
Avui dia 14 ‘agost a les 10 de la nit, s'atura a l’estació de Torredembarra un tren que ve de Barcelona. Porta pocs vagons. Arranca suaument de l’estació en direcció a Tarragona. Va ple com un ou, amb persones dretes no només en les plataformes sinó a l’interior dels vagons. Fa més d’un a hora que aquests passatgers van dempeus i apretats com a sardines.
No sé si els nostres representants polítics, si el nostre Govern de la Generalitat, ha viscut alguna vegada en temps real un xou com aquest. No sé si mai aquests polítics que fleten avions per anar a obrir un local de representació a Londres i hi van en abundosa companyia els agradaria tenir alguna experiència d’aquest estil. Anar en tren de rodalies és com fer ponting, però a lo bèstia. Et surt a flor de pell l’adrenalina i tens ganes d’hostiar a algun Conseller de la Generalitat o a algun directiu de RENFE. Perquè no se’n ocupen d’una vegada!

Ascó
Finalment, les autoritats han decidit multar a la Central d’Ascó per les repetides infraccions en les que s’han jugat no només la seva seguretat, sinó la de tots nosaltres. La multa és exemplar (veurem si la paguen), però el que el Consell de Seguretat Nuclear (CSN) no explica és el grau d’implicació dels Consells d’Administració respectius (i ben segur que ho sap). L'import de la multa és elevat, però els efectes de les infraccions comeses per la cobdícia d'aquestes empreses (vull dir dels seus dirigents) potser no les sabrem fins d'aquí uns quants anys. Per fer-se'n una idea només cal anar als hospitals oncològics i veure com aquesta pesta desconeguda avança sense parar i fins i tot en nens d'edat molt tendra.
Està clar que és impossible que una actuació d’aquest estil fos només coneguda pels tècnics de la central. Els Consells d’Administració de les dues companyies afectades (Iberdrola i Endesa) n’havien d’estar a corrent, i segurament com en el cas Watergate, la pregunta haurà estat: què coneixien i des de quan. La resposta a aquesta pregunta, però, no la sabrem.
La multa a la companyia no li fa ni fred ni calor (al seu Consell d’Administració). Coneix perfectament els mecanismes de com traslladar aquests costos a les tarifes i per tant, és tracta només d’un fet administratiu i comptable. El Govern de l’Estat l’ajudarà, bé sigui augmentant les tarifes o prorrogant la compensació pels CTC (costos a la transició a la competència), que com tothom sap el sector elèctric és l’únic en tot el món que té aquests problemes de transició a la competència.
Si el CSN volgués de veritat acabar amb aquests incidents el camí és molt fàcil: traslladar aquesta penalització no a la Companyia, sinó de forma personal i intransferible als seus Consells d’Administració. Si s’hagués fet alguna vegada, aquests incidents ja faria temps que s’haurien acabat.

Els Déus dels humans

Els historiadors i els antropòlegs, ens expliquen que l’home, des del mateix moment de la seva creació, ha tingut un sentiment d’angoixa suscitada per la consciència de l’absurd a que es troba abocada tota activitat conscient. En la constant cursa vers la recerca del seu propi fonament aquest sentiment ha revestit actituds de temor que s’expressen en creences en el “més enllà”, en la màgia i en religiositat.

Els estudiosos de les religions però han descobert una font comuna de la qual totes elles sorgeixen i que explica l’aire familiar que comparteixen i l’estreta relació de les religions amb les cultures de les poblacions que les viuen.

Una mica d’història
Els primers vestigis de religiositat en els homínids (Sinàntrop i Pitecàntrop), es remunten a fa 500 mil anys. En les seves restes trobem formes rituals, d’un perfil religiós, en les que determinats cranis mostren un forat occipital per l’extracció del cervell, segurament per tal de procedir a un banquet ritual. En aquestes primitives formes de religió hi trobem màgia, entesa com a una fe en determinats fenòmens sobrenaturals.
L’historiador Mircea Eliade ens parla de les societats primitives, de l’home mític i l’home lògic, dues formes de societat amb unes característiques ben definides.
A la societat mítica l’espai es contempla com quelcom sagrat. L’agricultor, quan entra en el seu camp per a llaurar, s’integra en un espai sagrat. La mateixa cosa passa quan s’entra en una ciutat, en un temple, en un palau, en una casa, o en qualsevol indret dotat d’essència i de realitat. L’home mític quan altera l’espai o el medi ho fa amb un sentiment de culpabilitat per un abús que cal expiar demanant perdó a les forces de la Natura, aquest és el sentit els sacrificis expiatoris. La fundació d’un establiment, la construcció d’un temple o l’aixecament d’una casa o d’un palau començava amb un ritus previ per “demanar autorització” als Déus o a la Natura. L’ocupació de l’espai es feia per consentiment de l’Espai mateix, entès com a manifestació del Tot. Per això, l’home mític s’integra en l’espai.

Els dos tipus de civilització de l’edat Antiga venen definits per la societat del discurs religiós i la societat del discurs (més) laic; els anirem donant diversos noms (integrat, mític, lògic,...). Observem que són molt més nombroses les que representen el discurs mític, que no pas les del discurs lògic. Si féssim una revisió del període clàssic només trobaríem en el grup del racionalisme lògic a Grècia i Roma, i més tard, a partir del Renaixement, a Europa i als EUA.
Com a discurs lògic entenem aquelles societats on primava el pensament racional del discurs lògico-filosòfic i científic. Totes les demés pertanyen al discurs mític. Però ¿com són (o han estat) les societats del discurs mític? Comprovem que viuen un univers amarat per l’emoció i sentiment de tot allò que és sagrat, per la religió, probablement per la repetició dels fets, la integració i la multiplicitat d’aproximacions, són les seves característiques. Una societat on el rei/faraó era la base de la civilització, i on la seguretat, la pau i la justícia, no haurien pogut existir sense aquesta figura.
Enfront d’aquest plantejament els pobles del discurs lògic tenen com a referent el món profà, que compta amb un discurs classificatori, perquè per comprendre els fets, ha d’individualitzar les dades i organitzar-les i classificar-les segons un criteri determinat.
Podríem dir que els pobles integrats segueixen, la història dels temps llargs que s’identifiquen per la ideologia, mentre que el nostre temps és el que es refereix als temps curts, la història dels esdeveniments.

Quan ens plantegem la naturalesa de l’existència a les societats antigues, observem que l’home primitiu en el seu comportament conscient no realitza cap acte que no hagi sigut viscut anteriorment per un altre (algunes vegades un Déu); sap que el que ell ha fet ja s’ha fet abans. Aquesta repetició de fets és una de les característiques d’aquest home arcaic. Els múltiples exemples sobre aquestes repeticions ens porta a que, per l’home arcaic, un acte no és real, més que en la mesura que repeteix un arquetipus anterior. Aquesta mentalitat portarà a l’home arcaic a defensar-se tant com va poder de tot allò que fos nou.
La regeneració del temps és un altre concepte a destacar. Les societats històriques havien entès la necessitat de regenerar-se periòdicament, abolint el passat i reactualitzant la formació de l’univers. En canvi, les societats primitives, es regeneren periòdicament per l’expulsió dels mals i la confessió dels pecats. Finalment, l’home venç el terror de la història mitjançant la fe.

Encara avui sobreviuen algunes civilitzacions que clarament són una representació d’aquestes societats mítiques. Un exemple podria ser el dels Maputxes, quina característica cultural més rellevant és la vinculació a la terra on varen néixer, viure i morir els seus avantpassats. És per això que tots els temes d’expropiacions realitzats pels espanyols, els criolls i les petrolieres, els ha resultat tant dolorós. La seva visió del cosmos està vinculada als processos cíclics de la naturalesa, els seu cicle repetitiu i tornar a viure el que van viure els seus pares. Aquesta és l’essència de la religiositat dels pobles autòctons de sudamèrica i les seves arrels profundes de reivindicació territorial enfront de la conquesta imposada pels europeus, enfront de la creació dels nous estats criolls i fins i tot enfront de l’actuació dels missioners cristians que, en cap moment, van ser capaços (ni volien) de crear un vertader diàleg interreligiós.

Les religions del “nostre” temps
Si fem un salt en el temps, els més antics i principals moviments religiosos de la història de la humanitat els troben a Egipte i a Mesopotàmia. També a l’extrem orient l’Índia i la Xina trobem els focus creadors de religions dels més antics que es coneixen (estem parlant de 2 o 3 mil anys abans del cristianisme).
Així i tot cal remarcar que el SIV abans de Crist constitueix un període de la història humana particularment interessant des del punt de vista de la història religiosa de la humanitat. En aquest segle sorgeix la figura genial de Buda, i la de Jaina a l’Índia. A la Xina, Laotsé i Confuci. A Pèrsia, Zoroastre i a Grècia els cultes mistèrics de Dionís i Deméter. I pel que fa al món bíblic tingué lloc l’exili dels jueus a Babilònia.
Potser també es pot considerar aquest segle l’inici d’un mil·lenni d’or religiós, que passant pel cristianisme, culminarà en l’Islam en el VI segle després de Crist.

En totes elles hi trobem ja determinats mites, com el de la creació de tot el que existeix, el diluvi universal i d’altres. Tots aquests mites serien després adaptats a les noves religions que anomenarem semítiques. La creació de l’univers (i la del nostre món) també es descriu en l’Alcorà, tot i que, potser justificadament, alguns li atribueixen ser una còpia de la mateixa Bíblia, però, la Bíblia no és també la còpia d’alguns passatges d’altres llibres i religions?
Ja en l’epopeia assiriobabilònica del Gilgamesh es tracta del tema del diluvi, naturalment sota una altra òptica, però també des de l’Alcorà i la llegenda d’ Atrahasis (història dels sumeris, de la creació de l’home, del diluvi, de Babilònia els anys 1700 aC).
En totes aquestes religions hi trobem un sentit moral que impulsa a fer el bé i evitar el mal. Totes elles comparteixen l‘existència i recopilació de textos sagrats antiquíssims, probablement els més extensos són els budistes que han reconegut 232 textos sagrats.
Tot i el tronc comú en totes les religions també hi han grans diferències entre unes i altres. Així el budisme segurament des del punt de vista religiós està a les antípodes de les tradicions bíbliques semites. En el cristianisme la salvació és un do gratuït rebut de Déu, mentre que el budisme intenta superar allò que es evident en l’existència humana: el sofriment. També el budisme es oposat al concepte occidental de vida confortable, per quant comporta una concepció ètica d ‘evasió de la realitat material.

Resulta evident (a Occident) que la religió que millor coneixem (que jo conec) és la catòlica i no cal estendre’s en lloances sobre els seus missatges. Sintetitzant podríem dir que la seva genialitat resideix en el personatge de Jesús de Natzaret i en l’impuls que va rebre el cristianisme quan la “Resurrecció” donà un coratge inesperat als seus deixebles constituint el motor del cristianisme primitiu.
Però, fet aquest reconeixement explícit i sense reserves, cal dir que resulta molt dur haver de creure en una religió que té en el seu haver totes aquestes excel·lències, i al mateix temps té coses tant dures i difícils d’admetre per la intel·ligència com el vodevil organitzar per la cúria i també pels Papes, del Gran Cisma d’Orient (i naturalment també el d’Occident) amb les excomunicacions mútues; els càtars i la mala llet en la seva extinció; els mateixos orígens de la Reforma quan el Papa Lleó X, encarregà al bisbe de Magúncia la predicació de la Butlla papal per guanyar una indulgència plenària anant de peregrinació a Roma per aconseguir fons suficients per acabar la Basílica de San Pere i els palaus vaticans; els debats sostinguts per l’església sobre el dret diví de conquesta de nous territoris, mantenint els indígenes en l’esclavatge, la defensa d’una institució inhumana com la encomienda, o la coneguda com la mit’a que explotava fins a la mort als indígenes en les produccions mineres; l’encíclica Syllabus (sigui anatema que algú digui que el Romà Pontífex pot i deu reconciliar-se i transigir amb el progrés, amb el liberalisme i amb la civilització moderna) i les definicions que es van fer en el seu dia en el Concili Vaticà I (l’anatemització de Pius IX dels cristians que defensessin la separació entre l’Estat i l’Església; el mateix dogma de la infal·libilitat del Papa originat per la pèrdua de poder temporal del Papa en el moment de la Unificació d’Itàlia per Garibaldi; l’excomunicació d’aquests nous governs i l’aixecament d’aquesta excomunió en temps de Mussolini, tindrà bemolls!); l’Encíclica Pascendi que deixà sota sospita d’heretgia a molts autors responsables de intentar un diàleg entre la ciència i la fe; els espectacles de la cúria en el concili Vaticà II on uns bisbes integristes (Ottaviani i Lefèbre) decidiren no acatar l’autoritat del papa. I també més a darrera hora de l’actitud del Vaticà respecte a la teologia de l’alliberament, per la seva coincidència, en alguns i justificats punts, amb les teories marxistes.
Però també cal dir que tot això és obra dels homes que han regentat l’església catòlica i no ha d’entendre’s com part del mateix cristianisme i, per altra banda ¿què passa amb les altres religions?
Doncs no en totes, però especialment, les anomenades semítiques (judaisme, cristianisme i islamisme) que han sigut les més violentes i cruels, totes elles estan plenes de contradiccions.
Si he recriminat durament al cristianisme en la seva gestió terrenal, com hauríem de qualificar l’islamisme que ja des del primer moment dóna mostres d’una total incongruència en el moment de la mort del Profeta per fet successori (califats), amb lluites sens fi per aconseguir aquest dret de successió. El primer successor fou el propi sogre de Mahoma, un ancià pietós, que morí dos anys desprès. Un segon califa -Umar- dedicà el seu lideratge a la conquesta d’Egipte, Síria i Mesopotàmia, Palestina i Pèrsia. Aquest Califa morí assassinat i fou elegit Uthman, que també fou assassinat. Entremig de tot això, grans polèmiques per decidir no qüestions teològiques, sinó de successió. Si el criteri havia de ser el parentesc amb Mahoma o bé la capacitat de lideratge. Misèries humanes en temes divins. Escissions del corrent principal de l’islamisme, creant-se tantes altres corrents com líders ambiciosos hi havia. Per tant, un espectacle prou lamentable en el moment del naixement d’aquesta altra religió.
Per altra banda i en els moments actuals (i en els inicials), la confusió entre poder religiós i poder civil (que ja hem vist com l’església catòlica ho defensava no fa massa temps), ara, sembla indigerible, amén de l’agressivitat d’aquesta religió (gihad) en el seu sentit expansionista, o contra els opositors de l’expansió musulmana, fa que tot plegat sigui un cocktail indigerible per la intel·ligència o per la nostra raó humana.
Igualment i en el mateix sentit anterior cal destacar la seva inspiració original d’expansió universal fins a la plena submissió del món sencer a la voluntat d’Alà.

A manera de resum
En tot aquest recorregut hem pogut veure infinitat de semblances entre diferents religions (no totes, seria massa llarg), i també les diferències ben segur degudes a posicions irreductibles de naturalesa cultural. Les religions en el transcurs del temps s’ha convertit en un factor de dispersió entre els éssers humans, perquè aquests les han volgut absolutitzar fent que cadascun dels diferents grups cregui que la seva religió constitueix l’únic camí d’accés absolut, convertint la religió en un veritable conflicte on ningú s’entén amb ningú.
En canvi la consciència de que tots els éssers humans ens trobem en la mateixa recerca del Sentit, motivats per una mateixa “nostàlgia ontològica” del Paradís perdut, podria obrir-nos a tots el mateix i únic esperit de Déu, permetent-nos l’entesa mútua en un comú Pentecostès (festa en que se celebra el descens de l’Esperit Sant i també el lliurament de les Taules de la Llei per Déu en el Sinaí). No hi ha dubte que des del punt de vista lògic, algunes religions presenten avantatges sobre les altres. Aquelles que potencien la consciència com a clau d’autoconeixement, com un camí que obre el pas a l’evolució, són, des del punt de vista de la raonabilitat superiors a les que potencien la creença i la fe com a única forma de sustentar la religió.
Veiem en aquesta història que els Déus massa sovint han separat i contraposat entre ells als éssers humans, fins al punt que la cultura selvàtica ha pogut alimentar-se de la religió com el seu més poderós ingredient. La religió ha rebut diferents accepcions: la religió dominant és la religió de la classe dominant, l’opi del poble com s’ha dit alguna vegada, la metamorfosi del xai en lleó, la neurosi col·lectiva de la humanitat, però també pot ser el signe una presència transcendent, una esperança en el més enllà, una tasca urgent per a totes les religions en aprofundir en un únic Esperit que tot ho transcendeix.
Els humans que no han rebut el do de la fe, cal que es moguin en un agnosticisme respectuós i suggeridor, constructiu i contingut, professant a més la confiança amb una ment senzilla i oberta. No són raonablement imaginables en Déu interessos envers els humans que no coincideixin amb els dels mateixos humans, i en aquest sentit els Pares de l’Església han manifestat: la glòria de Déu és la glòria dels homes. Això es pot interpretar com que les glòries dels ídols divins i les glòries institucionals no són altra cosa que perversions de la religió.


Bibliografia (inspiradora, tot i que els seus autors podrien estar en desacord amb la interpretació que hi dono):
Antoni Bentué, Déu i Déus, Editorial Claret
Mircea Eliade, El mito del eterno retorno, Alianza Editorial
Ramon M. Nogués, Déus, creences i neurones, Fragmenta Editorial

Platges del món

La platja de Torredembarra, entre el glamour i la nostàlgia

Torredembarra té una platja de 6 o 7 quilòmetres, una de les més àmplies, més llargues i boniques de tota la costa. Una platja força endreçada amb aigües netes i transparents, neta amb l’esforç de l’Ajuntament que hi dedica recursos i d’alguns banyistes que en tenen cura. Probablement també és la més accessible des de territoris propers i molt poblats (Barcelona, Lleida, Zaragoza, La Rioja, Navarra i resta de territoris del Nord que prefereixen aigües càlides i temps més estable i solvent que no pas tenen les boniques i fredes platges del nord), i també accessible en el sentit que pots deixar el cotxe relativament a prop de l’aigua, la qual cosa facilita que hi acudeixin persones que no poden anar a altres platges més complicades, per qüestions de mobilitat i de comoditat.
De sud a nord el recorregut per la platja és prou interessant. Comença just en el port esportiu i també de pescadors que darrerament es va construir. Es passa pel poble de baix a mar, on trobes ja la primera curiositat: els estiuejants han adoptat un costum inèdit a la resta del món. Deixen les cadires i els para-sol a la vora de la mar, a primera línia i, des de bon matí veus una estiba de cadires buides que esperen que els culs dels seus amos arribin més tard, però que dóna una sensació curiosa i digna de constar en els anals d’usos i costums dels estiuejants d’aquesta població (això no es veu a la Ribera Maia).
Pel vial paral·lel a la platja hi ha circulació d’uns estranys vehicles de dues rodes que fan més soroll que no pas corren (tot i que fàcilment superen els 80 quilòmetres a l’hora per dintre el poble). L’Ajuntament en el seu dia es va comprometre a immobilitzar aquests vehicles conduits per noiets molt joves que es passen el dia recorrent el poble i fent un soroll horrorós amb les seves motoretes. La veritat es que l’Ajuntament no ha fet res. Si que es veu la policia municipal posant multes als cotxes mal aparcats (ben fet), però no volen entrar en llibres de cavalleries amb aquests estiuejants que molesten a la majoria i són un perill per a tothom (igual algun d’ells els diu: vostè no sap amb qui parla!). Torredembarra no és Kay West, ni tampoc Miami.
Des de la platja es visualitza el passeig marítim, un passeig ampli i la mar de bonic. Pel que fa al barri de mar, el passeig està ple de bars i restaurants. L’Ajuntament els va obligar a definir unes àrees d’ocupació d’aquest espai públic, per poder atendre els seus clients. El que ha passat en el transcurs del temps és que aquests establiments han decidit ocupar pràcticament tot el passeig, sigui o no la zona autoritzada. L’Ajuntament, els pobres, ja tenen prou feina amb altres coses importants com per ocupar-se d’aquestes minúcies, però la veritat és que no dóna massa bona sensació el que aquests bars i restaurants decideixin ocupar l’espai que els sembli bé, sense tenir en compte la finalitat del passeig (que encara que pugui semblar estrany, és passejar).
Passat el poble, de seguida et trobes amb la zona dels muntanyans, que com tothom sap, és una zona de dunes de sorra on viuen determinades espècies vegetals i animals, que han decidit protegir-la degut als efectes beneficiosos per la costa, pel manteniment de les platges i de les poques espècies que hi viuen. Al costat mateix d’aquesta zona trobem un espai que en el seu dia era humit -aiguamolls-, però ara cada vegada menys humit, degut sobretot a la cultura del totxo que intenta envair-ho tot, i als canvis en la climatologia, cada vegada més seca. Una zona protegida i vallada, amb exemples com els que es poden veure en el Golf de Mèxic, on aquestes dunes i vegetació estan totalment protegides i la gent ho respecta. Però en el cas de Torredembarra sempre hi ha algun gamarús de Lapònia (vulgo, mussol d’aigüera) que està observant i trepitjant sense cap consideració aquesta zona protegida. Què hi fan aquests individus en aquest lloc? Quin és el mecanisme mental d’aquest/aquests individus que els impulsa a travessar la zona protegida? És que no saben llegir? És que cal que se’ls dispari una perdigonada al cul perquè ho entenguin?
Avui diumenge caminem per la platja, estem a l’alçada de la zona que en diuen de Nova Torredembarra, una urbanització que intenta posar ciment a les escasses zones humides que encara resten. Dos homes d’edat avançada però en bon estat i amb vestit de bany de marca caminen junts. Un d’ells de cop i volta s’aparta una mica de la zona més transitada i decideix buidar la bufeta; ho fa allà mateix, sobre la sorra, no massa lluny dels vianants. Després, continuen passejant com si l’incident (marranada) anterior fos la cosa més normal del món.
Una mica més endavant es reprodueix l’escena anterior. En aquest cas són dues dones. Una d’elles travessa la zona vallada i es perd entre els muntanyans. Al cap de poc reapareix amb cara de satisfacció i beatitud. Amb la seva amiga continuen el passeig probablement criticant els joves que tenen comportaments incívics. La platja de Torredembarra no és ni Copacabana ni Ipanema.
En aquesta zona protegida dels muntanyans, hi ha un cartell que diu: no passeu, zona de nidificació d’ocells. Una mica amagats veiem una colla de nois negres que són els que usualment es dediquen a vendre objectes falsificats als banyistes (naturalment es tracta d’uns sense papers subjectes a les màfies que els exploten. Dóna la sensació que han nidificat en aquella zona i possiblement hi deuen dormir i fer la distribució del material. Uns negres del top manta que venen bosses, CD’s piratejats, ulleres de marca no t’hi fixis. Ens avancen. Parlen llengües estranyes per a mi, dons no sóc en Salvo (el protagonista de La Cançó dels missioners de John le Carré, traductor i coneixedor de moltes de les llengües africanes: swahili, kinyarwanda, bantú, ioruba, etc.). Podria ser que ni entenguessin els rètols que intenten impedir que es transiti per aquella zona. Aquesta platja no es Varadero.

El camí continua. I com que ja portes una hora caminant, decideixes posar la tovallola sobre la sorra per descansar una estona. No ens havíem fixat prou bé, però no massa lluny (al costat mateix), hi ha un nudista. Això si, amb ulleres de sol. Evidentment el que viuen a l’hivern a Barcelona no posaran pas cap obstacle a que la gent es despulli a la platja, més si tenim en compte que l’Il·lustre Ajuntament de Barcelona autoritza a la gent a anar despullada pel carrer i alguns en fan ús, bé sigui per les Rambles, la Barceloneta, la Vil·la Olímpica i allà on els plagui.

La major distracció d’aquesta platja és passejar. És prou bonic i bo per la salut. Des de fa temps que molts banyistes ho han agafat com a primer esport i ocupació del matí o de la tarda. Entre els passejants hi pots veure alguna (poques) senyora d’edat prou avançada i de formes prou agosarades (mal fotuda) que ensenya els pits als vianants, i que nosaltres, en un gest d’estètica, procurem desviar la mirada per recrear-la en l’anar i venir de les ones. No sé perquè em recorda un creuament entre una cabra i una foca, o aquell animaló que és protagonista de La Pell Freda. Em preocupen dues coses. Una endevinar quins mecanismes fan que una dona d’edat avançada (més de 60 anys) amb un cos de massa corporal disparada, amb una amplada igual a la llargada, senti la necessitat de mostrar les seves formes que no només aguantarien un llapis sinó també un tauló dels que utilitzen a la construcció per enfilar-se quan construeixen una bastida. I, segon, perquè l’Ajuntament no organitza un càsting per poder passejar per la platja? 
Decididament, Torredembarra no és Oregon.
Però, ara me’n adono que això és un comentari masclista. I els homes, com són els clients (alguns) d’aquesta platja? Doncs sincerament, no tenen res a envejar a les seves dones. El que més abunda són aquelles panxes que s’inflen immediatament després del punt on se suposa que hi ha la cintura, s’inflen i s’inflen, fins que per efectes de la gravetat, cauen per sobre la cintura formant una massa gelatinosa. És l’efecte de les panxes cerveseres. En un primer estadi s’inflen lleugerament. Altres, tenen formes d’esfera i finalment, quan ja arriben al zenit, formen una bossa que cau per sota la cintura, com les candeles de gel quan arriba la primavera.
Torredembarra no és Cancún, on es veuen rètols que indiquen els llocs protegits de les tortugues i la seva probable data de naixement.

Segurament la gent de Torredembarra es deu preguntar: d'on han sortit aquests turistes, o bé què hem fet nosaltres perquè ens els enviin?

Arribem doncs al punt final -Roda de Berà- on es pot contemplar el negoci de venda fraudulenta d’objectes copiats (bosses de Hermes, de Tous, roba de Dolce Gabana, etc). Tot ordenat, això si, en uns estands que suposadament els ha posat a disposició l’Ajuntament de Berà (com a mínim ja que no poden suprimir el frau, si més no ordenar-lo).
Decididament, la platja de Torredembarra no és Malibú, però és un lloc prou agradable i interessant per fer estudis sociològics. Aquestes petites menudències, però, no ens apartaran d’aquestes boniques platges i dels records que alguns tenim dels temps passats.

Carta al Sr. Francesc Puigpelat, periodista de l'Avui

Les vacances d'estiu dels mestres i dels nens

Novament el Sr. Puigpelat (Avui, 22.6.2008) ens explica els seus problemes per col·locar els nens quan l’escola s’acaba. L’any passat per aquestes dates ja va fer un escrit semblant queixant-se del paquet que li venia a sobre: tenir cura dels seus fills quan els mestres no els custodien.
Evidentment el Sr. Puigpelat no fa cap consideració sobre el que ha de ser (segons els seu documentat criteri) el curs escolar, ni sobre el que hauria de ser la feina dels mestres, o alguna aportació sobre l’educació i la responsabilitat dels mestres, però també dels pares i dels governs. Només el preocupa el que els mestres se’n vagin a Katmandú en les seves vacances.(per cert, jo en conec bastants de mestres i cap d’ells se’n va a Katmandú ni tan solament hi ha estat, però no dubto que l’informe documentat del Sr. Puigpelat deu tenir les dades corresponents).
Per altra banda quan un lliberal com el Sr. Puigpelat acusa de poc eficients els mestres, potser hauria de posar a la mateixa balança i amb la mateixa transparència quin sou guanya ell mateix i quantes hores treballa (no les que està fora de casa).
Com he dit conec bastants mestres i el seu sou és públic. Cap d’ells es pot permetre gaires alegries i sense ser mileuristes tampoc passen de dos mil euristes, per tant no em lliga amb la denúncia que tots els mestres van a Katmandú.
També conec algun periodista (no és cap mostra estadística) i sense conèixer el seu sou (que no és transparent), si conec el seu nivell de vida (cotxes, restaurants, cases, lloc de vacances,...). També he vist com els periodistes (programa 59’) parlaven de la nova Llei d’Educació i feien la pilota descaradament al Sr. Maragall (llei valenta, moderna, ...), es a dir, la trivialització de l’opinió periodística.
Que li sembla Sr. Puigpelat, seguim parlant dels mestres versus periodistes? Faci el que li sembli, però no em sembla bé que intenti escalfar l’ambient en contra dels mestres dels seus fills, als qui vull creure ha encomanat la seva educació renunciant a la quota que li correspon a vostè com a pare. Si té alguna aportació al respecte de com hauria de ser l’educació, esperaré la seva proposta (o la presenta a lloc pertinent, el Parlament, utilitzant els poder com a lobystes que tenen els periodistes), però si el tema és exclusivament el de les vacances dels mestres li faig un suggeriment, perquè no es fa mestre ja que és un xollo?
Una darrera cosa, a mi em semblaria bé que es parlés de conciliar (com diuen ara) els horaris dels treballadors (com vostè mateix) i els del treball, referit a tothom, fins i tot als mestres, però confondre les necessitats de col·locació dels nens amb la necessitat de la seva educació em sembla una mala solució. De totes maneres, si em permet la confiança, li diré que en un lliberal com vostè em sorprèn la proposta estalinista de que els fills estiguin a cura de l’estat (que l’escola se’n faci càrrec al cent per cent) alliberant als pares d’aquesta pesada càrrega.
Li demano que no se senti maltractat per tot el que li dic. També en l’editorial del seu diari (19.6) es parlava dels problemes d’acabar el curs en dijous, com si realment els hagués agafat de sorpresa (¿com és que sent públic el calendari escolar no havien fet aquesta acció a començament de curs quan encara es podia arreglar aquesta qüestió?). I no només això, sinó que estic a l’espera d’altres articles il·lustrats com el seu en que companys del ram es lamentin dels problemes que han d’assumir com a pares, o distorsionant l’opinió pública dient que aquí les vacances escolars són més llargues que a tot Europa i que els mestres a l’estiu es concentren a Katmandú.

Gerard Palacín és economista, no és mestre
(carta enviada a l'Avui el dia 22.6.2008 per la seva publicació)

No hi ha diners per finançar (segons quins) projectes

Where Have All The Money Gone?
Pete Seeger

L’actual crisis de liquiditat i d’altres coses que el Govern de l’Estat anomena de formes diverses, ens ha dut a una situació en la que bancs i les caixes no tenen (diuen) recursos per finançar els projectes dels seus clients. Naturalment, això no és una afirmació absoluta, tota vegada que segueixen havent-hi objectius estratègics que encara mereixen que aquestes entitats cerquin en els més recòndits calaixos i trobin diners suficients per finançar aquests projectes estratègics.
Ara però ens ha sorprès la noticia (tot i ser una notícia anunciadíssima) que “la Caixa” anuncia la compra d’una participació (20%) en un banc (grup financer Inbursa) propietat del multimilionari mexicà Slim, i la mateixa noticia diu que (la Caixa) està a l’espera de comprar un altre banc als països de l’est.
Les motivacions que la Caixa ha donat per efectuar aquesta compra es reflecteixen en la nota de premsa: vehículo de la expansión del negocio de banca minorista en el continente americano del grupo 'la Caixa'
Ja sabem que els negocis, seguint l’exemple dels costums de l’Orient, es fan per simpaties. Així doncs abans de fer qualsevol contracte cal veure’s, comprovar si hi ha empatia, interessos socials i personals, coincidències espirituals, i altres concomitàncies com parlar d’art, de les necessitats dels pobres i també de política. En aquest cas les simpaties entre Carlos Slim i els directius de “la Caixa” han vingut per la via de suposades visions comunes d’un món empresarial i també, com no, per una punt de vista similar entre unes persones que ja estan en els darrers anys de la seva vida i per tant s’ho poden mirar amb més objectivitat (són persones d’edat provecta), fets que han ajudat a que el negoci es pogués consolidar.

Carlos Slim és un home que s’ha fet a si mateix. D’origen libanès el seu currículum l’expliquen abastament els diaris. Però a banda de la desconfiança que sempre generen els que fan fortunes esplendoroses, en el seu cas, si més no, se sap d’on procedeixen els seus diners i, com no, una bona part d’ells prové del període de les privatitzacions efectuades pel govern mexicà, en aquest cas de la telefònica mexicana (Telmex). Aquest multimilionari, potser també com Soros, ha tingut actuacions que depassen les pròpies d’un capitalisme salvatge i està en una línia de fer coses pel seu país. Un home ansiós perquè el seu país entrés en una estabilitat que generi benestar, són intencions que se li suposen.
En els seus negocis han intervingut prescriptors, com no, polítics retirats. Tots recordem quan Aznar va ser fitxat (o bé es va oferir) per treballar pel magnat de la premsa (Murdoch) i la mala imatge que a alguns de nosaltres -jo- ens va causar aquesta notícia. Doncs bé, en aquest cas el prescriptor ha sigut Felipe González, de qui Slim declara que són amics i que donen conferències junts i que moltes vegades li pregunta coses (no explica quines) i que a més l’ha introduït en el món de les seves amistats. És allò de qui té un amic té un tresor.
Per la seva banda Felipe González és un home que sudamèrica li encanta, s’hi troba bé, pel clima, pels governants o pel que sigui, i cada dos per tres està donant conferències, visitant els seus amics i potser fent algun tipus de negoci (fa temps que no parla del disseny de joies).

Carlos Slim és un home que ha sigut l’amo d’empreses ben variades, des de tabacaleres, a arts gràfiques, cadenes de comerços, comunicacions i finalment financeres.
Ara les informacions de premsa ens diuen que Slim valora l’experiència de “la Caixa” en el negoci de la venda al detall (és allò que quan no se sap com anomenar-ho o és inexistent se’n diu know how). Segurament deu ser així, però no deixa de ser curiós que un home amb el seu historial es refiï d’una entitat relativament petita i, això si, amb una experiència prou dilatada, ja que “la Caixa” a més del negoci minorista té experiència suficient comprant i venent bancs, que usualment els ha acabat venent quan les coses no li han anat massa bé (gairebé sempre).
Tot i que la compra efectuada per part de “la Caixa” sembla que s’ha fet a bon preu (només el doble del seu valor en llibres), no està clar que no hi hagi algun altre interès per part del venedor per efectuar aquesta venda.
Sigui com sigui, Criteria que és la compradora assegura que la compra es formalitzarà amb un endeutament bancari. Naturalment no diuen qui ho finançarà, però tampoc fa falta, ens ho imaginem.
Entre els replecs de les notícies es diu que “la Caixa” tindrà dret a dues conselleries, la qual cosa sembla ben normal degut a la seva participació, i que aquestes recauran sobre Isidro Fainé i Juan M. Nin (només els falta això a unes persones tant ocupades i la remuneració d’aquests consells no ha de ser cap element per prendre decisions sobretot si tenim en compte que són persones que ja estan en el top de les remuneracions del país).

Aquest fet ha estat recompensat pel mercat que en la mateixa sessió de borsa va incrementar la seva cotització un 2,12%, amb la qual cosa, des de la seva sortida en borsa a 5,25 ja només genera una pèrdua als seus inversionistes d’un 20% aproximadament. Que bé, oi?

Aquesta actuació de “la Caixa” no ha estat ben rebuda pels ciutadans d’aquest país ja que en aquests moments de escassetat de liquiditat fan falta molts diners per finançar els projectes empresarials nous i els existents. Aquesta crítica la fan els que des de la frustració de que a la seva empresa li han reduït la línia de Crédit que tenia concedida sense que tingués ni dret a rèplica ni a cap tipus d’explicació. I no només això, sinó que l'entitat de crèdit ha posat per davant el projecte de concessió de l’autopista de Pennsylvania, amb una inversió de 8500 milions de dòlars, que ha sigut el tret de sortida per encetar els negocis a les Amèriques. I té més mèrit perquè van guanyar un concurs al que s’hi van presentar 16 grups empresarials i s’ho va endur perquè va oferir més diners que els altres. Serà un bon negoci o bé se’n hauran de penedir en el futur immediat, és una cosa que en aquest moment no es pot albirar tot i que sembla que als EUA no els permetran fer el que estan fent la nostre territori, es a dir, tenir autopistes “en restauro” i seguir cobrant com si estesin en perfecte estat i cobrant la quota complerta com si el servei fos correcte, o bé fer les remodelacions de les concessions segons necessitats dels diferents governs i sobretot necessitats i apetències de les mateixes autopistes, amb una total opacitat de cara als ciutadans (he demanat diverses vegades que aquestes concessions -els contractes-estiguin penjades a la xarxa).

Però no només es tracta de “la Caixa”, sinó que aquest és el comportament generalitzat per part del sector financer. Podem llegir altres notícies que afecten a tot el sector, i només com a exemple esmentaré el cas del BBVA que inverteix 800 milions d’euros en ampliar la seva presència en el China Citic Bank fins al 10% i en el filial de Hong Kong, Citic International Financial Holdings fins al 30%, això si a canvi d’un augment en la presència en el seu consell, la qual cosa té una doble lectura: controlar aquesta inversió i remunerar més generosament a alguns alts directius del banc per la via d’aquests nous càrrecs.

Reaccions primàries

Quan el mercat és el de la senyoreta Pepis

Els ciutadans estem astorats. Tots sabem que el petroli s’acaba (un dia o altre, que avui no toca), però el que no sabem és com funciona aquella cosa sacralitzada que en diem el mercat.
Fins ara pensàvem que l’oferta i la demanda configuraven els preus, però sembla que no és així. Hi deu haver algú que no pot repercutir els seus costos com fan amb una total impunitat les desinhibides elèctriques, petrolieres, telefòniques, autopistes i totes aquelles que beuen i viuen de les concessions de la reial casa.
Ara tenim els pescadors, els transportistes, els taxistes i altres professionals que estan implicats amb l’augment del preu dels carburants ja que sembla no poden repercutir aquest augment en els seus preus. Però, per què? Per què no poden repercutir en el preu final el del augment del cost del petroli? Això no s’entén.
Consegüentment, demanen a l’Administració que els solucioni el problema, que els doni ajudes per poder subsistir. I ho demanen amb mals modos, sense cap tipus de consideració ni respecte als que com ells, els toca rebre les conseqüències dels augments incontrolables dels preus, com també semblen incontrolables les actuacions d’uns piquets informatius de les patronals del transport que el govern els deixa campar i fer totes les bretolades del món. No sé si ho he entès prou bé, però això de que les patronals facin vagues resulta realment una mica còmic si no fos per les seves conseqüències sobre tots els ciutadans.
Sense desviar-nos del full de ruta, cal dir també que l’augment de preus afecta a tota la població, uns més que els altres, tot i que aquí em vull referir exclusivament a aquests ciutadans que els afecta d’una forma més rellevant.

Aquest món lliberal en el que vivim està suportat per un Estat que ens ha de resoldre els problemes. Així els pobres promotors immobiliaris que durant anys i panys han guanyat diners a cabassos, ara es troben en que se’ls ha mort (més aviat l’han matat) la gallina dels ous d’or. Ells també demanen ajudes, però això si, ho fan per afavorir els pobres paletes perquè no es quedin sense feina. Realment aquests senyors són altruistes i mereixen que el Govern els doni suport, fins hi tot fent el que proposaven, es a dir, mobilitzant els fons de la seguretat social (els fons dels pensionistes) per fer que aquests disbarat de la construcció continuï sense solució de continuïtat.

Però tornem al petroli. Hi va haver un polític -Sarkozy- que va suggerir que es modifiquessin (rebaixessin) els impostos. Sort en vam tenir que els economistes que imparteixen la veritat universal -per exemple el Sr. Sala i Martin- van sortir de seguida per advertir que el primer que ell explica als seus alumnes és com es trasllada el preu d’una rebaixa d’impostos al productor. El mateix pensen els polítics de la UE que no estan d’acord amb procedir a una rebaixa d’impostos en el petroli.
Cap d’ells ha tret l’argument (al meu entendre més vàlid) de l’efecte reductor del consum que té un augment de preus dels carburants, o bé l’efecte reductor d’emissions de CO2 en el seu cas.
Però si ens creiem el que diuen aquests savis, entenc que el que hauríem de fer és augmentar els impostos dels carburants -per exemple, doblar-los- a l’efecte de que aquesta reducció, al seu temps, provoqués una reducció del preu de producció i així, tots (excepte els productors) hi sortiríem guanyant. Això és el que en diuen una demostració per reducció a l’absurd. Perquè no ho fem?
Els diferents governs prefereixen no donar-se per al·ludits defugint la responsabilitat que tenen en la formació dels preus finals i prefereixen seguir tenint una caixa engreixada per aquesta pluja d’euros inesperada (a més preu del petroli més recaptació d’impostos). Aquest exitòs model els ha funcionat des de l’època en que els carburants estaven a preus baixos, molt baixos, i ara que han pujat estan ancorats en l’immobilisme i en el manteniment d’una suposada estratègia econòmica ortodoxa que s’han inventat ells mateixos i que alguns economistes espavilats els donen suport.
I no només això, sinó que el Govern Aznar va aprovar el recàrrec sobre els carburants (per destinar-lo a la sanitat) i Solbes ho ha incrementat i ara pot arribar fins als 4,8 cèntims per litre (fins que la UE s’ho carregui). La nostra Generalitat es va donar pressa a aplicar-ho de forma immediata. Què hi fa aquest recàrrec sobre el preu del petroli? Fins quan ha de durar aquesta bestiesa? Com és que ningú en parla?
La UE, a diferència dels EUA, ha mantingut els impostos sobre els hidrocarburs com un sistema recaptatori fàcil i d’elevat rendiment (per l’Estat). A més els ciutadans anem voluntàriament a la benzinera a pagar aquest impost i fins i tot fem veure que no ens adonem que ens buiden la butxaca.

Els fets objectius ens diuen que abans de la darrera guerra d’Irak (aquella de fa cinc anys, aquella que havia de ser una operació quirúrgica especialitzada feta amb noves tecnologies -bombes intel·ligents- , que no havia de provocar desperfectes ni danys en vides humanes), el preu del petroli no arribava als 30 dòlars. Avui el preu s’ha quintuplicat.
A més, aquests analistes a sou o papanates de tres al quarto que només parlen per fer soroll, deien que el petroli no tenia res a veure amb aquella guerra.
Ara hem experimentat la repercussió dels bio combustibles en l’augment dels aliments i sembla que tothom està d’acord en que això (dels bio combustibles) és una bestiesa.
També es parla de l’especulació en els mercats dels carburants que han fet pujar el seu preu. Sembla ser que les collites de soja i grà de l’Argentina (que poden alimentar més de 500 milions de persones) ha sigut ja venudes en el mercat de futurs de Chicago, i ara ja es comença a qüestionar l’ètica i conveniència de que els aliments es converteixi també en un bé sotmès a especulació. L’Índia ja ha prohibit aquest tipus d’especulació, segurament no trigarem gaire en veure que altres països s’hi apunten.
Segurament tot això deu ser cert, com ho és que cada vegada que s’apuja el preu del petroli una unitat, gairebé en igual proporció aquest augment repercuteix directament en l’augment dels beneficis de les petrolieres, contravenint totes les lleis econòmiques que els economistes clàssics ens havien inoculat com una veritat immutable. Això s’entén?
També direm que hi ha una crisi de demanda, o d’una demanda no atesa, una demanda que supera l’oferta. Mentre els Governs occidentals donen suport a Governs corruptes i cruels només perquè en els seus miserables països tenen petroli i ells en tenen la concessió d’explotació. A més sembla que en aquests països és fàcil aconseguir que el pagament al país propietari sigui només d’un 25% dels beneficis (quan acostuma a ser del 50%), sent segurament la contraprestació el que aquests pagaments es facin en les formes més opaques possibles.
Aquest és el trist panorama dels carburants i dels negocis corruptes que floreixen al seu voltant.

Moviments migratoris: un debat polièdric

La història dels moviments migratoris

Els fluxos humans existeixen des de que l’home va aparèixer sobre el planeta. Des de llavors els homes no ha deixat de moure’s, a la recerca de menjar, d’un clima més suportable, per protegir-se de les feres o dels altres homes.

Ara, en el Segle XXI aquests moviments han guanyat en intensitat i en quantitat, entre altres coses perquè la població del planeta també ha augmentat i perquè es disposa de més informació per saber com és la vida en els diferents llocs del planeta i, si es possible, poder escollir. En tot cas podem comprovar com els homes en el transcurs de la història, paral·lelament a la seva voluntat de traslladar-se a altres entorns, han anat creant cercles tancats, tribals, amb fronteres infranquejables, per organitzar-se internament, per diferenciar-se dels altres humans del voltant, i per prevenir que estranys envaeixin el que ells consideren la seva casa i el seu benestar.

Si anem a la Història moderna comprovem com va tenir lloc el naixement dels estats a Europa, i si anem a l’Àfrica, aquesta eclosió de nous estats es produeix més tard ja en el SXX. Els estats són i han sigut una comunitat d’interessos i de moltes altres coses i, per tant, són els llocs on es configuren les normes per viure els seus ciutadans. Els que no hi pertanyen, com correspon a tota persona ben educada, han de trucar a la porta i veure si els volen rebre.

Va ser a l’any 1948 quan l’Assemblea de les Nacions Unides va aprovar un referent amb la intenció que fos compartit per tots els humans. Es tracta del que considerem els drets bàsics de tota persona, indiscutibles i inalienables, que va rebre el nom de Drets Humans. Ara bé, entre aquests drets bàsics no hi ha un reconeixement universal d’un dret a residir on es vulgui, sinó que el que més se li acosta és allò que diu l’article 13: 1. Tota persona té el dret de circular lliurement i elegir la seva residència en el territori d’un Estat. 2. Tota persona té dret a sortir de qualsevol país, fins i tot del propi, i a retornar al seu país.
Per tant queda clar que no s’ha volgut reconèixer com un dret de la persona el residir allà on li plagui (o allà on pugui guanyar-se la vida), només pot vagarejar pel seu propi país. Quan travessa una frontera ja no hi ha res que el protegeixi.
I és en aquest context que els països (especialment els rics) s’estan convertint en fortaleses inexpugnables, per fer que els diferents s’hagin de quedar a les seves portes. Aquests països receptors de migracions són països del primer món, on el nivell de benestar i riquesa és elevat, mentre que els que truquen a la porta són els perdedors que gairebé sempre adquireixen aquesta condició per naixement .
Aquests moviments es produeixen independentment de quina sigui la població i/o concentració en un territori d'arribada. Així, avui encara el Japó, amb una alta densitat demogràfica és receptora d’immigrants, o bé altres països força poblats també són receptors com Holanda, Bèlgica, Espanya i altres. Els EUA (el que té un percentatge elevat d’immigrants, avui deu tenir una quota de gairebé 40 milions d’immigrants del 190 que se suposa hi ha a tot el món), la UE, Austràlia i el Canadà, estan entre el més destacats entre els receptors d’aquestes migracions.

Usualment les anàlisis que es fan sobre la immigració solen oblidar els fets històrics. Cal recordar que Europa entre els anys 1750 i 1950 Europa va expulsar (vull dir que van haver de marxar) més de 70 milions de persones (Muenz), o si fem cas de Colton&Palmer entre 1846-1932 l’emigració europea va ser de 59 milions, que van anar a parar als EUA, Rússia i Amèrica Central i del Sud.
Cal recordar que Espanya i Cataluña recentment (anys 50-60) van enviar, sobretot a Europa, més de dos milions de persones, que eren els que tenien dificultats per viure o sobreviure en el seu propi país i que, d'aquests homes i dones l'any 2000 n'havíen retornat 500 mil, mentre que encara residien a l'estranger uns 2,2 milions, el que vol dir que en aquella data encara Espanya era un país d'emigració. Evidentment, aquestes tendències avui s'han trastornat totalment. Per altra banda el que avui en diem Amèrica (EUA) és un país de més de 200 anys d’antiguitat (no res) i que, per tant, tots són immigrants (de segona, tercera,... generació). Els primers pobladors procedien del Myflower, el vaixell que va dur els primers immigrants al nou continent, estava format bàsicament per integristes, puritans, delinqüents i miserables, i que aquests nous okupes amb el temps van decidir que el millor que podien fer era liquidar i exterminar (genocidi?) els ocupants (autòctons, indis) d’aquelles terres (les xifres d'indis oscil·len entre 10 i 50 milions, segons autors).
Aquests i els seus descendents són els que avui han de decidir sobre qui té dret a entrar en el seu país i amb quines condicions. I al nostre país, ¿són molt diferents les coses? Segurament que no, no ho són de diferents. El nostre país ha estat un país de pas, on s’han quedat diferents poblacions i tribus. Però els que ara hi vivim som els autòctons de soca rel i volem preservar el nostre benestar no perquè pensem que el país s’esfondraria amb una onada de nova gent, sinó perquè potser perdríem algun llençol en aquesta bugada o ens fa mandra haver de conviure amb gent diferent de nosaltres (diferent, en què?). I a més som tant cínics que fem veure que l’actual benestar ens l’hem guanyat nosaltres, quan sens cap tipus de dubte l’hem heretat dels nostres progenitors.
Per tant, sembla que si volem fer les coses bé no podem deixar de contemplar aquest pas i experiència de la història per intentar una cosa impossible: no repetir les mateixes errades.


Conflictes entre es darrers en arribar i els penúltims arribats

El jo he arribat primer és el que reclama l’argument legal i ètic que ens permet excloure, si ho considerem convenient, els que han arribat més tard.
La immigració suposa sempre un conflicte entre els darrers arribats i els penúltims que van arribar.
La realitat ens diu que si arriben nous contingents de persones augmentarà la demanda per als llocs treball existents, amb la qual cosa el preu (salaris) baixaran i els seus efectes seran d’un marge de beneficis superior per als productors que els contractin a aquest preu més baix, i una millora pel consum (dels ciutadans) ja que probablement disminuiran els costos dels serveis i productes.
Un altre punt conflictiu té a veure amb la utilització dels serveis socials, l’educació, la sanitat, etc. De manera que s’intenta avaluar la utilització d’aquests serveis per veure si resulten rendibles o no pels autòctons que, en definitiva són el país.
Els Governs han de decidir que volen pel seu país, sabent que sigui quin sigui el pastís a repartir el resultat serà desigual, els uns es veuran afavorits i els altres perjudicats i segons la decisió que prenguin respecte als immigrants el futur del país pot anar cap en direccions divergents i fins i tot oposades.

Però també resulta difícil de mantenir unes exclusions per a uns per part d’uns altres, tant des del punt de vista pràctic com ètic i solidari. Per tant, els estats han de dur a terme polítiques d’immigració que facin possible una convivència i un benestar sostenible i, per altra banda, i aquest és el punt més rellevant, han d’ajudar a crear les condicions necessàries perquè aquests fluxos humans no siguin indispensables per poder sobreviure. L’ètica en aquestes decisions és un element a tenir en compte de forma rellevant, o com diu Dylan: Mama, put my guns in the ground, I can't shoot them anymore.

L’efecte reagrupament familiar, sembla poc discutible, però fa pocs dies en un programa de radio sentia que un magrebí que viu a Catalunya -per cert, modèlic en les seves opinions- havia portat un grup familiar de fins a 60 persones.
Altres països avançats estan pensant en modelar la immigració en base a les necessitats del seu país, no solament quantitatives sinó qualitatives. Aquí, en aquest punt el que toca és manifestar que els Governs han de decidir què pretenen d’aquests immigrants, sabent o imaginant les conseqüències. Però sigui quina sigui la seva decisió caldria que tinguessin en compte el país d’origen d’aquests fluxos i com se’ls hauria d’ajudar perquè no fossin necessaris.


Estratègies enfront de la immigració

Per portar a terme la funció d’impedir entrada a nous immigrants, alguns països han posat en funcionament estratègies gairebé militars (Espanya, Itàlia, Marroc, EUA,...), una estratègia que s’ha mostrat ineficaç excepte per posar en perill les vides dels immigrants més desvalguts i beneficiar els intermediaris i els contractistes d’aquesta immigració il·legal.

Darrerament a la UE i sota la iniciativa de Berlusconi s’està preparant o discutint una nova llei: la llei de retorn, que faria que els immigrants il·legals fossin considerats com a delinqüents i retornats al seu país d’origen.
Itàlia ha estat des de sempre un país d’emigrants per excel·lència, però ara tenen ja una renda de més de 30 mil dòlars per càpita i no estan disposats a que les lleis no es compleixin. Per dur a terme aquesta voluntat han començat a expulsar els gitanos romanesos, que diuen no compleixen la llei, tot i que ja té bemolls que ho digui el mateix Berlusconi que ha hagut d’emparar-se en la seva condició de president del Govern per defugir una munió de conflictes amb la justícia. I per altra banda ja veiem com fan complir la llei a totes les màfies i camorres que es fan i desfan. També històricament hem vist com s’han comportat aquests italians exemplars quan els va tocar emigrar a Chicago o New York. Tenir aquestes referències a la memòria, sembla prou interessant i saludable per a totes les comunitats, no només per la italiana.

El primer que cal dir al parlar dels fenòmens migratoris és que debatre si la immigració es beneficiosa pel país (receptor) o no, en un sentit econòmic, demogràfic i fins i tot social, al meu entendre, és un debat mal plantejat. Això ho afirmo en atenció al que és d’ús freqüent al respecte: s’acostuma a parlar d’immigració més que no pas de moviments migratoris, la qual cosa vol dir clarament que es parla des de la visió del país receptor; pel que fa a l’emissor, tant se li en dóna.
De totes maneres cal dir que la immigració serà el que serà, però podem avançar que es tracta d’un fenomen que no es pot canviar (cal matisar-ho), que difícilment es pot modelar (cal matisar-ho) i que no hi ha raons ètiques ni morals per a fer-ho (cal matisar-ho). Per tant, analitzar si una determinada societat es beneficia o no d’aquest corrent, no deixa de ser un estudi com molts altres dels que encarrega el nostre estimat Govern de la Generalitat sobre l’extinció dels ratpenats nans, o sobre les formigues voladores a l’Àfrica austral. En altres paraules, una pèrdua de temps i una gratificació per a l’ego dels estudiosos, però res més.

Dit això, que reconec és una mica fort, caldrà dir algunes coses més. Un Govern té l’obligació d’administrar i governar el país per al qual ha sigut designat pels electors per a fer-ho. Per tant, sota cap concepte un govern pot deixar de decidir coses al voltant d’aquest fenomen de la immigració. Són doncs decisions polítiques les que cal prendre, per les quals els economistes, els demògrafs, els sociòlegs els poden donar pistes, sobre tot d’unes suposades conseqüències, doncs ja se sap que ni els economistes, ni els demògrafs ni els sociòlegs tenen bases de coneixement suficientment sòlides com per fer prediccions de cap tipus.
Des d’un punt de vista econòmic sembla clar que qualsevol política d’immigració que es posi en funcionament afavoreix a un grup i en perjudica a un altre, això si més no és el que afirma George J. Borjas (A les portes del cel). Una altra cosa és si l’efecte conjunt d’immigració més autòctons, fa millorar la situació o no, però a banda d’això resulta clar que és un sistema de suma zero (el que guanyen uns ho perden els altres).

Mesurar en una espècie d’anàlisi cost-benefici la immigració és un tema complicat. Per què no ho fem també amb altres col·lectius, com per exemple els que pateixen malalties, els vells, els deficients, etc.? I quines conseqüències en trauríem? Ens interessa per alguna cosa o solament per passar l’estona? Diguem el que diguem quan parlem d’immigració parlem de persones en situació de fragilitat, econòmica, política, social i, per tant, d’un sector en situació d’inferioritat. També parlem d’un fenomen que no es pot aturar (¿qui ordenarà disparar sobre els qui arriben en pasteres?). Podem fer anàlisis sobre aquests grups com si fossin vedells als que podem engreixar amb clenbuterol o amb la cuina de Ferran Adrià, però ¿ens servirà per alguna cosa? Jo diria que no, a més de no ser útils podria ser discutible la seva ètica (ens atrevirem a fer anàlisis sobre altres grups en situació de fragilitat?). Ens fan perdre temps i ens distreuen de l’objectiu principal: com podem fer que el fenomen sigui no traumàtic ni pels que venen ni pels que ja hi són. Com podem fer que aquest melting pot funcioni?

Knockin' on Heaven's Door
L’arribada al Paradís dels que estan putejats per la misèria, les persecucions polítiques, religioses i racials, els pot sembla a alguns com si estesin escoltant el Concert per a piano i orquestra en si bemoll, KV 595 de Wolfgang A. Mozart, amb la pianista Maria Joao Pires en la mateixa sala de concerts, la Himmelpfortgasse (carreró de la porta del cel), on Mozart el va estrenar el 1791. A altres simplement els pot semblar que el Paradís els suposarà que deixaran de patir i se’ls obrirà un nou horitzó, el Paradís Occidental on acaben d’arribar. Altres amb mentalitat rastrera assimilen el Paradís -fiscal- a un lloc ple de llibertat (per defraudar, per ser insolidari, i fins i tot per ocultar diners de ves a saber on...)
Malauradament uns i altres estan equivocats. El Paradís en aquest món no existeix (i en l’altre ja ho veurem). Les úniques referències que trobem estan a la Bíblia i ja sabeu com va acabar tot aquell sarau.
Per la nostra banda els humans estem fent tot el possible perquè el Paradís no pugui existir, ja que mai hem entès que el nostre sistema de convivència és un sistema de suma zero (els que guanyen uns ho perden els altres, per més que diguem que tothom hi pot guanyar). Però una cosa és que no pugui existir el Paradís en aquest món i l’altra és que ens esforcem entre tots en convertir-ho en un infern.