Els historiadors i els antropòlegs, ens expliquen que l’home, des del mateix moment de la seva creació, ha tingut un sentiment d’angoixa suscitada per la consciència de l’absurd a que es troba abocada tota activitat conscient. En la constant cursa vers la recerca del seu propi fonament aquest sentiment ha revestit actituds de temor que s’expressen en creences en el “més enllà”, en la màgia i en religiositat.
Els estudiosos de les religions però han descobert una font comuna de la qual totes elles sorgeixen i que explica l’aire familiar que comparteixen i l’estreta relació de les religions amb les cultures de les poblacions que les viuen.
Una mica d’història
Els primers vestigis de religiositat en els homínids (Sinàntrop i Pitecàntrop), es remunten a fa 500 mil anys. En les seves restes trobem formes rituals, d’un perfil religiós, en les que determinats cranis mostren un forat occipital per l’extracció del cervell, segurament per tal de procedir a un banquet ritual. En aquestes primitives formes de religió hi trobem màgia, entesa com a una fe en determinats fenòmens sobrenaturals.
L’historiador Mircea Eliade ens parla de les societats primitives, de l’home mític i l’home lògic, dues formes de societat amb unes característiques ben definides.
A la societat mítica l’espai es contempla com quelcom sagrat. L’agricultor, quan entra en el seu camp per a llaurar, s’integra en un espai sagrat. La mateixa cosa passa quan s’entra en una ciutat, en un temple, en un palau, en una casa, o en qualsevol indret dotat d’essència i de realitat. L’home mític quan altera l’espai o el medi ho fa amb un sentiment de culpabilitat per un abús que cal expiar demanant perdó a les forces de la Natura, aquest és el sentit els sacrificis expiatoris. La fundació d’un establiment, la construcció d’un temple o l’aixecament d’una casa o d’un palau començava amb un ritus previ per “demanar autorització” als Déus o a la Natura. L’ocupació de l’espai es feia per consentiment de l’Espai mateix, entès com a manifestació del Tot. Per això, l’home mític s’integra en l’espai.
Els dos tipus de civilització de l’edat Antiga venen definits per la societat del discurs religiós i la societat del discurs (més) laic; els anirem donant diversos noms (integrat, mític, lògic,...). Observem que són molt més nombroses les que representen el discurs mític, que no pas les del discurs lògic. Si féssim una revisió del període clàssic només trobaríem en el grup del racionalisme lògic a Grècia i Roma, i més tard, a partir del Renaixement, a Europa i als EUA.
Com a discurs lògic entenem aquelles societats on primava el pensament racional del discurs lògico-filosòfic i científic. Totes les demés pertanyen al discurs mític. Però ¿com són (o han estat) les societats del discurs mític? Comprovem que viuen un univers amarat per l’emoció i sentiment de tot allò que és sagrat, per la religió, probablement per la repetició dels fets, la integració i la multiplicitat d’aproximacions, són les seves característiques. Una societat on el rei/faraó era la base de la civilització, i on la seguretat, la pau i la justícia, no haurien pogut existir sense aquesta figura.
Enfront d’aquest plantejament els pobles del discurs lògic tenen com a referent el món profà, que compta amb un discurs classificatori, perquè per comprendre els fets, ha d’individualitzar les dades i organitzar-les i classificar-les segons un criteri determinat.
Podríem dir que els pobles integrats segueixen, la història dels temps llargs que s’identifiquen per la ideologia, mentre que el nostre temps és el que es refereix als temps curts, la història dels esdeveniments.
Quan ens plantegem la naturalesa de l’existència a les societats antigues, observem que l’home primitiu en el seu comportament conscient no realitza cap acte que no hagi sigut viscut anteriorment per un altre (algunes vegades un Déu); sap que el que ell ha fet ja s’ha fet abans. Aquesta repetició de fets és una de les característiques d’aquest home arcaic. Els múltiples exemples sobre aquestes repeticions ens porta a que, per l’home arcaic, un acte no és real, més que en la mesura que repeteix un arquetipus anterior. Aquesta mentalitat portarà a l’home arcaic a defensar-se tant com va poder de tot allò que fos nou.
La regeneració del temps és un altre concepte a destacar. Les societats històriques havien entès la necessitat de regenerar-se periòdicament, abolint el passat i reactualitzant la formació de l’univers. En canvi, les societats primitives, es regeneren periòdicament per l’expulsió dels mals i la confessió dels pecats. Finalment, l’home venç el terror de la història mitjançant la fe.
Encara avui sobreviuen algunes civilitzacions que clarament són una representació d’aquestes societats mítiques. Un exemple podria ser el dels Maputxes, quina característica cultural més rellevant és la vinculació a la terra on varen néixer, viure i morir els seus avantpassats. És per això que tots els temes d’expropiacions realitzats pels espanyols, els criolls i les petrolieres, els ha resultat tant dolorós. La seva visió del cosmos està vinculada als processos cíclics de la naturalesa, els seu cicle repetitiu i tornar a viure el que van viure els seus pares. Aquesta és l’essència de la religiositat dels pobles autòctons de sudamèrica i les seves arrels profundes de reivindicació territorial enfront de la conquesta imposada pels europeus, enfront de la creació dels nous estats criolls i fins i tot enfront de l’actuació dels missioners cristians que, en cap moment, van ser capaços (ni volien) de crear un vertader diàleg interreligiós.
Les religions del “nostre” temps
Si fem un salt en el temps, els més antics i principals moviments religiosos de la història de la humanitat els troben a Egipte i a Mesopotàmia. També a l’extrem orient l’Índia i la Xina trobem els focus creadors de religions dels més antics que es coneixen (estem parlant de 2 o 3 mil anys abans del cristianisme).
Així i tot cal remarcar que el SIV abans de Crist constitueix un període de la història humana particularment interessant des del punt de vista de la història religiosa de la humanitat. En aquest segle sorgeix la figura genial de Buda, i la de Jaina a l’Índia. A la Xina, Laotsé i Confuci. A Pèrsia, Zoroastre i a Grècia els cultes mistèrics de Dionís i Deméter. I pel que fa al món bíblic tingué lloc l’exili dels jueus a Babilònia.
Potser també es pot considerar aquest segle l’inici d’un mil·lenni d’or religiós, que passant pel cristianisme, culminarà en l’Islam en el VI segle després de Crist.
En totes elles hi trobe
m ja determinats mites, com el de la creació de tot el que existeix, el diluvi universal i d’altres. Tots aquests mites serien després adaptats a les noves religions que anomenarem semítiques. La creació de l’univers (i la del nostre món) també es descriu en l’Alcorà, tot i que, potser justificadament, alguns li atribueixen ser una còpia de la mateixa Bíblia, però, la Bíblia no és també la còpia d’alguns passatges d’altres llibres i religions?
Ja en l’epopeia assiriobabilònica del Gilgamesh es tracta del tema del diluvi, naturalment sota una altra òptica, però també des de l’Alcorà i la llegenda d’ Atrahasis (història dels sumeris, de la creació de l’home, del diluvi, de Babilònia els anys 1700 aC).
En totes aquestes religions hi trobem un sentit moral que impulsa a fer el bé i evitar el mal. Totes elles comparteixen l‘existència i recopilació de textos sagrats antiquíssims, probablement els més extensos són els budistes que han reconegut 232 textos sagrats.
Tot i el tronc comú en totes les religions també hi han grans diferències entre unes i altres. Així el budisme segurament des del punt de vista religiós està a les antípodes de les tradicions bíbliques semites. En el cristianisme la salvació és un do gratuït rebut de Déu, mentre que el budisme intenta superar allò que es evident en l’existència humana: el sofriment. També el budisme es oposat al concepte occidental de vida confortable, per quant comporta una concepció ètica d ‘evasió de la realitat material.
Resulta evident (a Occident) que la religió que millor coneixem (que jo conec) és la catòlica i no cal estendre’s en lloances sobre els seus missatges. Sintetitzant podríem dir que la seva genialitat resideix en el personatge de Jesús de Natzaret i en l’impuls que va rebre el cristianisme quan la “Resurrecció” donà un coratge inesperat als seus deixebles constituint el motor del cristianisme primitiu.
Però, fet aquest reconeixement explícit i sense reserves, cal dir que resulta molt dur haver de creure en una religió que té en el seu haver totes aquestes excel·lències, i al mateix temps té coses tant dures i difícils d’admetre per la intel·ligència com el vodevil organitzar per la cúria i també pels Papes, del Gran Cisma d’Orient (i naturalment també el d’Occident) amb les excomunicacions mútues; els càtars i la mala llet en la seva extinció; els mateixos orígens de la Reforma quan el Papa Lleó X, encarregà al bisbe de Magúncia la predicació de la Butlla papal per guanyar una indulgència plenària anant de peregrinació a Roma per aconseguir fons suficients per acabar la Basílica de San Pere i els palaus vaticans; els debats sostinguts per l’església sobre el dret diví de conquesta de nous territoris, mantenint els indígenes en l’esclavatge, la defensa d’una institució inhumana com la encomienda, o la coneguda com la mit’a que explotava fins a la mort als indígenes en les produccions mineres; l’encíclica Syllabus (sigui anatema que algú digui que el Romà Pontífex pot i deu reconciliar-se i transigir amb el progrés, amb el liberalisme i amb la civilització moderna) i les definicions que es van fer en el seu dia en el Concili Vaticà I (l’anatemització de Pius IX dels cristians que defensessin la separació entre l’Estat i l’Església; el mateix dogma de la infal·libilitat del Papa originat per la pèrdua de poder temporal del Papa en el moment de la Unificació d’Itàlia per Garibaldi; l’excomunicació d’aquests nous governs i l’aixecament d’aquesta excomunió en temps de Mussolini, tindrà bemolls!); l’Encíclica Pascendi que deixà sota sospita d’heretgia a molts autors responsables de intentar un diàleg entre la ciència i la fe; els espectacles de la cúria en el concili Vaticà II on uns bisbes integristes (Ottaviani i Lefèbre) decidiren no acatar l’autoritat del papa. I també més a darrera hora de l’actitud del Vaticà respecte a la teologia de l’alliberament, per la seva coincidència, en alguns i justificats punts, amb les teories marxistes.
Però també cal dir que tot això és obra dels homes que han regentat l’església catòlica i no ha d’entendre’s com part del mateix cristianisme i, per altra banda ¿què passa amb les altres religions?
Doncs no en totes, però especialment, les anomenades semítiques (judaisme, cristianisme i islamisme) que han sigut les més violentes i cruels, totes elles estan plenes de contradiccions.
Si he recriminat durament al cristianisme en la seva gestió terrenal, com hauríem de qualificar l’islamisme que ja des del primer moment dóna mostres d’una total incongruència en el moment de la mort del Profeta per fet successori (califats), amb lluites sens fi per aconseguir aquest dret de successió. El primer successor fou el propi sogre de Mahoma, un ancià pietós, que morí dos anys desprès. Un segon califa -Umar- dedicà el seu lideratge a la conquesta d’Egipte, Síria i Mesopotàmia, Palestina i Pèrsia. Aquest Califa morí assassinat i fou elegit Uthman, que també fou assassinat. Entremig de tot això, grans polèmiques per decidir no qüestions teològiques, sinó de successió. Si el criteri havia de ser el parentesc amb Mahoma o bé la capacitat de lideratge. Misèries humanes en temes divins. Escissions del corrent principal de l’islamisme, creant-se tantes altres corrents com líders ambiciosos hi havia. Per tant, un espectacle prou lamentable en el moment del naixement d’aquesta altra religió.
Per altra banda i en els moments actuals (i en els inicials), la confusió entre poder religiós i poder civil (que ja hem vist com l’església catòlica ho defensava no fa massa temps), ara, sembla indigerible, amén de l’agressivitat d’aquesta religió (gihad) en el seu sentit expansionista, o contra els opositors de l’expansió musulmana, fa que tot plegat sigui un cocktail indigerible per la intel·ligència o per la nostra raó humana.
Igualment i en el mateix sentit anterior cal destacar la seva inspiració original d’expansió universal fins a la plena submissió del món sencer a la voluntat d’Alà.
A manera de resum
En tot aquest recorregut hem pogut veure infinitat de semblances entre diferents religions (no totes, seria massa llarg), i també les diferències ben segur degudes a posicions irreductibles de naturalesa cultural. Les religions en el transcurs del temps s’ha convertit en un factor de dispersió entre els éssers humans, perquè aquests les han volgut absolutitzar fent que cadascun dels diferents grups cregui que la seva religió constitueix l’únic camí d’accés absolut, convertint la religió en un veritable conflicte on ningú s’entén amb ningú.
En canvi la consciència de que tots els éssers humans ens trobem en la mateixa recerca del Sentit, motivats per una mateixa “nostàlgia ontològica” del Paradís perdut, podria obrir-nos a tots el mateix i únic esperit de Déu, permetent-nos l’entesa mútua en un comú Pentecostès (festa en que se celebra el descens de l’Esperit Sant i també el lliurament de les Taules de la Llei per Déu en el Sinaí). No hi ha dubte que des del punt de vista lògic, algunes religions presenten avantatges sobre les altres. Aquelles que potencien la consciència com a clau d’autoconeixement, com un camí que obre el pas a l’evolució, són, des del punt de vista de la raonabilitat superiors a les que potencien la creença i la fe com a única forma de sustentar la religió.
Veiem en aquesta història que els Déus massa sovint han separat i contraposat entre ells als éssers humans, fins al punt que la cultura selvàtica ha pogut alimentar-se de la religió com el seu més poderós ingredient. La religió ha rebut diferents accepcions: la religió dominant és la religió de la classe dominant, l’opi del poble com s’ha dit alguna vegada, la metamorfosi del xai en lleó, la neurosi col·lectiva de la humanitat, però també pot ser el signe una presència transcendent, una esperança en el més enllà, una tasca urgent per a totes les religions en aprofundir en un únic Esperit que tot ho transcendeix.
Els humans que no han rebut el do de la fe, cal que es moguin en un agnosticisme respectuós i suggeridor, constructiu i contingut, professant a més la confiança amb una ment senzilla i oberta. No són raonablement imaginables en Déu interessos envers els humans que no coincideixin amb els dels mateixos humans, i en aquest sentit els Pares de l’Església han manifestat: la glòria de Déu és la glòria dels homes. Això es pot interpretar com que les glòries dels ídols divins i les glòries institucionals no són altra cosa que perversions de la religió.
Bibliografia (inspiradora, tot i que els seus autors podrien estar en desacord amb la interpretació que hi dono):
Antoni Bentué, Déu i Déus, Editorial Claret
Mircea Eliade, El mito del eterno retorno, Alianza Editorial
Ramon M. Nogués, Déus, creences i neurones, Fragmenta Editorial
Els estudiosos de les religions però han descobert una font comuna de la qual totes elles sorgeixen i que explica l’aire familiar que comparteixen i l’estreta relació de les religions amb les cultures de les poblacions que les viuen.
Una mica d’història
Els primers vestigis de religiositat en els homínids (Sinàntrop i Pitecàntrop), es remunten a fa 500 mil anys. En les seves restes trobem formes rituals, d’un perfil religiós, en les que determinats cranis mostren un forat occipital per l’extracció del cervell, segurament per tal de procedir a un banquet ritual. En aquestes primitives formes de religió hi trobem màgia, entesa com a una fe en determinats fenòmens sobrenaturals.
L’historiador Mircea Eliade ens parla de les societats primitives, de l’home mític i l’home lògic, dues formes de societat amb unes característiques ben definides.
A la societat mítica l’espai es contempla com quelcom sagrat. L’agricultor, quan entra en el seu camp per a llaurar, s’integra en un espai sagrat. La mateixa cosa passa quan s’entra en una ciutat, en un temple, en un palau, en una casa, o en qualsevol indret dotat d’essència i de realitat. L’home mític quan altera l’espai o el medi ho fa amb un sentiment de culpabilitat per un abús que cal expiar demanant perdó a les forces de la Natura, aquest és el sentit els sacrificis expiatoris. La fundació d’un establiment, la construcció d’un temple o l’aixecament d’una casa o d’un palau començava amb un ritus previ per “demanar autorització” als Déus o a la Natura. L’ocupació de l’espai es feia per consentiment de l’Espai mateix, entès com a manifestació del Tot. Per això, l’home mític s’integra en l’espai.
Els dos tipus de civilització de l’edat Antiga venen definits per la societat del discurs religiós i la societat del discurs (més) laic; els anirem donant diversos noms (integrat, mític, lògic,...). Observem que són molt més nombroses les que representen el discurs mític, que no pas les del discurs lògic. Si féssim una revisió del període clàssic només trobaríem en el grup del racionalisme lògic a Grècia i Roma, i més tard, a partir del Renaixement, a Europa i als EUA.
Com a discurs lògic entenem aquelles societats on primava el pensament racional del discurs lògico-filosòfic i científic. Totes les demés pertanyen al discurs mític. Però ¿com són (o han estat) les societats del discurs mític? Comprovem que viuen un univers amarat per l’emoció i sentiment de tot allò que és sagrat, per la religió, probablement per la repetició dels fets, la integració i la multiplicitat d’aproximacions, són les seves característiques. Una societat on el rei/faraó era la base de la civilització, i on la seguretat, la pau i la justícia, no haurien pogut existir sense aquesta figura.
Enfront d’aquest plantejament els pobles del discurs lògic tenen com a referent el món profà, que compta amb un discurs classificatori, perquè per comprendre els fets, ha d’individualitzar les dades i organitzar-les i classificar-les segons un criteri determinat.
Podríem dir que els pobles integrats segueixen, la història dels temps llargs que s’identifiquen per la ideologia, mentre que el nostre temps és el que es refereix als temps curts, la història dels esdeveniments.
Quan ens plantegem la naturalesa de l’existència a les societats antigues, observem que l’home primitiu en el seu comportament conscient no realitza cap acte que no hagi sigut viscut anteriorment per un altre (algunes vegades un Déu); sap que el que ell ha fet ja s’ha fet abans. Aquesta repetició de fets és una de les característiques d’aquest home arcaic. Els múltiples exemples sobre aquestes repeticions ens porta a que, per l’home arcaic, un acte no és real, més que en la mesura que repeteix un arquetipus anterior. Aquesta mentalitat portarà a l’home arcaic a defensar-se tant com va poder de tot allò que fos nou.
La regeneració del temps és un altre concepte a destacar. Les societats històriques havien entès la necessitat de regenerar-se periòdicament, abolint el passat i reactualitzant la formació de l’univers. En canvi, les societats primitives, es regeneren periòdicament per l’expulsió dels mals i la confessió dels pecats. Finalment, l’home venç el terror de la història mitjançant la fe.
Encara avui sobreviuen algunes civilitzacions que clarament són una representació d’aquestes societats mítiques. Un exemple podria ser el dels Maputxes, quina característica cultural més rellevant és la vinculació a la terra on varen néixer, viure i morir els seus avantpassats. És per això que tots els temes d’expropiacions realitzats pels espanyols, els criolls i les petrolieres, els ha resultat tant dolorós. La seva visió del cosmos està vinculada als processos cíclics de la naturalesa, els seu cicle repetitiu i tornar a viure el que van viure els seus pares. Aquesta és l’essència de la religiositat dels pobles autòctons de sudamèrica i les seves arrels profundes de reivindicació territorial enfront de la conquesta imposada pels europeus, enfront de la creació dels nous estats criolls i fins i tot enfront de l’actuació dels missioners cristians que, en cap moment, van ser capaços (ni volien) de crear un vertader diàleg interreligiós.
Les religions del “nostre” temps
Si fem un salt en el temps, els més antics i principals moviments religiosos de la història de la humanitat els troben a Egipte i a Mesopotàmia. També a l’extrem orient l’Índia i la Xina trobem els focus creadors de religions dels més antics que es coneixen (estem parlant de 2 o 3 mil anys abans del cristianisme).
Així i tot cal remarcar que el SIV abans de Crist constitueix un període de la història humana particularment interessant des del punt de vista de la història religiosa de la humanitat. En aquest segle sorgeix la figura genial de Buda, i la de Jaina a l’Índia. A la Xina, Laotsé i Confuci. A Pèrsia, Zoroastre i a Grècia els cultes mistèrics de Dionís i Deméter. I pel que fa al món bíblic tingué lloc l’exili dels jueus a Babilònia.
Potser també es pot considerar aquest segle l’inici d’un mil·lenni d’or religiós, que passant pel cristianisme, culminarà en l’Islam en el VI segle després de Crist.
En totes elles hi trobe
m ja determinats mites, com el de la creació de tot el que existeix, el diluvi universal i d’altres. Tots aquests mites serien després adaptats a les noves religions que anomenarem semítiques. La creació de l’univers (i la del nostre món) també es descriu en l’Alcorà, tot i que, potser justificadament, alguns li atribueixen ser una còpia de la mateixa Bíblia, però, la Bíblia no és també la còpia d’alguns passatges d’altres llibres i religions?Ja en l’epopeia assiriobabilònica del Gilgamesh es tracta del tema del diluvi, naturalment sota una altra òptica, però també des de l’Alcorà i la llegenda d’ Atrahasis (història dels sumeris, de la creació de l’home, del diluvi, de Babilònia els anys 1700 aC).
En totes aquestes religions hi trobem un sentit moral que impulsa a fer el bé i evitar el mal. Totes elles comparteixen l‘existència i recopilació de textos sagrats antiquíssims, probablement els més extensos són els budistes que han reconegut 232 textos sagrats.
Tot i el tronc comú en totes les religions també hi han grans diferències entre unes i altres. Així el budisme segurament des del punt de vista religiós està a les antípodes de les tradicions bíbliques semites. En el cristianisme la salvació és un do gratuït rebut de Déu, mentre que el budisme intenta superar allò que es evident en l’existència humana: el sofriment. També el budisme es oposat al concepte occidental de vida confortable, per quant comporta una concepció ètica d ‘evasió de la realitat material.
Resulta evident (a Occident) que la religió que millor coneixem (que jo conec) és la catòlica i no cal estendre’s en lloances sobre els seus missatges. Sintetitzant podríem dir que la seva genialitat resideix en el personatge de Jesús de Natzaret i en l’impuls que va rebre el cristianisme quan la “Resurrecció” donà un coratge inesperat als seus deixebles constituint el motor del cristianisme primitiu.
Però, fet aquest reconeixement explícit i sense reserves, cal dir que resulta molt dur haver de creure en una religió que té en el seu haver totes aquestes excel·lències, i al mateix temps té coses tant dures i difícils d’admetre per la intel·ligència com el vodevil organitzar per la cúria i també pels Papes, del Gran Cisma d’Orient (i naturalment també el d’Occident) amb les excomunicacions mútues; els càtars i la mala llet en la seva extinció; els mateixos orígens de la Reforma quan el Papa Lleó X, encarregà al bisbe de Magúncia la predicació de la Butlla papal per guanyar una indulgència plenària anant de peregrinació a Roma per aconseguir fons suficients per acabar la Basílica de San Pere i els palaus vaticans; els debats sostinguts per l’església sobre el dret diví de conquesta de nous territoris, mantenint els indígenes en l’esclavatge, la defensa d’una institució inhumana com la encomienda, o la coneguda com la mit’a que explotava fins a la mort als indígenes en les produccions mineres; l’encíclica Syllabus (sigui anatema que algú digui que el Romà Pontífex pot i deu reconciliar-se i transigir amb el progrés, amb el liberalisme i amb la civilització moderna) i les definicions que es van fer en el seu dia en el Concili Vaticà I (l’anatemització de Pius IX dels cristians que defensessin la separació entre l’Estat i l’Església; el mateix dogma de la infal·libilitat del Papa originat per la pèrdua de poder temporal del Papa en el moment de la Unificació d’Itàlia per Garibaldi; l’excomunicació d’aquests nous governs i l’aixecament d’aquesta excomunió en temps de Mussolini, tindrà bemolls!); l’Encíclica Pascendi que deixà sota sospita d’heretgia a molts autors responsables de intentar un diàleg entre la ciència i la fe; els espectacles de la cúria en el concili Vaticà II on uns bisbes integristes (Ottaviani i Lefèbre) decidiren no acatar l’autoritat del papa. I també més a darrera hora de l’actitud del Vaticà respecte a la teologia de l’alliberament, per la seva coincidència, en alguns i justificats punts, amb les teories marxistes.
Però també cal dir que tot això és obra dels homes que han regentat l’església catòlica i no ha d’entendre’s com part del mateix cristianisme i, per altra banda ¿què passa amb les altres religions?
Doncs no en totes, però especialment, les anomenades semítiques (judaisme, cristianisme i islamisme) que han sigut les més violentes i cruels, totes elles estan plenes de contradiccions.
Si he recriminat durament al cristianisme en la seva gestió terrenal, com hauríem de qualificar l’islamisme que ja des del primer moment dóna mostres d’una total incongruència en el moment de la mort del Profeta per fet successori (califats), amb lluites sens fi per aconseguir aquest dret de successió. El primer successor fou el propi sogre de Mahoma, un ancià pietós, que morí dos anys desprès. Un segon califa -Umar- dedicà el seu lideratge a la conquesta d’Egipte, Síria i Mesopotàmia, Palestina i Pèrsia. Aquest Califa morí assassinat i fou elegit Uthman, que també fou assassinat. Entremig de tot això, grans polèmiques per decidir no qüestions teològiques, sinó de successió. Si el criteri havia de ser el parentesc amb Mahoma o bé la capacitat de lideratge. Misèries humanes en temes divins. Escissions del corrent principal de l’islamisme, creant-se tantes altres corrents com líders ambiciosos hi havia. Per tant, un espectacle prou lamentable en el moment del naixement d’aquesta altra religió.
Per altra banda i en els moments actuals (i en els inicials), la confusió entre poder religiós i poder civil (que ja hem vist com l’església catòlica ho defensava no fa massa temps), ara, sembla indigerible, amén de l’agressivitat d’aquesta religió (gihad) en el seu sentit expansionista, o contra els opositors de l’expansió musulmana, fa que tot plegat sigui un cocktail indigerible per la intel·ligència o per la nostra raó humana.
Igualment i en el mateix sentit anterior cal destacar la seva inspiració original d’expansió universal fins a la plena submissió del món sencer a la voluntat d’Alà.
A manera de resum
En tot aquest recorregut hem pogut veure infinitat de semblances entre diferents religions (no totes, seria massa llarg), i també les diferències ben segur degudes a posicions irreductibles de naturalesa cultural. Les religions en el transcurs del temps s’ha convertit en un factor de dispersió entre els éssers humans, perquè aquests les han volgut absolutitzar fent que cadascun dels diferents grups cregui que la seva religió constitueix l’únic camí d’accés absolut, convertint la religió en un veritable conflicte on ningú s’entén amb ningú.
En canvi la consciència de que tots els éssers humans ens trobem en la mateixa recerca del Sentit, motivats per una mateixa “nostàlgia ontològica” del Paradís perdut, podria obrir-nos a tots el mateix i únic esperit de Déu, permetent-nos l’entesa mútua en un comú Pentecostès (festa en que se celebra el descens de l’Esperit Sant i també el lliurament de les Taules de la Llei per Déu en el Sinaí). No hi ha dubte que des del punt de vista lògic, algunes religions presenten avantatges sobre les altres. Aquelles que potencien la consciència com a clau d’autoconeixement, com un camí que obre el pas a l’evolució, són, des del punt de vista de la raonabilitat superiors a les que potencien la creença i la fe com a única forma de sustentar la religió.
Veiem en aquesta història que els Déus massa sovint han separat i contraposat entre ells als éssers humans, fins al punt que la cultura selvàtica ha pogut alimentar-se de la religió com el seu més poderós ingredient. La religió ha rebut diferents accepcions: la religió dominant és la religió de la classe dominant, l’opi del poble com s’ha dit alguna vegada, la metamorfosi del xai en lleó, la neurosi col·lectiva de la humanitat, però també pot ser el signe una presència transcendent, una esperança en el més enllà, una tasca urgent per a totes les religions en aprofundir en un únic Esperit que tot ho transcendeix.
Els humans que no han rebut el do de la fe, cal que es moguin en un agnosticisme respectuós i suggeridor, constructiu i contingut, professant a més la confiança amb una ment senzilla i oberta. No són raonablement imaginables en Déu interessos envers els humans que no coincideixin amb els dels mateixos humans, i en aquest sentit els Pares de l’Església han manifestat: la glòria de Déu és la glòria dels homes. Això es pot interpretar com que les glòries dels ídols divins i les glòries institucionals no són altra cosa que perversions de la religió.
Bibliografia (inspiradora, tot i que els seus autors podrien estar en desacord amb la interpretació que hi dono):
Antoni Bentué, Déu i Déus, Editorial Claret
Mircea Eliade, El mito del eterno retorno, Alianza Editorial
Ramon M. Nogués, Déus, creences i neurones, Fragmenta Editorial
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada