Això respira ferum!

És urgent canviar la llei de finançament dels partits, i segurament encara ho és més, canviar els nostres líders polítics


El darrer programa l’Àgora (26.10.2009) entrevistava a l’expresident Pujol (no sé perquè se li ha de donar sempre el títol de president, quan ja no ho és).
El periodista Xavier Bosch ho està fent molt bé. Dóna gust seguir el seu programa. Ho fa amb educació, amb contundència i claredat.
En aquest programa vaig quedar de pasta de moniato. Quan va sortir el tema de Millet, dels diners que van anar a parar a Convergència (a la Fundació Trias Fargas) per finançar una campanya municipal el que va dir el expresident Pujol va ser una mica trist. Les expressions “prendrem mal si entrem en aquest punt” “respira ferum” “aquest va donar tant a un i tant a l’altre”, són expressions realment molt tristes, miserables, que sorprenen amb un home de la seva talla política. El Sr. Pujol és un ancià amb un historial magnífic, però ara fa pena.

Ara ja sabem que els nostres polítics admeten que si estirem la manta sortirà porqueria. Ho admet l’expresident Pujol, ho admet el líder de l’oposició Mas. Els nois del PSC no expliquen perquè una entitat financera els ha condonat un deute de milers de milions de les antigues pessetes (per cert que aquesta caixa podria haver delinquit si es considera que és una entitat que administra diners públics, a banda de la qüestió moral del tractament que dóna als poderosos i a la resta de clients a qui embarga el seu pis i els seus béns). Sabem que esquerra republicana té problemes històrics per explicar els seu finançament, sabem que Saura fa un discurs institucional dient que canya a la corrupció, mentre el seu govern i el seu partit encarrega informes indigeribles amb l’única finalitat de traspassar diners a ves a saber on. I no sabem res d’aquests petits partits que no es mengen un rosco, però si sabem que si no participen en el festí és perquè no poden, que les ganes si que hi són.

Ara la premsa ens parla d’un altre cas de corrupció, vinculat a una sèrie d’ajuntaments. Però quan mires la lletra petita veus que l’inici està en una investigació d’un banc del BBVA, Privanza, que tenia -i segurament encara té- estretes connexions amb paradisos fiscals.
Com diu en Puyal, m’hi jugo un pèsol que el banc de Francisco González (aquell que deu el seu càrrec al Sr. Aznar, que es va treure de sobre els seus rivals de Neguri per un tema de paradisos fiscals) no en sortirà esquitxat.

A més, alguns defensors de la “catalanitat” volen sembrar confusió entre l’opinió pública, defensant una cosa indefensable. Són els mateixos que quan el cas Gürtel deien que Ric Costa era un impresentable i que havia delinquit. Ceteris paribus ¿no es recorden de l’operació El Observador quan Prenafeta va fer un aixecament de béns per no tornar els crèdits bancaris obtinguts (ves a saber com van ser analitzats aquests crèdits), o quan Alavedra se’n anava a Londres a veure un partit de futbol en l’avió privat de De la Rosa? ¿o quan passaven vacances junts en el seu creuer? ¿o quan el van cridar a declarar en l'afer Pascual Estevill? ¿Això és delictiu? No, però, renoi quina mala pinta que fa!
¿De què van aquests “patriotes” que defensen una presumpta corrupció? Aquests defensors de la corrupció, a més són més tontos que el fang de fer orinals!
Des del meu punt de vista són tant corruptes com els mateixos imputats o presumptes imputats, amb símptomes clars d’haver delinquit. Sí, sí, admeto la presumpta innocència de totes les persones, però com deia l’expresident Pujol, tot fa ferum... massa ferum...

Els polítics saben que l’origen de tot plegat (a més de la cobdícia humana, tal com ha sigut en tota la història de la humanitat) està en el finançament del partits i en el finançament de tots els ajuntaments. Ho saben, però no volen modificar la llei corresponent. Els partits polítics (els seus líders) són uns miserables!

Sobre el finançament

i la manera de calcular el dèficit fiscal?

Ara la premsa només ens parla de l’acord del finançament i si aquest s’ajusta o no al que diu l’Estatut. Si és una cosa fantàstica o és una presa de pèl. Naturalment és un bon punt de discussió, però hem de lamentar que ha desaparegut del seu imaginari temes tant controvertits com la forma de càlcul i algun altre detall que també té la seva importància.
Ens havíem atipat de sentir que els efectes de la forma de càlcul eren essencials pr saber on érem, però de cop i volta aquesta polèmica ha desaparegut. Perquè, ens preguntem. No hi ha resposta. I la qüestió és que continuen els molts interrogants sobre les seves conseqüències.
Ens deien que segons el sistema de càlcul el dèficit fiscal podia ser d’un import o d’un altre. Ens deien que hi havia un efecte capitalitat de Madrid molt important, que feia que la Comunitat de Madrid se situés en els primers llocs de la solidaritat, quan en realitat aquesta solidaritat era més que discutible i possiblement era totalment fictícia,
El perquè és donava aquest resultat tan diferent, era degut a que algunes empreses esteses per tot l’estat, tenen la seu a Madrid i els impostos que paguen aquestes empreses eren imputats com a ingressos de la Comunitat, quan en realitat corresponien al resultat de les recaptacions de tot el territorial estatal. Exemples podrien ser Telefónica, Repsol, Banc de Santander, Bilbao, etc. I també quan les despeses de determinats centres i serveis (com el Museu del Prado, Reina Sofia, etc.) s’imputaven com a beneficis a repartir a totes les Comunitats de l’estat. Altres efectes d’aquesta centralitat són els Ministeris, i centres oficials que canalitzen els impostos dels milers de funcionaris que donen servei no només a la Comunitat de Madrid sinó a tot l’estat.
Si això és així, com és que els nostres polítics (i també els impresentables mitjans de comunicació) ja no ens en parlen?

No hi ha diners per finançar (segons quins) projectes

Where Have All The Money Gone?
Pete Seeger

L’actual crisis de liquiditat i d’altres coses que el Govern de l’Estat anomena de formes diverses, ens ha dut a una situació en la que bancs i les caixes no tenen (diuen) recursos per finançar els projectes dels seus clients. Naturalment, això no és una afirmació absoluta, tota vegada que segueixen havent-hi objectius estratègics que encara mereixen que aquestes entitats cerquin en els més recòndits calaixos i trobin diners suficients per finançar aquests projectes estratègics.
Ara però ens ha sorprès la noticia (tot i ser una notícia anunciadíssima) que “la Caixa” anuncia la compra d’una participació (20%) en un banc (grup financer Inbursa) propietat del multimilionari mexicà Slim, i la mateixa noticia diu que (la Caixa) està a l’espera de comprar un altre banc als països de l’est.
Les motivacions que la Caixa ha donat per efectuar aquesta compra es reflecteixen en la nota de premsa: vehículo de la expansión del negocio de banca minorista en el continente americano del grupo 'la Caixa'
Ja sabem que els negocis, seguint l’exemple dels costums de l’Orient, es fan per simpaties. Així doncs abans de fer qualsevol contracte cal veure’s, comprovar si hi ha empatia, interessos socials i personals, coincidències espirituals, i altres concomitàncies com parlar d’art, de les necessitats dels pobres i també de política. En aquest cas les simpaties entre Carlos Slim i els directius de “la Caixa” han vingut per la via de suposades visions comunes d’un món empresarial i també, com no, per una punt de vista similar entre unes persones que ja estan en els darrers anys de la seva vida i per tant s’ho poden mirar amb més objectivitat (són persones d’edat provecta), fets que han ajudat a que el negoci es pogués consolidar.

Carlos Slim és un home que s’ha fet a si mateix. D’origen libanès el seu currículum l’expliquen abastament els diaris. Però a banda de la desconfiança que sempre generen els que fan fortunes esplendoroses, en el seu cas, si més no, se sap d’on procedeixen els seus diners i, com no, una bona part d’ells prové del període de les privatitzacions efectuades pel govern mexicà, en aquest cas de la telefònica mexicana (Telmex). Aquest multimilionari, potser també com Soros, ha tingut actuacions que depassen les pròpies d’un capitalisme salvatge i està en una línia de fer coses pel seu país. Un home ansiós perquè el seu país entrés en una estabilitat que generi benestar, són intencions que se li suposen.
En els seus negocis han intervingut prescriptors, com no, polítics retirats. Tots recordem quan Aznar va ser fitxat (o bé es va oferir) per treballar pel magnat de la premsa (Murdoch) i la mala imatge que a alguns de nosaltres -jo- ens va causar aquesta notícia. Doncs bé, en aquest cas el prescriptor ha sigut Felipe González, de qui Slim declara que són amics i que donen conferències junts i que moltes vegades li pregunta coses (no explica quines) i que a més l’ha introduït en el món de les seves amistats. És allò de qui té un amic té un tresor.
Per la seva banda Felipe González és un home que sudamèrica li encanta, s’hi troba bé, pel clima, pels governants o pel que sigui, i cada dos per tres està donant conferències, visitant els seus amics i potser fent algun tipus de negoci (fa temps que no parla del disseny de joies).

Carlos Slim és un home que ha sigut l’amo d’empreses ben variades, des de tabacaleres, a arts gràfiques, cadenes de comerços, comunicacions i finalment financeres.
Ara les informacions de premsa ens diuen que Slim valora l’experiència de “la Caixa” en el negoci de la venda al detall (és allò que quan no se sap com anomenar-ho o és inexistent se’n diu know how). Segurament deu ser així, però no deixa de ser curiós que un home amb el seu historial es refiï d’una entitat relativament petita i, això si, amb una experiència prou dilatada, ja que “la Caixa” a més del negoci minorista té experiència suficient comprant i venent bancs, que usualment els ha acabat venent quan les coses no li han anat massa bé (gairebé sempre).
Tot i que la compra efectuada per part de “la Caixa” sembla que s’ha fet a bon preu (només el doble del seu valor en llibres), no està clar que no hi hagi algun altre interès per part del venedor per efectuar aquesta venda.
Sigui com sigui, Criteria que és la compradora assegura que la compra es formalitzarà amb un endeutament bancari. Naturalment no diuen qui ho finançarà, però tampoc fa falta, ens ho imaginem.
Entre els replecs de les notícies es diu que “la Caixa” tindrà dret a dues conselleries, la qual cosa sembla ben normal degut a la seva participació, i que aquestes recauran sobre Isidro Fainé i Juan M. Nin (només els falta això a unes persones tant ocupades i la remuneració d’aquests consells no ha de ser cap element per prendre decisions sobretot si tenim en compte que són persones que ja estan en el top de les remuneracions del país).

Aquest fet ha estat recompensat pel mercat que en la mateixa sessió de borsa va incrementar la seva cotització un 2,12%, amb la qual cosa, des de la seva sortida en borsa a 5,25 ja només genera una pèrdua als seus inversionistes d’un 20% aproximadament. Que bé, oi?

Aquesta actuació de “la Caixa” no ha estat ben rebuda pels ciutadans d’aquest país ja que en aquests moments de escassetat de liquiditat fan falta molts diners per finançar els projectes empresarials nous i els existents. Aquesta crítica la fan els que des de la frustració de que a la seva empresa li han reduït la línia de Crédit que tenia concedida sense que tingués ni dret a rèplica ni a cap tipus d’explicació. I no només això, sinó que l'entitat de crèdit ha posat per davant el projecte de concessió de l’autopista de Pennsylvania, amb una inversió de 8500 milions de dòlars, que ha sigut el tret de sortida per encetar els negocis a les Amèriques. I té més mèrit perquè van guanyar un concurs al que s’hi van presentar 16 grups empresarials i s’ho va endur perquè va oferir més diners que els altres. Serà un bon negoci o bé se’n hauran de penedir en el futur immediat, és una cosa que en aquest moment no es pot albirar tot i que sembla que als EUA no els permetran fer el que estan fent la nostre territori, es a dir, tenir autopistes “en restauro” i seguir cobrant com si estesin en perfecte estat i cobrant la quota complerta com si el servei fos correcte, o bé fer les remodelacions de les concessions segons necessitats dels diferents governs i sobretot necessitats i apetències de les mateixes autopistes, amb una total opacitat de cara als ciutadans (he demanat diverses vegades que aquestes concessions -els contractes-estiguin penjades a la xarxa).

Però no només es tracta de “la Caixa”, sinó que aquest és el comportament generalitzat per part del sector financer. Podem llegir altres notícies que afecten a tot el sector, i només com a exemple esmentaré el cas del BBVA que inverteix 800 milions d’euros en ampliar la seva presència en el China Citic Bank fins al 10% i en el filial de Hong Kong, Citic International Financial Holdings fins al 30%, això si a canvi d’un augment en la presència en el seu consell, la qual cosa té una doble lectura: controlar aquesta inversió i remunerar més generosament a alguns alts directius del banc per la via d’aquests nous càrrecs.