Els fluxos humans existeixen des de que l’home va aparèixer sobre el planeta. Des de llavors els homes no ha deixat de moure’s, a la recerca de menjar, d’un clima més suportable, per protegir-se de les feres o dels altres homes.
Ara, en el Segle XXI aquests moviments han guanyat en intensitat i en quantitat, entre altres coses perquè la població del planeta també ha augmentat i perquè es disposa de més informació per saber com és la vida en els diferents llocs del planeta i, si es possible, poder escollir. En tot cas podem comprovar com els homes en el transcurs de la història, paral·lelament a la seva voluntat de traslladar-se a altres entorns, han anat creant cercles tancats, tribals, amb fronteres infranquejables, per organitzar-se internament, per diferenciar-se dels altres humans del voltant, i per prevenir que estranys envaeixin el que ells consideren la seva casa i el seu benestar.
Si anem a la Història moderna comprovem com va tenir lloc el naixement dels estats a Europa, i si anem a l’Àfrica, aquesta eclosió de nous estats es produeix més tard ja en el SXX. Els estats són i han sigut una comunitat d’interessos i de moltes altres coses i, per tant, són els llocs on es configuren les normes per viure els seus ciutadans. Els que no hi pertanyen, com correspon a tota persona ben educada, han de trucar a la porta i veure si els volen rebre.
Va ser a l’any 1948 quan l’Assemblea de les Nacions Unides va aprovar un referent amb la intenció que fos compartit per tots els humans. Es tracta del que considerem els drets bàsics de tota persona, indiscutibles i inalienables, que va rebre el nom de Drets Humans. Ara bé, entre aquests drets bàsics no hi ha un reconeixement universal d’un dret a residir on es vulgui, sinó que el que més se li acosta és allò que diu l’article 13: 1. Tota persona té el dret de circular lliurement i elegir la seva residència en el territori d’un Estat. 2. Tota persona té dret a sortir de qualsevol país, fins i tot del propi, i a retornar al seu país.
Per tant queda clar que no s’ha volgut reconèixer com un dret de la persona el residir allà on li plagui (o allà on pugui guanyar-se la vida), només pot vagarejar pel seu propi país. Quan travessa una frontera ja no hi ha res que el protegeixi.
I és en aquest context que els països (especialment els rics) s’est
an convertint en fortaleses inexpugnables, per fer que els diferents s’hagin de quedar a les seves portes. Aquests països receptors de migracions són països del primer món, on el nivell de benestar i riquesa és elevat, mentre que els que truquen a la porta són els perdedors que gairebé sempre adquireixen aquesta condició per naixement .Aquests moviments es produeixen independentment de quina sigui la població i/o concentració en un territori d'arribada. Així, avui encara el Japó, amb una alta densitat demogràfica és receptora d’immigrants, o bé altres països força poblats també són receptors com Holanda, Bèlgica, Espanya i altres. Els EUA (el que té un percentatge elevat d’immigrants, avui deu tenir una quota de gairebé 40 milions d’immigrants del 190 que se suposa hi ha a tot el món), la UE, Austràlia i el Canadà, estan entre el més destacats entre els receptors d’aquestes migracions.
Usualment les anàlisis que es fan sobre la immigració solen oblidar els fets històrics. Cal recordar que Europa entre els anys 1750 i 1950 Europa va expulsar (vull dir que van haver de marxar) més de 70 milions de persones (Muenz), o si fem cas de Colton&Palmer entre 1846-1932 l’emigració europea va ser de 59 milions, que van anar a parar als EUA, Rússia i Amèrica Central i del Sud.
Cal recordar que Espanya i Cataluña recentment (anys 50-60) van enviar, sobretot a Europa, més de dos milions de persones, que eren els que tenien dificultats per viure o sobreviure en el seu propi país i que, d'aquests homes i dones l'any 2000 n'havíen retornat 500 mil, mentre que encara residien a l'estranger uns 2,2 milions, el que vol dir que en aquella data encara Espanya era un país d'emigració. Evidentment, aquestes tendències avui s'han trastornat totalment. Per altra banda el que avui en diem Amèrica (EUA) és un país de més de 200 anys d’antiguitat (no res) i que, per tant, tots són immigrants (de segona, tercera,... generació). Els primers pobladors procedien del Myflower, el vaixell que va dur els pri
mers immigrants al nou continent, estava format bàsicament per integristes, puritans, delinqüents i miserables, i que aquests nous okupes amb el temps van decidir que el millor que podien fer era liquidar i exterminar (genocidi?) els ocupants (autòctons, indis) d’aquelles terres (les xifres d'indis oscil·len entre 10 i 50 milions, segons autors).Aquests i els seus descendents són els que avui han de decidir sobre qui té dret a entrar en el seu país i amb quines condicions. I al nostre país, ¿són molt diferents les coses? Segurament que no, no ho són de diferents. El nostre país ha estat un país de pas, on s’han quedat diferents poblacions i tribus. Però els que ara hi vivim som els autòctons de soca rel i volem preservar el nostre benestar no perquè pensem que el país s’esfondraria amb una onada de nova gent, sinó perquè potser perdríem algun llençol en aquesta bugada o ens fa mandra haver de conviure amb gent diferent de nosaltres (diferent, en què?). I a més som tant cínics que fem veure que l’actual benestar ens l’hem guanyat nosaltres, quan sens cap tipus de dubte l’hem heretat dels nostres progenitors.
Per tant, sembla que si volem fer les coses bé no podem deixar de contemplar aquest pas i experiència de la història per intentar una cosa impossible: no repetir les mateixes errades.
Conflictes entre es darrers en arribar i els penúltims arribats
El jo he arribat primer és el que reclama l’argument legal i ètic que ens permet excloure, si ho considerem convenient, els que han arribat més tard.
La immigració suposa sempre un conflicte entre els darrers arribats i els penúltims que van arribar.
La realitat ens d
iu que si arriben nous contingents de persones augmentarà la demanda per als llocs treball existents, amb la qual cosa el preu (salaris) baixaran i els seus efectes seran d’un marge de beneficis superior per als productors que els contractin a aquest preu més baix, i una millora pel consum (dels ciutadans) ja que probablement disminuiran els costos dels serveis i productes.Un altre punt conflictiu té a veure amb la utilització dels serveis socials, l’educació, la sanitat, etc. De manera que s’intenta avaluar la utilització d’aquests serveis per veure si resulten rendibles o no pels autòctons que, en definitiva són el país.
Els Governs han de decidir que volen pel seu país, sabent que sigui quin sigui el pastís a repartir el resultat serà desigual, els uns es veuran afavorits i els altres perjudicats i segons la decisió que prenguin respecte als immigrants el futur del país pot anar cap en direccions divergents i fins i tot oposades.
Però també resulta difícil de mantenir unes exclusions per a uns per part d’uns altres, tant des del punt de vista pràctic com ètic i solidari. Per tant, els estats han de dur a terme polítiques d’immigració que facin possible una convivència i un benestar sostenible i, per altra banda, i aquest és el punt més rellevant, han d’ajudar a crear les condicions necessàries perquè aquests fluxos humans no siguin indispensables per poder sobreviure. L’ètica en aquestes decisions és un element a tenir en compte de forma rellevant, o com diu Dylan: Mama, put my guns in the ground, I can't shoot them anymore.
L’efecte reagrupament familiar, sembla poc discutible, però fa pocs dies en un programa de radio sentia que un magrebí que viu a Catalunya -per cert, modèlic en les seves opinions- havia portat un grup familiar de fins a 60 persones.
Altres països avançats estan pensant en modelar la immigració en base a les necessitats del seu país, no solament quantitatives sinó qualitatives. Aquí, en aquest punt el que toca és manifestar que els Governs han de decidir què pretenen d’aquests immigrants, sabent o imaginant les conseqüències. Però sigui quina sigui la seva decisió caldria que tinguessin en compte el país d’origen d’aquests fluxos i com se’ls hauria d’ajudar perquè no fossin necessaris.
Estratègies enfront de la immigració
Per portar a terme la funció d’impedir entrada a nous immigrants, alguns països han posat en funcionament estratègies gairebé militars (Espanya, Itàlia, Marroc, EUA,...), una estratègia que s’ha mostrat ineficaç excepte per posar en perill les vides dels immigrants més desvalguts i beneficiar els intermediaris i els contractistes d’aquesta immigració il·legal.
Darrerament a la UE i sota la iniciativa de Berlusconi s’està preparant o discutint una nova llei: la llei de retorn, que faria que els immigrants il·legals fossin considerats com a delinqüents i retornats al seu país d’origen.
Itàlia ha estat des de sempre un país d’emigrants per excel·lència, però ara tenen ja una renda de més de 30 mil dòlars per càpita i no est
an disposats a que les lleis no es compleixin. Per dur a terme aquesta voluntat han començat a expulsar els gitanos romanesos, que diuen no compleixen la llei, tot i que ja té bemolls que ho digui el mateix Berlusconi que ha hagut d’emparar-se en la seva condició de president del Govern per defugir una munió de conflictes amb la justícia. I per altra banda ja veiem com fan complir la llei a totes les màfies i camorres que es fan i desfan. També històricament hem vist com s’han comportat aquests italians exemplars quan els va tocar emigrar a Chicago o New York. Tenir aquestes referències a la memòria, sembla prou interessant i saludable per a totes les comunitats, no només per la italiana.El primer que cal dir al parlar dels fenòmens migratoris és que debatre si la immigració es beneficiosa pel país (receptor) o no, en un sentit econòmic, demogràfic i fins i tot social, al meu entendre, és un debat mal plantejat. Això ho afirmo en atenció al que és d’ús freqüent al respecte: s’acostuma a parlar d’immigració més que no pas de moviments migratoris, la qual cosa vol dir clarament que es parla des de la visió del país receptor; pel que fa a l’emissor, tant se li en dóna.
De totes maneres cal dir que la immigració serà el que serà, però podem avançar que es tracta d’un fenomen que no es pot canviar (cal matisar-ho), que difícilment es pot modelar (cal matisar-ho) i que no hi ha raons ètiques ni morals per a fer-ho (cal matisar-ho). Per tant, analitzar si una determinada societat es beneficia o no d’aquest corrent, no deixa de ser un estudi com molts altres dels que encarrega el nostre estimat Govern de la Generalitat sobre l’extinció dels ratpenats nans, o sobre les formigues voladores a l’Àfrica austral. En altres paraules, una pèrdua de temps i una gratificació per a l’ego dels estudiosos, però res més.
Dit això, que reconec és una mica fort, caldrà dir algunes coses més. Un Govern té l’obligació d’administrar i governar el país per al qual ha sigut designat pels electors per a fer-ho. Per tant, sota cap concepte un govern pot deixar de decidir coses al voltant d’aquest fenomen de la immigració. Són doncs decisions polítiques les que cal prendre, per les quals els economistes, els demògrafs, els sociòlegs els poden donar pistes, sobre tot d’unes sup
osades conseqüències, doncs ja se sap que ni els economistes, ni els demògrafs ni els sociòlegs tenen bases de coneixement suficientment sòlides com per fer prediccions de cap tipus.Des d’un punt de vista econòmic sembla clar que qualsevol política d’immigració que es posi en funcionament afavoreix a un grup i en perjudica a un altre, això si més no és el que afirma George J. Borjas (A les portes del cel). Una altra cosa és si l’efecte conjunt d’immigració més autòctons, fa millorar la situació o no, però a banda d’això resulta clar que és un sistema de suma zero (el que guanyen uns ho perden els altres).
Mesurar en una espècie d’anàlisi cost-benefici la immigració és un tema complicat. Per què no ho fem també amb altres col·lectius, com per exemple els que pateixen malalties, els vells, els deficients, etc.? I quines conseqüències en trauríem? Ens interessa per alguna cosa o solament per passar l’estona? Diguem el que diguem quan parlem d’immigració parlem de persones en situació de fragilitat, econòmica, política, social i, per tant, d’un sector en situació d’inferioritat. També parlem d’un fenomen que no es pot aturar (¿qui ordenarà disparar sobre els qui arriben en pasteres?). Podem fer anàlisis sobre aquests grups com si fossin vedells als que podem engreixar amb clenbuterol o amb la cuina de Ferran Adrià, però ¿ens servirà per alguna cosa? Jo diria que no, a més de no ser útils podria ser discutible la seva ètica (ens atrevirem a fer anàlisis sobre altres grups en situació de fragilitat?). Ens fan perdre temps i ens distreuen de l’objectiu principal: com podem fer que el fenomen sigui no traumàtic ni pels que venen ni pels que ja hi són. Com podem fer que aquest melting pot funcioni?
Knockin' on Heaven's Door
L’arribada al Paradís dels que estan putejats
per la misèria, les persecucions polítiques, religioses i racials, els pot sembla a alguns com si estesin escoltant el Concert per a piano i orquestra en si bemoll, KV 595 de Wolfgang A. Mozart, amb la pianista Maria Joao Pires en la mateixa sala de concerts, la Himmelpfortgasse (carreró de la porta del cel), on Mozart el va estrenar el 1791. A altres simplement els pot semblar que el Paradís els suposarà que deixaran de patir i se’ls obrirà un nou horitzó, el Paradís Occidental on acaben d’arribar. Altres amb mentalitat rastrera assimilen el Paradís -fiscal- a un lloc ple de llibertat (per defraudar, per ser insolidari, i fins i tot per ocultar diners de ves a saber on...)Malauradament uns i altres estan equivocats. El Paradís en aquest món no existeix (i en l’altre ja ho veurem). Les úniques referències que trobem estan a la Bíblia i ja sabeu com va acabar tot aquell sarau.
Per la nostra banda els humans estem fent tot el possible perquè el Paradís no pugui existir, ja que mai hem entès que el nostre sistema de convivència és un sistema de suma zero (els que guanyen uns ho perden els altres, per més que diguem que tothom hi pot guanyar). Però una cosa és que no pugui existir el Paradís en aquest món i l’altra és que ens esforcem entre tots en convertir-ho en un infern.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada