Negocis i estratègies (1)

El que no s'explica a Harvard (ni a les escoles de negoci del nostre país)

Kapuscinski en el seu llibre Eben explica les desventures d’un continent -Àfrica- i més concretament les dels seus habitants. L’impacte cruel i destructor de l’esclavatge, la descolonització, la malformació de nous estats i la voluntat que en la transició cap a la independència no hi haguessin drames, i que se salvessin la circulació de riquesa i de mercaderies entre Àfrica i Europa, va dur al continent a una situació d’extrema fragilitat.
La colonització i l’esclavatge va generar immenses fortunes per (alguns) europeus i americans i va deixar una situació de desordre i misèria als natius que havien cregut que en arribar la independència podrien tenir un plat d’arròs o mandioca més ple i es podrien calçar per primera vegada en la seva vida. Però l’optimisme es va convertir en amargor quan van comprovar que les elits continuaven fent el que havien fet sempre, omplir-se les butxaques de la forma més ràpida possible.
Independentment de la immoralitat, obscenitat i maldat que suposa el mercadeig amb humans, aquells negrers de fa 400 anys van muntar un negoci insostenible: anaven buidant el continent africà d’homes, dones i nens d’una forma alarmant i, per altra banda, el cinisme dels blancs no podia arribar més lluny i en algun moment s’havia de posar fre a la barbàrie i prohibir aquest “negoci”. No va ser la compassió sinó la insostenibilitat el que va acabar amb l’esclavatge.

Però parlar de negocis s’assimila, amb encert, a fer diners, i pel que fa a l’eben, sabem que són les fustes tropicals molt fosques obtingudes d’arbres de la família de les ebenàcies. Estem doncs en un entorn fosc, i què millor que un entorn d’aquesta mena per parlar de negocis!

Formes de fer negocis
Deixant de banda els temps d’Al Capone (que encara avui persisteixen amb fórmules molt més sofisticades), els sistemes clàssics de fer negocis consisteixen en vendre un determinat producte o servei a un preu que el mercat ho pugui suportar i si no diem res més, la cosa ens queda emmarcada en un entorn de racionalitat econòmica.
De totes maneres si que resulta oportú afegir-hi algunes coses més. Sabem que el mercat no existeix; existeix una cosa que s’hi assembla molt, però que està distorsionada pels monopolis, oligopolis, per les concessions, pels preus autoritzats i pels acords entre empreses per modificar els preus, etc. etc. Tot això ho sabem i ho patim. També hi ha la voracitat d’alguns gestors d’empreses que són capaços de posar en perill tot l’engranatge econòmic i financer guiats només per la cobdícia, sota el, lema de “merda per l’últim”. Però avui en dia han sorgit altres estratègies que no responen a l’eslògan de forçar la màquina fins al màxim que suporti el mercat (per poc temps).
Ara, entre els gestors intel·ligents s’ha posat un dilema sobre la taula: ¿és millor forçar els preus al màxim, mentre el mercat ho aguanti, o bé el que cal es donar el producte o el servei al mínim cost possible al consumidor i estendre-ho a una xarxa “infinita” de consumidors?
És una de les cares del dilema, afartar-se de cop i fer un pet com una aglà, o menjar sòbriament durant tota la vida. O dit d’una altra manera, exprimir el consumidor fins al màxim que ho permeti la nostra posició de força, sense tenir en compte si aportem o no alguna cosa a la nostra societat de consum, i sense pensar si el client ho podrà suportar. I finalment, si el que els estem venen és d’alguna utilitat.

Per resoldre aquest dilema s’han creat varis models de fer negocis. No fa massa temps ens ha arribat un llibre que tracta d’aquestes coses i que sense ser genial si val la pena llegir-lo (Y Google ¿Cómo lo haría? de Jeff Jarvis). Naturalment que sota l’estratègia “Google” hi ha amagada una perversitat. Si s’intenta maximitzar els beneficis, s’obre una porta als competidors (que intentaran sense gaires complicacions oferir el mateix a un preu inferior), mentre que si els beneficis són mínims -per unitat- el resultat és que s’evita la competència; ningú pot entrar per sota d’aquest preu. Fins aquí cap perversitat. Aquesta començaria si una vegada reduïda (o eliminada la competència) comencéssim a forçar el mercat i, en absència de competidors, augmentéssim els preus i comencéssim a fer-ho, però si continuem amb l’estratègia “Google” de preocupar-se només per tenir usuaris, pensant -que es cert- que els diners segueixen als consumidors, estarem davant una nova estratègia de fer negocis.

El model depredador
Els negocis suportats per un mercat manipulat, són negocis a curt termini o, en el millor dels casos, subjectes a la durada de la manipulació.
A casa nostra en tenim models ben variats. Des de totes les telefòniques, que cobren les línies ADSL més cares d’Europa (i potser del món) amb les benediccions del Govern, i que han introduït un model de tarifes per confondre a l’usuari (com fan totes les companyies de serveis; qui no ha rebut a altes hores de la nit una trucada -ves a saber des d’on- per tenir una xerrada sobre la oferta d’un nou contracte amb una companyia diferent de la que tens contractada i que et dóna l’absoluta seguretat que seguiràs tenint un contracte totalment confús i car); fins a totes les companyies concessionàries de l’estat que ofereix algun servei al consumidor amb uns contractes de concessió absolutament opacs (tots aquests contractes, haurien d’estar penjats a la xarxa, perquè no ho estan?); fins a les companyies elèctriques amb uns sistemes tarifaris que fins i tot han arribat a enganyar-se elles mateixes i els governs que les imposen o autoritzen un preu tarifari suposadament barat (uns costos de transició a la competència, una compensació del dèficit tarifari, una col·laboració a resoldre determinats costos de l’energia nuclear), total, un desori!
Són models injustos, com ho són les ofertes de les grans companyies que premien la infidelitat (canviar de companyia, canviar els diners d’una entitat a una altra), com errònia és l’estratègia de tots els diaris del país que quan vas a comprar el diari t’ofereixen cassoles, pel·lícules o altres coses que no són informacions i opinions, que és en definitiva el que pretens trobar en un diari.

Les relacions entre l’empresa i el consumidor
La majoria d’executius s’amaga dels seus clients, és una cosa ben curiosa. Com més important és l’empresa el primer executiu més lluny vol el client, el consumidor i, evidentment, no en vol saber res de quan hi ha algun tipus d’incident.
Contaré un cas viscut en primera persona. l’any 2007 vaig fer un viatge a l’estranger i quan vaig arribar a casa, Telefònica m’envia una factura amb uns 400 euros que, gairebé tot l’ import era degut a que, segons constava en els seus ordinadors, jo m’havia connectat cada dos o tres minuts, dia i nit durant tres dies, a internet per baixar-me alguna cosa.
Els vaig explicar que el meu telèfon no estava connectat a internet i que per tant, el que pretenien no era possible. No hi va haver manera, vaig haver de retornar el rebut i fins i tot van tenir la barra de tallar-me la línia telefònica. Immediatament els vaig telefonar i els vaig dir que si dintre una hora no me la han rehabilitat ja em poden donar de baixa de la Companyia, i a més volia saber on podia adreçar-me per escrit per efectuar la reclamació pertinent.
No em van voler donar cap correu electrònic, ni d’atenció al client ni de res. Em van dir que a la pàgina web podia fer-ho (allí hi havia un espai limitat per fer reclamacions curtes), però em van reconnectar la línia.
No vull allargar la història. Vaig enviar una reclamació per burofax a l’adreça legal de la Companyia a nom del seu president i me’l van retornar dient que aquell senyor no estava en aquella adreça (!). En vaig enviar un altre a l’adreça que consta en el rebut de telèfon (un polígon industrial de Madrid) i aquest si el van acceptar. Mai van donar cap explicació ni han demanat disculpes. Això si, em var retornar l’ import indegudament facturat de tal manera que donava la sensació d’haver sigut un intent delictiu d’apropiació, de robament. És el que passa quan el primer executiu d’una empresa ha estat immers en un procés d’insider tradding i un té la sensació d’estar apuntat a una empresa que et farà la punyeta sempre que pugui, a la que la premsa canta odes al seu president. Naturalment, hores d’ara ja m’he donat de baixa.
Històries d’aquestes no donen cap bona imatge a la Companyia i tots nosaltres en podríem explicar un munt.

Jeff Jarvis explica una història semblant. En aquest cas es tracta d’un ordinador Dell que li va provocar molts problemes i que no li van donar l’assistència deguda. Explica com la imatge de Dell va començar a declinar i com això va repercutir fortament en el valor de l’acció fins a reduir-se un 50%. Dell va reaccionar i finalment va entrar en la xarxa i estava atenta al que deien els clients i els donava resposta.

Laporta si paga als traïdors

(carta enviada a La Vanguardia el dia 17.10.2009, per la seva publicació, però no publicada)

El president del Barça ha entès bé el missatge de Carretero: el Barça és més important que la Generalitat i, per tant, la retribució del seu director general ha de ser molt superior a la del President de la Generalitat.

Està clar que aquest home (Laporta) ha d’estar confós amb les quantitats que es paguen a can Barça als futbolistes i a tot quisqui, per més que cal tenir en compte que els futbolistes tenen una vida laboral de curta durada, mentre que l’ofici de director general no se li coneix data de caducitat. I també s’ha confós amb la posada en escena: el president i el director general i, al seu davant, la Junta directiva. A que ve posar el director general per damunt de la resta de la Junta?
Pel que fa al director general seria higiènic conèixer si aquest home liberal ha convingut també un golden parachute per quan el facin fora, tal com ha fet per tot arreu on ha passat, amb el que suposa de cinisme per aquell qui demana una reestructuració laboral (acomiadament lliure).

Per què quedi ben clar el que suposa el sou del director general, es pot comparar al “donatiu” que va fer el bandarra Millet a la Fundació Trias Fargas, més o menys, el mateix. O bé la cinquena part del que cobra un banquer “qualsevol” en la seva pensió de jubilació (3 milions a l’any), o bé 60 vegades més del que cobra un mil·leurista. Voleu dir que la seva aportació és 60 vegades la de un mil·leurista? Però això són figues d’un altre paner, és l’economia de mercat la que marca per a cadascú la retribució que li toca.

Només una darrera cosa: Laporta al retribuir i premiar a Oliver i no acomiadar-lo per la seva deshonesta actuació, no ha fet altra cosa que implicar-se amb aquest fet. Ara, si no ho era abans, n’és totalment responsable.

I tot això quan passa (aquesta alegria amb els diners sense control) en uns temps en que moltes persones pateixen, sembla una burla. Laporta pot dedicar-se al que li sembli convenient (i si es dedica a la política que amb mi no compti). Els seus criteris respecte a l’ètica em semblen reprovables.

Moviments migratoris: un debat polièdric

La història dels moviments migratoris

Els fluxos humans existeixen des de que l’home va aparèixer sobre el planeta. Des de llavors els homes no ha deixat de moure’s, a la recerca de menjar, d’un clima més suportable, per protegir-se de les feres o dels altres homes.

Ara, en el Segle XXI aquests moviments han guanyat en intensitat i en quantitat, entre altres coses perquè la població del planeta també ha augmentat i perquè es disposa de més informació per saber com és la vida en els diferents llocs del planeta i, si es possible, poder escollir. En tot cas podem comprovar com els homes en el transcurs de la història, paral·lelament a la seva voluntat de traslladar-se a altres entorns, han anat creant cercles tancats, tribals, amb fronteres infranquejables, per organitzar-se internament, per diferenciar-se dels altres humans del voltant, i per prevenir que estranys envaeixin el que ells consideren la seva casa i el seu benestar.

Si anem a la Història moderna comprovem com va tenir lloc el naixement dels estats a Europa, i si anem a l’Àfrica, aquesta eclosió de nous estats es produeix més tard ja en el SXX. Els estats són i han sigut una comunitat d’interessos i de moltes altres coses i, per tant, són els llocs on es configuren les normes per viure els seus ciutadans. Els que no hi pertanyen, com correspon a tota persona ben educada, han de trucar a la porta i veure si els volen rebre.

Va ser a l’any 1948 quan l’Assemblea de les Nacions Unides va aprovar un referent amb la intenció que fos compartit per tots els humans. Es tracta del que considerem els drets bàsics de tota persona, indiscutibles i inalienables, que va rebre el nom de Drets Humans. Ara bé, entre aquests drets bàsics no hi ha un reconeixement universal d’un dret a residir on es vulgui, sinó que el que més se li acosta és allò que diu l’article 13: 1. Tota persona té el dret de circular lliurement i elegir la seva residència en el territori d’un Estat. 2. Tota persona té dret a sortir de qualsevol país, fins i tot del propi, i a retornar al seu país.
Per tant queda clar que no s’ha volgut reconèixer com un dret de la persona el residir allà on li plagui (o allà on pugui guanyar-se la vida), només pot vagarejar pel seu propi país. Quan travessa una frontera ja no hi ha res que el protegeixi.
I és en aquest context que els països (especialment els rics) s’estan convertint en fortaleses inexpugnables, per fer que els diferents s’hagin de quedar a les seves portes. Aquests països receptors de migracions són països del primer món, on el nivell de benestar i riquesa és elevat, mentre que els que truquen a la porta són els perdedors que gairebé sempre adquireixen aquesta condició per naixement .
Aquests moviments es produeixen independentment de quina sigui la població i/o concentració en un territori d'arribada. Així, avui encara el Japó, amb una alta densitat demogràfica és receptora d’immigrants, o bé altres països força poblats també són receptors com Holanda, Bèlgica, Espanya i altres. Els EUA (el que té un percentatge elevat d’immigrants, avui deu tenir una quota de gairebé 40 milions d’immigrants del 190 que se suposa hi ha a tot el món), la UE, Austràlia i el Canadà, estan entre el més destacats entre els receptors d’aquestes migracions.

Usualment les anàlisis que es fan sobre la immigració solen oblidar els fets històrics. Cal recordar que Europa entre els anys 1750 i 1950 Europa va expulsar (vull dir que van haver de marxar) més de 70 milions de persones (Muenz), o si fem cas de Colton&Palmer entre 1846-1932 l’emigració europea va ser de 59 milions, que van anar a parar als EUA, Rússia i Amèrica Central i del Sud.
Cal recordar que Espanya i Cataluña recentment (anys 50-60) van enviar, sobretot a Europa, més de dos milions de persones, que eren els que tenien dificultats per viure o sobreviure en el seu propi país i que, d'aquests homes i dones l'any 2000 n'havíen retornat 500 mil, mentre que encara residien a l'estranger uns 2,2 milions, el que vol dir que en aquella data encara Espanya era un país d'emigració. Evidentment, aquestes tendències avui s'han trastornat totalment. Per altra banda el que avui en diem Amèrica (EUA) és un país de més de 200 anys d’antiguitat (no res) i que, per tant, tots són immigrants (de segona, tercera,... generació). Els primers pobladors procedien del Myflower, el vaixell que va dur els primers immigrants al nou continent, estava format bàsicament per integristes, puritans, delinqüents i miserables, i que aquests nous okupes amb el temps van decidir que el millor que podien fer era liquidar i exterminar (genocidi?) els ocupants (autòctons, indis) d’aquelles terres (les xifres d'indis oscil·len entre 10 i 50 milions, segons autors).
Aquests i els seus descendents són els que avui han de decidir sobre qui té dret a entrar en el seu país i amb quines condicions. I al nostre país, ¿són molt diferents les coses? Segurament que no, no ho són de diferents. El nostre país ha estat un país de pas, on s’han quedat diferents poblacions i tribus. Però els que ara hi vivim som els autòctons de soca rel i volem preservar el nostre benestar no perquè pensem que el país s’esfondraria amb una onada de nova gent, sinó perquè potser perdríem algun llençol en aquesta bugada o ens fa mandra haver de conviure amb gent diferent de nosaltres (diferent, en què?). I a més som tant cínics que fem veure que l’actual benestar ens l’hem guanyat nosaltres, quan sens cap tipus de dubte l’hem heretat dels nostres progenitors.
Per tant, sembla que si volem fer les coses bé no podem deixar de contemplar aquest pas i experiència de la història per intentar una cosa impossible: no repetir les mateixes errades.


Conflictes entre es darrers en arribar i els penúltims arribats

El jo he arribat primer és el que reclama l’argument legal i ètic que ens permet excloure, si ho considerem convenient, els que han arribat més tard.
La immigració suposa sempre un conflicte entre els darrers arribats i els penúltims que van arribar.
La realitat ens diu que si arriben nous contingents de persones augmentarà la demanda per als llocs treball existents, amb la qual cosa el preu (salaris) baixaran i els seus efectes seran d’un marge de beneficis superior per als productors que els contractin a aquest preu més baix, i una millora pel consum (dels ciutadans) ja que probablement disminuiran els costos dels serveis i productes.
Un altre punt conflictiu té a veure amb la utilització dels serveis socials, l’educació, la sanitat, etc. De manera que s’intenta avaluar la utilització d’aquests serveis per veure si resulten rendibles o no pels autòctons que, en definitiva són el país.
Els Governs han de decidir que volen pel seu país, sabent que sigui quin sigui el pastís a repartir el resultat serà desigual, els uns es veuran afavorits i els altres perjudicats i segons la decisió que prenguin respecte als immigrants el futur del país pot anar cap en direccions divergents i fins i tot oposades.

Però també resulta difícil de mantenir unes exclusions per a uns per part d’uns altres, tant des del punt de vista pràctic com ètic i solidari. Per tant, els estats han de dur a terme polítiques d’immigració que facin possible una convivència i un benestar sostenible i, per altra banda, i aquest és el punt més rellevant, han d’ajudar a crear les condicions necessàries perquè aquests fluxos humans no siguin indispensables per poder sobreviure. L’ètica en aquestes decisions és un element a tenir en compte de forma rellevant, o com diu Dylan: Mama, put my guns in the ground, I can't shoot them anymore.

L’efecte reagrupament familiar, sembla poc discutible, però fa pocs dies en un programa de radio sentia que un magrebí que viu a Catalunya -per cert, modèlic en les seves opinions- havia portat un grup familiar de fins a 60 persones.
Altres països avançats estan pensant en modelar la immigració en base a les necessitats del seu país, no solament quantitatives sinó qualitatives. Aquí, en aquest punt el que toca és manifestar que els Governs han de decidir què pretenen d’aquests immigrants, sabent o imaginant les conseqüències. Però sigui quina sigui la seva decisió caldria que tinguessin en compte el país d’origen d’aquests fluxos i com se’ls hauria d’ajudar perquè no fossin necessaris.


Estratègies enfront de la immigració

Per portar a terme la funció d’impedir entrada a nous immigrants, alguns països han posat en funcionament estratègies gairebé militars (Espanya, Itàlia, Marroc, EUA,...), una estratègia que s’ha mostrat ineficaç excepte per posar en perill les vides dels immigrants més desvalguts i beneficiar els intermediaris i els contractistes d’aquesta immigració il·legal.

Darrerament a la UE i sota la iniciativa de Berlusconi s’està preparant o discutint una nova llei: la llei de retorn, que faria que els immigrants il·legals fossin considerats com a delinqüents i retornats al seu país d’origen.
Itàlia ha estat des de sempre un país d’emigrants per excel·lència, però ara tenen ja una renda de més de 30 mil dòlars per càpita i no estan disposats a que les lleis no es compleixin. Per dur a terme aquesta voluntat han començat a expulsar els gitanos romanesos, que diuen no compleixen la llei, tot i que ja té bemolls que ho digui el mateix Berlusconi que ha hagut d’emparar-se en la seva condició de president del Govern per defugir una munió de conflictes amb la justícia. I per altra banda ja veiem com fan complir la llei a totes les màfies i camorres que es fan i desfan. També històricament hem vist com s’han comportat aquests italians exemplars quan els va tocar emigrar a Chicago o New York. Tenir aquestes referències a la memòria, sembla prou interessant i saludable per a totes les comunitats, no només per la italiana.

El primer que cal dir al parlar dels fenòmens migratoris és que debatre si la immigració es beneficiosa pel país (receptor) o no, en un sentit econòmic, demogràfic i fins i tot social, al meu entendre, és un debat mal plantejat. Això ho afirmo en atenció al que és d’ús freqüent al respecte: s’acostuma a parlar d’immigració més que no pas de moviments migratoris, la qual cosa vol dir clarament que es parla des de la visió del país receptor; pel que fa a l’emissor, tant se li en dóna.
De totes maneres cal dir que la immigració serà el que serà, però podem avançar que es tracta d’un fenomen que no es pot canviar (cal matisar-ho), que difícilment es pot modelar (cal matisar-ho) i que no hi ha raons ètiques ni morals per a fer-ho (cal matisar-ho). Per tant, analitzar si una determinada societat es beneficia o no d’aquest corrent, no deixa de ser un estudi com molts altres dels que encarrega el nostre estimat Govern de la Generalitat sobre l’extinció dels ratpenats nans, o sobre les formigues voladores a l’Àfrica austral. En altres paraules, una pèrdua de temps i una gratificació per a l’ego dels estudiosos, però res més.

Dit això, que reconec és una mica fort, caldrà dir algunes coses més. Un Govern té l’obligació d’administrar i governar el país per al qual ha sigut designat pels electors per a fer-ho. Per tant, sota cap concepte un govern pot deixar de decidir coses al voltant d’aquest fenomen de la immigració. Són doncs decisions polítiques les que cal prendre, per les quals els economistes, els demògrafs, els sociòlegs els poden donar pistes, sobre tot d’unes suposades conseqüències, doncs ja se sap que ni els economistes, ni els demògrafs ni els sociòlegs tenen bases de coneixement suficientment sòlides com per fer prediccions de cap tipus.
Des d’un punt de vista econòmic sembla clar que qualsevol política d’immigració que es posi en funcionament afavoreix a un grup i en perjudica a un altre, això si més no és el que afirma George J. Borjas (A les portes del cel). Una altra cosa és si l’efecte conjunt d’immigració més autòctons, fa millorar la situació o no, però a banda d’això resulta clar que és un sistema de suma zero (el que guanyen uns ho perden els altres).

Mesurar en una espècie d’anàlisi cost-benefici la immigració és un tema complicat. Per què no ho fem també amb altres col·lectius, com per exemple els que pateixen malalties, els vells, els deficients, etc.? I quines conseqüències en trauríem? Ens interessa per alguna cosa o solament per passar l’estona? Diguem el que diguem quan parlem d’immigració parlem de persones en situació de fragilitat, econòmica, política, social i, per tant, d’un sector en situació d’inferioritat. També parlem d’un fenomen que no es pot aturar (¿qui ordenarà disparar sobre els qui arriben en pasteres?). Podem fer anàlisis sobre aquests grups com si fossin vedells als que podem engreixar amb clenbuterol o amb la cuina de Ferran Adrià, però ¿ens servirà per alguna cosa? Jo diria que no, a més de no ser útils podria ser discutible la seva ètica (ens atrevirem a fer anàlisis sobre altres grups en situació de fragilitat?). Ens fan perdre temps i ens distreuen de l’objectiu principal: com podem fer que el fenomen sigui no traumàtic ni pels que venen ni pels que ja hi són. Com podem fer que aquest melting pot funcioni?

Knockin' on Heaven's Door
L’arribada al Paradís dels que estan putejats per la misèria, les persecucions polítiques, religioses i racials, els pot sembla a alguns com si estesin escoltant el Concert per a piano i orquestra en si bemoll, KV 595 de Wolfgang A. Mozart, amb la pianista Maria Joao Pires en la mateixa sala de concerts, la Himmelpfortgasse (carreró de la porta del cel), on Mozart el va estrenar el 1791. A altres simplement els pot semblar que el Paradís els suposarà que deixaran de patir i se’ls obrirà un nou horitzó, el Paradís Occidental on acaben d’arribar. Altres amb mentalitat rastrera assimilen el Paradís -fiscal- a un lloc ple de llibertat (per defraudar, per ser insolidari, i fins i tot per ocultar diners de ves a saber on...)
Malauradament uns i altres estan equivocats. El Paradís en aquest món no existeix (i en l’altre ja ho veurem). Les úniques referències que trobem estan a la Bíblia i ja sabeu com va acabar tot aquell sarau.
Per la nostra banda els humans estem fent tot el possible perquè el Paradís no pugui existir, ja que mai hem entès que el nostre sistema de convivència és un sistema de suma zero (els que guanyen uns ho perden els altres, per més que diguem que tothom hi pot guanyar). Però una cosa és que no pugui existir el Paradís en aquest món i l’altra és que ens esforcem entre tots en convertir-ho en un infern.