Mirem endavant, mai cap enrere

Aquest és l’eslògan de tres partits del 155: PP, PSOE i C’s. Ho diuen sincerament, no perquè no els convingui. Ahir sentíem a Rivera que deia que volien modificar la llei electoral perquè els independentistes no tinguin cabuda a la cambra de representants. Una bonica manera de apostar per la democràcia. No parla de si l’independentisme ha de ser condemnat com en temps de la Inquisició, no ho diu però aquest noi estressat i nerviós, ves a saber perquè, ho pensa, En canvi quan li pregunten sobre que cal fer al Valle de los Caidos, no diu ni blanc ni negre —com bon falangista— sinó diu que ells miren cap al futur i per tant les qüestions del passat no els interessa a ells ni a ningú. Segurament perquè aquest passat és tenebrós i els ciutadans que pensen com ell no tenen cabuda en la democràcia.

El diumenge vaig veure el programa de la “adoctrinadora” TV3 de Ricard Ustrell, en el que entrevistava a Manuel Valls. Com a bon polític es va manifestar d’esquerres i les polítiques econòmiques que havia aplicat durant el seu temps de primer ministre havien sigut de dretes, en immigració, en repartiment de la riquesa, en jacobinisme. Em va semblar un bon candidat per C’s com alcalde de l’ajuntament de Barcelona, perquè les seves respostes són clavades a les de C’s: el patriotisme que no va saber definir, conèixer Barcelona que va quedar clar que no coneixia, els immigrants sobre el que la seva actitud més aviat xenòfoba, les discutibles reformes laborals, l’imperi de la llei —sense precisar quina llei—, les lloances a Vargas Llosa en estat catatònic quant a literatura i desnortat quant a política, que mai recorda que va ser pràcticament expulsat del seu país quan es va presentar a eleccions i que crida com un energumen en els mítings de C’s, Viva España! L’Espanya de la que els seu poble es va alliberar tan aviat com va poder, i tantes i tantes vaguetats que un polític no es pot permetre a no ser que sigui de C’s.

I després venen els del PP. Ara es presenten per liderar el seu partit uns homes i dones que aposten per regenerar el partit, quan en realitat el que volen dir és continuar manant i veure quines malifetes han de fer per tornar al poder. El seu lema es mirar endavant, perquè si miren cap enrere, encara que sigui la setmana passada, tot fa pudor de podrit, com a la Dinamarca de Hamlet.

García Margallo sembla una cosa que no és: un home conciliador i que sap de què parla. Però el seu dogmatisme l’ha dut a fer accions indignes quan va ser ministre d’exteriors, escampant mentides pels diferents consolats i ambaixades sobre el procés català. Ara es guanya la vida fent de tertulià, i sembla que és feliç, sempre amb una suficiència i prepotència dels supremacistes.

La Cospe, inefable, que tot o redueix al diferit. Amb dislèxies semblants als deu seu ex-cap de files, el Mariano. Massa dogmatisme, massa embolics, massa corrupció. Estima Espanya i estima al seu partit i segurament també les mamandúrries.

La Soraya, desapareguda en combat. Que no piula si no és des d’una posició de poder. Que ha fet burla de qüestions sagnants. Tant ella com els seus companys de candidatura, tots amb sospites d’haver participat i permès la corrupció del seu partit en el que tots ells van ser actors i peces importants. Ara en campanya ja no insulta, però de seguida que torni a algun lloc de poder li sortirà la vena supremacista.

Casado, que es presenta, té causes obertes per suposats delictes quant als seus títols acadèmics. Sembla que fora de l’EGB tots els altres títols acadèmics els deu al partit. Un  home que cada vegada que obre la boca és per insultar.

Aquest és el panorama, el bo i millor de cada casa per regenerar un partit corromput fins al moll dels ossos i senes cap intenció ni de demanar disculpes ni de tornar els milers de milions d’euros malversats o directament robats.

El PSOE per la seva banda va d’un circumloqui a un altre. Mostra una cara més amable, però tampoc vol mirar enrere, perquè potser s’adonaria d’on venim.

Avui sentia per la ràdio la Teresa Cunillera que és la delegada de l’estat a Catalunya. Com sempre, molt bé en les formes i segurament també en les intencions, però ja diu que el seu partit no farà pràcticament res en aquesta legislatura. De reformar la Constitució, no hi ha temps (!). No diu per què no hi ha temps, segurament en una tarda es podria acordar si n’hi hagués ganes. També diu coses estranyes, com que el dret a l’autodeterminació no cap en la Constitució. Però si ja hi és! Com és que es repeteix aquest mantra com si fos veritat? I ja no vull parlar del que diu el ara ministre de Foment o el d’Exteriors, per no posar el dit a la nafra. El tema és que volen mirar cap al futur i volen que de tot el passat ens n’oblidem.