El mite de l'etern retorn...

Aquest és el títol del llibre d’un historiador —Mircea Eliade— que ens parla dels orígens de la humanitat, de les seves creences primigènies i de la seva repetició en el transcurs del temps. Hem travessat segles d’història i el retorn als temps obscurs és un risc cada vegada més cert, més creïble.

Ens arriben alertes per tot arreu i no acabem de fer-ne cas. No és solament els partits polítics com VOX, si és que d’això en podem dir un partit polític, que tot i que són quatre arreplegats sobre els qui cau la sospita de ser uns delinqüents, han estat capaços de condicionar la política d’aquest país. Ni tampoc es tracta de Ciudadanos, un partit sense altra ideologia que la del falangisme, un partit creat per anorrear la llengua catalana y unificar tota Espanya per fer-nos marcar el pas de l’oca a tots, sinó que es tracta també de que el PP cada vegada es descara més. Ara ple de ràbia i desconcert perquè creu que hem sigut els catalans els que els hem fet que s’acabi la seva festa, la seva mentida, el seu pretès amor per Espanya que no vol dir altra cosa que ocupar llocs de poder per corrompre qualsevol cosa que proporcioni diners, i de pas enriquir-se amb comissions il·legals i portar el país a la misèria. I la pel·lícula de terror no s’acaba aquí, el PSOE i el PSC s’ajunten al discurs de l’antidemocràcia, negant el dret a l’autodeterminació. No cap en la Constitució, diuen. Quan si haguessin llegit la Constitució haurien vist que l’article 10 diu: «Títol I. Dels drets i dels deures fonamentals. 10.2. Les normes relatives als drets fonamentals i a les llibertats que la Constitució reconeix que s’interpretaran de conformitat amb la Declaració universal de drets humans i els tractats i els acords internacionals sobre aquestes matèries ratificats per Espanya.»

Hi ha dos textos fonamentals que l’estat espanyol ha signat i que es troba obligat a acceptar. Principalment, el capítol primer de la carta fundacional de les Nacions Unides: «Els propòsits de les Nacions Unides són: 2. Desenvolupar entre les nacions relacions amistoses basades en el respecte al principi de la igualtat de drets dels pobles i del seu dret a la lliure determinació, i prendre totes aquelles altres mesures adequades per a enfortir la pau universal.»

Per acabar d’aclarir el tema el Pacte Internacional dels Drets Civils i Polítics, signat per les Nacions Unides el 16 de desembre del 1966. Diu: «Article 1. Tots els pobles tenen el dret d’autodeterminació. En virtut d’aquest dret, determinen lliurement el seu estatut polític i procuren també pel seu desenvolupament, econòmic, social i cultural.» I si seguim amb la Constitució de 1978, en el seu article 96 diu: «Els tractats internacionals vàlidament celebrats, una vegada publicats oficialment a Espanya, formaran part de l’ORDENAMENT INTERN».
Segur que els experts —a sou— trobaran altres interpretacions per embolicar la troca, però negar a un poble la possibilitat de decidir el seu futur entra en el capítol més negre de la democràcia.

I a Europa, l’Europa de la modernitat, dels drets humans, la cosa va millor? No està clara la cosa. Els partits de l’ultradreta s’estan fent els amos d’aquesta Europa, una Europa que en el període de 1840-1940 van emigrar cap a Amèrica del Nord i del Sud, cap a Rússia i en general a l’est, més de 60 milions de persones, per motius d’intolerància religiosa, per motius de guerres i violència i per motius de ser refugiats econòmics i passar gana.

Ara aquesta Europa està fent coses inconcebibles. Se sap que Europa necessita població per cobrir els llocs de treball que els “autòctons” no poden cobrir. De vegades arriba gent formada, disponible per ocupar aquests llocs, però la xenofòbia fa que no siguin benvinguts. No es tracta només d’humanitat, ni d’agraïment per èpoques anteriors, sinó es tracta d’una necessitat, que Europa, tossudament, no vol resoldre ni permetre entrades de nous immigrants.

Així Europa ha convingut amb països poc democràtics, per no dir coses més fortes, com països fracassats, intolerants, totalitaris i cruels, com Lybia i potser fins i tot Turquia, perquè els faci la feina bruta —ja sabem que els immigrants són pobres, potser mal alimentats i malalts i fins i tot van bruts, perquè al fer segons quins trajectes no han tingut un bany ni sabons exòtics a la seva disposició—.

Només ha faltat que el boig de Trump, amb una actitud semblant a la de Hitler,  exerceixi la més cruel de les mesures contra els immigrants: separar els nens dels seus pares i tancar-los en gàbies com a bèsties. Sabeu què em recorda aquest comportament? Què en faran d’aquests nens? És terrible el mal que pot fer un monstre com Trump!

Els avisos del mal que ens envaeix són cada dia més evidents. Són com assenyala Camús en “La pesta”, les rates infectades de les clavegueres sortien a la llum per morir i infectar els humans, i els ciutadans ho negaven, pensant que potser així deixaria d’existir. A casa nostra veiem la xenofòbia i l’odi cada dia més visibles en mans de gent rabiosa i ressentida perquè se’ls discuteix el poder o bé se’ls diu que no volem conviure amb aquest tipus de gent. Son els bubons de la pesta visibles.

Intel·lectualment hi ha altres avisos. Llegiu “la Justícia secuestrada” de Joaquim Bosch y Ignacio Escolar, veureu quins disbarats s’han fet a aquest país des de la justícia i del govern, que afirmen que som un estat de dret. Veureu que ara ja tothom ha perdut la confiança i el respecte amb uns Tribunals que no es mereixen altra cosa. Són els alts tribunals, el Constitucional, El Suprem i les Audiències o Tribunals d’Ordre Públic, els que han perdut tot el respecte dels ciutadans i, a més, ara públicament se’ls diu que s’han de formar, que no tenen coneixements ni senderi, cosa que enlloc d’entomar-ho com una crítica certa i que comprèn tota la societat, s’ho agafen com un atac personal que el seu orgull i arrogància no els permet assumir-ho.

I es pot continuar llegint un llibre relativament curt de Rob Riemen, on s’explica com s’està introduint de no aquesta cosa tèrbola que s’assembla tant al feixisme que costa de diferenciar-ho. És el que deia el rector de Bernanos —diari d’un rector de poble— a la seva majordoma: s’ha de lluitar de forma permanent contra la brutícia, però no es pot pretendre erradicar-la.

Doncs això.