Ètica, política i negocis

Sembla ser que la nostra societat està passant per una epidèmia important. El President del Parlament Benach, demana transparència. El President del Govern Montilla diu que el seu partit aplicarà tolerància zero a la corrupció, i demana disculpes als ciutadans pel comportament d’algun polític del seu partit (està bé que ho faci). El líder de l’oposició Mas diu que estan disposats a fer el que calgui per resoldre tots aquests temes de corrupció.

Els empresaris demanen que els polítics comencin a governar d’una vegada i que siguin exemplars en la seva conducta.
Mentre, els ciutadans contemplem astorats tot aquest conjunt de declaracions. Sembla ser que es tracta d'una operació per reconduir la desafecció dels ciutadans a la política, quan l'única desafecció que s'ha produït fins ara és la dels polítics als ciutadans (Salvador Cardús). Uns polítics que han despreciat als ciutadans fins a la intemerata.

L’Ajuntament de Barcelona condemna la corrupció política. Doncs què bé! Un gran suport pels ciutadans, a qui se’ns pixen un dia si dia i l’altre també.
L’Ajuntament presumeix de bones maneres. Aquest mateix Ajuntament que va canviar la requalificació de l’antic frenopàtic per posar-hi una S.A., això si, una S.A. que té cura de la nostra salut, de la salut dels que paguen. El mateix Ajuntament que fa quatre dies deia que l’hotel del Palau era legal, i ara, quan les coses van de mal en borràs, se’n desdiu (rectificar és de savis). Aquest Ajuntament que decideix fer obres totalment inútils i algunes vegades contraproduents, com l’ampliació de voreres en llocs on hi passa un ciutadà cada mitja hora i on les vies de circulació ja són avui deficitàries. Un Ajuntament que es dedica a suprimir places d’aparcament, sense crear-ne cap de nova (encara que sigui de pagament). Un Ajuntament que li sembla bé recórrer als informes sense cap ni peus per donar diners als amics i coneguts.
Un alcalde que se sent assetjat per una bomba de pessimisme. Un alcalde que està cansat però no vol plegar. Un alcalde que se’n va de passeig al Marroc veí per veure que en pot copiar dels seus sistemes de govern i de les seves ordenades i netes ciutats.

Per la seva banda el Conseller Saura dóna el missatge institucional que el govern combatrà la corrupció fins al moll dels óssos, sense pietat, i destituirà a aquell que la practiqui. Aquest mateix govern (el partit d’en Saura) que es va personar en una causa contra l’ex-conseller de Treball i el seu secretari general, amb resultat que el secretari va ser condemnat. Si la premsa va informar correctament sembla ser que era un tema que derivava d’un informe que no tenien ni cap ni peus, i a més, hi va haver una persona que va reconèixer el fet, es va autoculpar i que va tornar els diners. Així i tot, com ja he dit, van condemnar el secretari general del departament.
Ara, el Govern del tripartit, i també el conseller Saura, han encarregat dotzenes d’informes inútils (alguns es veu que tenen una pàgina), per imports que no necessitaven anar a concurs vulnerant per tant (frau de llei) les normes que ha imposat la mateixa Generalitat. Es feia per donar diners a amics, per retornar favors o per finançar el partit, i d’això el tripartit en diu una situació legal. Ara el ferum ho envaeix tot, però no veig cap fiscal que investigui, cap partit que vulgui netejar la barraca i l’únic acord a què han arribat és a “no ens farem mal,oi?”. ¿Tenen alguna credibilitat les paraules de Saura?¿o les de Montilla, o les de Hereu, o les de Mas, o les de ...?

Mentre, Felip Puig diu que la Sra. Anna Hernández (que casualment és l’esposa del president Montilla) acumula massa càrrecs (14), per més que sembla que només en cobra d’un (tampoc hi posaria les mans al foc). El dia següent ens assabentem que el mateix Felip Puig en els anys 2001 al 2003 va tenir 41 càrrecs. Puig diu que són càrrecs inherents al fet de ser Conseller i que aquest fet suposa, automàticament, tots aquests càrrecs. ¿Perquè, Felip Puig des d’una posició tan debilitada organitza aquest merder? No se sap.

De la crisi del Palau ha quedat clar que hi havia molts càrrecs (centenars) que no feien res de res, i que tampoc sembla que se sentin assenyalats per la seva manca d’actuació (i de responsabilitat). Hi havia (i hi ha, perquè ningú dimiteix) cracks de les finances, del món empresarial, de la universitat, de les elits que manen, i tots ells no només no han sigut capaços d’adonar-se de res, sinó que a més són responsables com a mínim per omissió dels fets fraudulents que s’han produït. Alguns encara defensen que com hi ha posat diners (de les empreses que representen, no els de la seva butxaca) i hi ha destinat el seu temps (a fer xerinoles), creuen que no estan desautoritzats per continuar ¿Com és que no dimiteixen? ¿com és que el jutge no els imputa? No se sap.

Als consells d’administració de les entitats financeres (caixes i bancs) i de les grans corporacions, resulta que la immensa majoria dels consellers no tenen cap funció, a no ser que es consideri funció el escalfar la cadira i cobrar les dietes d’assistència (suculentes i apetitoses). Els seus executius que manen, s’autoassignen uns sous esplèndids, tant propers al robatori com el cas Millet, que els consells aproven sense pestanyejar ¿On és el fiscal que investiga? ¿On és el jutge que imputa? No se sap.

El que ens preocupa als ciutadans no és tant el que alguns ciutadans hagin segrestat un nombre excessiu de càrrecs (que també!), el que ens preocupa és que els hagin segrestat i no siguin capaços d’exercir-los.
La senyora Hernández ¿pot anar a missa i repicar campanes? ¿El senyor Puig podia exercir 41 càrrecs? Si ser conseller suposa tenir altres càrrecs, el que cal és canviar aquesta forma absurda de governar, aquesta acumulació de càrrecs en mans d’uns pocs i a més, incompetents. Aquests senyors i senyores que facin bé una feina (si és que en saben) i es deixin de voler figurar en totes les àrees de poder. I ara que ho paguin si no han complert el que els tocava.

La llei nacional de caixes (LORCA), que se sàpiga està completament vigent, limita a un nombre determinat els consells en que els executius d’aquestes entitats podran pertànyer (cobrar). També limita el cobrament d’emoluments, en el sentit que les dietes i altres percepcions que percebin com a consellers els empleats (que encara que siguin direcgtius són empleats) d’una caixa, són, per definició, propietat de la caixa en qüestió. A més a aquests directius se’ls demana dedicació exclusiva. Aquests directius segueixen fent el que els rota, estan en tants consells com els ve de gust i s’embutxaquen les percepcions procedents d’aquestes empreses en funció de ser conseller per la via de que la caixa en qüestió n’és propietària d’una participació determinada.
Tot això ho sap el banc d’Espanya, ho sap la Comissió Nacional de Valors, ho sap la premsa (que per altra banda es dedica a fer la pilota als executius que vulneren totes aquestes normes i delinqueixen), ho saben els partits polítics, que són incapaços d’actuar, jho saben els governs (central i autonòmic), ho sap i ho sabia el fiscal anticorrupció, que mai ha volgut entrar en aquestes desagradables coses, ho sap el jutge Garçon, que es dedica a altres afers.

Ara doncs aquests polítics ens volen fer creure que canviaran de comportament (deu ser que s’acosten eleccions), que a partir d’ara es portaran bé. Com volen que ens ho creguem si no han donat cap pas per a fer creïble la seva aposta? Per altra banda ja es manifesten en contra de reformar la llei de partits, perquè com deia l’expresident Pujol, si toquem aquest tema prendrem mal! (què deu voler dir això?).

El portaveus del Govern ens demanen que tinguem confiança en les institucions i en els polítics. Estic d’acord, però no pas amb aquests que tenim i que volen mantenir l’actual estat de coses, que no volen canviar res de res. Meres paraules! Gent insolvent que ens hem de treure de sobre.

Ara faré una cosa vergonyant. Parlaré d’un llibre del que pràcticament tots els periodistes n’han parlat aquests darrers deu dies. I el citen, tot i que tinc seriosos dubtes de si han llegit alguna cosa més que la contraportada. El periodistes, que no fan més que inflar globus i preguntar si poden opinar o no, han parlat del llibre “Breu història de la corrupció” de C.A. Brioschi. Si ells n’han parlat (i possiblement ni l’han llegit) no ho puc fer jo que si que l’he llegit?
Doncs bé, el que volia transcriure és un paràgraf que em sembla té alguna cosa a veure amb el que estic relatant.
La frase en qüestió és (estem en l’època dels romans): “La convivència de bons propòsits i accions poc virtuoses en un símptoma tradicional de societat corrupta”. No és això el que prediquen els polítics des del PSC a CiU, quan diuen que no volen reformar la llei de finançament dels partits polítics? No és això el que diu l’ex-president Pujol quan diu que si estirem de la manta prendrem mal tots plegats?

Tots aquests partits que no volen canviar els costums miserables i corruptes dient que necessiten diners per fer campanyes electorals d’alçada (i segurament per altres coses inconfessables), són de fiar? Jo diria que no. I si la conclusió que hem d’arribar és que hi ha polítics (dels que estan en el poder avui) que són deshonestos o incompetents, segurament és el millor que ens pot passar és que pleguin tots. És millor conèixer un diagnòstic encertat per aconseguir guarir el malalt, que no pas continuar en la nostra inòpia i desconèixer què és el que està passant al nostre país. Quan les institucions comencin a fer el que cal (no s’ha criminalitzar els empresaris, sinó portar-ne a alguns a la garjola, que ben merescut s’ho tenen), quan comencin a fer llaurar dret els bancs i caixes, especialment els seus directius, llavors potser ens podrem creure alguna cosa de totes aquestes declaracions.
Desprès, quan hagin plegat, ja farem l’oda als polítics i als empresaris i als treballadors que s’han portat bé, que treballen pel seu país i per la seva gent.