Sense Fanal IX

Som un país ric

Diguin el que diguin de la crisi està clar que som un país ric. Només cal veure el que fan els grans clubs de futbol per adonar-se que això no ho poden fer altres països que fan veure que van bé, com Alemanya, França o els EUA.
Aquí tenim tots els diners del món per fer fitxatges estrella (o estrellats) i a sobre, alguns experts ens diuen que és una inversió que empresarialment té sentit. Ho diu aquell impresentable director general del Barça i algun membre qualificat de la seva junta i el mateix Florentino.

Mentre tot el país està fent estalvis per pagar despeses socials i reduir l’endeutament, la Federació espanyola de futbol es gasta en primes unes xifres fabuloses. Dels futbolistes, res a dir, si els donen aquests diners, agafa’ls i corre. El que ja no veig tan clar és quins criteris tenen la Federació i el Govern que li dóna suport i diners. Ningú posarà ordre en aquella casa de barrets (la FEF)?
Per altra banda els espectacles que donen els mandataris dels primers clubs de futbol són realment llastimosos. Per una banda Laporta vol posar el nas en les properes eleccions per a president i designar el seu delfí, talment con si fos el mateix emperador Aznar. I no es conforma amb això, sinó que amb el seu càrrec amb data de caducitat immediata (com si fos un magistrat del TC), s’afanya a fer nous fitxatges de jugadors i no per quatre euros, sinó per molts milions.
És que al final ens haurem de creure que tots aquests presidents suquen en aquests fitxatges?
El cas Florentino potser és més complicat (o no?). Sembla que tant la Cajamadrid com el Santander li donen el crèdit que vol per les seves fantasies de glòria, mentre que empreses que han de tancar les portes per manca de crèdit no reben un duro d’aquestes entitats.
Mentre a milions de persones els toca estrènyer el cinturó (conegut com a Gürtel en alemany), aquests privilegiats clubs i privilegiats dirigents continuen malbaratant diners com si el món fos seu i no haguessin de donar comptes a ningú. De tot això en diuen sistema de mercat.

Sense Fanal VIII

La reestructuració del sistema financer

Finalment el Sr. MAFO i els seus amics han aconseguit uns cosa esperpèntica. Un mapa de caixes que no té ni cap ni peus. S’han inventat les fusions fredes (les SIP sigles que volen dir sistema institucional de protecció que ja només el nom fa pixar de riure) i les fusions calentes (absorcions). Han fet una oda a la dimensió com element definitori de bona salut, sense assabentar-se que a la resta del món mundial el que ara està en entredit és precisament això, la dimensió, to big to fail.
Els Banc d’Espanya manté una bona credibilitat i se li atribueix una bona gestió, sense que se sàpiga el motiu. El Banc d’Espanya, com a supervisor, ha vist com la banca i caixes espanyoles s’endeutaven any darrere any per continuar inflant la bombolla immobiliària i no han fet res, com a molt, amb la boca petita han dit alguna cosa d’aquest risc del totxo, però d’intervenir alguna d’aquestes entitats (bancs o caixes), res de res.

A CajaMadrid li han fet una putada (més o menys com quan Florentino ha fitxat a Mourinho). Està en camí de posar-se en un merder que ni d'aquí a deu anys se'n haurà sortit. ¿Sap que suposa una fusió (freda o calenta) amb una sèrie de caixes tan diferents i distants unes de les altres? ¿Té recursos per dirigir tot aquest procés? D'aquí un temps en parlarem...

Quan el Banc d'Espanya va comprovar que la banca i les caixes no podrien tornar els crèdits contrets amb bancs exteriors llavors com a pares condescendents, els van facilitar tot el crèdit que van voler al cost més baix possible, això si, dient-los-hi, no ho torneu a fer...
Els bancs i caixes, desprès que els van perdonar els seus deutes, van fer allò que explica l'Evangeli, van agafar els seus deutors pel coll i van escanyar-los, amb violència i sense cap commiseració.

¿Se’n recordeu d’aquells Fons del Tresor que servirien per comprar actius de bancs i caixes amb compromís de recompra? Doncs allí han acudit totes les grans entitats financeres del nostre país i sembla que el Banc d’Espanya ho troba prou bé.
Per altra banda el Banc d’Espanya ha hagut de fer coses que segurament no li han agradat massa, com canviar les normes comptables cada sis mesos per no deixar amb el cul a l’aire a determinades institucions financeres (caixes i bancs).

La reestructuració del sistema financer l’han entès aquests senyors com circumscrit a les caixes. La banca ja està bé com està, no per res, sinó perquè ho diuen ells (es veu que els deuen caure més bé). Tenen si fa o no fa la mateixa morositat (tot i que les caixes s’han dedicat a finançar temes d’habitatge de forma prioritària, sense que estigui escrit en cap estatuts ha estat així des de sempre). Els executius i els consells d’administració són més o menys igual d’incompetents, i si parlem de bandarres, segur que a la banca n’hi ha més que no pas a les caixes. Per tant, la pregunta que ens fem els ciutadans és ¿perquè només es parla de les caixes?

Sense Fanal VII

L’educació

No anem bé, diuen uns polítics i els empresaris, ambdós amb unes mancances personals de formació i de criteri més que notables, rebenten un sistema educatiu per qüestions ideològiques. El més objectiu que tenim són els informes PISA que, amb unes diferències de puntuació no massa rellevants, extreuen conclusions apocalíptiques. Els informes PISA diuen que no estem al capdavant d’Europa però també diuen que al nostre país cada vegada hi ha més joves amb més formació i que estan més ben formats que no pas 25 anys abans. Que hi ha fracàs escolar? Naturalment que hi és. Però com no hi ha de ser amb una societat fracassada (de la que en som responsables nosaltres, els adults), amb uns polítics fracassats (de la que en som responsables nosaltres, els ciutadans, per no haver-los dut a la presó o per no haver-los fet fora del govern) i que en comparació amb Europa estem per sota de la mitja. Tot és cert, com també ho és que al nostre país (digui's Catalnuya, digui’s Espanya o digui’s Europa) sempre hem estat per sota d’aquesta mitjana. Llavors, d’on ve la sorpresa d’aquests rebentadors analfabets? D'on ve la sorpresa dels polítics que dia si dia no canvien les Lleis orgàniques de l'educació?

Entretant aquests líders, polítics, econòmics o espirituals, que tot i haver nascut amb la flor al cul, alguns d’ells, no han sabut acabar una carrera universitària, que no coneixen cap llengua estrangera ni moltes de les pròpies i amb unes escasses neurones que només es belluguen per interessos, desqualifiquen els ensenyants, el sistema d’ensenyament i la formació dels joves (més ben formats que no pas els de la seva generació) i diuen coses tan útils com que cal apropar l’educació a l’empresa, quan sembla que més aviat s’hauria d’apropar l’empresa, els empresaris i sobretot els executius, a l’educació, a l’educació i a la urbanitat.

Està clar que empreses punteres com Air Comet o Marsans han hagut de tancar portes per culpa de la formació dels seus treballadors. Està clar que si la banca i les caixes han obert més oficines de les que el mercat (aquell Déu que tots haurien d’adorar) demana, és culpa dels seus empleats i de la seva formació. És clar que si totes les entitats financeres del nostre país (i la resta del món) han fet inversions desafortunades (és una forma amable de dir-ho), la culpa és de la formació dels seus empleats. Els directius, que s’autoasignen uns sous obscens, no en són responsables.
Està clar que si l’administració contracta més treballadors dels que necessita i a més no els controla, és culpa d’aquests treballadors-funcionaris.

Sense Fanal VI

Els líders de la nostra societat

Està prou clar, quan parla algun personatge que ha sigut condemnat per estafa i apropiació o robament, hi ha molta gent que li segueix fent cas. Hem vist com en el Círculo Ecuestre, un Círculo molt distingit, va organitzar una xerrada sent el protagonista Mario Conde. Mario Conde ha pagat, ha estat a la presó el temps que li ha tocat però és clar que és o ha sigut un delinqüent i a més no ha tornat ni un euro dels robats. ¿Què hi feien aquella colla de papanates escoltant a Mario Conde?¿I els papanates que ho van organitzar perquè no demanen disculpes?
Ara el nostre president ZP escolta a presumptes implicats com són Botín, González, Alierta i la premsa se’n fa ressò.
La premsa dóna veu a tots aquests personatges tenebrosos ¿perquè ho fa? ¿Tan burros són?
Em pregunto, en la reunió entre ZP i Fainé, o entre Díaz Ferran i ZP ¿de què devien parlar?
La nostra societat i el nostre país té mala sort, no tenim cap líder amb idees. No sé pas com ens en sortirem...

Sense Fanal V

El sistema judicial

Ens omplim la boca de Montesquieu i tenim una justícia i uns jutges que demanen respecte però que no se’l guanyen ni se’l mereixen. Els ciutadans hem deixat de creure en la justícia, només veiem uns jutges prepotents, moltes vegades ignorants, que apliquen una justícia que ningú entén, la qual cosa vol dir que no és justícia.
La mostra més clara d’aquesta incompetència, ignorància o mala fe, ha estat quan el Tribunal Constitucional (un òrgan i uns magistrats excelsos amb una supèrbia excelsa i més dropos que el jaure) ha proposat (als seus membres) tres diferents sentències sobre l’Estatut. ¿Pot ser que un jutge proposi tres sentències -justes- diferents? ¿Això és només incompetència, ignorància o és prevaricació?
Aquest mateix Tribunal Constitucional que degut a la “molta feina” ha deixat prescriure els delictes dels Albertos ¿mereix alguna credibilitat?
I el Consell General del Poder Judicial que a més de vetllar per la independència dels jutges també de funcions d’inspecció i disciplina ¿quan començarà a actuar enfront de jutges que tracten massa suaument a delinqüents confessos sense que es conegui el veritable motiu?
Només em ve a la memòria una frase: vagin-se’n senyors magistrats! vagin-se’n que faran un favor al país... No han sigut capaços de rebutjar una demanda presentada per uns partit sense seny, ni han estat capaços de treure una sentència en quatre anys, perquè no pleguen?

Sense Fanal IV

El cost de la crisis (qui el paga)


Ja sabem que aquesta crisi ha dut la misèria a milions de famílies que ara veuran com els toca pagar els seus costos i veuran com els autèntics culpables se’n surten “de rositas”. Els senyors Diaz Ferran, Botin, González, Alierta i molts altres, seguiran en les seves magnífiques poltrones sense haver demanat perdó ni haver pagat un euro per compensar alguna de les moltes i milionàries desgràcies que han ocasionat.
Són els únics culpables? No, de cap manera, però estan a primera fila.
Aquests comportaments indecents i aquests repartiments de costos obscens, desmoralitzen els ciutadans. Naturalment que cal fer alguna cosa per solucionar la crisis, però els que han originat aquest daltabaix, els rics i els lladres no han de col·laborar? No els hi hem d’exigir que paguin pels desastres que han ocasionat?
El govern de ZP farà el que és més fàcil, endossar la factura als més dèbils, als que no poden fer altra cosa que aguantar el xàfec. Digui el que digui ZP pagaran els de sempre. Entretant ens diuen que no poden fer pagar els rics perquè fugirien, anirien als paradisos fiscals on els tracten més bé. La conclusió és que hem de tractar amb delicadesa els estafadors, els que s’han fet rics sense saber com, els que ens amenacen amb treure del país els seus diners.

Sense Fanal III

El sistema econòmic

Insignes economistes, intel·lectuals i polítics, siguin de Columbia, de la UPF o d’altres universitats, segueixen amb el seu discurs de que el mercat és l’únic sistema que pot fer funcionar l’economia de forma eficient i que en cap cas se li poden posar fronteres (o portes).
Aquests il·lustrats ciutadans segueixin amb aquest discurs en moments com l’actual en que tenim una crisi galopant que ha portat a la misèria a milions de persones. Això és un exercici de cinisme, incompetència, ignorància i immoralitat.
Pel que fa a les mesures per sortir de la crisis ningú sap que s’ha de fer. Uns demanen la reestructuració laboral (acomiadar sense costos, sembla que així enlloc de 4 milions d’aturats en tindríem vuit). Uns altres demanen que els bancs donin crèdit -que no en donen o només en donen als seus amics, altrament ¿perquè serveixen els bancs?- Cal reduir la despesa pública, és cert, les despeses pugen més que els ingressos i això és la ruïna.
En el nou panorama dissenyat per ZP no hi haurà inversió pública i l’ocupació pública (un 17%) no podrà consumir tant, no es vendrà tant i no es produirà tant. Ens durà aquest esquema a la deflació?
Altres diuen que cal apujar els impostos, reduint la renda disponible i per tant el consum (ja cal que ens preparem, perquè això si que es produirà).
Està clar que ningú sap que s’ha de fer i quan estàs instal·lat en un sistema d’economia de mercat on tot s’ha de solucionar sense fer res, la resposta és fàcil: continuar sense fer res. El petit problema és que abans se solucioni tot aquest desgavell hauran quedat molts cadàvers a la cuneta.