Un "estalvi" de 5 milions d'euros anuals

Una notícia passa de forma desapercebuda (La Vanguardia, 12.1.2012).

Ens diuen que, l’anterior Govern de la Generalitat, l’any 2006 va comprar un edifici per 65 milions d’euros. Ara, el Govern actual positivitza aquesta notícia dient que hi traslladen la conselleria de Benestar, operació amb la qual s’estalviaran 5 milions d’euros anuals, que és l’import del lloguer de l’immoble que actualment ocupen al Palau de Mar.

Més endavant diuen que l’edifici l’havien comprat a l’Ajuntament de Barcelona i al Consorci de la Zona Franca per 45 milions. Es a dir, una cortina de fum.

Si no ens informe de res més, la notícia queda coixa, molt coixa. Hi ha massa preguntes que queden a l’aire.

Perquè es va comprar aquest edifici? A qui es va comprar? Quins informes sobre el preu hi havia? Quines comissions es van pagar i qui les va cobrar per la compra-venda esmentada? Com va argumentar la Generalitat aquest compra? No hi ha responsabilitats per aquest malbaratament? Perquè no està imputat el responsable d’aquesta operació i se’l jutja?

Incivisme

(Carta enviada a l’Avui 5.6.2010 i a La Vanguardia, la de l'Avui es publica el dia 12.6.2010, La Vanguardia no la publica)



El nostre alcalde diu que desplegarà més policia per combatre l’incivisme. Per il·lustrar la notícia hi ha una foto d’un home dormint al carrer, a la Rambla.
Cal dir-li a l’alcalde que això no és incivisme, això és misèria. El que és incivisme és que en l’autobús hi viatgin nens que venen de les millors (vol dir més cares) escoles de Barcelona ocupant els seients reservats a persones amb dificultats (que ja és prou significatiu que s’hagin de reservar aquests seients), moltes vegades acompanyats pels seus pares sense que els diguin res i que vagin cridant com energúmens; el que es incivisme és que al metro joves i no tan joves viatgin sense pagar el bitllet; el que és incivisme és que el vicepresident de la Generalitat viatgi per carretera a velocitat no permesa; el que es incivisme és que l’Ajuntament permeti en determinats esdeveniments (partits de futbol, trofeu Godó, etc) que les normes d’aparcament no es compleixin; el que es incivisme és que l’Ajuntament de Barcelona mantingui una norma (promulgada per un govern de progrés i d’esquerres, o que no hi hagi cap norma que ve a ser el mateix) en que es permet que la gent vagi nua pel carrer. El que és incivisme és que en moments de penúria com l’actual l’Ajuntament segueixi fent obres inútils i que segueixi oferint recepcions dignes de Persepolis.
Ara qualsevol dia aquest govern de progrés i d’esquerres debatrà l’ús de la burca (que també cal debatre-ho), mentre, permetrà que la gent vagi nua pel carrer, al Passeig de Gràcia, a la Diagonal, a la Rambla o allà on sigui. Anar destapats és un signe de civilització.

Sense Fanal IX

Som un país ric

Diguin el que diguin de la crisi està clar que som un país ric. Només cal veure el que fan els grans clubs de futbol per adonar-se que això no ho poden fer altres països que fan veure que van bé, com Alemanya, França o els EUA.
Aquí tenim tots els diners del món per fer fitxatges estrella (o estrellats) i a sobre, alguns experts ens diuen que és una inversió que empresarialment té sentit. Ho diu aquell impresentable director general del Barça i algun membre qualificat de la seva junta i el mateix Florentino.

Mentre tot el país està fent estalvis per pagar despeses socials i reduir l’endeutament, la Federació espanyola de futbol es gasta en primes unes xifres fabuloses. Dels futbolistes, res a dir, si els donen aquests diners, agafa’ls i corre. El que ja no veig tan clar és quins criteris tenen la Federació i el Govern que li dóna suport i diners. Ningú posarà ordre en aquella casa de barrets (la FEF)?
Per altra banda els espectacles que donen els mandataris dels primers clubs de futbol són realment llastimosos. Per una banda Laporta vol posar el nas en les properes eleccions per a president i designar el seu delfí, talment con si fos el mateix emperador Aznar. I no es conforma amb això, sinó que amb el seu càrrec amb data de caducitat immediata (com si fos un magistrat del TC), s’afanya a fer nous fitxatges de jugadors i no per quatre euros, sinó per molts milions.
És que al final ens haurem de creure que tots aquests presidents suquen en aquests fitxatges?
El cas Florentino potser és més complicat (o no?). Sembla que tant la Cajamadrid com el Santander li donen el crèdit que vol per les seves fantasies de glòria, mentre que empreses que han de tancar les portes per manca de crèdit no reben un duro d’aquestes entitats.
Mentre a milions de persones els toca estrènyer el cinturó (conegut com a Gürtel en alemany), aquests privilegiats clubs i privilegiats dirigents continuen malbaratant diners com si el món fos seu i no haguessin de donar comptes a ningú. De tot això en diuen sistema de mercat.