Sense Fanal VI

Els líders de la nostra societat

Està prou clar, quan parla algun personatge que ha sigut condemnat per estafa i apropiació o robament, hi ha molta gent que li segueix fent cas. Hem vist com en el Círculo Ecuestre, un Círculo molt distingit, va organitzar una xerrada sent el protagonista Mario Conde. Mario Conde ha pagat, ha estat a la presó el temps que li ha tocat però és clar que és o ha sigut un delinqüent i a més no ha tornat ni un euro dels robats. ¿Què hi feien aquella colla de papanates escoltant a Mario Conde?¿I els papanates que ho van organitzar perquè no demanen disculpes?
Ara el nostre president ZP escolta a presumptes implicats com són Botín, González, Alierta i la premsa se’n fa ressò.
La premsa dóna veu a tots aquests personatges tenebrosos ¿perquè ho fa? ¿Tan burros són?
Em pregunto, en la reunió entre ZP i Fainé, o entre Díaz Ferran i ZP ¿de què devien parlar?
La nostra societat i el nostre país té mala sort, no tenim cap líder amb idees. No sé pas com ens en sortirem...

Cal reestructurar el sistema econòmic per fer front a la crisi

La peça fonamental: el mercat de treball (tot el demés ja no importa)


L’atur ha arribat als 4 milions
Hi ha hagut un gran esvalot, hem arribat als 4 milions d’aturats, 4 milions de persones que patiran i pateixen les conseqüències de l'atur. Però la premsa està de festa; què bé que s’ho passen!
És que potser ells són els culpables? No! de cap manera, però... com se’n alegren... Els mitjans ho publiquen a tota pàgina, a veure qui la diu més grossa (que ningú identifiqui el que dic aquí amb les neures del Sr. Saura)
Primer ha sigut l’atur, desprès ha vingut la nova grip i finalment la depressió econòmica (el PIB ja no creix!).
Per arranjar tot això, cal doncs matar el missatger? No és pas això el que predico, només constato que la premsa s’ho passa bé i que quan pitjor, millor els sembla a tots aquests periodistes que ens aconsellen als ciutadans quines coses hem de fer.

La crisi i els treballadors
L’actual crisi és deguda segurament a moltes coses, però entre totes aquestes coses costa molt de trobar quina culpa hi tenen els treballadors. Podríem anomenar alguna de les causes que l’han originada, com és la transformació del capitalisme industrial en capitalisme financer; l’absolut descontrol d’aquests “apalancaments” financers que creen diner allà on no n’hi ha; el comportament cobdiciós dels poderosos, etc. etc., però no vull pas fer una anàlisi d’aquest punt -el motiu de la crisi-. Només vull deixar constància que, aquesta vegada, els treballadors sembla hi tenen poc a veure amb els orígens de la crisi i sí en canvi són i seran els que en rebran les conseqüències de forma més important.

Qui paga la crisi
Els darrers anys està clar que a tot occident hi ha hagut una bonança considerable. S’han augmentat els llocs de treball, s’ha incrementat la producció, s’han millorat algunes coses d’estructura i, sobretot, s’ha millorat els beneficis de les empreses i dels seus agraciats i mai prou ponderats executius, així com els dels seus propietaris-accionistes, però no s’ha volgut veure a on ens duia aquesta suposada bonança i si realment era una realitat o només era un miratge. Els pilots de la nau han perdut la brúixola (si és que alguna vegada n’han tingut) o anaven completament beguts.
Especialment al nostre país aquesta bonança ha estat basada en la construcció d’uns habitatges que ningú no necessitava, a uns preus fora de tota mida i que, paradoxalment, feia que hi hagués una demanda no satisfeta de compra d’habitatge.
Però a banda d’aquestes quatre idees mal garbellades el que vull destacar és com s’han repartit els guanys d’aquesta bonança duradora de base absolutament especulativa.

Una primera qüestió que cal posar sobre la taula és que en els darrers vuit o deu anys els beneficis empresarials han crescut vuit o deu vegades més que els ingressos derivats del treball, dels salaris i, el corol·lari de tot plegat és que els rics incrementen la seva riquesa vuit o deu vegades més ràpidament que ho fan els pobres.

A alguns (els rics) els sembla que parlar d’igualtat és una cosa banal, parlar de redistribució de la riquesa és una idea comunista que no porta enlloc, oblidant-se que moltes vegades la igualtat a més de ser indiscutiblement millor des del punt de vista moral, és més eficient.
En aquest punt hauríem d’entrar en mesurar la distribució de la riquesa entre la població i per fer-ho s’acostuma a utilitzar l’índex de Gini. Aquest índex ens diu que si la distribució fos totalment equitativa el seu valor seria 0, mentre que si fos absolutament desigual el seu valor seria 1. Dit això veiem que a la UE el valor d’aquest índex oscil·la entre 0,25 i 0,35, i que a Espanya el seu valor és de 0,34, és a dir, un dels països de la UE on la distribució és més desigual.
Podem afirmar que aquests resultats són conseqüència de que els salaris tinguin cada vegada un pes menys significatiu dintre el total de la renda nacional; doncs segurament que si. I ¿això comporta que els treballadors han de fer més cessions en els seus drets? Doncs més aviat sembla que no. El que cal preguntar-se és quin grup és el que ha d'assumir sacrificis, el que ha sigut maltractat o el que des de fa anys i panys viu dalt d'un núvol de benestar?

Si el treball escasseja, cal fer alguna cosa
És evident que amb l’actual conjuntura on es detecta la més absoluta manca de lideratge polític i econòmic, el resultat és que cada dia, cada setmana, cada mes, s’incorporen milers de nous treballadors a l’atur. Estem en una situació explosiva, no podem continuar d’aquesta manera i cal fer alguna cosa. I algú d'aquests que trivialitzen l'atur hauria d'experimentar en la seva pròpia pell l'angoixa que suposa no tenir ingresos i haver d'atendre les despeses d'una família.
Els polítics ja ho intenten, però fins ara sembla que no se’n surten. Les mesures que fins ara han posat en marxa no solucionen el tema.
Bàsicament els governs han focalitzat tota l’atenció en fer que el sistema financer torni a funcionar, sense voler analitzar les causes del perquè no funciona, ni de quins “errors” han comés els seus directius, ni tampoc han volgut analitzar si alguns d’aquests “errors” són directament delictius. El Govern els està donant tot el que demanen: voleu diners, doncs aquí els teniu. Els rep a la Moncloa i els dóna un tracte deferent i respectuós.
Els banquers, tot i que potser ara no van sobrats de res, estan força contents amb aquesta situació: si el negoci va bé, els diners són per a mi; si va malament, l’Estat ja ens ajudarà (i no cal recordar que l’Estat només té els diners dels nostres impostos). Un negoci fantàstic! I uns directius que han demostrat ser més vius que bonics a banda de ser uns “mags” de les finances, ja que amb la dèria dels governs de voler fer funcionar el sistema financer, han aconseguit que tothom oblidés les malifetes que han comés.

Entre tant, els “intel·lectuals” del sistema aposten per aquesta espècie de sil·logisme primari: si hi ha problemes en el mercat de treball, cal reformar el mercat de treball. Els punts que esmentat anteriorment, no tenen cap pes pels nostres líders i llavors s’han empescat una solució que tendeix a flexibilitzar el mercat de treball: l’acomiadament lliure (tot i que ho disfressen en una reducció de les indemnitzacions per acomiadament).
Us faig una proposta: si tots pensem en els directius que tenim o hem tingut al llarg de la nostra vida, apostaríeu per deixar de la mà d’aquests directius l’acomiadament lliure? Us sembla que serien unes persones equànimes i que farien fora de l’empresa els treballadors ganduls i els aduladors, o bé al contrari, mantindrien aquelles persones que complissin fidelment les seves ordres sense ni contrastar-les ni discutir-les?
La proposta que fan algunes patronals van en aquest sentit i a mi em sembla que ens durien a una espècie d’esclavatge i submissió que afectaria de forma fonamental a la dignitat de la persona.

Però, qui són els que demanen una reforma en el mercat de treball?
Bàsicament i fora de quatre estudiosos una mica més centrats, el que demanen els executius d’empresa (que d’empresaris no en tenen res) i les patronals empresarials (que mai han volgut cap risc del que en poguessin sortir esquitxats), és l’acomiadament lliure. Tot el demés són punyetes. I, com no són empresaris, s’ho miren des de l’òptica funcionarial; és a dir, volen acomiadar a aquells empleats que no els fan la pilota, els que consideren que potser no els són prou addictes.
No són els empresaris, perquè actualment, en el nostre país i en el nostre sistema econòmic, no en queden de empresaris. ¿O em diran que el President de Telefònica, Repsol, Endesa o qualsevol altra gran companyia banc o caixa, és un empresari? Tothom estaria d’acord en que són funcionaris ben (esplèndidament) retribuïts, probablement prou espavilats i que cap d’ells ha arribat a on ha arribat pels seus mèrits (que segur en tenen), sinó per les seves amistats.
Tinguem clar que els que demanen aquesta reforma del mercat de treball són els executius d’empresa, els que no arrisquen ni un euro de la seva butxaca en la seva empresa i quin únic objectiu és vigilar la seva poltrona.
Des de la meva ignorància no arribo a entendre com pot ser (és possible tan de cinisme?) que aquests directius que tenen més de funcionaris que d’altra cosa, que tenen els seu sou (dic sou per donar-li un nom) blindat, siguin els que demanin un acomiadament lliure.


Conclusió:
La crisi difícilment es pot atribuir als treballadors. Més aviat semblen culpables tot una colla d’executius bandarres que, a més de apropiar-se del que no és seu, no han sabut gestionar el que era de la seva responsabilitat. Si, ja sé que hi ha consells d’administració, però ¿algú ha vist mai implicat en obscures responsabilitats als consells d’administració? ¿algú recorda algun consell d’administració que serveixi per altra cosa que per escalfar la cadira i cobrar substancioses mamandurries? Per tant, els consells d’administració queden exempts de culpa (és com quan hi havia els llimbs on anaven a parar els innocents).
La participació en la renda nacional cada vegada és més petita per part dels treballadors.
El que actualment hi hagi 4 milions de treballadors sense lloc de treball, fa entreveure que no hi deu haver tantes dificultats per acomiadar treballadors.
Els qui proposen la reforma del mercat de treball són els que tenen els seus ingressos blindats (de forma obscena). Els golden parachute els assegura una vida còmoda i fàcil per la resta de la seva vida, a ells i als seus descendents fins a la cinquena generació. I perquè això sigui possible cal aconseguir un acomiadament lliure.
Amb tot aquest panorama que Déu hi faci més que nosaltres!

Ho sap tothom i és profecia

Espanya, un paradís per al Sr. Madoff i per la seva trepa

Crisis de liquiditat, crisis de confiança, acumulació de diverses crisis... deixem de fer l’imbècil i diguem ja d’una vegada les coses pel seu nom, res a veure amb tot això que ens expliquen els polítics i els economistes.
Estàvem en el millor dels mons i de cop i volta la festa s’ha acabat, o the party is over, com deien des del Congrés Americà.
Alguns diran ¿però és que n’hi havia de festa? Naturalment que si, però només per a uns quants; els demés (la majoria) no estaven de festa, treballaven i vivien o malvivien, el mateix que els passa ara.
Segurament -diran un altres- es degut a la crisi de valors de l’actual societat, una societat permissiva, un relativisme moral que ens ha dut a on hem arribat. Una altra collonada, sempre hi ha hagut crisi de valors i potser amb altres èpoques més que no pas ara. Això és per a ments torturades, per a ments que necessiten els diguin què han de pensar.
Uns pensaran: hi ha culpables que ningú vol assenyalar, perquè és lleig assenyalar tal com ens han dit tots els nostres líders polítics i econòmics que tenen lligams amb les versions més ràncies de les religions.
Els tècnics ens explicaran: el sistema financer és la columna vertebral del nostre sistema econòmic i, per tant, cal donar-li tot el suport que calgui; altrament tots en pagarem les conseqüències.
Els que estan implicats ens voldran convèncer que hi ha molts culpables, però també diran hi ha molts factors sobre els que no es pot actuar; s’atrinxeren en la seva cara dura i diran: són factors exògens. La crisi és la conjunció astronòmica fatal que ens ha dut a aquesta situació.
Els més obscens i cínics diran: la culpa és dels treballadors de Nissan (o de qualsevol altra empresa que hagi fotut fora un bon nombre de treballadors) perquè fan més cotxes dels que poden vendre. Si no treballessin tant i tant de pressa, estarien encara en plantilla, no hi hauria sobreproducció i tothom content.
Altres faran escudella barrejada i ens voldran convèncer que no només hi ha una crisi, sinó que n’hi ha tres (o quatre, o les que convingui). Hi crisi de liquiditat, hi ha la de matèries primeres, hi ha la d’aliments, hi ha l’energètica, hi ha la de ...
Hi ha qui diu: el que no ha funcionat han sigut els mecanismes de control quina responsabilitat és de l’estat. Aquests ho encerten. No han funcionat. Però ¿no heu vist la darrera pel·lícula de Clint Eastwood, Changeling? Aneu-la a veure, val la pena. Allí es veu com la corrupció ha envaït un espai de l’estat -la policia- a Los Ángeles. Però si m’ho permeteu faré una consideració: si que han fallat els mecanismes de control, però això no obsta per reconèixer que hi ha uns dolents, uns lladres, uns tramposos, uns delinqüents, i el fet que no se’ls hagi detectat a temps no els eximeix de quedar-ne al marge. Aquesta conclusió -que han fallat els mecanismes de control- és com si volguessin dir que ja han prescrit els delictes. No es pot confondre un respecte per al banquer, per al promotor, per al polític, amb una confosa tendència a respectar el seu delicte.

La fe que bull no té captura, i no es fa pa sense llevat
Segurament tot això és cert, però, una societat com la nostra té greus problemes (no només de liquiditat i d’altres coses). Una societat pot funcionar quan els menestrals, els treballadors de tota classe, els empresaris honestos, els funcionaris, la gent honesta i treballadora guanya suficient per viure decentment, però quan això no succeeix i ens trobem amb uns líders polítics com el Sr. Felipe González, que s’ha enriquit de forma inexplicable a base segurament d’estalviar del seu sou de diputat i ens va deixar un país immers en el pelotazo i la corrupció, o com ho ha fet el Josemari Ansar, que també s’apunta a la festa dels diners fàcils que se’ls ofereix a la barra lliure de l’economia de mercat (es a dir, dels amics i de les influències que no es poden explicar) i ens fa participar en guerres criminals i covardes, o alguns càrrecs polítics de tots els partits que fins i tot molts d’ells han hagut de deixar la política perquè resultava miraculós el seu enriquiment, resulta que tenim un problema. I el problema no és de liquiditat.
Un país on els constructors i promotors s’embutxacaven diners a cor que vols amb l’excusa que era el sector que aportava més riquesa i creava més llocs de treball, sense adonar-se que eren uns liberals més keynesians que el mateix Keynes, per quant el que feien era crear uns béns que no eren necessaris (ara encara hi ha un milió d’habitatges buits, per vendre, a uns preus absolutament excessius) i es dedicaven a especular amb el seu preu en un sistema de incompetència perfecta, i no s’adonaven que aquell camí no portava enlloc. I que tot això tenia les benediccions dels governs i de les entitats financeres, dons sembla que tots sucaven. Si això és així vol dir que tenim un problema: els promotors, els polítics i els banquers no són de fiar.
Quan els banquers s’omplen les butxaques dels diners del “seu” banc o la "seva"caixa, mentre exprimeixen i putegen tant com poden als seus clients (vegi's la informació publicada per la premsa en la que un paquistaní mostra la seva llibreta d'estalvis i es veu un ingrés de 70 euros i una sortida de 30, el saldo restant era de 17 euros, la diferència: comissions de despeses!). Quan aquests banquers que no tenen ni la més petita idea del que gestionen, i han enviat el sistema a pastar fang, provocant tancaments d’indústries, atur i misèria: tenim un problema d’incompetència i de corrupció.
I desprès ens queda la premsa que ha deixat ja des de fa molt temps de ser cap poder. Ara és només un servidor dels que manen, un aparador on els que paguen s’hi anuncien; i no paguen amb diners, sinó amb favors que sempre queden en la més absoluta opacitat. Cada dia la confusió és més gran entre el que és una notícia i el que és un anunci (vegeu es informacions que publiquen els diaris referides a les finances i les actuacions de les entitats financeres). Vegeu sinó la gran quantitat d’articles de suposats periodistes que no volen ferir als poderosos, que no volen dir les coses pel seu nom, encara que també podria ser que fossin tant imbècils que no distingissin una cosa de l’altra. Podria donar noms, però encara els faria propaganda i no em dóna la gana. Són tots aquests que defensen el liberalisme sense haver-se assabentat que els sistema liberal no existeix, que el que tenim instal·lat és com a molt un succedani, si no és, com deia Galbraith, un capitalisme d’amiguets. Són tots aquests que diuen: ja tenim un cap de turc: la banca és culpable de no donar crèdits! (¿i qui sinó?), o com diu el Governador del banc d’Espanya, és populista culpar a la banca de la restricció de crèdit, quan les coses vagin bé hi haurà crèdit pels projectes bons. Tenim un problema de llepaculs.

Tot i les malvestats que han provocat aquests financers de pacotilla, encara hi ha qui els defensa, qui parla de l’absoluta necessitat de fer que el sistema financer funcioni, confonent aquesta necessitat (que el sistema funcioni) amb la necessitat de que estiguin al front d’aquestes entitats els mateixos individus que ja han demostrat la seva més absoluta incompetència.
Per postres els nostres respectius governs enlloc de cridar-los a l’ordre (i deposar-los immediatament del seu càrrec per motius d’alarma social, com seria de desitjar), els estan donant solucions a la seva manca de responsabilitat, els està donant pròrrogues a la seva incompetència de tal manera que cada dia anem pitjor.
Uns senyors que han actuat amb absoluta irresponsabilitat, donant crèdits a persones insensates i endeutant-se fins a les orelles, no mereixen altra cosa que l’absoluta reprovació del govern, dels seus consells d’administració (que són els primers responsables) i finalment de tots els ciutadans que en definitiva, som els que patim aquest desori. Aquesta actuació ha desencadenat una crisi que està destruint la capacitat productiva del país. Això senyor fiscal general de l’estat ¿no és digne de portar tots aquests senyors a Alcalà-Meco? ¿O en aquest país només se la carrega els que roben gallines? Tenim un problema en la justícia.
Està passant tot això i encara els Presidents (del Govern central o de l’autonòmic) s’entesten en convocar als banquers per demanar-los que facilitin crèdit a les empreses, crèdits amb recursos, no procedents dels diners de la seva falta de previsió, sinó dels impostos dels ciutadans. Tenim un problema de governs estúpids. Uns governs que no saben fer-se respectar i que no són neutrals en les seves decisions i que, a més, són incapaços d’actuar davant d’un cas tan flagrant com el de la incompetència i cobdícia bancària, no mereixen continuar ni un dia més.
Un govern que dóna ajudes una banca (diners procedents de la butxaca dels ciutadans) que ha demostrat en escreix que no és capaç de gestionar res amb un mínim de seriositat i de responsabilitat, no mereix aquestes ajudes i si, a més, quan les rep se les guarda per fer front als seus compromisos futurs (que ha assumit de forma imprudent i per interessos que no es poden explicar), resulta que tenim un problema: un problema de manca de criteri. Un problema que està destruint el teixit productiu del país.
Quan al Sr. Madoff, el major estafador de la història, els jutges li permeten un arrest domiciliari, desprès d’haver afirmat que no tenia cap explicació innocent pel frau comés, és que tenim un gran problema: la nostra societat és injusta per naturalesa, la justícia mai l’encerta o simplement es deixa comprar i els nostres parlamentaris (que són els que fan les lleis) mai estan a l’alçada de les circumstàncies.

La negació de Sant Pere o, al Santander hi ha novetat...
El pobre Sant Pere va negar tres vegades a Jesús. Ho va fer per por, que sempre té una justificació, però no per diners. Però avui hi ha altres personatges -que no són sants- que neguen totes les vegades que faci falta, i ho fan per cobdícia, per covardia (per no donar la cara), i per manca absoluta de responsabilitat.
Ara deixeu-me fer un comentari sobre el cas Madoff. Tan aviat es va saber de que anava la cosa, un dels millors bancs del món mundial (el Santander) va reconèixer haver empastifat als seus clients per valor de més de dos mil tres-cents milions d’euros. Deixant a banda qui són aquests clients, el que si resulta sorprenent és que un banc amb tots els mitjans, amb tota la plèiade d’executius sobrepagats, que gaudeixen de tots els privilegis econòmics i d’altres, puguin arribar a dir que no tenen cap responsabilitat sobre aquesta qüestió i, per tant, les pèrdues de l’estafa en la que el banc hi ha intermediat, seran pels clients.
Ens diuen que l’estafa del Sr. Madoff era una estafa “sofisticada” i, per tant, els mecanismes del nostre primer banc del país, no van ser capaços de detectar-la. Ens diuen aquests executius que els delinqüents d’envergadura exerceixen una atracció diabòlica sobre els defraudats i que segurament es van sentir abduïts. Deu ser així, doncs d’altra manera ¿qui portaria els seus diners a un banc?
A mi em sembla que aquesta argumentació seria per petar-se de riure si no fos que al darrera hi ha més de 2,3 mil milions d’euros, una estafa monumental i una negligència i connivència per part del primer banc del país que mereix un tractament penal. L’estafa sofisticada no és altra cosa que una piràmide, que és més vell que el cagar ajupit, i més fàcil de detectar per tot aquell qui tingui dos dits de front, que fer xurros.
Un banc pot vendre productes de risc, només faltaria. D’acord, però el que no pot vendre són productes d’una estafa i no assumir la seva responsabilitat. I és que el Banc de Santander té un morro que se’l trepitja! (serà l'únic?). Vull creure que els jutjats dilucidaran les seves responsabilitats de forma immediata i posaran les coses en el seu lloc.
Entre tant, se’ls haurà d’administrar la medicina que toca i, a l'espera que el Fiscal General de l'Estat actui, els seus clients hauran d’actuar en conseqüència: interposant querelles i retirant-los la confiança.
Per acabar una frase de Gregorio Morán: mai es refiïn de la gent amb excel·lent reputació, fixin-se només amb qui se la concedeix.

Una crisi de confiança ... justificada!

Històries de banquers

Ara no és pas el moment de parlar de la crisis, tothom està situat (és a dir, ningú sap res de res) i no cal pas donar-hi més voltes. Les explicacions han sigut exhaustives (segurament cap d’elles certes i cap d’elles intel·ligible) i, els polítics, els economistes i els periodistes ja han dit la seva. A veure doncs si callen d’una vegada i deixen de dir rucades (exemple: en un recent programa de televisió sortia una professora d’IESE dient que la crisis duraria fins al 2010, però no deia ni justificava el perquè, com aquest exemple, els que vulgueu... economistes reputats, polítics, banquers, ai no que ara s’amaguen!) i, per tant, si no es donen justificacions de determinades afirmacions els ciutadans preferim ni sentir-les ni sentir-los.

Banquers a la Moncloa
El President del Govern ha convocat als Presidents dels principals bancs i caixes espanyols per discutir l’afer dels dipòsits mínims garantits. Aquesta vegada els ha rebut sol, doncs no li calien testimonis del que allí es diria i s’acordaria.
No cal dir que aquests banquers abans s’havien afanyat a dir que elevar l’import garantit dels dipòsits no tenia sentit, doncs ells asseguraven que no hi havia cap risc (una opinió completament objectiva). El que no deien és que fins ara, aquesta garantia, aquests fons garantits fins a 20 mil euros tenia un cost pe la seva entitat (un 2 per mil del saldo dels dipòsits) i el que si deien és que si s’augmentava aquest import (i el seu cost) el resultat seria que les hipoteques serien més cares. De cap manera els va passar pel cap que ho poguessin repercutir en el rendiment d’altres actius o que això fos un servei més als clients, o que ho repercutissin a totes aquelles opes i contraopes i operacions d’altes finances, tot allò que els banquers anomenen (sense posar-se vermells) objectiu de diversificació, que no és altra cosa que invertir segons uns interessos i estratègies determinades que usualment no coincideixen amb les del país on fan el negoci ni amb els interessos dels seus accionistes ni tampoc en els dels seus clients.
Val a dir que no he comprovat el muntant dels fons actualment constituïts per aquesta finalitat però la premsa ens ha dit que són d’uns 7 mil milions d’euros, el que vol dir que en cas d’una crisis bancària com Déu mana no n’hi ha ni per a pipes.

El primer que se’m acudeix al respecte d’aquesta trobada és, com s’atreveix el President Rodríguez Zapatero a convocar als Presidents dels bancs con si fos un tema sotmès a discussió. El Sr. Rodríguez Zapatero sembla que cada dia li patinen més les neurones i està fent uns paperets d’estrassa que és massa. En tot cas, si s’hagués de discutir amb algú, hauria de ser amb els dipositants o amb els parlamentaris però entenc que mai amb els banquers als quals només se’ls ha de dir: a partir d’ara ho heu de fer d’aquesta manera, i no vull sentir cap més paraula al respecte!
Tothom (excepte ZP) sembla que té clar qui és el responsable de la crisis del sistema financer; així i tot Rodríguez Zapatero s’entesta en convocar als banquers i deixar-los seure al seu costat. Els banquers en general (excepte el Sr. Botín que tot i que ZP li va consultar prèviament el tema per telèfon, aquest no se’n refiava i pensava que era un parany que el portaria a sortir de la reunió emmanillat i custodiat per la guàrdia civil, i no hi va acudir) estaven més que satisfets i se’ls veia ben asseguts i riallers en el sofà (els agrada molt l’escena del sofà) i fins i tot en aquests moments que tothom els gira la cara han tornat a guanyar autoestima desprès d’aquesta trobada. Curiosament ZP va oblidar de convidar al Governador del banc Central sense que quedi gens clara la causa.
Del resultat d’aquella reunió (i sobretot, de les accions preses pel Banc Central Europeu i altres bancs importants europeus) el mínim garantit dels dipòsits queda establert en 100 mil euros, però ningú ha explicat con funcionarà el sistema. ¿Sortirà dels resultats dels bancs i s’anirà provisionant en uns quants anys? ¿El Govern contribuirà en la creació d’aquest fons? ¿Fins a quin import cal que s’estableixi per considerar-lo cobert d’acord amb el risc a cobrir?

Mesures contra la manca de liquiditat
El Govern ha decidit donar liquiditat als bancs, doncs fins ara sembla que als bancs només hi ha diners per fer determinades operacions que són les que interessen als seus directius (opes, compres pures d’empreses, compres d’accions per formar part dels seus Consells d’administració, etc.) i, conseqüentment, no hi ha liquiditat per finançar les activitats usuals de l'economia, de les empreses i dels particulars. El flux de crèdit dels bancs al sector privat està al 50% de l’any anterior. Així doncs amb la finalitat de donar liquiditat als bancs (perquè passin al sectorprivat) el Govern comprarà actius sans (no tòxics, és a dir que no fan pudor de caca) per un import inicial de 30 mil milions d’euros, podent arribar fins a 50 mil. No ens han dit d’on sortiran aquests diners tot i que s’han començat a fer càlculs de com augmentarà en 3 punts el Deute públic. El que si ha dit el govern és que no afectarà a la butxaca dels contribuents (algú s’ho creu?), tota vegada que desprès d'aquesta operació de salvament hi haurà la recompra d'aquests actius per part dels bancs.
Però el més rellevant es que no tenim cap garantia que els banquers no tornin a fer de les seves aplicant aquests diners per finançar operacions que només els interessen a ells i als seus amics.
Aquest és el punt feble de l’operació i, no es pot acceptar aquesta nova prova de confiança a uns executius que ens han defraudat completament. Si el sistema financer és solvent, que s’ho facin, i si l’empresa, particulars, etc. necessiten diners que se’ls atorgui directament sense passar pel circuit contaminat de la banca. No ens podem refiar novament d’una gent que no ha sabut fer la seva feina i que a més ha actuat deshonestament i estúpidament.

L’euribor i les hipoteques
Complementàriament a totes les mesures anteriors ara els bancs centrals d’occident s’han posat d’acord amb procedir a una rebaixa de mig punt de forma conjunta i simultània del tipus d’interès (del tipus d’interès de referència dels Bancs Centrals, que són els aplicats per donar liquiditat a la banca). Ha estat una acció coordinada, però amb una coordinació estranya. Es parteix de nivells diferents i, naturalment, el que ha quedat també ha sigut diferent. De totes maneres sembla ser que els Bancs Centrals volen donar liquiditat infinita a la banca.

Per la seva banda els mercats interbancaris tenen un naixement i funcionament ben natural. Es tracta de redistribuir (i remunerar) la liquiditat tant en temps normals com quan hi ha tensions, com passa en aquests moments.
El que succeeix ara és que els banquers -que es coneixen molt bé entre ells- desconfien els uns dels altres i no es volen deixar diners, no se’n refien. La conseqüència és la resposta a un bon funcionament del mercat, si no hi ha qui vulgui deixar diners el seu preu s’eleva, i això és exactament el que està passant.
De totes maneres, el no iniciats pensem que si els bancs centrals donen liquiditat a un preu fixat i de forma il·limitada, com és que el preu de referència de l’euribor s’està separant tant d’aquesta referència?

Potser l’explicació està en que l’euribor és la referència per antonomàsia per indexar les hipoteques i, els bancs, davant l’allau de controls i reducció d’ingressos estranys que ara ja no se’ls autoritzarà, comencen a buscar altres fonts d’ingressos com pot ser castigar -encara més- les hipoteques, per la via del manteniment de forma artificial d'un euribor inflat. Això seria una acció com la de modificar -fraudulentament- el tipus de referència, la qual cosa significaria que els banquers estarien cometent un delicte de modificació del preu de les coses.

Els banquers estan de festa
Els banquers ara s’adonen que el món en que vivien s’acaba, però abans que s’acabi del tot volen encara gaudir-ne amb una total intensitat.
Es per això que AIG (que ha rebut ajudes estatals) acaba d’organitzar una festa por todo lo alto, per a acomiadar-se d’aquest món que se’ls acaba. Han sigut només 400 mil dòlars el cost d’aquesta festa, però és que els pobres desprès de la pluja d’improperis que els ha caigut de tot arreu, necessiten uns dies de tranquil·litat i han decidit anar a Califòrnia en un resort de luxe per evadir-se a agafar forces davant el món que se’ls cau a sobre. Que aquests diners han sortit de les ajudes estatals? Doncs què hi farem, els pobres ho necessitaven, era una prioritat!
Però no han sigut ells sols els que s’han de sotmetre a un tractament antidepressiu, els executius de Fortis (que han dut el seu banc al precipici) s’han de reunir en el restaurant LLuis XV de l´Hotel París de Monte Carlo, un establiment que compta amb tres estrelles de la Guía Michelín. El mateix va fer una caixa d’estalvis que estava perdent diners en un banc filial per un import que feia perillar la seva continuïtat, mentre els seus executius i Consell d’Administració feien la reunió en un restaurant de tres estrelles Michelin a Paris.

Aquestes coses porten a situacions violentes. Així s’ha confirmar que el PDG de Lehmans Brothers, Richard Fuld, va rebre un cop de puny poc desprès d’anunciar la fallida de la banca. La periodista que ho confirma diu: francament, jo també ho hauria fet. Potser haurà sigut el primer, però segur que no serà el darrer ja que són molts els que s’apunten a aquesta tendència.

Sense propòsit d’esmena
El Banc Santander anuncia que està a la recerca de noves oportunitats d’inversió (canvi de cromos). Els directius dels bancs agafen els diners d’allà on els vingui i desprès els apliquen on els dóna la gana. Això és el que va dir el director financer del Santander, en una conferencia organitzada per Merrill Lynch en la City de Londres. Alguna d'aquestes noves oportunitats ja està cristal·litzant i ja estan en un punt dolç diverses compres de bancs a preu de saldo.
La Caixa anuncia que formalitza una operació del tot necessària pel país, la compra d’un 20% d’Inbursa del multimilionari mexicà Carlos Slim per 1.600 milions d’euros. Això tindran uns costos col·laterals, que els empresaris i ciutadans de tota mena patiran una sequera absoluta de crèdit (ja hi estan acostumats), ja que el finançament a Carlos Slim era prioritari.
Per la seva banda el Conseller Delegat de Gas Natural assegura que la compra de Fenosa està garantida pesi a la restricció creditícia que es viu en els mercats internacionals. La compra de Fenosa també és prioritària ¿Sabeu qui ho finançarà?

És evident que als banquers el que els preocupa bàsicament és salvar la seva cadira tot i que quan la perden obren el seu paracaigudes d’or que els permet gaudir d’un futur sense sobresalts. El que sembla han oblidat els banquers és la seva funció: donar crèdit als particulars, a les empreses i si no en saben, que pleguin!
Potser el que resumeix d’alguna manera tots aquests batibulls és l’editorial de Le Monde:

Retour au politique
LE MONDE 09.10.08
... Quelque chose de choquant, parce que profondément immoral. Et qui tient en deux mots : l'indécence des acteurs financiers, l'inconséquence des politiques. Comment qualifier autrement l'attitude des premiers ? Aux Etats-Unis puis en Europe, ils ont imposé leur loi, fait sauter les principaux systèmes de régulation publique qui tempéraient leur obsession du profit maximum et inventé un capitalisme de casino qui est en train d'exploser en vol. Et voilà que, du jour au lendemain, ils s'en remettent aux Etats pour régler - à coups de trillions d'euros d'argent public -, la débâcle qu'ils ont déclenchée. Sans oublier, comme la direction de l'assureur américain AIG (fraîchement nationalisé), de s'offrir un week-end à 400 000 dollars pour se remettre de ses émotions!

Il est donc urgent de revenir au politique et à sa question centrale : à quoi sert, à quoi doit servir la richesse des nations ? A améliorer le sort des peuples, ce qui s'est produit encore trop marginalement depuis deux décennies ? Ou à enrichir de minuscules aristocraties, hier de la naissance, aujourd'hui de l'argent ? La réponse s'impose.