Sabem que una norma elemental de bon funcionament de qualsevol economia, de qualsevol llar, de qualsevol empresa, és no estirar més el braç que la mànega. Aquesta norma està plena de seny. Ara bé, el que està passant a la UE comença a ser una mica preocupant. Els estats s’han endeutat (uns més que els altres) i tenim el problema de com equilibrarem les seves economies, les seves finances.
Els economistes i els polítics van sense fanal. Avui diuen blanc, demà diuen
negre i tot, seguint diuen el que els manen els mercats. Els economistes està clar que estan capacitats per analitzar el passat, però en cap cas per fer prediccions sobre el futur ni tampoc del que cal fer per sortir d’aquest forat; no en tenen la més petita idea. L’economia és una ciència massa incerta per entrar en aquests laberints. Els polítics, en canvi, haurien de ser uns visionaris, haurien de ser capaços de liderar la societat i fer apostes de futur i, a més la seva responsabilitat és convèncer als ciutadans, especialment en moments de crisi econòmica i social com l’actual.
L’origen de l’actual crisi, que ha provocat l’endeutament de molts governs i de molts països és prou clar: l’autoregulació, que és el que sempre demanen tots els espavilats, que no vol dir altra cosa que l’absència de controls o, encara pitjor, que els que tenen l’obligació d’exercitar-los han renunciat a dur-los a terme, per incompetència o per interessos lobbistes que tenen un lligam molt estret amb la corrupció. Desprès podrem afegir altres causes col•laterals com són les bombolles, etc., però la causa principal, tots la coneixem: la manca de control i la irresponsabilitat dels òrgans que en tenen la responsabilitat d’exercitar-lo.
Els cristians sempre cerquem inspiracions en els comportaments humans i així podem recórrer a la Bíblia on s’explica la paràbola del servent cruel, aquell que devia 10 mil talents al rei i com no els podia pagar el rei determinà que es vengués ell i la seva família com a esclaus. El servent se li tirà als peus i demanà clemència. El rei accedí i el deixà lliure. Quan aquell home sortia trobà un dels seus companys que tan sols li devia 100 denaris. L’agafà pel coll i l’escanyava dient: Paga’m el que em deus. Però com no podia pagar el va fer tancar a la presó. Quan ho va saber el rei es va indignar i el va castigar.
Ara veiem com alguns bancs apliquen aquestes ensenyances de la paràbola (segurament mal entesa). Els bancs s’han endeutat per sobre de les seves possibilitats, s’han endeutat a curt termini per invertir a llarg termini que, per a un professional és la més absoluta incompetència i irresponsabilitat (també es podria parlar de qui els va donar diners, però seria més llarg). S’han endeutat i el banc central els ha concedit crèdit barat i sense límits. En canvi el bancs s’oposen aferrissadament a l’extinció d’un deute amb la dació en pagament del bé hipotecat, i a més, s’avergonyeix públicament a els que no poden pagar per haver-se comportant com a irresponsables.
Si retrocedim a la primera guerra mundial, Liquat Ahamed ens explica (Los señores de las finanzas) com es negociaven les compensacions de guerra amb Alemanya i com alguns països (França) reclamaven compensacions d’un volum tan elevat que de cap manera Alemanya podia fer-hi front. Segurament Keynes, “denostat” per alguns suposats economistes actuals, va ser el que va encendre les alarmes. S’havia de demanar compensacions possibles, res més. Per la seva banda Anglaterra i França s’havien endeutat amb EUA i pretenien que el seu endeutament no tingués res a veure amb el d’Alemanya, al•legaven que ells, a banda de diners hi havia posat sang humana i el cost en vides i en diners havia sigut molt diferent als dels EUA que van entrar més tard en la guerra. El resultat de tot plegat era força curiós: si EUA donava préstecs a Alemanya, els alemanys podrien pagar les compensacions de guerra a França i Anglaterra, i amb aquests diners els estats deutors podr
ien pagar el seu deute amb els EUA. Resultat que, tancat el circuit, tot quedava igual, amb el resultat que tots havien pagat els seus deutes (fora d’Alemanya que havia de pagar una compensació possible i raonable). Resulta força remarcable que les discussions encetades sobre les compensacions de la guerra de 1914-1917 a l’any 1923 encara s’estaven discutint, i com Anglaterra i França veien els EUA com el Shylock del Mercader de Venècia.
En l’Europa actual, aquestes situacions es reprodueixen. Deixant de banda els orígens, trobem que uns estats s’han endeutat de forma excessiva, sense que es vegi una solució de com sortiran d’aquest atzucac. La UE és una cosa encara no consolidada i amb criteris massa divergents. Tenim una moneda única que volem preservar, i tenim una política monetària única de la que no ens volem desenganxar. Però per protegir aquesta moneda i aquests estats que s’han endeutat de forma excessiva les mesures no estan gens clares. El que s’ha fet fins ara no té ni cap ni peus. El paradigma està en Grècia. Se li demana coses impossibles que tothom sap que no podrà complir. El circuit també sembla el de les compensacions de guerra de la primera guerra mundial. Grècia emet deute públic a uns tipus que van des del 9 al 15 per cent. El tipus d’interès té alguna cosa a veure amb el risc i els bancs que han comprat aquest deute no estan disposats a perdre els beneficis d’aquesta operació piramidal; és com quan en el cas Gescartera en que alguns “inversors” reclamaven que es fes càrrec l’estat de les seves pèrdues. També en el cas de la UE el Shylock existeix i s’atribueix aquest paper a Alemanya.
Per tancar el comentari, deixar apuntat dos temes que alguns no experts (és el meu cas) no entenem. En plena crisis les prioritats de la UE encara estan marcades en la PAC i en els fons de cohesió. Aquestes són les prioritats de la UE actuals? I, segon, tot aquesta collonada del default (en realitat suspensió de pagaments) i dels CDS i de la prima d’assegurança per apostar sobre el determinat comportament d’un actiu que ni et va ni et ve, no ajuda gens a arranjar una solució per aquestes economies en dificultats, solució que afecta a les nostres vides i a les nostre butxaques, i aquestes actuacions propiciades pels “mercats” que ningú sap ni qui són ni què representen ni quan et clavaran el punyal per l’esquena a la que et distreguis. Quan posaran sota vigilància o sota custòdia aquests mercats?
Entre mig de tot això tenim un sistema financer que no ajuda gens a resoldre els problemes de la nostra economia i del nostre benestar. El que en diem els “mercats” està dominat per una economia financera que suposa deu vegades l’import de l’economia productiva, i tot això perquè uns quants brètols gaudeixin davant d’unes pantalletes per fer operacions especulatives que ni ells entenen ni tenen cap sentit econòmic (i ja no diguem social).
Els economistes i els polítics van sense fanal. Avui diuen blanc, demà diuen
negre i tot, seguint diuen el que els manen els mercats. Els economistes està clar que estan capacitats per analitzar el passat, però en cap cas per fer prediccions sobre el futur ni tampoc del que cal fer per sortir d’aquest forat; no en tenen la més petita idea. L’economia és una ciència massa incerta per entrar en aquests laberints. Els polítics, en canvi, haurien de ser uns visionaris, haurien de ser capaços de liderar la societat i fer apostes de futur i, a més la seva responsabilitat és convèncer als ciutadans, especialment en moments de crisi econòmica i social com l’actual.L’origen de l’actual crisi, que ha provocat l’endeutament de molts governs i de molts països és prou clar: l’autoregulació, que és el que sempre demanen tots els espavilats, que no vol dir altra cosa que l’absència de controls o, encara pitjor, que els que tenen l’obligació d’exercitar-los han renunciat a dur-los a terme, per incompetència o per interessos lobbistes que tenen un lligam molt estret amb la corrupció. Desprès podrem afegir altres causes col•laterals com són les bombolles, etc., però la causa principal, tots la coneixem: la manca de control i la irresponsabilitat dels òrgans que en tenen la responsabilitat d’exercitar-lo.
Els cristians sempre cerquem inspiracions en els comportaments humans i així podem recórrer a la Bíblia on s’explica la paràbola del servent cruel, aquell que devia 10 mil talents al rei i com no els podia pagar el rei determinà que es vengués ell i la seva família com a esclaus. El servent se li tirà als peus i demanà clemència. El rei accedí i el deixà lliure. Quan aquell home sortia trobà un dels seus companys que tan sols li devia 100 denaris. L’agafà pel coll i l’escanyava dient: Paga’m el que em deus. Però com no podia pagar el va fer tancar a la presó. Quan ho va saber el rei es va indignar i el va castigar.
Ara veiem com alguns bancs apliquen aquestes ensenyances de la paràbola (segurament mal entesa). Els bancs s’han endeutat per sobre de les seves possibilitats, s’han endeutat a curt termini per invertir a llarg termini que, per a un professional és la més absoluta incompetència i irresponsabilitat (també es podria parlar de qui els va donar diners, però seria més llarg). S’han endeutat i el banc central els ha concedit crèdit barat i sense límits. En canvi el bancs s’oposen aferrissadament a l’extinció d’un deute amb la dació en pagament del bé hipotecat, i a més, s’avergonyeix públicament a els que no poden pagar per haver-se comportant com a irresponsables.
Si retrocedim a la primera guerra mundial, Liquat Ahamed ens explica (Los señores de las finanzas) com es negociaven les compensacions de guerra amb Alemanya i com alguns països (França) reclamaven compensacions d’un volum tan elevat que de cap manera Alemanya podia fer-hi front. Segurament Keynes, “denostat” per alguns suposats economistes actuals, va ser el que va encendre les alarmes. S’havia de demanar compensacions possibles, res més. Per la seva banda Anglaterra i França s’havien endeutat amb EUA i pretenien que el seu endeutament no tingués res a veure amb el d’Alemanya, al•legaven que ells, a banda de diners hi havia posat sang humana i el cost en vides i en diners havia sigut molt diferent als dels EUA que van entrar més tard en la guerra. El resultat de tot plegat era força curiós: si EUA donava préstecs a Alemanya, els alemanys podrien pagar les compensacions de guerra a França i Anglaterra, i amb aquests diners els estats deutors podr
ien pagar el seu deute amb els EUA. Resultat que, tancat el circuit, tot quedava igual, amb el resultat que tots havien pagat els seus deutes (fora d’Alemanya que havia de pagar una compensació possible i raonable). Resulta força remarcable que les discussions encetades sobre les compensacions de la guerra de 1914-1917 a l’any 1923 encara s’estaven discutint, i com Anglaterra i França veien els EUA com el Shylock del Mercader de Venècia.En l’Europa actual, aquestes situacions es reprodueixen. Deixant de banda els orígens, trobem que uns estats s’han endeutat de forma excessiva, sense que es vegi una solució de com sortiran d’aquest atzucac. La UE és una cosa encara no consolidada i amb criteris massa divergents. Tenim una moneda única que volem preservar, i tenim una política monetària única de la que no ens volem desenganxar. Però per protegir aquesta moneda i aquests estats que s’han endeutat de forma excessiva les mesures no estan gens clares. El que s’ha fet fins ara no té ni cap ni peus. El paradigma està en Grècia. Se li demana coses impossibles que tothom sap que no podrà complir. El circuit també sembla el de les compensacions de guerra de la primera guerra mundial. Grècia emet deute públic a uns tipus que van des del 9 al 15 per cent. El tipus d’interès té alguna cosa a veure amb el risc i els bancs que han comprat aquest deute no estan disposats a perdre els beneficis d’aquesta operació piramidal; és com quan en el cas Gescartera en que alguns “inversors” reclamaven que es fes càrrec l’estat de les seves pèrdues. També en el cas de la UE el Shylock existeix i s’atribueix aquest paper a Alemanya.
Per tancar el comentari, deixar apuntat dos temes que alguns no experts (és el meu cas) no entenem. En plena crisis les prioritats de la UE encara estan marcades en la PAC i en els fons de cohesió. Aquestes són les prioritats de la UE actuals? I, segon, tot aquesta collonada del default (en realitat suspensió de pagaments) i dels CDS i de la prima d’assegurança per apostar sobre el determinat comportament d’un actiu que ni et va ni et ve, no ajuda gens a arranjar una solució per aquestes economies en dificultats, solució que afecta a les nostres vides i a les nostre butxaques, i aquestes actuacions propiciades pels “mercats” que ningú sap ni qui són ni què representen ni quan et clavaran el punyal per l’esquena a la que et distreguis. Quan posaran sota vigilància o sota custòdia aquests mercats?
Entre mig de tot això tenim un sistema financer que no ajuda gens a resoldre els problemes de la nostra economia i del nostre benestar. El que en diem els “mercats” està dominat per una economia financera que suposa deu vegades l’import de l’economia productiva, i tot això perquè uns quants brètols gaudeixin davant d’unes pantalletes per fer operacions especulatives que ni ells entenen ni tenen cap sentit econòmic (i ja no diguem social).
