En Teo va a l'escola

I el Conseller Maragall, també!


El conseller d’educació dins les seves funcions, vol apropar-se a la realitat i sovint va a inaugurar i a veure alguna escola.
És de lloar aquest interès en veure in situ com funcionen les escoles i per tant, cal reconèixer l’esforç que segurament li deu suposar aquesta activitat que, evidentment forma part de la seva funció.

Fins aquí tot correcte. El que potser no ho és tant és quan analitzes amb esperit crític l’activitat dels polítics fent la seva feina.

La visita a una escola pel Conseller del ram no és una activitat improvisada, doncs els servei de seguretat imposa algunes normes per la bona conservació d’aquests elements tan valuosos com són els polítics. Així doncs els guardaespatlles són d’obligat compliment, el que no se sap és si tenen por a un atemptat o de que alguns ciutadans desafectes (que vol dir cabrejats) els tirin tomàquets.
A banda de la seguretat hi ha el protocol que marca els horaris i les ”condicions”. Per exemple, tallar el carrer de l’escola sense que ningú hi pugui aparcar, per quan vinguin les “autoritats competents” ho trobin tot en condicions. I com segurament els funcionaris del departament no tenen massa ocasions de veure un reality show, aprofiten aquestes sortides del Conseller per afegir-s’hi. Així una visita a una escola pot estar formada per un seguici de més de trenta persones del departament, la qual cosa no està gens malament.

A més, com que el Departament va justet de dinerons, acostumen a quedar-se a l’escola a dinar, una prova del seu sentit democràtic i de que no tenen manies (com quan la Ministra de la Guerra se’n va d’excursió a l’Orient Mitjà i s’afegeix al ranxo casernari), a banda, que s’estalvien de pagar el dinar (per més de 30 persones) que tot i ser baratet va a càrrec del migrat pressupost de l’escola.

Aquest fet (el quedar-se a dinar) distorsiona lleugerament els horaris i les activitats de l’escola, però ja se sap, són danys col·laterals inevitables. Els nens, han de deixar lliure el menjador 15 minuts abans de l’acostumat i, a l’hora de dinar, els funcionaris (més de trenta) només dinen amb el director/directora del centre. La resta de mestres han de dinar pel seu compte sense poder gaudir de la presència del Conseller i del seu seguici. Aquest fet el deu estar motivat, amb tota seguretat, per la reduïda cabuda del menjador. que no permet la confraternització dels funcionaris “jefes” amb els mestres.

Pel que fa a el missatge que dóna el conseller, sembla que aquests viatges sempre valen la pena. Permeten intimitats i preguntes com: ja esteu preparats per treballar amb pissarres electròniques? o, llegeixen en veu alta els nens? i altres per l’estil, que donen la justa mesura de la implicació del conseller en el coneixement del treball que fa l’escola. Però aprofitar la visita per demanar als mestres com veuen la nova llei d’educació o que en pensen de la sisena hora, o quina és la seva experiència en la programació i assignació de professors a l’escola, o tantes altres coses, no està en l’imaginari d’una conselleria dialogant com és la d’educació.
Evidentment el conseller potser s’oblida que no estem a Extremadura (com li passava a aquell ministre de justícia que no sabia on anava a caçar), on cada nen disposa d’un ordinador, i potser tampoc sap que els pressupostos assignats a cada escola no permeten alegries d’aquesta mena ni de cap d’altra.
Definitivament aquestes reunions són doncs de bon rotllo. Cap reivindicació, cap comentari és permès. El Conseller ja deu estar pensant alguna altra barrabassada, alguna altra llei, alguna altra sisena hora, algun canvi en els horaris lectius o bé alguna altra innovació capdavantera en el món mundial. Estarà pensant en la necessitat d’incrementar les hores en castellà, perquè com li va dir el seu cosí, a Olot hi ha un nen que no sap parlar en castellà. O potser està donant el vist i plau a l’educació diferenciada, tal com preconitzen uns cracks de l’educació i del progressisme “buenista” i integrador com són els Srs. Miró Ardèvol i el Sr. Francesc de Carreras.
Felicitats doncs i endavant. L’educació és cosa de tots, menys dels parlamentaris que cada dia amb el seu exemple tiren per terra tots els esforços que fa l’escola i determinats pares implicats en l’afer educatiu.
Sr. Conseller, no anem bé...

Sobre el partit dels Ciutadans i els seus mentors

Cal que el partit torni a rebre el reforç dels "intel·lectuals"

Ara sembla que el partit dels Ciutadans tenen problemes. No s’acaben d’entendre entre ells i es barallen com gat i gos. Això, però, passa a les millors famílies, per tant, res a comentar.
El que si m’ha estranyat moltíssim és que els inspiradors intel·lectuals d’aquest partit (recordeu aquests “intel·lectuals” com Francesc de Carreras, Albert Boadella, Arcadi Espada, etc.), que van “donar llum” a la creació d’aquest magnífic partit que defensava... ara no ho recordo què! Però si recordo que atacava tota forma de convivència, que atacava i menyspreava els ciutadans que vivim i treballem en aquest país, que mentia sobre la situació de la llengua i sobre els esforços que calia fer per mantenir el català (llengua en manifesta inferioritat respecte a la privilegiada situació del castellà), etc. etc., doncs esperava que haurien donat un pas al front per cercar solucions a aquesta magnífica parida que en el seu dia van avalar.
Però no, resulta que cap d’ells sembla donar-se per assabentat. Han amagat el cap sota l’ala i segueixen amb la seva llengua verinosa escampant infàmies i inexactituds, tot en el mateix cistell.
Senyors “intel·lectuals” de pacotilla ¿perquè no donen la cara? ¿com és que no es posen al davant del que queda del seu partit? ¿No en van ser els inspiradors? Doncs, vinga home vinga, que ja no els vindrà d’una mica de fer el ridícul...

La xiulada

Uns desaprensius han mancat el respecte a la monarquia i al himne de la pàtria

Aquests dies hem assistir a una indignació per part del nacionalisme espanyol pel que fa a una manca de respecte a la monarquia i a l’himne espanyol. I no només ha sigut això, sinó que a més han sigut els nacionalismes perifèrics els que han ocasionat aquest terrabastall.

Algun comentarista o tertulià fins i tot ha expressat la seva indignació perquè els presidents de les respectives comunitats perifèriques no han demanat perdó al rei i al Govern de l’Estat per aquest fet.

La veritat és que resulta altament curiós com reben i interpreten des del poder (de tota la vida) aquests fets.
Curiosament s’estranyen que aquests ciutadans estiguin no desafectes, sinó altament emprenyats amb uns suposats conciutadans i polítics que aprofiten qualsevol excusa per insultar-los, per reduir qualsevol mostra diferencial, per atacar a la llengua materna d’aquests ciutadans, per espoliar-los fiscalment i estructuralment, etc. etc.

Aquesta actitud dels suposats conciutadans espanyols de considerar-nos una colònia, té un límit. Un límit de paciència i de subordinació. Un límit que fins ara sempre ha sigut imposat per la força. Per tant: de què s’estranyen?

La monarquia; el que no es discuteix és si el monarca és bona persona o no. Si és intel·ligent o no. Si té sentit continuar amb la monarquia. No cap, d’aquestes coses m’interessa. Pot ser ben bé que el rei sigui una excel·lent persona, que hagi fet moltes coses bé, però a mi el que no m’interessa són les coses contra natura. Ningú neix rei i ningú neix súbdit.
Que existeixi una monarquia en ple segle XXI és una cosa que no s’aguanta. Si alguns volen continuar amb aquest sistema, que s’ho facin mirar! però que no m’hi comptin.
I pel que fa a l’himne nacional, l’himne d’aquesta nació que ens vol sempre submisos, que nega qualsevol norma de convivència, que constantment cerca litigis amb la llengua, amb l’Estatut aprovat pel nostre Parlament, amb si el mapa del temps ha de ser de la nostra nació o de l’estat espanyol. Que ens nega un finançament just, que ens vol tenir sempre sota la bota. Que se’n vagin a fer gàrgares!
Demanar perdó, a qui?
El que han de fer les autoritats del govern del estat, el mateix rei i tots els ciutadans espanyols és demanar perdó a tots els ciutadans catalans (segurament també als bascos i potser algun altre grup o nacionalitat) i compensar-los pel mal tracte rebut durant tants anys.

No senyor, no es desafecció, és que n’ estem fins al gorro!

Ha caigut un bandoler

Ja podem dormir tranquils, Enric Duran (Robin Bank) ha sigut detingut

Finalment podrem dormir tranquils, ha caigut aquell noiet (no tant noiet, doncs resulta que té ja 32 anys) que havia “robat” a uns bancs en el mateix moment en que, presumien de que els seus crèdits eren la créme de la créme, i que des del primer al darrer, tots havien seguit els procediments establerts i no hi havia cap insolvència amagada (actius tòxics).

Aquest noi, que sembla que finalment ha sigut detingut per la policia, havia aconseguit gairebé 500 mil euros de tot una sèrie de bancs i caixes als que havia “abusat de la seva bona fe” (la dels bancs, que com tots sabem és una de les seves qualitats més rellevants d’aquestes entitats).
Però el que és escruixidor és la forma com ho va fer. Es personava a un banc o caixa i demanava un crèdit i els bancs li ho donaven. És a dir, sense cap tipus de violència, sense haver de dur un passamuntanyes, ni una escopeta de canons retallats, de forma semblant a aquell negre de Michigan que no tenia treball ni ingressos i els executius bancaris li anaven al darrera perquè acceptés diners a crèdit per comprar-se una casa.

Aquest fet, però, havia deixat en calçotets als executius bancaris de les millors entitats del món mundial i, per tant, calia donar exemple i fer mans i mànegues per detenir aquest forassenyat que se’ls havia rifat i els havia “robat” gairebé 500 mil euros. I no només això, sinó que se’n en fotia, perquè havia gastat aquests diners en fer una edició de dos-cents mil exemplars per explicar la crisi des d’una perspectiva diferents a l’oficial.

Així doncs podem donar per tancat aquest tema i dir que la nostra societat torna a ser més justa. Tenim entre reixes (espero que per poc temps) un noi que ha fet dolenteries.

Entre tant potser si que algun estafador de coll blanc (Albertos, tresorers de partits polítics, polítics que han donat tractes de favor percebent una compensació, constructors i promotors, bigotuts, Gurtels de tot tipus, banquers que han estafat als seus clients, consells d’administració de Caixes que han hagut de ser intervingudes, i altres que ho seran, executius que s’apugen el sou de forma desmesurada en el moment en que estan ensorrant l’empresa que havien de gestionar, i que cada cosa d’aquestes a les que m’estic referint, han costat als impostos dels ciutadans xifres de milers de milions d’euros, continuen en llibertat, freqüenten els millors restaurants del país i apareixen a les revistes del cor o a les asalmonades, els fan entrevistes i surten com a exemples per la nostra societat.
Però aquests darrers no han fet cap mal que no es pugui solucionar (vull dir que no se sap que hagin assassinat a ningú), com a molt han estafat a un gran nombre de persones, directament enganyant o bé fent servir informació privilegiada que només ells coneixien i han guanyat centenars i milers de milions d'euros, i a més, es permeten ser insolents davant del jutge. Però a aquests no els passa res i a la nostra societat ens resulta molt difícil fer comparacions entre aquest noiet dolent que ha “robat” 500 mil euros, amb aquests altres líders de la nostra societat que s’han apropiat de milers de milions d’euros. És la grandesa de la nostra societat, de la nostra justícia, dels nostres líders...

la (insultant) superioritat moral d' (alguns) periodistes

Uns homes que venen de Criptón

El món està en crisi i els periodistes també. No cal dir que si els anuncis a la premsa escassegen, degut segurament a la famosa crisi econòmico-financera. La inquietud es trasllada també a la família dels periodistes, que comencen a patir pels seus llocs de treball.
Fins ara semblava que estaven fora de tot perill, però resulta que si les empreses que aportaven ingressos als editors de premsa i demés mitjans de comunicació per via de publicitat s’ho comencen a qüestionar i retallar, vol dir que el pas següent serà retallar els llocs de treball dels periodistes.

Això no obstant, els periodistes saben molt bé de quin costat estan: del costat de qui els paga (més o menys com tots nosaltres), sigui qui sigui aquest i, per tant, difícilment defensaran informacions i/o explicacions que puguin perjudicar a aquell que les paga.

Els periodistes, per altra banda, han sigut tradicionalment aquells professionals que sabien més coses que no pas la resta de mortals (la seva feina és estar informats), i gairebé sempre ens ajudaven a interpretar les coses que passaven al món. T’informaven i tu en treies les conclussions.
Això però, ara ha canviat, i cada vegada ensopegues amb periodistes que es creuen més ben posicionats i més encertats per donar opinió (no per informar) que la resta de mortals, sense que aquesta afirmació i/o opinió se sustenti sobre cap realitat concreta.
I així ha sorgit el tipus de periodista imbècil, del que en tenim exemples tant als diaris com a les televisions. Uns éssers que sempre estan donant consells als ciutadans de com ens hem de comportar i, en cas contrari ens diuen, serem inconseqüents, ignorants, buenistes (sembla que ser bo és un insult), esquerranosos desorientats, nacionalistes sense sentit, i tot el que vulgueu (misteriosament gairebé sempre la crítica se centra sobre l’esquerra, tot i que algunes vegades -poques- també hi entra la dreta en aquesta crítica), amb aquell tuf de superioritat del que et renya, del que està molt per damunt teu.

Evidentment, els ciutadans hem après a protegir-nos d’aquests individus (els periodistes imbècils), amb una pràctica molt precisa: quan detectem algun d’aquests individus deixes de llegir-lo de forma immediata, perquè el camí alternatiu de criticar un periodista, debatre les seves idees, contradir-lo, és un camí que no mena enlloc. És molt important saber-ho perquè les direccions dels diaris i/o revistes, mai publicaran una carta, un article o una opinió, contraria o que desacrediti als seus periodistes. L’esperit corporatiu està per damunt de tot.
Darrerament, però, el narcisisme d’aquests individus ha arribat a cotes impensables. En el diari que primer acostumo a llegir (fullejar) mentre esmorzo, és que ara es dediquen a fer-se entrevistes entre ells, entre el mateixos periodistes que col·laboren al diari, donant no veu sinó altaveu a les opinions més impresentables. Sí, sí, els mateixos que dia rere dia escriuen sobre el que els sembla, ens informen i ens catequitzen i ens deixen esmaperduts amb els seus coneixements i opinions talment com si fossin premis Nobel. És tan considerable els despropòsit que la mateixa editorial d’aquest mitjà ha hagut de sortir en defensa d’una cosa indefensable. La deriva en el rumb d’aquest mitjà és realment notable i això no seria greu si només afectés a aquest diari, però i els demés, com estan? De finances sembla ser que malament, però de idees, estan fatal!

No hi ha cap debat. Paraula de periodista! Si alguna vegada se’m acut protestar contra determinades opinions d’algun periodista imbècil (que n’hi ha), no passis ànsia, mai es publica, mai tenen espai. I a més, és cert, sembla que reben centenars de cartes diàries sobre mil diversos temes als quals no poden donar cabuda. Per tant, sempre les opinions dels periodistes estan a cobert de tota crítica i queden com a veritats irrefutables. Els periodistes són avui el centre de l’univers.

Com una mostra, tot i que n’hi ha moltes altres podríem posar l’exemple de la revolta dels estudiants contra el pla Bolonya i la dura repressió dels mossos d’esquadra. La veritat és que tots ens preguntàvem perquè els periodistes tenien tant protagonisme. Aviat es va desvetllar la qüestió: entre els danys col·laterals de l’actuació dels mossos d’esquadra hi havia periodistes.

I que ningú cregui que estic en l’òrbita del Sr. Saura que ara sembla vol desviar la qüestió de la seva absoluta responsabilitat (o millor, de manca de responsabilitat) en aquests tèrbols afers. Mentre van ser aquells sapastres antisistema, tots estaven per l’eslògan de “fot-li que es de Reus”, però quan els efectes col·laterals van arribar als periodistes, xiquets, correu-hi tots! Els diaris n’anaven plens. La desproporció, els mossos contra la població, responsabilitats polítiques,...

No repetiré tota la història d’aquests fets, perquè la premsa n’ha informat abastament. El que si resulta sorprenent és que si els aldarulls van proporcionar ferits entre els estudiants, els mossos, els vianants i els periodistes, les reivindicacions van pujar de to just en el moment en que entre el col·lectiu afectat van haver-hi periodistes.

No ho vaig veure en directe, però si a través de les imatges en la televisió i també de relats d’amics en els que deien que els periodistes estaven situats al bell mig de les càrregues dels mossos, a un pam del seu nas, d’una forma gairebé insolent, en els moments de més tensió, degut segurament a la creença que com ells feien la informació, tenien una total impunitat i protecció i podien fer els que els vingués de gust.

Aquí, a Catalunya, a Espanya, a Europa (exceptuant Rússia i algun altre país), no estem en cap país dictatorial, pel que fa a determinades llibertats, però pel que fa a la premsa el control és cada vegada més important, no tant pel poder polític com pel econòmic. A què venen sinó aquests gabinets de premsa magníficament pagats que organitzen tots els grans executius? Però que el poder vulgui controlar la premsa és més o menys natural, forma part del propi poder i del desig de perpetuar-se, però el que clama al cel és la renúncia dels periodistes a portar a terme la seva funció: la d’informar de forma equànime.

Classificació de periodistes
Arribat en aquest punt sembla coherent fer una classificació de periodistes. Sense cap sentit científic sinó utilitzant només el mateix procediment que fan servir els periodistes, m’ha semblat que podia fer una classificació:
1. periodistes que informen (són pocs)
2. periodistes que no informen, només donen opinió (que ningú no els hi ho demana!)
3. periodistes que insulten als lectors (cas d’esquizofrènia aguda, com poden insultar als lectors dels que en viuen?)
4. periodistes que informen del que no saben, la majoria dels econòmics i dels “ètics”
5. periodistes que ens diuen -sense cap vacil·lació-, què hem de fer els ciutadans
6. periodistes que fan proselitisme en favor de les seves idees, cosa molt lícita si hi hagués possibilitat de debat, que no hi és, a no ser que s’entengui com a debat quan té lloc entre periodistes.
7. periodistes tertulians, a la radio i a la televisió. Sota la peregrina idea que com són els millor informats podran donar opinió amb més solvència
8. periodistes “lliberals”, que s’inscriuen sota aquesta bandera quan ells han protagonitzat episodis de blindatges de sou, privilegis, etc.

Perquè no poso noms?
Molt clar, no els vull fer propaganda. Per cada punt anterior tinc una colla de noms, de periodistes i de mitjans. Alguns es repeteixen en diversos epígrafs i tots nosaltres en podríem posar, segons les nostres preferències i gustos, per més que pugui semblar una cosa arbitrària.

El periodisme avui
A l’igual que el sindicalisme i altres moviments, el periodisme avui està de capa caiguda. Els culpables, com no, són els propis periodistes, que han traït la seva funció i s’han dedicat a fer coses de les que no en tenen ni la més punyetera idea, com ara, fer de consultors, creure’s que volen a 10 mil metres per damunt de la resta de mortals, etc. etc. Mentre, han deixat d’informar.

La societat n’està farta dels periodistes. Se’ls troba a la sopa, a les tertúlies, als articles, als xeflis, quan ens deixaran tranquils?

Una altra cosa que cal clarificar és quan el signant d’un article, al final ens informa que ell és doctor en no se quina especialitat, o bé president de no se quina organització. Ho trobo interessant, però encara ho és més el que no diuen. Per exemple, un catedràtic de dret constitucional, ens hauria de dir més que els seus títols allò que fa, com per exemple recolzar i dirigir una iniciativa política que, entre altres coses pretén generar conflicte lingüístic allà on no n’hi havia, pretén confondre als catalans dient-los que juntament amb Espanya les coses aniran millor, etc. etc. És que potser aquest catedràtic escriu sobre qüestions de dret constitucional? No, gairebé en cap cas. Docs millor que digui el que fa que no pas els títols que acredita.
O bé aquell altre periodista que es declara lliberal i en canvi no ens explica que quan va sortir d’un càrrec en un mitjà oficial de la Generalitat (TV3) va exigir el compliment de les indemnitzacions o del seu blindatge aconseguit ves a saber com, mentre que està defensant cada moment que cadascú s’ha d’espavilar i que els treballadors se’ls ha de reduir la indemnització per acomiadament.
O el president d’aquella companyia elèctrica, un lliberal, que en el moment que li van marcar el peu al cul, no va tenir cap inconvenient en cobrar més de 3 mil milions d’euros, tot i sabent que els mèrits que tenia en el seu full de serveis estaven basats en una carta de recomanació del president del govern d’aquell moment.
O aquell que afirma que els catalans som tal i qual cosa, aplicant la seva desviació mental a tot el col·lectiu, al temps que se’n desmarca com si la cosa no anés per a ell.
I no vull esmentar a tota aquella colla de periodistes que sistemàticament manifesten la seva superioritat moral per damunt de (generalment) les esquerres i fins i tot algun mal nascut ho imputa als treballadors, amb l’esquizofrènia (altra vegada) de creure’s que són els amos, quan en realitat no deixen de ser (des del punt de vista contractual i real, no de privilegis, dels que els periodistes depassen àmpliament els infamats obrers) tant treballadors com els demés.
N’estic fart del periodistes moralitzadors!

Cal reestructurar el sistema econòmic per fer front a la crisi

La peça fonamental: el mercat de treball (tot el demés ja no importa)


L’atur ha arribat als 4 milions
Hi ha hagut un gran esvalot, hem arribat als 4 milions d’aturats, 4 milions de persones que patiran i pateixen les conseqüències de l'atur. Però la premsa està de festa; què bé que s’ho passen!
És que potser ells són els culpables? No! de cap manera, però... com se’n alegren... Els mitjans ho publiquen a tota pàgina, a veure qui la diu més grossa (que ningú identifiqui el que dic aquí amb les neures del Sr. Saura)
Primer ha sigut l’atur, desprès ha vingut la nova grip i finalment la depressió econòmica (el PIB ja no creix!).
Per arranjar tot això, cal doncs matar el missatger? No és pas això el que predico, només constato que la premsa s’ho passa bé i que quan pitjor, millor els sembla a tots aquests periodistes que ens aconsellen als ciutadans quines coses hem de fer.

La crisi i els treballadors
L’actual crisi és deguda segurament a moltes coses, però entre totes aquestes coses costa molt de trobar quina culpa hi tenen els treballadors. Podríem anomenar alguna de les causes que l’han originada, com és la transformació del capitalisme industrial en capitalisme financer; l’absolut descontrol d’aquests “apalancaments” financers que creen diner allà on no n’hi ha; el comportament cobdiciós dels poderosos, etc. etc., però no vull pas fer una anàlisi d’aquest punt -el motiu de la crisi-. Només vull deixar constància que, aquesta vegada, els treballadors sembla hi tenen poc a veure amb els orígens de la crisi i sí en canvi són i seran els que en rebran les conseqüències de forma més important.

Qui paga la crisi
Els darrers anys està clar que a tot occident hi ha hagut una bonança considerable. S’han augmentat els llocs de treball, s’ha incrementat la producció, s’han millorat algunes coses d’estructura i, sobretot, s’ha millorat els beneficis de les empreses i dels seus agraciats i mai prou ponderats executius, així com els dels seus propietaris-accionistes, però no s’ha volgut veure a on ens duia aquesta suposada bonança i si realment era una realitat o només era un miratge. Els pilots de la nau han perdut la brúixola (si és que alguna vegada n’han tingut) o anaven completament beguts.
Especialment al nostre país aquesta bonança ha estat basada en la construcció d’uns habitatges que ningú no necessitava, a uns preus fora de tota mida i que, paradoxalment, feia que hi hagués una demanda no satisfeta de compra d’habitatge.
Però a banda d’aquestes quatre idees mal garbellades el que vull destacar és com s’han repartit els guanys d’aquesta bonança duradora de base absolutament especulativa.

Una primera qüestió que cal posar sobre la taula és que en els darrers vuit o deu anys els beneficis empresarials han crescut vuit o deu vegades més que els ingressos derivats del treball, dels salaris i, el corol·lari de tot plegat és que els rics incrementen la seva riquesa vuit o deu vegades més ràpidament que ho fan els pobres.

A alguns (els rics) els sembla que parlar d’igualtat és una cosa banal, parlar de redistribució de la riquesa és una idea comunista que no porta enlloc, oblidant-se que moltes vegades la igualtat a més de ser indiscutiblement millor des del punt de vista moral, és més eficient.
En aquest punt hauríem d’entrar en mesurar la distribució de la riquesa entre la població i per fer-ho s’acostuma a utilitzar l’índex de Gini. Aquest índex ens diu que si la distribució fos totalment equitativa el seu valor seria 0, mentre que si fos absolutament desigual el seu valor seria 1. Dit això veiem que a la UE el valor d’aquest índex oscil·la entre 0,25 i 0,35, i que a Espanya el seu valor és de 0,34, és a dir, un dels països de la UE on la distribució és més desigual.
Podem afirmar que aquests resultats són conseqüència de que els salaris tinguin cada vegada un pes menys significatiu dintre el total de la renda nacional; doncs segurament que si. I ¿això comporta que els treballadors han de fer més cessions en els seus drets? Doncs més aviat sembla que no. El que cal preguntar-se és quin grup és el que ha d'assumir sacrificis, el que ha sigut maltractat o el que des de fa anys i panys viu dalt d'un núvol de benestar?

Si el treball escasseja, cal fer alguna cosa
És evident que amb l’actual conjuntura on es detecta la més absoluta manca de lideratge polític i econòmic, el resultat és que cada dia, cada setmana, cada mes, s’incorporen milers de nous treballadors a l’atur. Estem en una situació explosiva, no podem continuar d’aquesta manera i cal fer alguna cosa. I algú d'aquests que trivialitzen l'atur hauria d'experimentar en la seva pròpia pell l'angoixa que suposa no tenir ingresos i haver d'atendre les despeses d'una família.
Els polítics ja ho intenten, però fins ara sembla que no se’n surten. Les mesures que fins ara han posat en marxa no solucionen el tema.
Bàsicament els governs han focalitzat tota l’atenció en fer que el sistema financer torni a funcionar, sense voler analitzar les causes del perquè no funciona, ni de quins “errors” han comés els seus directius, ni tampoc han volgut analitzar si alguns d’aquests “errors” són directament delictius. El Govern els està donant tot el que demanen: voleu diners, doncs aquí els teniu. Els rep a la Moncloa i els dóna un tracte deferent i respectuós.
Els banquers, tot i que potser ara no van sobrats de res, estan força contents amb aquesta situació: si el negoci va bé, els diners són per a mi; si va malament, l’Estat ja ens ajudarà (i no cal recordar que l’Estat només té els diners dels nostres impostos). Un negoci fantàstic! I uns directius que han demostrat ser més vius que bonics a banda de ser uns “mags” de les finances, ja que amb la dèria dels governs de voler fer funcionar el sistema financer, han aconseguit que tothom oblidés les malifetes que han comés.

Entre tant, els “intel·lectuals” del sistema aposten per aquesta espècie de sil·logisme primari: si hi ha problemes en el mercat de treball, cal reformar el mercat de treball. Els punts que esmentat anteriorment, no tenen cap pes pels nostres líders i llavors s’han empescat una solució que tendeix a flexibilitzar el mercat de treball: l’acomiadament lliure (tot i que ho disfressen en una reducció de les indemnitzacions per acomiadament).
Us faig una proposta: si tots pensem en els directius que tenim o hem tingut al llarg de la nostra vida, apostaríeu per deixar de la mà d’aquests directius l’acomiadament lliure? Us sembla que serien unes persones equànimes i que farien fora de l’empresa els treballadors ganduls i els aduladors, o bé al contrari, mantindrien aquelles persones que complissin fidelment les seves ordres sense ni contrastar-les ni discutir-les?
La proposta que fan algunes patronals van en aquest sentit i a mi em sembla que ens durien a una espècie d’esclavatge i submissió que afectaria de forma fonamental a la dignitat de la persona.

Però, qui són els que demanen una reforma en el mercat de treball?
Bàsicament i fora de quatre estudiosos una mica més centrats, el que demanen els executius d’empresa (que d’empresaris no en tenen res) i les patronals empresarials (que mai han volgut cap risc del que en poguessin sortir esquitxats), és l’acomiadament lliure. Tot el demés són punyetes. I, com no són empresaris, s’ho miren des de l’òptica funcionarial; és a dir, volen acomiadar a aquells empleats que no els fan la pilota, els que consideren que potser no els són prou addictes.
No són els empresaris, perquè actualment, en el nostre país i en el nostre sistema econòmic, no en queden de empresaris. ¿O em diran que el President de Telefònica, Repsol, Endesa o qualsevol altra gran companyia banc o caixa, és un empresari? Tothom estaria d’acord en que són funcionaris ben (esplèndidament) retribuïts, probablement prou espavilats i que cap d’ells ha arribat a on ha arribat pels seus mèrits (que segur en tenen), sinó per les seves amistats.
Tinguem clar que els que demanen aquesta reforma del mercat de treball són els executius d’empresa, els que no arrisquen ni un euro de la seva butxaca en la seva empresa i quin únic objectiu és vigilar la seva poltrona.
Des de la meva ignorància no arribo a entendre com pot ser (és possible tan de cinisme?) que aquests directius que tenen més de funcionaris que d’altra cosa, que tenen els seu sou (dic sou per donar-li un nom) blindat, siguin els que demanin un acomiadament lliure.


Conclusió:
La crisi difícilment es pot atribuir als treballadors. Més aviat semblen culpables tot una colla d’executius bandarres que, a més de apropiar-se del que no és seu, no han sabut gestionar el que era de la seva responsabilitat. Si, ja sé que hi ha consells d’administració, però ¿algú ha vist mai implicat en obscures responsabilitats als consells d’administració? ¿algú recorda algun consell d’administració que serveixi per altra cosa que per escalfar la cadira i cobrar substancioses mamandurries? Per tant, els consells d’administració queden exempts de culpa (és com quan hi havia els llimbs on anaven a parar els innocents).
La participació en la renda nacional cada vegada és més petita per part dels treballadors.
El que actualment hi hagi 4 milions de treballadors sense lloc de treball, fa entreveure que no hi deu haver tantes dificultats per acomiadar treballadors.
Els qui proposen la reforma del mercat de treball són els que tenen els seus ingressos blindats (de forma obscena). Els golden parachute els assegura una vida còmoda i fàcil per la resta de la seva vida, a ells i als seus descendents fins a la cinquena generació. I perquè això sigui possible cal aconseguir un acomiadament lliure.
Amb tot aquest panorama que Déu hi faci més que nosaltres!

El drama de l'avortament

És possible diferenciar la llavor de la planta?

Altra vegada tenim sobre la taula un tema polèmic, on, per damunt de les creences, la ciència i la bioètica, priva la visceralitat, el cinisme i la hipocresia.

La prova del que apunto en el paràgraf anterior és que hi ha molt soroll sobre aquesta qüestió i que els que fem més soroll som els homes, quan, com tots sabem, qui realment pateix les conseqüències d’aquest drama són les dones (aparquem per un moment la situació dels embrions).

Sobre la Reforma de la Llei de 1985
En el seu dia aquesta llei va despenalitzar la interrupció voluntària de l’embaràs. Eren els temps en que les dones benestants anaven a avortar fora de les nostres fronteres i tots ens quedàvem tan tranquils.
La situació actual és que tenim una Llei poc satisfactòria perquè permet un ampli marge de discrecionalitat a la interpretació i, per tant, no ha solucionat determinats problemes. Si això és així, sembla lògic que es proposi una reforma.

Entre tant, els manifests i contra-manifests proliferen. Però de tot el que jo he sentit i llegit hi ha algunes consideracions que penso són fonamentals. Una d’elles és que deixar en mans de la ciència coses que la ciència no pot resoldre, és un mal camí.
La ciència no ens podrà dir mai a partir de quin moment un projecte de vida adquireix la condició d’humà, de persona. I si no podem entendre aquest punt de partida difícilment ens posarem d’acord en altres coses.
El que hauria d’estar present en aquesta reforma són els principis de la democràcia. La societat té dret a dictar normes per procediments democràtics, i no s’hi val a que aquells a qui no els hi agraden o pensen que van contra les seves creences, les deslegitimitzin.
Les campanyes promogudes en favor o en contra de la reforma d’aquesta Llei van doncs més lluny d’una suposada resposta ètica, i qüestionen la legitimitat parlamentària, que és qui té la facultat d’aprovar les lleis. En cas contrari, estaríem dient que la democràcia no serveix per a governar-nos. I mentre algú no em demostri que hi ha un altre sistema millor, jo sempre defensaré el sistema democràtic i n’acceptaré les conseqüències.

Precisions sobre l’evolució de l’embrió i el moment màgic en que se li infon l’ànima.
Sembla doncs prou raonable i clar distingir entre una llavor i una planta, i el que ve a ser el mateix (només com a exemple) que un embrió no és pas un nen ni una persona, i deixo als científics que discuteixin com s’ha de resoldre aquesta qüestió.
La continuïtat genealògica cel·lular diferencia les etapes d’un mateix organisme, sense que vulgui dir que un conglomerat cel·lular d’un embrió sigui capaç de desenvolupar les funcions d’un ésser independent, i no diguem ja d’altres funcions més evolucionades com la de pensar.
I segurament encara és més arriscat passar a la teoria que un grumoll de cèl·lules en un estat tan elemental ja li es assignada una ànima, o d’una altra manera que quan l’òvul rep l’espermatozou en el mateix instant ja rep l’ànima.

No a la barra lliure per l’avortament
El que sigui absolutament discutible el moment en que un conjunt de cèl·lules reben el qualificatiu d’humà, no vol dir que s’hagi de promoure l’avortament lliure. Ni molt menys! Cal tenir en compte que cada vegada que hi ha un avortament vol dir que s’ha generat un drama humà en el seu origen i, per molts motius, hem de limitar aquests fets.
Ni la Llei del 1985 ni la reforma que es pretén ara, suposen barra lliure sobre aquest punt. És més, sembla prou clar que l’actual Reforma vol reduir determinats casos d’indefinició que l’anterior Llei no contemplava i deixava un marge de decisió que fàcilment es podia convertir-se en abús o una mala aplicació.
Per tant, d’ón surt i com es justifica aquesta visceralitat contra la Reforma? Ningú amb el cap sobre les espatlles defensa que l’avortament sigui una cosa intranscendent. Ben al contrari. Per les dones, l’avortament suposa un drama, un trauma i una tragèdia i per la nostra societat hi ha una voluntat ferma de fer que aquests episodis siguin els mínims.
Segurament tots estaríem d’acord en que la prevenció, és una situació infinitament millor que la interrupció d’aquest embaràs no volgut o amb uns determinats riscos incorporats (per la mare o pel fill). Però aquí tornem a topar amb algunes dificultats, doncs hi ha prohibicions expresses en la religió majoritària d’aquest país en utilitzar formules anticonceptives.
Els humans es diferencien de les altres espècies pel sentit de la responsabilitat. Però la realitat fa que molts homes voldrien engarjolar a les dones que avorten, tot i que, aquests, són els primers en abdicar de qualsevol responsabilitat en el moment d’una fecundació no volguda. Per tant, aquests individus que no han sigut capaços d’assumir responsabilitats haurien de ser més curosos en les seves declaracions i conviccions. L’opinió ha de venir emmarcada en un àmbit de responsabilitat, d’amor i d’objectivitat. Les creences, per molt legítimes que siguin, són una altra cosa.

Les dones, sofreixen en primera persona els efectes dels embarassos no desitjats, per descuit, per violació o ves a saber perquè. Però a l’home no el trobes mai enlloc, o més ben dit, si que el trobes, a les manifestacions antiavortistes. Per tant, amics mascles, feu el favor de ser més prudents en les vostres declaracions i sobretot no confongueu les vostres creences amb les realitats i, com a mínim, sigueu conseqüents.

Podria exemplificar amb casos i arguments que anirien en els dos sentits: a favor i en contra de la reforma que es proposa. Seria molt fàcil fer demagògia. Per una banda tindríem el nombre d’avortaments a l’Estat espanyol, i si, sense cap més reflexió, qualifiquem durament aquest fet, el resultat és francament obscè, esgarrifós, ens mostra una societat sense sentiments, sense valors, sense principis. Per l’altra, trobem casos flagrants de comportaments cruels, cínics i hipòcrites, per part de la societat, de les autoritats i de determinats grups cristians, on no hi ha ni compassió ni misericòrdia i fins i tot diria que no hi ha ni seny, però em sembla que tot això més aviat enterboliria el debat. Per aquest motiu me’n abstinc.

Per últim i ja entrant en el terreny de les creences, penso que la religió de Crist ha sigut sempre una religió compassiva i amb una forta base d’amor entre els homes (ho diuen els Manaments de la Llei de Déu: estimeu-se els uns als altres, o bé Mateu en el Sermó de la Muntanya: estimeu el vostre enemic), i no com segurament demanen alguns membres d’aquesta comunitat que enyoren una religió punitiva, obscura i tenebrosa, ben al contrari del que diu l’Evangeli i del que va difondre en la seva doctrina el nostre estimat Papa Joan XXIII.

L’avortament és cosa de dos
Si la fecundació d’un embrió és cosa de dos, com no ho ha de ser la seva destrucció? Això no obstant alguns dels que reclamen un paper per l’home en aquesta decisió, són els primers en cames ajudeu-me quan es produeix el problema i cal assumir alguna responsabilitat.
No fa gaire vaig tenir ocasió de visitar el Monestir de Yuste, que, com tots sabem, va ser el lloc on, desprès d’abdicar, Carles V es va retirar a resar i demanar a Déu perdó pels seus pecats.
Ens van explicar una història que gairebé tenia oblidada. La història de Jeromín, un fill il·legítim de l’emperador al qual no va voler reconèixer fins que va tenir la mort a ran del nas. A Yuste, l’emperador va rebre aquell noiet que no havia vist mai i de qui no n’havia volgut saber res. A partir d’aquell moment ja no es va dir Jeromín, sinó Juan de Austria i va passar a la història per diverses facècies que no venen al cas.
És il·lustratiu el comportament d’aquest emperador cristià, defensor a ultrança del cristianisme, que segurament ara seria un dels defensors d’això que en diuen el dret a la vida, però que quan va deixar prenyada a una senyora alemanya se’n va desentendre del tot i no va deixar que se li acostés de cap manera ni ella ni el fill. Si hem de ser sincers segurament hauríem de reconèixer que Carles V va ser una persona malvada, per més que es passés la vida resant.
Però sense desviar-me del tema el que vull posar de relleu és el comportament de molts homes, alguns d’ells defensors de la vida, però que no volen assumir ni compartir la més petita responsabilitat amb la dona que han deixat embarassada.

Què té a veure Carles V amb el tema de l’avortament? Doncs senzillament que si en un any (2007) hi va haver cent mil avortaments, gairebé podem assegurar que hi va haver cent mil homes que van fugir d’estudi, que van declinar tota responsabilitat i, com a molt, per compensar, avui defensen el dret a la vida i fan veure que s’escandalitzen, tal com retreia Jesús als fariseus.

La proposta de reforma de la Llei de l’avortament
Segons els proposants de la reforma es pretén resoldre zones d’indeterminació de la Llei del 85. Hi ha dues novetats que sobresurten: es configura l’avortament com una dret de la dona, i ja es deixa la decisió a les noies de 16 anys. No em ve de gust argumentar en favor o en contra.
El que si convindria és que tots tinguéssim clar que cada vegada que una dona arriba a la conclusió que el mal menor és avortar, la societat hi surt perdent i que si alguns voldrien penalitzar a la dona avortista em sorprèn que no s’inclogui dins d’aquest “crim” els homes que abdiquen de les seves responsabilitats. No serà que encara estem en una societat manifestament primària, dogmàtica i masclista?