El món està en crisi i els periodistes també. No cal dir que si els anuncis a la premsa escassegen, degut segurament a la famosa crisi econòmico-financera. La inquietud es trasllada també a la família dels periodistes, que comencen a patir pels seus llocs de treball.
Fins ara semblava que estaven fora de tot perill, però resulta que si les empreses que aportaven ingressos als editors de premsa i demés mitjans de comunicació per via de publicitat s’ho comencen a qüestionar i retallar, vol dir que el pas següent serà retallar els llocs de treball dels periodistes.
Això no obstant, els periodistes saben molt bé de quin costat estan: del costat de qui els paga (més o menys com tots nosaltres), sigui qui sigui aquest i, per tant, difícilment defensaran informacions i/o explicacions que puguin perjudicar a aquell que les paga.
Els periodistes, per altra banda, han sigut tradicionalment aquells professionals que sabien més coses que no pas la resta de mortals (la seva feina és estar informats), i gairebé sempre ens ajudaven a interpretar les coses que passaven al món. T’informaven i tu en treies les conclussions.
Això però, ara ha canviat, i cada vegada ensopegues amb periodistes que es creuen més ben posicionats i més encertats per donar opinió (no per informar) que la resta de mortals, sense que aquesta afirmació i/o opinió se sustenti sobre cap realitat concreta.
I així ha sorgit el tipus de periodista imbècil, del que en tenim exemples tant als diaris com a les televisions. Uns éssers que sempre
estan donant consells als ciutadans de com ens hem de comportar i, en cas contrari ens diuen, serem inconseqüents, ignorants, buenistes (sembla que ser bo és un insult), esquerranosos desorientats, nacionalistes sense sentit, i tot el que vulgueu (misteriosament gairebé sempre la crítica se centra sobre l’esquerra, tot i que algunes vegades -poques- també hi entra la dreta en aquesta crítica), amb aquell tuf de superioritat del que et renya, del que està molt per damunt teu.Evidentment, els ciutadans hem après a protegir-nos d’aquests individus (els periodistes imbècils), amb una pràctica molt precisa: quan detectem algun d’aquests individus deixes de llegir-lo de forma immediata, perquè el camí alternatiu de criticar un periodista, debatre les seves idees, contradir-lo, és un camí que no mena enlloc. És molt important saber-ho perquè les direccions dels diaris i/o revistes, mai publicaran una carta, un article o una opinió, contraria o que desacrediti als seus periodistes. L’esperit corporatiu està per damunt de tot.
Darrerament, però, el narcisisme d’aquests individus ha arribat a cotes impensables. En el diari que primer acostumo a llegir (fullejar) mentre esmorzo, és que ara es dediquen a fer-se entrevistes entre ells, entre el mateixos periodistes que col·laboren al diari, donant no veu sinó altaveu a les opinions més impresentables. Sí, sí, els mateixos que dia rere dia escriuen sobre el que els sembla, ens informen i ens catequitzen i ens deixen esmaperduts amb els seus coneixements i opinions talment com si fossin premis Nobel. És tan considerable els despropòsit que la mateixa editorial d’aquest mitjà ha hagut de sortir en defensa d’una cosa indefensable. La deriva en el rumb d’aquest mitjà és realment notable i això no seria greu si només afectés a aquest diari, però i els demés, com estan? De finances sembla ser que malament, però de idees, estan fatal!
No hi ha cap debat. Paraula de periodista! Si alguna vegada se’m acut protestar contra determinades opinions d’algun periodista imbècil (que n’hi ha), no passis ànsia, mai es publica, mai tenen espai. I a més, és cert, sembla que reben centenars de cartes diàries sobre mil diversos temes als quals no poden donar cabuda. Per tant, sempre les opinions dels periodistes estan a cobert de tota crítica i queden com a veritats irrefutables. Els periodistes són avui el centre de l’univers.
Com una mostra, tot i que n’hi ha moltes altres podríem posar l’exemple de la revolta dels estudiants contra el pla Bolonya i la dura repressió dels mossos d’esquadra. La veritat és que tots ens preguntàvem perquè els periodistes tenien tant protagonisme. Aviat es va desvetllar la qüestió: entre els danys col·laterals de l’actuació dels mossos d’esquadra hi havia periodistes.
I que ningú cregui que estic en l’òrbita del Sr. Saura que ara sembla vol desviar la qüestió de la seva absoluta responsabilitat (o millor, de manca de responsabilitat) en aquests tèrbols afers. Mentre van ser aquells sapastres antisistema, tots estaven per l’eslògan de “fot-li que es de Reus”, però quan els efectes col·laterals van arribar als periodistes, xiquets, correu-hi tots! Els diaris n’anaven plens. La desproporció, els mossos contra la població, responsabilitats polítiques,...
No repetiré tota la història d’aquests fets, perquè la premsa n’ha informat abastament. El que si resulta sorprenent és que si els aldarulls van proporcionar ferits entre els estudiants, els mossos, els vianants i els periodistes, les reivindicacions van pujar de to just en el moment en que entre el col·lectiu afectat van haver-hi periodistes.
No ho vaig veure en directe, però si a través de les imatges en la televisió i també de relats d’amics en els que deien que els periodistes estaven situats al bell mig de les càrregues dels mossos, a un pam del seu nas, d’una forma gairebé insolent, en els moments de més tensió, degut segurament a la creença que com ells feien la informació, tenien una total impunitat i protecció i podien fer els que els vingués de gust.
Aquí, a Catalunya, a Espanya, a Europa (exceptuant Rússia i algun altre país), no estem en cap país dictatorial, pel que fa a determinades llibertats, però pel que fa a la premsa el control és cada vegada més important, no tant pel poder polític com pel econòmic. A què venen sinó aquests gabinets de premsa magníficament pagats que organitzen tots els grans executius? Però que el poder vulgui controlar la premsa és més o menys natural, forma part del propi poder i del desig de perpetuar-se, però el que clama al cel és la renúncia dels periodistes a portar a terme la seva funció: la d’informar de forma equànime.
Classificació de periodistes
Arribat en aquest punt sembla coherent fer una classificació de periodistes. Sense cap sentit científic sinó utilitzant només el mateix procediment que fan servir els periodistes, m’ha semblat que podia fer una classificació:
1. periodistes que informen (són pocs)
2. periodistes que no informen, només donen opinió (que ningú no els hi ho demana!)
3. periodistes que insulten als lectors (cas d’esquizofrènia aguda, com poden insultar als lectors dels que en viuen?)
4. periodistes que informen del que no saben, la majoria dels econòmics i dels “ètics”
5. periodistes que ens diuen -sense cap vacil·lació-, què hem de fer els ciutadans
6. periodistes que fan proselitisme en favor de les seves idees, cosa molt lícita si hi hagués possibilitat de debat, que no hi és, a no ser que s’entengui com a debat quan té lloc entre periodistes.
7. periodistes tertulians, a la radio i a la televisió. Sota la peregrina idea que com són els millor informats podran donar opinió amb més solvència
8. periodistes “lliberals”, que s’inscriuen sota aquesta bandera quan ells han protagonitzat episodis de blindatges de sou, privilegis, etc.
Perquè no poso noms?
Molt clar, no els vull fer propaganda. Per cada punt anterior tinc una colla de noms, de periodistes i de mitjans. Alguns es repeteixen en diversos epígrafs i tots nosaltres en podríem posar, segons les nostres preferències i gustos, per més que pugui semblar una cosa arbitrària.
El periodisme avui
A l’igual que el sindicalisme i altres moviments, el periodisme avui està de capa caiguda. Els culpables, com no, són els propis periodistes, que han traït la seva funció i s’han dedicat a fer coses de les que no en tenen ni la més punyetera idea, com ara, fer de consultors, creure’s que volen a 10 mil metres per damunt de la resta de mortals, etc. etc. Mentre, han deixat d’informar.
La societat n’està farta dels periodistes. Se’ls troba a la sopa, a les tertúlies, als articles, als xeflis, quan ens deixaran tranquils?
Una altra cosa que cal clarificar és quan el signant d’un article, al final ens informa que ell és doctor en no se quina especialitat, o bé president de no se quina organització. Ho trobo interessant, però encara ho és més el que no diuen. Per exemple, un catedràtic de dret constitucional, ens hauria de dir més que els seus títols allò que fa, com per exemple recolzar i dirigir una iniciativa política que, entre altres coses pretén generar conflicte lingüístic allà on no n’hi havia, pretén confondre als catalans dient-los que juntament amb Espanya les coses aniran millor, etc. etc. És que potser aquest catedràtic escriu sobre qüestions de dret constitucional? No, gairebé en cap cas. Docs millor que digui el que fa que no pas els títols que acredita.
O bé aquell altre periodista que es declara lliberal i en canvi no ens explica que quan va sortir d’un càrrec en un mitjà oficial de la Generalitat (TV3) va exigir el compliment de les indemnitzacions o del seu blindatge aconseguit ves a saber com, mentre que està defensant cada moment que cadascú s’ha d’espavilar i que els treballadors se’ls ha de reduir la indemnització per acomiadament.
O el president d’aquella companyia elèctrica, un lliberal, que en el moment que li van marcar el peu al cul, no va tenir cap inconvenient en cobrar més de 3 mil milions d’euros, tot i sabent que els mèrits que tenia en el seu full de serveis estaven basats en una carta de recomanació del president del govern d’aquell moment.
O aquell que afirma que els catalans som tal i qual cosa, aplicant la seva desviació mental a tot el col·lectiu, al temps que se’n desmarca com si la cosa no anés per a ell.
I no vull esmentar a tota aquella colla de periodistes que sistemàticament manifesten la seva superioritat moral per damunt de (generalment) les esquerres i fins i tot algun mal nascut ho imputa als treballadors, amb l’esquizofrènia (altra vegada) de creure’s que són els amos, quan en realitat no deixen de ser (des del punt de vista contractual i real, no de privilegis, dels que els periodistes depassen àmpliament els infamats obrers) tant treballadors com els demés.
N’estic fart del periodistes moralitzadors!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada