En Teo va a l'escola

I el Conseller Maragall, també!


El conseller d’educació dins les seves funcions, vol apropar-se a la realitat i sovint va a inaugurar i a veure alguna escola.
És de lloar aquest interès en veure in situ com funcionen les escoles i per tant, cal reconèixer l’esforç que segurament li deu suposar aquesta activitat que, evidentment forma part de la seva funció.

Fins aquí tot correcte. El que potser no ho és tant és quan analitzes amb esperit crític l’activitat dels polítics fent la seva feina.

La visita a una escola pel Conseller del ram no és una activitat improvisada, doncs els servei de seguretat imposa algunes normes per la bona conservació d’aquests elements tan valuosos com són els polítics. Així doncs els guardaespatlles són d’obligat compliment, el que no se sap és si tenen por a un atemptat o de que alguns ciutadans desafectes (que vol dir cabrejats) els tirin tomàquets.
A banda de la seguretat hi ha el protocol que marca els horaris i les ”condicions”. Per exemple, tallar el carrer de l’escola sense que ningú hi pugui aparcar, per quan vinguin les “autoritats competents” ho trobin tot en condicions. I com segurament els funcionaris del departament no tenen massa ocasions de veure un reality show, aprofiten aquestes sortides del Conseller per afegir-s’hi. Així una visita a una escola pot estar formada per un seguici de més de trenta persones del departament, la qual cosa no està gens malament.

A més, com que el Departament va justet de dinerons, acostumen a quedar-se a l’escola a dinar, una prova del seu sentit democràtic i de que no tenen manies (com quan la Ministra de la Guerra se’n va d’excursió a l’Orient Mitjà i s’afegeix al ranxo casernari), a banda, que s’estalvien de pagar el dinar (per més de 30 persones) que tot i ser baratet va a càrrec del migrat pressupost de l’escola.

Aquest fet (el quedar-se a dinar) distorsiona lleugerament els horaris i les activitats de l’escola, però ja se sap, són danys col·laterals inevitables. Els nens, han de deixar lliure el menjador 15 minuts abans de l’acostumat i, a l’hora de dinar, els funcionaris (més de trenta) només dinen amb el director/directora del centre. La resta de mestres han de dinar pel seu compte sense poder gaudir de la presència del Conseller i del seu seguici. Aquest fet el deu estar motivat, amb tota seguretat, per la reduïda cabuda del menjador. que no permet la confraternització dels funcionaris “jefes” amb els mestres.

Pel que fa a el missatge que dóna el conseller, sembla que aquests viatges sempre valen la pena. Permeten intimitats i preguntes com: ja esteu preparats per treballar amb pissarres electròniques? o, llegeixen en veu alta els nens? i altres per l’estil, que donen la justa mesura de la implicació del conseller en el coneixement del treball que fa l’escola. Però aprofitar la visita per demanar als mestres com veuen la nova llei d’educació o que en pensen de la sisena hora, o quina és la seva experiència en la programació i assignació de professors a l’escola, o tantes altres coses, no està en l’imaginari d’una conselleria dialogant com és la d’educació.
Evidentment el conseller potser s’oblida que no estem a Extremadura (com li passava a aquell ministre de justícia que no sabia on anava a caçar), on cada nen disposa d’un ordinador, i potser tampoc sap que els pressupostos assignats a cada escola no permeten alegries d’aquesta mena ni de cap d’altra.
Definitivament aquestes reunions són doncs de bon rotllo. Cap reivindicació, cap comentari és permès. El Conseller ja deu estar pensant alguna altra barrabassada, alguna altra llei, alguna altra sisena hora, algun canvi en els horaris lectius o bé alguna altra innovació capdavantera en el món mundial. Estarà pensant en la necessitat d’incrementar les hores en castellà, perquè com li va dir el seu cosí, a Olot hi ha un nen que no sap parlar en castellà. O potser està donant el vist i plau a l’educació diferenciada, tal com preconitzen uns cracks de l’educació i del progressisme “buenista” i integrador com són els Srs. Miró Ardèvol i el Sr. Francesc de Carreras.
Felicitats doncs i endavant. L’educació és cosa de tots, menys dels parlamentaris que cada dia amb el seu exemple tiren per terra tots els esforços que fa l’escola i determinats pares implicats en l’afer educatiu.
Sr. Conseller, no anem bé...