És possible diferenciar la llavor de la planta?
Altra vegada tenim sobre la taula un tema polèmic, on, per damunt de les creences, la ciència i la bioètica, priva la visceralitat, el cinisme i la hipocresia.
La prova del que apunto en el paràgraf anterior és que hi ha molt soroll sobre aquesta qüestió i que els que fem més soroll som els homes, quan, com tots sabem, qui realment pateix les conseqüències d’aquest drama són les dones (aparquem per un moment la situació dels embrions).
Sobre la Reforma de la Llei de 1985
En el seu dia aquesta llei va despenalitzar la interrupció voluntària de l’embaràs. Eren els temps en que les dones benestants anaven a avortar fora de les nostres fronteres i tots ens quedàvem tan tranquils.
La situació actual és que tenim una Llei poc satisfactòria perquè permet un ampli marge de discrecionalitat a la interpretació i, per tant, no ha solucionat determinats problemes. Si això és així, sembla lògic que es proposi una reforma.
Entre tant, els manifests i contra-manifests proliferen. Però de tot el que jo he sentit i llegit hi ha algunes consideracions que penso són fonamentals. Una d’elles és que deixar en mans de la ciència coses que la ciència no pot resoldre, és un mal camí.
La ciència no ens podrà dir mai a partir de quin moment un projecte de vida adquireix la condició d’humà, de persona. I si no podem entendre aquest punt de partida difícilment ens
posarem d’acord en altres coses.
El que hauria d’estar present en aquesta reforma són els principis de la democràcia. La societat té dret a dictar normes per procediments democràtics, i no s’hi val a que aquells a qui no els hi agraden o pensen que van contra les seves creences, les deslegitimitzin.
Les campanyes promogudes en favor o en contra de la reforma d’aquesta Llei van doncs més lluny d’una suposada resposta ètica, i qüestionen la legitimitat parlamentària, que és qui té la facultat d’aprovar les lleis. En cas contrari, estaríem dient que la democràcia no serveix per a governar-nos. I mentre algú no em demostri que hi ha un altre sistema millor, jo sempre defensaré el sistema democràtic i n’acceptaré les conseqüències.
Precisions sobre l’evolució de l’embrió i el moment màgic en que se li infon l’ànima.
Sembla doncs prou raonable i clar distingir entre una llavor i una planta, i el que ve a ser el mateix (només com a exemple) que un embrió no és pas un nen ni una persona, i deixo als científics que discuteixin com s’ha de resoldre aquesta qüestió.
La continuïtat genealògica cel·lular diferencia les etapes d’un mateix organisme, sense que vulgui dir que un conglomerat cel·lular d’un embrió sigui capaç de desenvolupar les funcions d’un ésser independent, i no diguem ja d’altres funcions més evolucionades com la de pensar.
I segurament encara és més arriscat passar a la teoria que un grumoll de cèl·lules en un estat tan elemental ja li es assignada una ànima, o d’una altra manera que quan l’òvul rep l’espermatozou en el mateix instant ja rep l’ànima.
No a la barra lliure per l’avortament
El que sigui absolutament discutible el moment en que un conjunt de cèl·lules reben el qualificatiu d’humà, no vol dir que s’hagi de promoure l’avortament lliure. Ni molt menys! Cal tenir en compte que cada vegada que hi ha un avortament vol dir que s’ha generat un drama humà en el seu origen i, per molts motius, hem de limitar aquests fets.
Ni la Llei del 1985 ni la reforma que es pretén ara, suposen barra lliure sobre aquest punt. És més, sembla prou clar que l’actual Reforma vol reduir determinats casos d’indefinició que l’anterior Llei no contemplava i deixava un marge de decisió que fàcilment es podia convertir-se en abús o una mala aplicació.
Per tant, d’ón surt i com es justifica aquesta visceralitat contra la Reforma? Ningú amb el cap sobre les espatlles defensa que l’avortament sigui una cosa intranscendent. Ben al contrari. Per les dones, l’avortament suposa un drama, un trauma i una tragèdia i per la nostra societat hi ha una voluntat ferma de fer que aquests episodis siguin els mínims.
Segurament tots estaríem d’acord en que la prevenció, és una situació infinitament millor que la interrupció d’aquest embaràs no volgut o amb uns determinats riscos incorporats (per la mare o pel fill). Però aquí tornem a topar amb algunes dificultats, doncs hi ha prohibicions expresses en la religió majoritària d’aquest país en utilitzar formules anticonceptives.
Els humans es diferencien de les altres espècies pel sentit de la responsabilitat. Però la realitat fa que molts homes voldrien engarjolar a les dones que avorten, tot i que, aquests, són els primers en abdicar de qualsevol responsabilitat en el moment d’una fecundació no volguda. Per tant, aquests individus que no han sigut capaços d’assumir responsabilitats haurien de ser més curosos en les seves declaracions i conviccions. L’opinió ha de venir emmarcada en un àmbit de responsabilitat, d’amor i d’objectivitat. Les creences, per molt legítimes que siguin, són una altra cosa.
Les dones, sofreixen en primera persona els efectes dels embarassos no desitjats, per descuit, per violació o ves a saber perquè. Però a l’home no el trobes mai enlloc, o més ben dit, si que el trobes, a les manifestacions antiavortistes. Per tant, amics mascles, feu el favor de ser més prudents en les vostres declaracions i sobretot no confongueu les vostres creences amb les realitats i, com a mínim, sigueu conseqüents.
Podria exemplificar amb casos i arguments que anirien en els dos sentits: a favor i en contra de la reforma que es proposa. Seria molt fàcil fer demagògia. Per una banda tindríem el nombre d’avortaments a l’Estat espanyol, i si, sense cap més reflexió, qualifiquem durament aquest fet, el resultat és francament obscè, esgarrifós, ens mostra una societat sense sentiments, sense valors, sense principis. Per l’altra, trobem casos flagrants de comportaments cruels, cínics i hipòcrites, per part de la societat, de les autoritats i de determinats grups cristians, on no hi ha ni compassió ni misericòrdia i f
ins i tot diria que no hi ha ni seny, però em sembla que tot això més aviat enterboliria el debat. Per aquest motiu me’n abstinc.
Per últim i ja entrant en el terreny de les creences, penso que la religió de Crist ha sigut sempre una religió compassiva i amb una forta base d’amor entre els homes (ho diuen els Manaments de la Llei de Déu: estimeu-se els uns als altres, o bé Mateu en el Sermó de la Muntanya: estimeu el vostre enemic), i no com segurament demanen alguns membres d’aquesta comunitat que enyoren una religió punitiva, obscura i tenebrosa, ben al contrari del que diu l’Evangeli i del que va difondre en la seva doctrina el nostre estimat Papa Joan XXIII.
L’avortament és cosa de dos
Si la fecundació d’un embrió és cosa de dos, com no ho ha de ser la seva destrucció? Això no obstant alguns dels que reclamen un paper per l’home en aquesta decisió, són els primers en cames ajudeu-me quan es produeix el problema i cal assumir alguna responsabilitat.
No fa gaire vaig tenir ocasió de visitar el Monestir de Yuste, que, com tots sabem, va ser el lloc on, desprès d’abdicar, Carles V es va retirar a resar i demanar a Déu perdó pels seus pecats.
Ens van explicar una història que gairebé tenia oblidada. La història de Jeromín, un fill il·legítim de l’emperador al qual no va voler reconèixer fins que va tenir la mort a ran del nas. A Yuste, l’emperador va rebre aquell noiet que no havia vist mai i de qui no n’havia volgut saber res. A partir d’aquell moment ja no es va dir Jeromín, sinó Juan de Austria i va passar a la història per diverses facècies que no v
enen al cas.
És il·lustratiu el comportament d’aquest emperador cristià, defensor a ultrança del cristianisme, que segurament ara seria un dels defensors d’això que en diuen el dret a la vida, però que quan va deixar prenyada a una senyora alemanya se’n va desentendre del tot i no va deixar que se li acostés de cap manera ni ella ni el fill. Si hem de ser sincers segurament hauríem de reconèixer que Carles V va ser una persona malvada, per més que es passés la vida resant.
Però sense desviar-me del tema el que vull posar de relleu és el comportament de molts homes, alguns d’ells defensors de la vida, però que no volen assumir ni compartir la més petita responsabilitat amb la dona que han deixat embarassada.
Què té a veure Carles V amb el tema de l’avortament? Doncs senzillament que si en un any (2007) hi va haver cent mil avortaments, gairebé podem assegurar que hi va haver cent mil homes que van fugir d’estudi, que van declinar tota responsabilitat i, com a molt, per compensar, avui defensen el dret a la vida i fan veure que s’escandalitzen, tal com retreia Jesús als fariseus.
La proposta de reforma de la Llei de l’avortament
Segons els proposants de la reforma es pretén resoldre zones d’indeterminació de la Llei del 85. Hi ha dues novetats que sobresurten: es configura l’avortament com una dret de la dona, i ja es deixa la decisió a les noies de 16 anys. No em ve de gust argumentar en favor o en contra.
El que si convindria és que tots tinguéssim clar que cada vegada que una dona arriba a la conclusió que el mal menor és avortar, la societat hi surt perdent i que si alguns voldrien penalitzar a la dona avortista em sorprèn que no s’inclogui dins d’aquest “crim” els homes que abdiquen de les seves responsabilitats. No serà que encara estem en una societat manifestament primària, dogmàtica i masclista?
Altra vegada tenim sobre la taula un tema polèmic, on, per damunt de les creences, la ciència i la bioètica, priva la visceralitat, el cinisme i la hipocresia.
La prova del que apunto en el paràgraf anterior és que hi ha molt soroll sobre aquesta qüestió i que els que fem més soroll som els homes, quan, com tots sabem, qui realment pateix les conseqüències d’aquest drama són les dones (aparquem per un moment la situació dels embrions).
Sobre la Reforma de la Llei de 1985
En el seu dia aquesta llei va despenalitzar la interrupció voluntària de l’embaràs. Eren els temps en que les dones benestants anaven a avortar fora de les nostres fronteres i tots ens quedàvem tan tranquils.
La situació actual és que tenim una Llei poc satisfactòria perquè permet un ampli marge de discrecionalitat a la interpretació i, per tant, no ha solucionat determinats problemes. Si això és així, sembla lògic que es proposi una reforma.
Entre tant, els manifests i contra-manifests proliferen. Però de tot el que jo he sentit i llegit hi ha algunes consideracions que penso són fonamentals. Una d’elles és que deixar en mans de la ciència coses que la ciència no pot resoldre, és un mal camí.
La ciència no ens podrà dir mai a partir de quin moment un projecte de vida adquireix la condició d’humà, de persona. I si no podem entendre aquest punt de partida difícilment ens
posarem d’acord en altres coses.El que hauria d’estar present en aquesta reforma són els principis de la democràcia. La societat té dret a dictar normes per procediments democràtics, i no s’hi val a que aquells a qui no els hi agraden o pensen que van contra les seves creences, les deslegitimitzin.
Les campanyes promogudes en favor o en contra de la reforma d’aquesta Llei van doncs més lluny d’una suposada resposta ètica, i qüestionen la legitimitat parlamentària, que és qui té la facultat d’aprovar les lleis. En cas contrari, estaríem dient que la democràcia no serveix per a governar-nos. I mentre algú no em demostri que hi ha un altre sistema millor, jo sempre defensaré el sistema democràtic i n’acceptaré les conseqüències.
Precisions sobre l’evolució de l’embrió i el moment màgic en que se li infon l’ànima.
Sembla doncs prou raonable i clar distingir entre una llavor i una planta, i el que ve a ser el mateix (només com a exemple) que un embrió no és pas un nen ni una persona, i deixo als científics que discuteixin com s’ha de resoldre aquesta qüestió.
La continuïtat genealògica cel·lular diferencia les etapes d’un mateix organisme, sense que vulgui dir que un conglomerat cel·lular d’un embrió sigui capaç de desenvolupar les funcions d’un ésser independent, i no diguem ja d’altres funcions més evolucionades com la de pensar.
I segurament encara és més arriscat passar a la teoria que un grumoll de cèl·lules en un estat tan elemental ja li es assignada una ànima, o d’una altra manera que quan l’òvul rep l’espermatozou en el mateix instant ja rep l’ànima.
No a la barra lliure per l’avortament
El que sigui absolutament discutible el moment en que un conjunt de cèl·lules reben el qualificatiu d’humà, no vol dir que s’hagi de promoure l’avortament lliure. Ni molt menys! Cal tenir en compte que cada vegada que hi ha un avortament vol dir que s’ha generat un drama humà en el seu origen i, per molts motius, hem de limitar aquests fets.
Ni la Llei del 1985 ni la reforma que es pretén ara, suposen barra lliure sobre aquest punt. És més, sembla prou clar que l’actual Reforma vol reduir determinats casos d’indefinició que l’anterior Llei no contemplava i deixava un marge de decisió que fàcilment es podia convertir-se en abús o una mala aplicació.
Per tant, d’ón surt i com es justifica aquesta visceralitat contra la Reforma? Ningú amb el cap sobre les espatlles defensa que l’avortament sigui una cosa intranscendent. Ben al contrari. Per les dones, l’avortament suposa un drama, un trauma i una tragèdia i per la nostra societat hi ha una voluntat ferma de fer que aquests episodis siguin els mínims.
Segurament tots estaríem d’acord en que la prevenció, és una situació infinitament millor que la interrupció d’aquest embaràs no volgut o amb uns determinats riscos incorporats (per la mare o pel fill). Però aquí tornem a topar amb algunes dificultats, doncs hi ha prohibicions expresses en la religió majoritària d’aquest país en utilitzar formules anticonceptives.
Els humans es diferencien de les altres espècies pel sentit de la responsabilitat. Però la realitat fa que molts homes voldrien engarjolar a les dones que avorten, tot i que, aquests, són els primers en abdicar de qualsevol responsabilitat en el moment d’una fecundació no volguda. Per tant, aquests individus que no han sigut capaços d’assumir responsabilitats haurien de ser més curosos en les seves declaracions i conviccions. L’opinió ha de venir emmarcada en un àmbit de responsabilitat, d’amor i d’objectivitat. Les creences, per molt legítimes que siguin, són una altra cosa.Les dones, sofreixen en primera persona els efectes dels embarassos no desitjats, per descuit, per violació o ves a saber perquè. Però a l’home no el trobes mai enlloc, o més ben dit, si que el trobes, a les manifestacions antiavortistes. Per tant, amics mascles, feu el favor de ser més prudents en les vostres declaracions i sobretot no confongueu les vostres creences amb les realitats i, com a mínim, sigueu conseqüents.
Podria exemplificar amb casos i arguments que anirien en els dos sentits: a favor i en contra de la reforma que es proposa. Seria molt fàcil fer demagògia. Per una banda tindríem el nombre d’avortaments a l’Estat espanyol, i si, sense cap més reflexió, qualifiquem durament aquest fet, el resultat és francament obscè, esgarrifós, ens mostra una societat sense sentiments, sense valors, sense principis. Per l’altra, trobem casos flagrants de comportaments cruels, cínics i hipòcrites, per part de la societat, de les autoritats i de determinats grups cristians, on no hi ha ni compassió ni misericòrdia i f
ins i tot diria que no hi ha ni seny, però em sembla que tot això més aviat enterboliria el debat. Per aquest motiu me’n abstinc.Per últim i ja entrant en el terreny de les creences, penso que la religió de Crist ha sigut sempre una religió compassiva i amb una forta base d’amor entre els homes (ho diuen els Manaments de la Llei de Déu: estimeu-se els uns als altres, o bé Mateu en el Sermó de la Muntanya: estimeu el vostre enemic), i no com segurament demanen alguns membres d’aquesta comunitat que enyoren una religió punitiva, obscura i tenebrosa, ben al contrari del que diu l’Evangeli i del que va difondre en la seva doctrina el nostre estimat Papa Joan XXIII.
L’avortament és cosa de dos
Si la fecundació d’un embrió és cosa de dos, com no ho ha de ser la seva destrucció? Això no obstant alguns dels que reclamen un paper per l’home en aquesta decisió, són els primers en cames ajudeu-me quan es produeix el problema i cal assumir alguna responsabilitat.
No fa gaire vaig tenir ocasió de visitar el Monestir de Yuste, que, com tots sabem, va ser el lloc on, desprès d’abdicar, Carles V es va retirar a resar i demanar a Déu perdó pels seus pecats.
Ens van explicar una història que gairebé tenia oblidada. La història de Jeromín, un fill il·legítim de l’emperador al qual no va voler reconèixer fins que va tenir la mort a ran del nas. A Yuste, l’emperador va rebre aquell noiet que no havia vist mai i de qui no n’havia volgut saber res. A partir d’aquell moment ja no es va dir Jeromín, sinó Juan de Austria i va passar a la història per diverses facècies que no v
enen al cas.És il·lustratiu el comportament d’aquest emperador cristià, defensor a ultrança del cristianisme, que segurament ara seria un dels defensors d’això que en diuen el dret a la vida, però que quan va deixar prenyada a una senyora alemanya se’n va desentendre del tot i no va deixar que se li acostés de cap manera ni ella ni el fill. Si hem de ser sincers segurament hauríem de reconèixer que Carles V va ser una persona malvada, per més que es passés la vida resant.
Però sense desviar-me del tema el que vull posar de relleu és el comportament de molts homes, alguns d’ells defensors de la vida, però que no volen assumir ni compartir la més petita responsabilitat amb la dona que han deixat embarassada.
Què té a veure Carles V amb el tema de l’avortament? Doncs senzillament que si en un any (2007) hi va haver cent mil avortaments, gairebé podem assegurar que hi va haver cent mil homes que van fugir d’estudi, que van declinar tota responsabilitat i, com a molt, per compensar, avui defensen el dret a la vida i fan veure que s’escandalitzen, tal com retreia Jesús als fariseus.
La proposta de reforma de la Llei de l’avortament
Segons els proposants de la reforma es pretén resoldre zones d’indeterminació de la Llei del 85. Hi ha dues novetats que sobresurten: es configura l’avortament com una dret de la dona, i ja es deixa la decisió a les noies de 16 anys. No em ve de gust argumentar en favor o en contra.
El que si convindria és que tots tinguéssim clar que cada vegada que una dona arriba a la conclusió que el mal menor és avortar, la societat hi surt perdent i que si alguns voldrien penalitzar a la dona avortista em sorprèn que no s’inclogui dins d’aquest “crim” els homes que abdiquen de les seves responsabilitats. No serà que encara estem en una societat manifestament primària, dogmàtica i masclista?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada