Actius tòxics

Què diferents són de com ens ho han explicat

A rel d’aquesta cosa tan poc comentada com és la crisi que ara si sembla haver-se instal·lat entre nosaltres, molts ens preguntàvem ¿què carai deuen ser això dels actius tòxics que, per altra banda, han sigut l’origen i la mare de totes les crisis? L’explicació m’ha vingut de forma casual i, tot i que es tracta d’una informació confidencial (no puc explicar les fonts), crec que mereix la pena posar-la a disposició del públic.

A veure, quan es parla d’actius tòxics, en el nostre imaginari veiem metzines, veiem bruixes i bruixots amb ungüents, ens imaginem tot tipus de maleses i encanteris. La realitat, ara que m’ho han explicat, és molt més simple.

Abans, però, farem un repàs a determinats crèdits (actius financers) que ha concedit la banca i les caixes del nostre país (no al negre sense feina de Michigan o d’Alabama que no tenia un ral i li oferien hipoteques, sinó a promotors i presumptes insolvents-estafadors-especuladors amb ofici i sobretot amb benefici).
Si heu seguit la premsa, sabreu que la promotora Habitat ha rebut crèdit per més de 300 milions d’euros (milions d’euros, si! ¿imagineu la quantitat en les antigues pessetes?) d’una sola entitat financera. És a dir, una petita concentració de crèdit; però Habitat ben segur que s’ho mereixia tot i que no acabo de trobar quina és l’explicació que ho justifiqui. Martin-Fadesa ha rebut la intemerata en crèdit; les garanties que oferia eren les de la mateixa empresa que pensava comprar amb aquest crèdit, ¿està bé, oi? una forma fàcil de fer negoci, si va bé, el benefici per a mi, i si no hi va, els bancs ja s’aclariran. Al Sr. Portillo se li va donar tot el crèdit que va voler perquè pogués comprar Immobiliària Colonial; garanties, es desconeixen. No cal recordar aquest culebró en que els accionistes van ser uns i finalment han tornat a ser els bancs que havien facilitat el crèdit. El Sr. Luis del Rivero (Sacyr), també va rebre tot el crèdit que va demanar només perquè li venia de gust comprar un paquet accionarial de Repsol i també un paquet de l’empresa francesa Eiffage (on el Sr. del Rivero va ser processat per haver enganyat i mentit). En aquest cas sembla que el Sr. del Rivero està ben vist pel govern socialista. Podríem continuar donant altres exemples que podrien anar directament al llibre del Guiness, però em sembla que qualsevol lector que s’interessi per aquest tema en pot afegir molts d’altres que a mi m’han passat per alt i que són absolutament públics. Això si, diuen els banquers, en el nostre país no hi ha crèdits porqueria, la banca ha treballat bé. No bé, rebé!

Sense ser experts en la matèria convindreu amb mi que aquests crèdits no han estat concedits ni tramitats en cap oficina bancària a l’ús, per més que desprès d’això que s’anomena crisi de confiança o de liquiditat o de cara dura, les direccions executives dels bancs han acomiadat a més d’un director d’oficina perquè -diuen- han actuat imprudentment.

Però continuem; el procediment establert per confegir tots aquests grans negocis entre genis de les finances solen ser: s’acorda una trobada, entre qui té facultat de concedir crèdit i el que l’ha de rebre, en un restaurant amb moltes estrelles Michelin. Es presenten al restaurant tots ben nets i clenxinats. Allí es parla de futbol, de golf, de negocis, però mai de llibres, mai de cultura, mai de música, mai d’economia, potser si de diners, de vaixells, de golf, de viatges, de titis, què sé jo. Entre plat i plat, entre botella de vi i botella de vi (a poder ser vins francesos, que acostumen a ser més cars), se solen signar aquestes pòlisses de crèdit, això si, sense llegir les clàusules ni fer massa cas a les garanties, doncs entre cavallers està mal vista la desconfiança. La paraula és suficient.
El que acostuma a passar és que, a partir de la tercera copa de vi els moviments d’aquests senyors d’edat provecta solen ser una mica insegurs, no és que tinguin el parkinson (tot i que per la seva edat ja els tocaria), sinó que ja els tremola el pols, i gairebé sempre aquests contractes acaben tacats de caviar, de xampany o de marisc. És per això que s’anomenen actius tòxics, tot i que en un primer moment només s’haurien de dir actius tacats. Com veurem, serà més tard quan aquestes taques es tornaran tòxiques.

Ja tenim doncs l’origen d’aquesta denominació -actius tòxics- que es pot concretar en l’optimisme que es genera desprès d’un bon àpat ben regat amb begudes espirituoses. Això si que genera confiança! i si que alguna vegada aquests excelsos executius bancaris es passen de rosca concedint crèdit sense mesura, sense garanties, sense finalitat, però ja se sap que: al mejor leñador se le escapa la destral.
La darrera conseqüència d’aquesta toxicitat és que els contractes tacats d’oli verge perfumat amb un bàlsam shiraz, de caviar beluga del Mar Negre, d’ostres de Normandia, de trufa blanca acabada de recollir de la Toscana, de xampany Dom Perignon, o algun d’aquests exquisits menjars que han deixat la seva empremta en la pòlissa, arriba, en determinats casos, a fer malbé el propi contracte i a invalidar la pòlissa (doncs ja no es pot llegir). Però això es dóna només en alguns casos; en la majoria el que passa és que el deutor és insolvent perquè l’executiu bancari que va deglutir un àpat en aquest restaurant amb moltes estrelles es va oblidar de les garanties i, si el negoci especulatiu per al qual ha rebut els diners no funciona, el banc es queda sense cobrar.

Així doncs ja tenim una pòlissa de crèdit tacada d’aquestes excelses menges, i que, al cap de poc temps, aquesta excelsitud li passa el mateix que als negocis que finançava, es corromp, es menja les lletres i es menja el negoci que finançava i, en conseqüència es declarat actiu tòxic. Ja no val res. La garantia d’un pot de caviar beluga deglutit per l’executiu bancari de torn amb cullerot ja no es cotitza a borsa i si algú pel complicat sistema dels derivats, CDO, CDS, titulitzacions o el que sigui, algun incaut ha invertit en aquests actius suportats per aquestes dèbils garanties, es queda amb un pam de nas.

L’únic que de tota aquesta comèdia continua impertèrrit és l’executiu bancari que ha ocasionat aquest desori. Per a ell la crisi no existeix, el vent li bufa de cara, continua llogant avions per als seus viatges de negocis i cada dia s’apropia de més diners del seu banc sense haver-se de posar un passamuntanyes ni agafar una escopeta de canons retallats (*).

És evident que una altra forma d’anomenar aquests actius hauria pogut ser: estafa, atracament, engany, robament, o altres que ens donarien també una dimensió molt exacta del seu significat. Més, quan ara ja veiem determinats efectes com un endeutament de l’estat degut a les ajudes que ha calgut fer als bancs, ben gestionats naturalment, amb diners sortits directament de la butxaca dels ciutadans, i sense esperar gaire el pas següent, la inflació que amb tota seguretat se’n deriva d’aquestes ajudes i de la que els experts economistes i polítics no ens en parlen encara i no ho faran fins que sigui tant evident la cosa que ja no es pugui amagar.


(*) El Sr. Francisco González del BBVA, quin mèrit més rellevant és ser amic del Sr. Aznar a qui deu el càrrec, a més de cobrar 13 milions d’euros anuals, es treu de la mànega uns programes de retribucions especials complementaris a les seves obscenes gangues. Un d’ells li atorgarà 4 milions d’euros -complementaris a l’import abans esmentat-. Mentre els accionistes han vist disminuir el valor de les seves accions un 50% en el 2008.

L'ascens irresistible dels preus dels serveis bàsics

Una altra garrotada als ciutadans

Hi ha alguna cosa en el nostre sistema polític i econòmic que no acaba de funcionar. Acabem d’encetar l’any i ens anuncien un increment de preus de serveis bàsics tals com el llum, l’aigua, els transports, i altres. Tots són preus autoritzats, el que vol dir que el Govern tutela les tarifes en funció d’un sistema complicadíssim que només ells coneixen o se suposa que coneixen ja que existeix una jungla de normes que els regulen, però que no expliquen, com funciona aquest sistema. Per regular aquests preus, a més a més del Ministeri corresponent, hi ha els organismes reguladors, com són la CNE (Comissió Nacional d’Energia) i altres. Per tant, tot això hauria de funcionar correctament.

Abans de continuar, però, veurem algunes dades.
Agbar, l’any 2007 va obtenir un resultat net de 483 milions euros; mentre que el de 2006 va ser de 308 milions. Catalunya és una de les Comunitats on l’aigua es paga més cara de tot l’Estat.
Endesa, va obtenir un benefici net en l’any 2007 de 2.675 milions d’euros, mentre que el 2006 havia sigut de 2.939 milions (superior doncs al de 2007 degut a que va comptabilitzar unes plusvàlues extraordinàries de 719 milions d’euros). Endesa subministra electricitat bàsicament a Catalunya i Andalusia (Endesa és la resultant de les antigues Enher i Sevillana de Electricidad).
De RENFE i del seu resultat econòmic més val no parlar-ne. Del nivell de servei se’n poden escriure moltes pàgines. Però ¿hi ha dret que desprès d’haver de suportar les continues cagades de la Maleni i la seva ofensiva supèrbia, desprès d’haver hagut de suportar un servei tercermundista, ara ens apugin els preus del bitllet de rodalies?
Ens diuen que el preu del gas baixa, però no ens diuen si ha pujat de preu respecte a primer de gener.
Per la seva banda les nostres estimades autopistes de pagament sembla que tenen patent de cors, i poden fer els que els dona la gana. ¿Serà això reminiscències dels anys 70 quan untaven a tot quisqui per la via d’uns diners sortits de comptabilitats paral·leles, en especial de les àrees de servei? Altrament, quines concessions deuen tenir que els permeten apujar els preus per sobre de l’ IPC, quan en realitat els preus de les autopistes s’haurien d’actualitzar sempre per sota de l’ IPC ja que els costos que suporten sempre estan per sota d’aquest índex, o millor dit, només una petita part d’aquests costos poden tenir alguna relació amb aquest índex.
El resultat (abans d’impostos) obtingut per Abertis en l’any 2007 fou de 1.046 milions d’euros, mentre que el de 2006 havia sigut de 930 milions.

Són xifres i res més. Ara cal interpretar-les però no ho faré de forma precipitada. El que si veiem és que no són companyies que presentin pèrdues i sabem (està publicat) que els seus executius estan generosament pagats (més que generosament, amb magnificència, d’una forma que és difícil de justificar). Per tant, ¿on és el problema?¿on està escrit que aquestes companyies que són subministradores de la reial casa, hagin de guanyar tants diners?

La pregunta que els Governs Central i Autonòmic haurien de contestar és: ¿perquè aquest augment? ¿És que vostès, a títol personal, són accionistes d’Abertis, Endesa, Gas Natural, etc.? o ¿hi ha alguna altra cosa que al ciutadà que paga impostos se li escapa? ¿A favor de qui legislen vostès? ¿On ha anat a parar aquell partit que presumia de mans netes?

Ho sap tothom i és profecia

Espanya, un paradís per al Sr. Madoff i per la seva trepa

Crisis de liquiditat, crisis de confiança, acumulació de diverses crisis... deixem de fer l’imbècil i diguem ja d’una vegada les coses pel seu nom, res a veure amb tot això que ens expliquen els polítics i els economistes.
Estàvem en el millor dels mons i de cop i volta la festa s’ha acabat, o the party is over, com deien des del Congrés Americà.
Alguns diran ¿però és que n’hi havia de festa? Naturalment que si, però només per a uns quants; els demés (la majoria) no estaven de festa, treballaven i vivien o malvivien, el mateix que els passa ara.
Segurament -diran un altres- es degut a la crisi de valors de l’actual societat, una societat permissiva, un relativisme moral que ens ha dut a on hem arribat. Una altra collonada, sempre hi ha hagut crisi de valors i potser amb altres èpoques més que no pas ara. Això és per a ments torturades, per a ments que necessiten els diguin què han de pensar.
Uns pensaran: hi ha culpables que ningú vol assenyalar, perquè és lleig assenyalar tal com ens han dit tots els nostres líders polítics i econòmics que tenen lligams amb les versions més ràncies de les religions.
Els tècnics ens explicaran: el sistema financer és la columna vertebral del nostre sistema econòmic i, per tant, cal donar-li tot el suport que calgui; altrament tots en pagarem les conseqüències.
Els que estan implicats ens voldran convèncer que hi ha molts culpables, però també diran hi ha molts factors sobre els que no es pot actuar; s’atrinxeren en la seva cara dura i diran: són factors exògens. La crisi és la conjunció astronòmica fatal que ens ha dut a aquesta situació.
Els més obscens i cínics diran: la culpa és dels treballadors de Nissan (o de qualsevol altra empresa que hagi fotut fora un bon nombre de treballadors) perquè fan més cotxes dels que poden vendre. Si no treballessin tant i tant de pressa, estarien encara en plantilla, no hi hauria sobreproducció i tothom content.
Altres faran escudella barrejada i ens voldran convèncer que no només hi ha una crisi, sinó que n’hi ha tres (o quatre, o les que convingui). Hi crisi de liquiditat, hi ha la de matèries primeres, hi ha la d’aliments, hi ha l’energètica, hi ha la de ...
Hi ha qui diu: el que no ha funcionat han sigut els mecanismes de control quina responsabilitat és de l’estat. Aquests ho encerten. No han funcionat. Però ¿no heu vist la darrera pel·lícula de Clint Eastwood, Changeling? Aneu-la a veure, val la pena. Allí es veu com la corrupció ha envaït un espai de l’estat -la policia- a Los Ángeles. Però si m’ho permeteu faré una consideració: si que han fallat els mecanismes de control, però això no obsta per reconèixer que hi ha uns dolents, uns lladres, uns tramposos, uns delinqüents, i el fet que no se’ls hagi detectat a temps no els eximeix de quedar-ne al marge. Aquesta conclusió -que han fallat els mecanismes de control- és com si volguessin dir que ja han prescrit els delictes. No es pot confondre un respecte per al banquer, per al promotor, per al polític, amb una confosa tendència a respectar el seu delicte.

La fe que bull no té captura, i no es fa pa sense llevat
Segurament tot això és cert, però, una societat com la nostra té greus problemes (no només de liquiditat i d’altres coses). Una societat pot funcionar quan els menestrals, els treballadors de tota classe, els empresaris honestos, els funcionaris, la gent honesta i treballadora guanya suficient per viure decentment, però quan això no succeeix i ens trobem amb uns líders polítics com el Sr. Felipe González, que s’ha enriquit de forma inexplicable a base segurament d’estalviar del seu sou de diputat i ens va deixar un país immers en el pelotazo i la corrupció, o com ho ha fet el Josemari Ansar, que també s’apunta a la festa dels diners fàcils que se’ls ofereix a la barra lliure de l’economia de mercat (es a dir, dels amics i de les influències que no es poden explicar) i ens fa participar en guerres criminals i covardes, o alguns càrrecs polítics de tots els partits que fins i tot molts d’ells han hagut de deixar la política perquè resultava miraculós el seu enriquiment, resulta que tenim un problema. I el problema no és de liquiditat.
Un país on els constructors i promotors s’embutxacaven diners a cor que vols amb l’excusa que era el sector que aportava més riquesa i creava més llocs de treball, sense adonar-se que eren uns liberals més keynesians que el mateix Keynes, per quant el que feien era crear uns béns que no eren necessaris (ara encara hi ha un milió d’habitatges buits, per vendre, a uns preus absolutament excessius) i es dedicaven a especular amb el seu preu en un sistema de incompetència perfecta, i no s’adonaven que aquell camí no portava enlloc. I que tot això tenia les benediccions dels governs i de les entitats financeres, dons sembla que tots sucaven. Si això és així vol dir que tenim un problema: els promotors, els polítics i els banquers no són de fiar.
Quan els banquers s’omplen les butxaques dels diners del “seu” banc o la "seva"caixa, mentre exprimeixen i putegen tant com poden als seus clients (vegi's la informació publicada per la premsa en la que un paquistaní mostra la seva llibreta d'estalvis i es veu un ingrés de 70 euros i una sortida de 30, el saldo restant era de 17 euros, la diferència: comissions de despeses!). Quan aquests banquers que no tenen ni la més petita idea del que gestionen, i han enviat el sistema a pastar fang, provocant tancaments d’indústries, atur i misèria: tenim un problema d’incompetència i de corrupció.
I desprès ens queda la premsa que ha deixat ja des de fa molt temps de ser cap poder. Ara és només un servidor dels que manen, un aparador on els que paguen s’hi anuncien; i no paguen amb diners, sinó amb favors que sempre queden en la més absoluta opacitat. Cada dia la confusió és més gran entre el que és una notícia i el que és un anunci (vegeu es informacions que publiquen els diaris referides a les finances i les actuacions de les entitats financeres). Vegeu sinó la gran quantitat d’articles de suposats periodistes que no volen ferir als poderosos, que no volen dir les coses pel seu nom, encara que també podria ser que fossin tant imbècils que no distingissin una cosa de l’altra. Podria donar noms, però encara els faria propaganda i no em dóna la gana. Són tots aquests que defensen el liberalisme sense haver-se assabentat que els sistema liberal no existeix, que el que tenim instal·lat és com a molt un succedani, si no és, com deia Galbraith, un capitalisme d’amiguets. Són tots aquests que diuen: ja tenim un cap de turc: la banca és culpable de no donar crèdits! (¿i qui sinó?), o com diu el Governador del banc d’Espanya, és populista culpar a la banca de la restricció de crèdit, quan les coses vagin bé hi haurà crèdit pels projectes bons. Tenim un problema de llepaculs.

Tot i les malvestats que han provocat aquests financers de pacotilla, encara hi ha qui els defensa, qui parla de l’absoluta necessitat de fer que el sistema financer funcioni, confonent aquesta necessitat (que el sistema funcioni) amb la necessitat de que estiguin al front d’aquestes entitats els mateixos individus que ja han demostrat la seva més absoluta incompetència.
Per postres els nostres respectius governs enlloc de cridar-los a l’ordre (i deposar-los immediatament del seu càrrec per motius d’alarma social, com seria de desitjar), els estan donant solucions a la seva manca de responsabilitat, els està donant pròrrogues a la seva incompetència de tal manera que cada dia anem pitjor.
Uns senyors que han actuat amb absoluta irresponsabilitat, donant crèdits a persones insensates i endeutant-se fins a les orelles, no mereixen altra cosa que l’absoluta reprovació del govern, dels seus consells d’administració (que són els primers responsables) i finalment de tots els ciutadans que en definitiva, som els que patim aquest desori. Aquesta actuació ha desencadenat una crisi que està destruint la capacitat productiva del país. Això senyor fiscal general de l’estat ¿no és digne de portar tots aquests senyors a Alcalà-Meco? ¿O en aquest país només se la carrega els que roben gallines? Tenim un problema en la justícia.
Està passant tot això i encara els Presidents (del Govern central o de l’autonòmic) s’entesten en convocar als banquers per demanar-los que facilitin crèdit a les empreses, crèdits amb recursos, no procedents dels diners de la seva falta de previsió, sinó dels impostos dels ciutadans. Tenim un problema de governs estúpids. Uns governs que no saben fer-se respectar i que no són neutrals en les seves decisions i que, a més, són incapaços d’actuar davant d’un cas tan flagrant com el de la incompetència i cobdícia bancària, no mereixen continuar ni un dia més.
Un govern que dóna ajudes una banca (diners procedents de la butxaca dels ciutadans) que ha demostrat en escreix que no és capaç de gestionar res amb un mínim de seriositat i de responsabilitat, no mereix aquestes ajudes i si, a més, quan les rep se les guarda per fer front als seus compromisos futurs (que ha assumit de forma imprudent i per interessos que no es poden explicar), resulta que tenim un problema: un problema de manca de criteri. Un problema que està destruint el teixit productiu del país.
Quan al Sr. Madoff, el major estafador de la història, els jutges li permeten un arrest domiciliari, desprès d’haver afirmat que no tenia cap explicació innocent pel frau comés, és que tenim un gran problema: la nostra societat és injusta per naturalesa, la justícia mai l’encerta o simplement es deixa comprar i els nostres parlamentaris (que són els que fan les lleis) mai estan a l’alçada de les circumstàncies.

La negació de Sant Pere o, al Santander hi ha novetat...
El pobre Sant Pere va negar tres vegades a Jesús. Ho va fer per por, que sempre té una justificació, però no per diners. Però avui hi ha altres personatges -que no són sants- que neguen totes les vegades que faci falta, i ho fan per cobdícia, per covardia (per no donar la cara), i per manca absoluta de responsabilitat.
Ara deixeu-me fer un comentari sobre el cas Madoff. Tan aviat es va saber de que anava la cosa, un dels millors bancs del món mundial (el Santander) va reconèixer haver empastifat als seus clients per valor de més de dos mil tres-cents milions d’euros. Deixant a banda qui són aquests clients, el que si resulta sorprenent és que un banc amb tots els mitjans, amb tota la plèiade d’executius sobrepagats, que gaudeixen de tots els privilegis econòmics i d’altres, puguin arribar a dir que no tenen cap responsabilitat sobre aquesta qüestió i, per tant, les pèrdues de l’estafa en la que el banc hi ha intermediat, seran pels clients.
Ens diuen que l’estafa del Sr. Madoff era una estafa “sofisticada” i, per tant, els mecanismes del nostre primer banc del país, no van ser capaços de detectar-la. Ens diuen aquests executius que els delinqüents d’envergadura exerceixen una atracció diabòlica sobre els defraudats i que segurament es van sentir abduïts. Deu ser així, doncs d’altra manera ¿qui portaria els seus diners a un banc?
A mi em sembla que aquesta argumentació seria per petar-se de riure si no fos que al darrera hi ha més de 2,3 mil milions d’euros, una estafa monumental i una negligència i connivència per part del primer banc del país que mereix un tractament penal. L’estafa sofisticada no és altra cosa que una piràmide, que és més vell que el cagar ajupit, i més fàcil de detectar per tot aquell qui tingui dos dits de front, que fer xurros.
Un banc pot vendre productes de risc, només faltaria. D’acord, però el que no pot vendre són productes d’una estafa i no assumir la seva responsabilitat. I és que el Banc de Santander té un morro que se’l trepitja! (serà l'únic?). Vull creure que els jutjats dilucidaran les seves responsabilitats de forma immediata i posaran les coses en el seu lloc.
Entre tant, se’ls haurà d’administrar la medicina que toca i, a l'espera que el Fiscal General de l'Estat actui, els seus clients hauran d’actuar en conseqüència: interposant querelles i retirant-los la confiança.
Per acabar una frase de Gregorio Morán: mai es refiïn de la gent amb excel·lent reputació, fixin-se només amb qui se la concedeix.

Apujar el pagament de les autopistes

La solució dels nostres problemes

No m’ho podia creure. El Conseller Delegat d’Abertis va al Parlament per explicar algun encanteri als babaus dels parlamentaris. La premsa no diu perquè collons hi va anar, però el cert és que a primeres de canvi els etzibà una proposta revolucionària i, ses senyories queden garratibats. El tema és que la solució dels col·lapses de tràfic de les nostres autopistes està en apujar el preu, el preu de les autopistes.
Desprès veient la cara d’astorament dels parlamentaris va continuar explicant que hi ha experiències en el món mundial en que el preu, en el sistema d’economia de mercat en que vivim, afecta i regula el trànsit per les carreteres. Naturalment no va dir quines experiències ni tampoc va fer cap referència al preu de les nostres (cares) autopistes versus les europees o americanes. També els va explicar que quan l’autopista està col·lapsada el que han de fer els conductors és anar per una altra via (però ¿és que n’hi ha una altra?). En definitiva, si hi ha problemes a l’autopista, la culpa és dels conductors, que no se saben organitzar.

Ses senyories ni van ni xistar. Els devia agafar amb el primer son, però sembla ser que estaven de bon rotllo ja que s’acosten les festes de Nadal i no volien esgarriar la festa. Les cròniques no diuen quant van durar els aplaudiments dels senyors parlamentaris al Sr. Alemany per la seva proposta.

Entre tant, la Generalitat que es vanta de donar resposta als ciutadans, no contesta la petició d’un ciutadà (jo) que per escrit i de forma reiterada va fer demanant quina seria la solució que aplicarien en el cas de l’estúpida i perillosíssima sortida de l’AP7 de Torredembarra-Altafulla.
He insistit, però es veu que deuen estar fent les felicitacions de Nadal amb redondilla i no tenen temps per contestar aquesta petició.
Però seguim. El Conseller Delegat d’Abertis, un 10. Els nostres parlamentaris cada dia més rucs i més impresentables: un molt deficient. No se’ls acut cap resposta a aquesta proposta? Doncs, que pleguin! són uns inútils.
Fa més d’un any que estan ampliant l’autopista AP7 en el tram Vendrell-Tarragona. Mentre, els que tenim necessitat d’anar a Reus o Tarragona, hem de passar forçosament per l’autopista, ja que no sé si ha sigut una bona política d’Abertis (com quan va dificultar l’autovia de Lleida interposant recursos per retardar la seva execució) o ha sigut la completa incompetència dels diferents Governs de la Generalitat, el que fa que no hi hagi alternativa a aquesta via (l’autopista de pagament) i se’ns mostri com a únic exemple en tot l’Estat espanyol d’aquest maltractament en infraestructures.
Com deia, els que hem de passar per aquesta via de pagament hem vist com ens hem de jugar la vida amb uns carrils de 3 metres escassos d’amplada i amb una velocitat limitada als 80 quilòmetres a l’hora.
Això, senyors de la Generalitat, és una estafa en tota regla. L’autopista ha de ser una via segura i ràpida, i no un camí de carro tal com ara és.
No senyors, jo no tinc el Govern que em mereixo, jo vull un Govern que tingui una mica de dignitat i que no s’aplani a les exigències de les grans companyies, vull un govern que sàpiga distingir entre el bé dels ciutadans i els interessos del seu partit, vull un Govern que tingui una mica de seny i que sàpiga distingir entre una proposta i una presa de pèl.
Suposo que als senyors diputats se’ls deu escaldar el cul de tan seure i de bellugar-se tan poc, mentre que les seves neurones deuen estar en plena forma i gens desgastades per manca d’ús.
Això no obstant, des d’aquí, doncs, vull felicitar al Conseller Delegat d’Abertis per haver-se pixat a tot el Parlament amb una proposta tant enginyosa desviant qualsevol tema que suposés algun problema per la política de la seva empresa (de fet, els senyors parlamentaris ja hi estan acostumats, doncs els Sr. Pizarro en el seu dia va fer el mateix; -se'ls pixen i diuen que plou-). Tampoc no diu la crònica si els parlamentaris i el Sr. Alemany, desprès d’haver acordat unànimement que la culpa és dels ciutadans, van cantar Els Segadors.
Aquesta proposta com s'enten fàcilment és una reorganització de la vida dels ciutadans al servei d’Abertis, de manera que, tal com proposa el Sr. Alemany, uns celebrin el dia de Nadal el 23, mentre que altres ho celebrin el dia 28 (el dia dels innocents, que això si que és una bona innocentada!) i només els rics i els parlamentaris amb passi gratuït ho celebrin el dia 25. També va explicar el Sr. Alemany als Parlamentaris que obrir barreres no soluciona el problema, cosa que és fàcil de demostrar i fàcilment comprensible (!). Val a dir que els senyors parlamentaris no van badar boca i només estaven preocupats per si rebrien la seva tarja de exempció de peatge de la concessionària com cada any.
Per altra banda, del Govern Tripartit encara recordem quan el Sr. Carod anava als peatges a manifestar-se contra el pagament suposadament abusiu d’Abertis. Ara, sembla que entre els pactes del Tripartit està el que aquest Govern assumeix com una tasca prioritària que el Sr. Carod faci de dama de companyia del President de la Generalitat en els seus viatges a l’estranger i que, d’allò que en deia: mans netes! no se’n parli mai més. No hi ha la més petita intenció de fer públic (penjar a la xarxa) el contracte de concessió signat entre Abertis i el Govern de la Generalitat; deuen creure que no seriem capaços d’entendre’l.

Una darrera anotació. Perquè faig servir aquest bloc per protestar contra el meu Govern i no escric als diaris o a la mateixa Generalitat? Doncs, molt fàcil, cap diari em publicaria un escrit d’aquesta mena (en tinc proves) i pel que fa a la Generalitat tinc l’experiència (repetida) que no donen cap resposta al que no els interessa o no els agrada. Per tant, no em queda més remei que suplir-ho amb un crit a la xarxa per veure si algú pensa de la mateixa manera i finalment podem convèncer als qui tenen responsabilitat que convé que es comencin a bellugar per afavorir a tots els ciutadans i no només a uns quants.

Nota: la premsa ens informa que ahir (12.12.08) en l’AP7 a l’altura de Tarragona en 24 hores s’han produït dos accidents en cadena. Involucrats més de 14 camions i algun altre vehicle. No sembla que hi hagi hagut danys personals importants (ningú ha mort en aquests accidents).
La Generalitat no diu res (només faltaria!), però la concessionària diu que la culpa és dels que hi circulen (que no respecten els senyals). També afegeix que rebaixar el peatge, com exigeixen els usuaris (no la Generalitat que sembla que tot li va bé), no afegiria seguretat (quin morro!).
No diuen res de l'alta perillositat de circular en aquest llarg tram, ni de com per la nit t'enlluernen els llums que il·luminen els trams en obres, no la via de circulació. Com queda clar és el mateix missatge del Conseller Delegat d'Abertis: la culpa és dels que hi circulen!
Haurem d’esperar que es produeixin morts en abundància perquè es prenguin mesures.

Vergonya!

Una catarsi necessària

Els banquers* diuen que no cal augmentar la garantía dels dipòsits, doncs ells tenen ben controlat i estable el seu negoci. També diuen que no cal que l’Estat entri a formar part del capital del seu banc¸això si, cap d’ells ha dit que no sigui necessària una injecció de liquiditat (i de capital), o que ells no faran ús d’aquests diners que els posen a la seva disposició.

Entre tant, en mig de tant rebombori els banquers segueixen r que r volent apropiar-se de més diners. No s’adonen que el món de la corrupció i el pillatge els està demanant un respir (ja hi tornaran més endavant).
Els ciutadans que no són rics (i els que són pobres, encara més) es comencen a cabrejar amb aquestes actuacions. Mentre la morositat es dispara i els beneficis dels bancs es redueixen, els salaris (mamandurries) dels seus directius se segueixen engreixant. Així en el primer semestre de 2008 els emoluments dels consells d’administració i dels directius de les 14 primeres entitats financeres van “guanyar” 116 milions d’euros (un 54% més que l’any anterior).
Aquest salt espectacular no s’explicaria si deixéssim de banda el comportament del primer banc de l’estat (el Santander) on les retribucions s’han triplicat en aquest darrer exercici, i aquest import creixeria encara més si es tinguessin en compte els plans de pensions als quals el banc assigna imports escandalosos.

A l’estat espanyol els bancs diuen que no tenen problemes de solvència, però tot i així sembla que no han sigut capaços de fer la més mínima previsió de liquiditat. Sembla ser que l’endeutament de la banca espanyola és de l’ordre de 1 bilió d’euros (res que no puguin tornar si els compleixen els compromisos que han contret altres deutors amb ells), i aquest és el motiu que els ha dut a denegar qualsevol petició de crèdit.

Així doncs els bancs espanyols no tenen problemes, estan ben gestionats, ben capitalitzats (per damunt de la mitjana de la UE, però molt per sota dels mítics bancs dels EUA quin resultat s’ha demostrat prou esplendorós), tenen la morositat controlada (molt per sota de la morositat de la crisi de 1992 tot i que ara amb les normes de Basilea II estan molt més ben definides), la rendibilitat que presenten és notable i ens diuen que no tenen gripaus amagats a les bodegues, tot i que alguns d’ells (importants), confessen que si bé d’actius tòxics no en tenen si tenen actius quina composició i garantia desconeixen (!). En què quedem ¿saben o no saben el què tenen a les bodegues?

Els bancs segueixen en una actitud de supèrbia insultant. El primer banc del país (Santander), que afirma disposar de liquiditat en abundància (!), dóna crèdits amb comptagotes i a qui li sembla.
Aquesta crisis de liquiditat no sembla que afecti la seva voracitat compradora. Així el Banc Santander en els darrers cinc anys ha multiplicat per tres el seu volum de negoci i no ho ha fet per la via tradicional, sinó per la via compradora, per la via de canvis de cromos. Una estratègia que tots els analistes, periodistes, opinadors, i, especialment, papanates (que ve a ser el mateix), lloen sense cap mena de reserva. Les compres es multipliquen, des de el brasiler Banco Real, al britànic Alliance, Bradford & Bingley, l’americà Sovereing (pel que ha hagut de provisionar pèrdues per 1.200 milions d’euros), amén d’altres participacions que té en el grup Fortis en el Royal Bank of Scotland, etc. etc. que ajuden a la baixa en la seva cotització bursàtil (prop d’un 40%) i pèrdues ja a comptabilitzar, com la del seu filial Banif que posseïa 600 milions de bons de Lehmans Brothers i sembla que se’ls haurà d’empassar.
Mentrestant a Informe Setmanal (TV1) del dia 18.10.2008 donaven veu als Srs. Botin i Blesa que, al seu temps sentenciaven: hi ha hagut excessos per part d’alguns bancs (vull creure que es referien a ells mateixos ja que no van donar cap altre nom), però en el nostre país les coses estan ordenades. Així i tot els ciutadans han d’aprendre a valorar el risc... És a dir, el problema de la crisi actual són els ciutadans. Increïble! Inconcebible! la jeta d’aquests senyors. Han empastifat el planeta amb la seva incompetència i cobdícia i encara pretenen donar consells als ciutadans (als qui traspassen la responsabilitat que només els compet a ells).
¿Fins quan haurem d’aguantar els ciutadans aquest estat de coses? ¿Quan començaran a engarjolar banquers i els seus consells d’administració? Si avui un ciutadà conduint el seu automòbil atropella una persona, anirà a la garjola ¿Com és que aquests ciutadans que han comés accions imprudents (i segurament amb molts altres qualificatius) que han desballestat l’economia, que ha causat la pèrdua de milions de llocs de treball, que han empobrir el planeta, que s’han apropiat diners de la seva empresa per procediments al·legals, no estan encara a la garjola?
I els estúpids periodistes que no saben res de res ¿quan deixaran de lloar als banquers que ens han dut a la misèria? Els periodistes no cal pas que sàpiguen massa cosa, però el que han de fer és quan no entenen del que parlen, callar! I els economistes i polítics, que tampoc saben el que passa, per què no callen!

Els ciutadans ja estem conformats en transferir els nostres diners als accionistes i als executius dels bancs que, tot i els seus ingressos milionaris en tenen just per arribar a final de mes. Sembla doncs que no hi ha altre remei. Si no es fa alguna cosa per fer surar el sistema financer que han ensorrat aquests banquers el resultat serà el col·lapse total. Molt bé! si no hi ha més remei ja ens conformem, però, per favor, que ens treguin aquests senyors de la nostra vista. Que els posin en una reserva per a pingüins perquè els puguem ensenyar als nostres néts i explicar-los-hi quina va ser l’espècie que ens va dur a la misèria.

Algunes persones benintencionades pensen, com és que per ajudar als banquers i als seus bancs mal gestionats han sortit diners de sota les rajoles, mentre que quan es parla de solucionar la fam, la misèria, els problemes apocalíptics d’una actuació humana sobre el planeta (veure la paròdia que el Sr. Aznar fa de si mateix en les seves conferències sobre ecologia ¿com un home d’aquesta alçada intel·lectual ha pogut arribar a president del govern?).

És urgent que s’emprengui una catarsi en la nostra societat que ens deslliuri dels actuals líders. Encara que ens equivoquem amb uns altres, no ens pot pas anar pitjor!


* banquers és un terme, en aquest context, que es refereix a banquers, caixers, i tota classe de xiringuitos financers.

Una crisi de confiança ... justificada!

Històries de banquers

Ara no és pas el moment de parlar de la crisis, tothom està situat (és a dir, ningú sap res de res) i no cal pas donar-hi més voltes. Les explicacions han sigut exhaustives (segurament cap d’elles certes i cap d’elles intel·ligible) i, els polítics, els economistes i els periodistes ja han dit la seva. A veure doncs si callen d’una vegada i deixen de dir rucades (exemple: en un recent programa de televisió sortia una professora d’IESE dient que la crisis duraria fins al 2010, però no deia ni justificava el perquè, com aquest exemple, els que vulgueu... economistes reputats, polítics, banquers, ai no que ara s’amaguen!) i, per tant, si no es donen justificacions de determinades afirmacions els ciutadans preferim ni sentir-les ni sentir-los.

Banquers a la Moncloa
El President del Govern ha convocat als Presidents dels principals bancs i caixes espanyols per discutir l’afer dels dipòsits mínims garantits. Aquesta vegada els ha rebut sol, doncs no li calien testimonis del que allí es diria i s’acordaria.
No cal dir que aquests banquers abans s’havien afanyat a dir que elevar l’import garantit dels dipòsits no tenia sentit, doncs ells asseguraven que no hi havia cap risc (una opinió completament objectiva). El que no deien és que fins ara, aquesta garantia, aquests fons garantits fins a 20 mil euros tenia un cost pe la seva entitat (un 2 per mil del saldo dels dipòsits) i el que si deien és que si s’augmentava aquest import (i el seu cost) el resultat seria que les hipoteques serien més cares. De cap manera els va passar pel cap que ho poguessin repercutir en el rendiment d’altres actius o que això fos un servei més als clients, o que ho repercutissin a totes aquelles opes i contraopes i operacions d’altes finances, tot allò que els banquers anomenen (sense posar-se vermells) objectiu de diversificació, que no és altra cosa que invertir segons uns interessos i estratègies determinades que usualment no coincideixen amb les del país on fan el negoci ni amb els interessos dels seus accionistes ni tampoc en els dels seus clients.
Val a dir que no he comprovat el muntant dels fons actualment constituïts per aquesta finalitat però la premsa ens ha dit que són d’uns 7 mil milions d’euros, el que vol dir que en cas d’una crisis bancària com Déu mana no n’hi ha ni per a pipes.

El primer que se’m acudeix al respecte d’aquesta trobada és, com s’atreveix el President Rodríguez Zapatero a convocar als Presidents dels bancs con si fos un tema sotmès a discussió. El Sr. Rodríguez Zapatero sembla que cada dia li patinen més les neurones i està fent uns paperets d’estrassa que és massa. En tot cas, si s’hagués de discutir amb algú, hauria de ser amb els dipositants o amb els parlamentaris però entenc que mai amb els banquers als quals només se’ls ha de dir: a partir d’ara ho heu de fer d’aquesta manera, i no vull sentir cap més paraula al respecte!
Tothom (excepte ZP) sembla que té clar qui és el responsable de la crisis del sistema financer; així i tot Rodríguez Zapatero s’entesta en convocar als banquers i deixar-los seure al seu costat. Els banquers en general (excepte el Sr. Botín que tot i que ZP li va consultar prèviament el tema per telèfon, aquest no se’n refiava i pensava que era un parany que el portaria a sortir de la reunió emmanillat i custodiat per la guàrdia civil, i no hi va acudir) estaven més que satisfets i se’ls veia ben asseguts i riallers en el sofà (els agrada molt l’escena del sofà) i fins i tot en aquests moments que tothom els gira la cara han tornat a guanyar autoestima desprès d’aquesta trobada. Curiosament ZP va oblidar de convidar al Governador del banc Central sense que quedi gens clara la causa.
Del resultat d’aquella reunió (i sobretot, de les accions preses pel Banc Central Europeu i altres bancs importants europeus) el mínim garantit dels dipòsits queda establert en 100 mil euros, però ningú ha explicat con funcionarà el sistema. ¿Sortirà dels resultats dels bancs i s’anirà provisionant en uns quants anys? ¿El Govern contribuirà en la creació d’aquest fons? ¿Fins a quin import cal que s’estableixi per considerar-lo cobert d’acord amb el risc a cobrir?

Mesures contra la manca de liquiditat
El Govern ha decidit donar liquiditat als bancs, doncs fins ara sembla que als bancs només hi ha diners per fer determinades operacions que són les que interessen als seus directius (opes, compres pures d’empreses, compres d’accions per formar part dels seus Consells d’administració, etc.) i, conseqüentment, no hi ha liquiditat per finançar les activitats usuals de l'economia, de les empreses i dels particulars. El flux de crèdit dels bancs al sector privat està al 50% de l’any anterior. Així doncs amb la finalitat de donar liquiditat als bancs (perquè passin al sectorprivat) el Govern comprarà actius sans (no tòxics, és a dir que no fan pudor de caca) per un import inicial de 30 mil milions d’euros, podent arribar fins a 50 mil. No ens han dit d’on sortiran aquests diners tot i que s’han començat a fer càlculs de com augmentarà en 3 punts el Deute públic. El que si ha dit el govern és que no afectarà a la butxaca dels contribuents (algú s’ho creu?), tota vegada que desprès d'aquesta operació de salvament hi haurà la recompra d'aquests actius per part dels bancs.
Però el més rellevant es que no tenim cap garantia que els banquers no tornin a fer de les seves aplicant aquests diners per finançar operacions que només els interessen a ells i als seus amics.
Aquest és el punt feble de l’operació i, no es pot acceptar aquesta nova prova de confiança a uns executius que ens han defraudat completament. Si el sistema financer és solvent, que s’ho facin, i si l’empresa, particulars, etc. necessiten diners que se’ls atorgui directament sense passar pel circuit contaminat de la banca. No ens podem refiar novament d’una gent que no ha sabut fer la seva feina i que a més ha actuat deshonestament i estúpidament.

L’euribor i les hipoteques
Complementàriament a totes les mesures anteriors ara els bancs centrals d’occident s’han posat d’acord amb procedir a una rebaixa de mig punt de forma conjunta i simultània del tipus d’interès (del tipus d’interès de referència dels Bancs Centrals, que són els aplicats per donar liquiditat a la banca). Ha estat una acció coordinada, però amb una coordinació estranya. Es parteix de nivells diferents i, naturalment, el que ha quedat també ha sigut diferent. De totes maneres sembla ser que els Bancs Centrals volen donar liquiditat infinita a la banca.

Per la seva banda els mercats interbancaris tenen un naixement i funcionament ben natural. Es tracta de redistribuir (i remunerar) la liquiditat tant en temps normals com quan hi ha tensions, com passa en aquests moments.
El que succeeix ara és que els banquers -que es coneixen molt bé entre ells- desconfien els uns dels altres i no es volen deixar diners, no se’n refien. La conseqüència és la resposta a un bon funcionament del mercat, si no hi ha qui vulgui deixar diners el seu preu s’eleva, i això és exactament el que està passant.
De totes maneres, el no iniciats pensem que si els bancs centrals donen liquiditat a un preu fixat i de forma il·limitada, com és que el preu de referència de l’euribor s’està separant tant d’aquesta referència?

Potser l’explicació està en que l’euribor és la referència per antonomàsia per indexar les hipoteques i, els bancs, davant l’allau de controls i reducció d’ingressos estranys que ara ja no se’ls autoritzarà, comencen a buscar altres fonts d’ingressos com pot ser castigar -encara més- les hipoteques, per la via del manteniment de forma artificial d'un euribor inflat. Això seria una acció com la de modificar -fraudulentament- el tipus de referència, la qual cosa significaria que els banquers estarien cometent un delicte de modificació del preu de les coses.

Els banquers estan de festa
Els banquers ara s’adonen que el món en que vivien s’acaba, però abans que s’acabi del tot volen encara gaudir-ne amb una total intensitat.
Es per això que AIG (que ha rebut ajudes estatals) acaba d’organitzar una festa por todo lo alto, per a acomiadar-se d’aquest món que se’ls acaba. Han sigut només 400 mil dòlars el cost d’aquesta festa, però és que els pobres desprès de la pluja d’improperis que els ha caigut de tot arreu, necessiten uns dies de tranquil·litat i han decidit anar a Califòrnia en un resort de luxe per evadir-se a agafar forces davant el món que se’ls cau a sobre. Que aquests diners han sortit de les ajudes estatals? Doncs què hi farem, els pobres ho necessitaven, era una prioritat!
Però no han sigut ells sols els que s’han de sotmetre a un tractament antidepressiu, els executius de Fortis (que han dut el seu banc al precipici) s’han de reunir en el restaurant LLuis XV de l´Hotel París de Monte Carlo, un establiment que compta amb tres estrelles de la Guía Michelín. El mateix va fer una caixa d’estalvis que estava perdent diners en un banc filial per un import que feia perillar la seva continuïtat, mentre els seus executius i Consell d’Administració feien la reunió en un restaurant de tres estrelles Michelin a Paris.

Aquestes coses porten a situacions violentes. Així s’ha confirmar que el PDG de Lehmans Brothers, Richard Fuld, va rebre un cop de puny poc desprès d’anunciar la fallida de la banca. La periodista que ho confirma diu: francament, jo també ho hauria fet. Potser haurà sigut el primer, però segur que no serà el darrer ja que són molts els que s’apunten a aquesta tendència.

Sense propòsit d’esmena
El Banc Santander anuncia que està a la recerca de noves oportunitats d’inversió (canvi de cromos). Els directius dels bancs agafen els diners d’allà on els vingui i desprès els apliquen on els dóna la gana. Això és el que va dir el director financer del Santander, en una conferencia organitzada per Merrill Lynch en la City de Londres. Alguna d'aquestes noves oportunitats ja està cristal·litzant i ja estan en un punt dolç diverses compres de bancs a preu de saldo.
La Caixa anuncia que formalitza una operació del tot necessària pel país, la compra d’un 20% d’Inbursa del multimilionari mexicà Carlos Slim per 1.600 milions d’euros. Això tindran uns costos col·laterals, que els empresaris i ciutadans de tota mena patiran una sequera absoluta de crèdit (ja hi estan acostumats), ja que el finançament a Carlos Slim era prioritari.
Per la seva banda el Conseller Delegat de Gas Natural assegura que la compra de Fenosa està garantida pesi a la restricció creditícia que es viu en els mercats internacionals. La compra de Fenosa també és prioritària ¿Sabeu qui ho finançarà?

És evident que als banquers el que els preocupa bàsicament és salvar la seva cadira tot i que quan la perden obren el seu paracaigudes d’or que els permet gaudir d’un futur sense sobresalts. El que sembla han oblidat els banquers és la seva funció: donar crèdit als particulars, a les empreses i si no en saben, que pleguin!
Potser el que resumeix d’alguna manera tots aquests batibulls és l’editorial de Le Monde:

Retour au politique
LE MONDE 09.10.08
... Quelque chose de choquant, parce que profondément immoral. Et qui tient en deux mots : l'indécence des acteurs financiers, l'inconséquence des politiques. Comment qualifier autrement l'attitude des premiers ? Aux Etats-Unis puis en Europe, ils ont imposé leur loi, fait sauter les principaux systèmes de régulation publique qui tempéraient leur obsession du profit maximum et inventé un capitalisme de casino qui est en train d'exploser en vol. Et voilà que, du jour au lendemain, ils s'en remettent aux Etats pour régler - à coups de trillions d'euros d'argent public -, la débâcle qu'ils ont déclenchée. Sans oublier, comme la direction de l'assureur américain AIG (fraîchement nationalisé), de s'offrir un week-end à 400 000 dollars pour se remettre de ses émotions!

Il est donc urgent de revenir au politique et à sa question centrale : à quoi sert, à quoi doit servir la richesse des nations ? A améliorer le sort des peuples, ce qui s'est produit encore trop marginalement depuis deux décennies ? Ou à enrichir de minuscules aristocraties, hier de la naissance, aujourd'hui de l'argent ? La réponse s'impose.

Banquers *, en el pou més profund del desprestigi

Tu no ho faries!

Amb llàgrimes als ulls i sense que pugui justificar-ho aquests dies m’ha vingut a la memòria aquella campanya de començaments d’estiu que, més o menys venia a dir: tu no ho faries! acompanyant aquesta frase de la imatge d’un gos abandonat.
Ara als banquers només els plouen garrotades. Què lluny estem d’aquells temps del glamour bancari, en que tothom escoltava els seus presidents i les seves declaracions eren material per a tesis doctorals. Ells dirigien els designis de l’economia i ens deien què havien de fer la resta de mortals.
Ara en canvi ja ningú discuteix qui n’és responsable d’aquesta crisis que ens està portant a la ruïna, que està destruint milions de llocs de treball, que s’està enduent pel davant el nostre petit estat del benestar. Tothom, sense vacil·lacions adjudica el paper de dolent de la pel·lícula als banquers.
Està clar que els banquers s’han equivocat, però ¿això no els passa a tots els mortals? ¿no li ha passat (i li passa) a la Maleni de forma constant i continuada i, en canvi el ZP Pînotxo, la manté en el seu càrrec? ¿per què doncs ens hem acarnissar amb els pobres banquers? ¿perquè s’han autoassigna’t un sou fora de tota mida proper al robatori? Potser si, però això no és pas cap assassinat i per tant no cal pas treure-ho de context ni de mare. Penseu que han robat a la societat (anònima o no) que havien de gestionar, potser sí, però tot i que el que han robat és un pastón, han robat poquet a cada accionista, a cada client, a cada ciutadà i per tant el que han fet és una suma de petits robatoris sense importància.
De totes maneres tal com van les coses no m’estranyaria que algun treballador que ha perdut el treball en trobar-se amb un banquer per carrer o allà on fos, l’hostiés fins deixar-lo completament estabornit. El mateix podria fer qualsevol empresari a qui li han reduït o denegat el crèdit a la seva empresa sense cap causa real i sense cap tipus de preavís; o també podria donar-se una actuació semblant en el cas del jubilat que veu com el seu fons de pensions se’n ha anat a la merda.
Naturalment que tot això no justifica el profund desprestigi a que es veu sotmesa la classe dels banquers, dels que manen, perquè de manera paral·lela hauria de passar amb els promotors immobiliaris que s’han afartat de guanyar diners i ara també estan en la corda fluixa (això si, a l’igual que els banquers, amb el ronyó ben cobert). Però avui si veus un banquer que ve per la teva vorera o bé l’ataques violentament, li escups a la cara o bé canvies de vorera amb una gest de fàstic infinit. Aquesta és la realitat.

Però ¿No es tracta d’un problema de confiança? Doncs el que cal és retornar la confiança als banquers que ara amb aquesta ensopegada és ben segur (!) que hauran fet propòsit d’esmena tal com diu el catecisme, al qual molts d’ells hi són tant afeccionats.
Per tant, el que correspondria fer, a l’igual que en el cas dels gossos abandonats a l’estiu, es una campanya per millorar la seva imatge que, naturalment redundaria en un benefici de tots plegats. Els banquers tenen dret a una segona oportunitat, tal com s’explica al musical acabat d’estrenar a Barcelona Què (per cert molt bo), que tracta d’uns nois delinqüents que segueixen un programa per la seva reinserció a la societat. Són delinqüents que havien robat o danyat d’alguna manera a la societat (potser no tant com els banquers), però es demostra que són recuperables ¿Perquè no fer el mateix amb els banquers?

La acció de salvament dels banquers és doncs urgent. Han arribat al punt més baix del seu prestigi (o més alt del seu desprestigi). Si algú encara en té dubtes que vegi el vídeo que hi ha penjat al you tube la botica de Botín, on el banquer en un macarrònic anglès explica com sortir-se’n de la crisis. Sincerament, la vis còmica de Botín és insuperable...
I ja que parlem de prestigi, no sé si està a l’abast públic assistir a una Junta General d’un gran banc, però si algú té ocasió de fer-ho val la pena. Veure com els presidents dels grans bancs parlen del que ha de fer el govern, donen aprovats a la política econòmica del govern, a l’educació, a la investigació o al que sigui i fan prediccions de com anirà l’economia del país i la mundial... si no fes plorar faria petar de riure! Tenim uns vells carcamals als consells d’administració dels bancs que els patinen les neurones i, pel bé de tots cal procedir ràpidament a la seva substitució.
Igual que quan el President del Govern té els sants collons d’anar a la seu central d’un banc o al domicili particular del seu President a tenir una xerrada informal sobre política, sobre economia o sobre sexe. Si bé és cert que el President del Govern pot ser que no sàpiga ni un borrall d’economia, el que és segur és que en aquestes reunions no n’aprendrà pas. Vull creure que a partir d’ara aquesta deplorable imatge d’un President del Govern que no sap quin és el seu lloc no l’haurem de sofrir mai més.
Segurament també s’haurà acabat la celebració del dia de la creació de valor afegit per l’accionista, o de que l’actual situació (la que sigui, es pot aplicar a qualsevol situació) és un risc però també una oportunitat, i de les moltes altres xorrades que hem hagut de sentir de les seves boques.

No vull parlar de la crisis
La societat occidental i, en especial els millor situats dintre aquesta societat, creien amb una fe cega en el neocapitalisme, allò que Galbraith havia qualificat com d’una capitalisme d’amics i d’amiguets, de companys i de col·leguis, d’interessos i d’apropiacions.
La selecció dels millors, la meritocràcia, l’esforç, però sobretot les amistats i els favors era el que permetia que una persona se situés a dalt de tot de la societat rica i poderosa. Alguna vegada per fer aquest recorregut calia fer alguna (o algunes) putada a algú o a uns quants (generalment molts eren els perjudicats) però tot això quedava emparat pel secret de sumari i sempre totes aquestes coses es feien dins d’una total opacitat i secretisme i no eren altra cosa que un mal necessari, el que ara en diem molts encertadament danys col·laterals.
Seguint aquest esquema, a la cúspide dels bancs s’havien col·locat unes persones que eren (i són) intocables (veure’m quan durarà), als que el moviment dels planetes no els afectava. Ells sempre estaven en una altra òrbita que la resta de mortals no podíem seguir.

Entre mig hi havia una sèrie d’homes i dones de bona fe que creien en el que en deien liberalisme, quines bases eren la llibertat i la democràcia. La base econòmica del seu funcionament era el mercat, al que havien sacralitzat.
Però aquestes persones no s’havien adonat que el mercat, tal com el defineixen els llibres d’economia no existeix (ni ha existit mai). Les pertorbacions i alteracions que els homes introduïm en el seu funcionament són de tal magnitud que destrueixen el seu bon (teòric) funcionament. En altres paraules el mercat lliure és un experiment de laboratori que no és dóna el la vida real.
En el seguiment d’aquestes idees els homes, segons allò que es va anomenar la mà invisible, perseguien no la competitivitat, sinó el monopoli, les situacions de privilegi i moltes vegades ho aconseguien. Aquest era el veritable funcionament de la mà invisible, una mà invisible que quan t’adonaves ja t’havia clavat algun ventallot i com la mà era invisible no sabies d’on venia.

Per altra banda el funcionament del negoci bancari és molt simple: amb una mà agafen diner (dipòsits) i amb l’altra els apliquen (concedeixen préstecs). Entre mig se’n queden una comissió per la seva gestió. Tot correcte.
Però això no sempre ha estat així (en realitat mai), degut al sentiment d’omnipotència i d’impunitat que es va anar instal·lant en el sistema, els banquers van decidir que els diners que captaven els podien aplicar on els semblés bé i que moltes vegades si havien d’assumir un risc superior, aquest risc superior també tindria una contrapartida i es veuria recompensat per un resultat o benefici superior, beneficis dels quals moltes vegades ells mateixos en participaven.

És en aquesta segona fase que els banquers van perdre l’oremus. I només va faltar que algun espavilat inventés el que s’ha anat coneixent com a derivats o instruments financers sofisticats que gairebé ningú sap en realitat perquè serveixen (si avui algú preguntés perquè collons serveix la formula de Black i Sholes, probablement ningú sabria donar una explicació coherent i mínimament intel·ligible).
Nous instruments, nous riscos, i cada vegada més opacitat entre el qui genera el producte i el qui finalment l’adquireix. Ni els mateixos banquers han arribat a saber exactament quin era el nou risc assumit, i així s’han pogut produir casos com el del famós operador Jerome Kerviel (quina responsabilitat absoluta era del seu PDG) i molts altres que no han arribat a la llum del gran públic, però que es produeixen cada dia en les taules d’operacions financeres.
Aquests nous instruments -derivats- han adquirit carta de naturalesa i s’han estès per tot el planeta, la qual cosa a més els ha permès crear diner -bancari- en unes proporcions incommensurables (Manuel Castells diu que entre 1950 y 1980 per cada dòlar generat pel creixement econòmic a la OCDE, es van crear 1,5 dòlars de crèdit. Mentre que el 2007 la proporció era de 1 a 4,5).
¿Recordeu el que ha estat la titolització (o securitization perquè tothom ho entengui)? Si ens referim als crèdits això permetia treure del balanç determinats riscos, renovar la liquiditat i poder seguir inflant la bola. Tots els derivats van en aquesta línia i, han sigut els que juntament amb la imprudència bancària, han permès aquest gran disbarat de la crisi financera actual.
La pèrdua del sentit del risc, la prepotència, la facilitat en guanyar diners en reduir-se la competència, els va dur a creure que en els crèdits havien de seguir el mateix esquema: deixar diners sense massa garanties i, sobretot, a persones que difícilment podien fer front a la seva devolució, però amb el convenciment que finalment tot arribaria a bon port.
Ara quan tot ha petat, els banquers han actuat covardament i han volgut encolomar els seus errors als seus subordinats, amb el que molts bancs han acomiadat a directors d’oficina per haver-se excedit en les seves atribucions. Lleig, molt lleig.
Un am ic que recentment ha estat a Nova York m'explica que ara els turistes no van a veure la zona zero, sinó van a veure la seu de Lehmans Brothers al Times Square, Setena Avinguda, un dels llocs on es va originar el gran desastre.

El pla de salvament
El Sr. Bush ha sortit públicament per justificar el pla d’ajudes al sistema financer, als bancs, als mateixos banquers que ens han portat a aquest caos. Es tracta d’insuflar al sistema financer, 700 mil milions de dòlars. Ens deia que usualment qui la fa la paga, però ara -ens diu- que el que passa és que si deixem caure el sistema financer els problemes per a tots nosaltres seran molts més grans. Vol acollonir al seu Senat i als seus ciutadans amb el que podria passar si no li aprovessin aquesta actuació. Sobre la discussió de si l'ajuda a de centrar-se exclussivament als bancs o també fins i tot als que no poden pagar la hipoteca, és una discussió recurrent. Ens diuen els experts que només ha de ser als bancs ja que els que tenen la hipoteca ja estan acostumats a patir i no els vindrà d'una mica.

Estic completament d’acord amb el que diu el Sr. Bush, però jo posposaria qualsevol ajuda a una sola condició: que com a mínim tres consells d’administració de bancs i tres consells d’administració de caixes anessin, al complet, davant del jutge (no de visita, sinó per dilucidar les seves responsabilitats) i, mentrestant, fossin rellevats dels seus càrrecs. Amén naturalment de que retornessin els diners de que s’han apropiat de manera al·legal en els darrers temps i s’anul·lessin tots els blindatges de contractes d’aquesta gent.
Llavors sí. Desprès d’això, em semblaria bé que s’ajudés al sistema financer perquè vull suposar que els assessors del Sr. Bush en saben més que no pas jo, tot i que aquest Pla de salvament alguna conseqüència tindrà sobre tot plegat (si el blindatge és lleig en el sector privat, és realment horrorós en el sectorm públic, sigui televisions, radio o el que sigui).
Aquest pla comporta una clàusula de limitació de salaris dels executius (ho diuen així per dir-ho finament, n’haurien pogut dir apropiació directament). He de reconeixer la duresa d’aquesta clàusula. ¿Com s’han de sentir aquests executius quan arriben a casa seva, amb la seva família, la dona i fills, i se'ls assenyala com a lladres? ¿Com s`han de sentir aquests executius quan van a la seva església a resar -són molt afeccionats a resar- i el seu Déu els observa i els renya com quan la canalla fa alguna trapelleria? Com explicava un alt executiu bancari, anar a la presó és molt més dolorós pels delinqüents de coll blanc, ja que els xoriços de poca tres al quarto ja hi estan acostumats.

¿I entretant no s’apliqui aquest pla de salvament i no es renovin els consells d’administració de la banca, què podem fer? Un amic meu em diu que només queda la solució de tornar, en la mesura del possible, a una economia més primària, a aplicar els estalvis sempre que es pugui de forma directa, sense haver de passar per cap intermediari. Ben segur que hi ha empreses sòlides que necessiten finançament o poden oferir condicions prou bones. Ben segur que moltes vegades podem anar directament a l’intercanvi de béns sense haver de passar per cap intermediari ni utilitzar diners. I ben segur que en aquest nou circuit la seguretat no se'n ressentirà. La veritat és que no si si aquesta solució pot ser bona, però si més no seria un seriós avis.

Veureu, el pla de salvament també comporta alguns efectes no desitjats. El Tresor americà no ha dit d’on sortiran les misses, però sembla clar que el que faran serà donar voltes a la maneta de fabricar bitllets (tenen la sort de tenir una total autonomia en l’emissió de bitllets, no com ens passa als europeus). Per tant, si això és així el resultat serà que es produirà una inflació galopant i ja sabem qui pagarà la festa (cal tornar a explicar com funciona el mecanisme de la inflació? A més diners en circulació, augment de preus, pèrdua competitivitat, etc. etc.).
Si el finançament del pla no seguís aquest esquema i s'hagués de crear un nou impost (o apujar-ne alguns dels existents) els americans ja han fet comptes, el tocarà 2.300 dòlars per càpita, que menys per pagar les mamandurries dels senyors Stanley O'Neil de Merrill Llynch que el 2007 va ingressar 91 milions de dòlars, o del senyor Richard S. Fuld de Lehmans Brothers a qui es va recompensar amb 34 milions de dòlars, o el Sr. James Cayne del Bearns Sterans, que va cobrar 38 milions, etc.etc., podries seguir amb la llista, fins i tot dels bancs espanyols (de les caixes no, perquè han aconseguir, amb la connivència de la CNMV, mantenir-ho en l'opacitat), que tampoc estan mal classificats.
Així doncs, pel nostre futur, amb pla de salvament o no, no tot seran flors i violes.


*la referència és extensiva a les caixes d’estalvis i altres intermediaris financers.