Ho sap tothom i és profecia

Espanya, un paradís per al Sr. Madoff i per la seva trepa

Crisis de liquiditat, crisis de confiança, acumulació de diverses crisis... deixem de fer l’imbècil i diguem ja d’una vegada les coses pel seu nom, res a veure amb tot això que ens expliquen els polítics i els economistes.
Estàvem en el millor dels mons i de cop i volta la festa s’ha acabat, o the party is over, com deien des del Congrés Americà.
Alguns diran ¿però és que n’hi havia de festa? Naturalment que si, però només per a uns quants; els demés (la majoria) no estaven de festa, treballaven i vivien o malvivien, el mateix que els passa ara.
Segurament -diran un altres- es degut a la crisi de valors de l’actual societat, una societat permissiva, un relativisme moral que ens ha dut a on hem arribat. Una altra collonada, sempre hi ha hagut crisi de valors i potser amb altres èpoques més que no pas ara. Això és per a ments torturades, per a ments que necessiten els diguin què han de pensar.
Uns pensaran: hi ha culpables que ningú vol assenyalar, perquè és lleig assenyalar tal com ens han dit tots els nostres líders polítics i econòmics que tenen lligams amb les versions més ràncies de les religions.
Els tècnics ens explicaran: el sistema financer és la columna vertebral del nostre sistema econòmic i, per tant, cal donar-li tot el suport que calgui; altrament tots en pagarem les conseqüències.
Els que estan implicats ens voldran convèncer que hi ha molts culpables, però també diran hi ha molts factors sobre els que no es pot actuar; s’atrinxeren en la seva cara dura i diran: són factors exògens. La crisi és la conjunció astronòmica fatal que ens ha dut a aquesta situació.
Els més obscens i cínics diran: la culpa és dels treballadors de Nissan (o de qualsevol altra empresa que hagi fotut fora un bon nombre de treballadors) perquè fan més cotxes dels que poden vendre. Si no treballessin tant i tant de pressa, estarien encara en plantilla, no hi hauria sobreproducció i tothom content.
Altres faran escudella barrejada i ens voldran convèncer que no només hi ha una crisi, sinó que n’hi ha tres (o quatre, o les que convingui). Hi crisi de liquiditat, hi ha la de matèries primeres, hi ha la d’aliments, hi ha l’energètica, hi ha la de ...
Hi ha qui diu: el que no ha funcionat han sigut els mecanismes de control quina responsabilitat és de l’estat. Aquests ho encerten. No han funcionat. Però ¿no heu vist la darrera pel·lícula de Clint Eastwood, Changeling? Aneu-la a veure, val la pena. Allí es veu com la corrupció ha envaït un espai de l’estat -la policia- a Los Ángeles. Però si m’ho permeteu faré una consideració: si que han fallat els mecanismes de control, però això no obsta per reconèixer que hi ha uns dolents, uns lladres, uns tramposos, uns delinqüents, i el fet que no se’ls hagi detectat a temps no els eximeix de quedar-ne al marge. Aquesta conclusió -que han fallat els mecanismes de control- és com si volguessin dir que ja han prescrit els delictes. No es pot confondre un respecte per al banquer, per al promotor, per al polític, amb una confosa tendència a respectar el seu delicte.

La fe que bull no té captura, i no es fa pa sense llevat
Segurament tot això és cert, però, una societat com la nostra té greus problemes (no només de liquiditat i d’altres coses). Una societat pot funcionar quan els menestrals, els treballadors de tota classe, els empresaris honestos, els funcionaris, la gent honesta i treballadora guanya suficient per viure decentment, però quan això no succeeix i ens trobem amb uns líders polítics com el Sr. Felipe González, que s’ha enriquit de forma inexplicable a base segurament d’estalviar del seu sou de diputat i ens va deixar un país immers en el pelotazo i la corrupció, o com ho ha fet el Josemari Ansar, que també s’apunta a la festa dels diners fàcils que se’ls ofereix a la barra lliure de l’economia de mercat (es a dir, dels amics i de les influències que no es poden explicar) i ens fa participar en guerres criminals i covardes, o alguns càrrecs polítics de tots els partits que fins i tot molts d’ells han hagut de deixar la política perquè resultava miraculós el seu enriquiment, resulta que tenim un problema. I el problema no és de liquiditat.
Un país on els constructors i promotors s’embutxacaven diners a cor que vols amb l’excusa que era el sector que aportava més riquesa i creava més llocs de treball, sense adonar-se que eren uns liberals més keynesians que el mateix Keynes, per quant el que feien era crear uns béns que no eren necessaris (ara encara hi ha un milió d’habitatges buits, per vendre, a uns preus absolutament excessius) i es dedicaven a especular amb el seu preu en un sistema de incompetència perfecta, i no s’adonaven que aquell camí no portava enlloc. I que tot això tenia les benediccions dels governs i de les entitats financeres, dons sembla que tots sucaven. Si això és així vol dir que tenim un problema: els promotors, els polítics i els banquers no són de fiar.
Quan els banquers s’omplen les butxaques dels diners del “seu” banc o la "seva"caixa, mentre exprimeixen i putegen tant com poden als seus clients (vegi's la informació publicada per la premsa en la que un paquistaní mostra la seva llibreta d'estalvis i es veu un ingrés de 70 euros i una sortida de 30, el saldo restant era de 17 euros, la diferència: comissions de despeses!). Quan aquests banquers que no tenen ni la més petita idea del que gestionen, i han enviat el sistema a pastar fang, provocant tancaments d’indústries, atur i misèria: tenim un problema d’incompetència i de corrupció.
I desprès ens queda la premsa que ha deixat ja des de fa molt temps de ser cap poder. Ara és només un servidor dels que manen, un aparador on els que paguen s’hi anuncien; i no paguen amb diners, sinó amb favors que sempre queden en la més absoluta opacitat. Cada dia la confusió és més gran entre el que és una notícia i el que és un anunci (vegeu es informacions que publiquen els diaris referides a les finances i les actuacions de les entitats financeres). Vegeu sinó la gran quantitat d’articles de suposats periodistes que no volen ferir als poderosos, que no volen dir les coses pel seu nom, encara que també podria ser que fossin tant imbècils que no distingissin una cosa de l’altra. Podria donar noms, però encara els faria propaganda i no em dóna la gana. Són tots aquests que defensen el liberalisme sense haver-se assabentat que els sistema liberal no existeix, que el que tenim instal·lat és com a molt un succedani, si no és, com deia Galbraith, un capitalisme d’amiguets. Són tots aquests que diuen: ja tenim un cap de turc: la banca és culpable de no donar crèdits! (¿i qui sinó?), o com diu el Governador del banc d’Espanya, és populista culpar a la banca de la restricció de crèdit, quan les coses vagin bé hi haurà crèdit pels projectes bons. Tenim un problema de llepaculs.

Tot i les malvestats que han provocat aquests financers de pacotilla, encara hi ha qui els defensa, qui parla de l’absoluta necessitat de fer que el sistema financer funcioni, confonent aquesta necessitat (que el sistema funcioni) amb la necessitat de que estiguin al front d’aquestes entitats els mateixos individus que ja han demostrat la seva més absoluta incompetència.
Per postres els nostres respectius governs enlloc de cridar-los a l’ordre (i deposar-los immediatament del seu càrrec per motius d’alarma social, com seria de desitjar), els estan donant solucions a la seva manca de responsabilitat, els està donant pròrrogues a la seva incompetència de tal manera que cada dia anem pitjor.
Uns senyors que han actuat amb absoluta irresponsabilitat, donant crèdits a persones insensates i endeutant-se fins a les orelles, no mereixen altra cosa que l’absoluta reprovació del govern, dels seus consells d’administració (que són els primers responsables) i finalment de tots els ciutadans que en definitiva, som els que patim aquest desori. Aquesta actuació ha desencadenat una crisi que està destruint la capacitat productiva del país. Això senyor fiscal general de l’estat ¿no és digne de portar tots aquests senyors a Alcalà-Meco? ¿O en aquest país només se la carrega els que roben gallines? Tenim un problema en la justícia.
Està passant tot això i encara els Presidents (del Govern central o de l’autonòmic) s’entesten en convocar als banquers per demanar-los que facilitin crèdit a les empreses, crèdits amb recursos, no procedents dels diners de la seva falta de previsió, sinó dels impostos dels ciutadans. Tenim un problema de governs estúpids. Uns governs que no saben fer-se respectar i que no són neutrals en les seves decisions i que, a més, són incapaços d’actuar davant d’un cas tan flagrant com el de la incompetència i cobdícia bancària, no mereixen continuar ni un dia més.
Un govern que dóna ajudes una banca (diners procedents de la butxaca dels ciutadans) que ha demostrat en escreix que no és capaç de gestionar res amb un mínim de seriositat i de responsabilitat, no mereix aquestes ajudes i si, a més, quan les rep se les guarda per fer front als seus compromisos futurs (que ha assumit de forma imprudent i per interessos que no es poden explicar), resulta que tenim un problema: un problema de manca de criteri. Un problema que està destruint el teixit productiu del país.
Quan al Sr. Madoff, el major estafador de la història, els jutges li permeten un arrest domiciliari, desprès d’haver afirmat que no tenia cap explicació innocent pel frau comés, és que tenim un gran problema: la nostra societat és injusta per naturalesa, la justícia mai l’encerta o simplement es deixa comprar i els nostres parlamentaris (que són els que fan les lleis) mai estan a l’alçada de les circumstàncies.

La negació de Sant Pere o, al Santander hi ha novetat...
El pobre Sant Pere va negar tres vegades a Jesús. Ho va fer per por, que sempre té una justificació, però no per diners. Però avui hi ha altres personatges -que no són sants- que neguen totes les vegades que faci falta, i ho fan per cobdícia, per covardia (per no donar la cara), i per manca absoluta de responsabilitat.
Ara deixeu-me fer un comentari sobre el cas Madoff. Tan aviat es va saber de que anava la cosa, un dels millors bancs del món mundial (el Santander) va reconèixer haver empastifat als seus clients per valor de més de dos mil tres-cents milions d’euros. Deixant a banda qui són aquests clients, el que si resulta sorprenent és que un banc amb tots els mitjans, amb tota la plèiade d’executius sobrepagats, que gaudeixen de tots els privilegis econòmics i d’altres, puguin arribar a dir que no tenen cap responsabilitat sobre aquesta qüestió i, per tant, les pèrdues de l’estafa en la que el banc hi ha intermediat, seran pels clients.
Ens diuen que l’estafa del Sr. Madoff era una estafa “sofisticada” i, per tant, els mecanismes del nostre primer banc del país, no van ser capaços de detectar-la. Ens diuen aquests executius que els delinqüents d’envergadura exerceixen una atracció diabòlica sobre els defraudats i que segurament es van sentir abduïts. Deu ser així, doncs d’altra manera ¿qui portaria els seus diners a un banc?
A mi em sembla que aquesta argumentació seria per petar-se de riure si no fos que al darrera hi ha més de 2,3 mil milions d’euros, una estafa monumental i una negligència i connivència per part del primer banc del país que mereix un tractament penal. L’estafa sofisticada no és altra cosa que una piràmide, que és més vell que el cagar ajupit, i més fàcil de detectar per tot aquell qui tingui dos dits de front, que fer xurros.
Un banc pot vendre productes de risc, només faltaria. D’acord, però el que no pot vendre són productes d’una estafa i no assumir la seva responsabilitat. I és que el Banc de Santander té un morro que se’l trepitja! (serà l'únic?). Vull creure que els jutjats dilucidaran les seves responsabilitats de forma immediata i posaran les coses en el seu lloc.
Entre tant, se’ls haurà d’administrar la medicina que toca i, a l'espera que el Fiscal General de l'Estat actui, els seus clients hauran d’actuar en conseqüència: interposant querelles i retirant-los la confiança.
Per acabar una frase de Gregorio Morán: mai es refiïn de la gent amb excel·lent reputació, fixin-se només amb qui se la concedeix.

Les Bases per a la Llei d'Educació de Catalunya

Reflexions després d’una lectura ràpida

Resulta realment curiós que una Llei comenci per afirmar l’atribució als poders públics del dret a garantir aquest dret a l’educació. La veritat és que mai havia vist en els preàmbuls de les Lleis es justifiqués aquesta atribució a legislar per part dels poders públics. Talment sembla com si en dubtessin.

La Llei justifica les raons del canvi enumerant diversos punts: el fracàs escolar, la formació del professorat, els immigrants que ara ja són del 12,5% a l’escola, la distribució d’aquests immigrants, i no s’acaba aquí, sinó que dóna raons econòmiques.
Aquí en aquest punt el llenguatge es complica per acabar no dient res. Ens parla de les necessitats de formació segons demanda el mercat pel període 2005-2010, on segons aquest estudi que ningú reconeix l’autoria, la majoria de la demanda d’aquest mercat serà d’estudis de tipus alt. No em lliga gaire amb les necessitats del dia d’avui, en que la formació universitària és necessària, però encara més la professional i la de nivell mig.
Tampoc entenc perquè ha de venir PISA a certificar-nos el nostre nivell de “fracàs” i el Conseller fa una interpretació estranya dels resultats. Estem per sota la mitjana, però de l’informe PISA 2003 (no s’han assabentat que ja s’ha publicat l’informe 2006!) en la competència lectora (la més desfavorable) estem un 3% per sota! I a més estem a nivells de França i lleugerament per damunt dels EUA, Noruega, etc. Aquest és el problema?
Dintre el fracàs escolar no parla de les responsabilitats dels polítics (els que han fet vuit Lleis Orgàniques d’Educació diferents) ni del paper d’aquesta societat permissiva que hem muntat entre tots i, sense dir-ho, trasllada tot el pes d’aquesta responsabilitat als mestres i a l’escola.

Ja entrant en les Bases per la nova Llei, veiem que s’estructura en sis punts que, per ser una proposta de Llei, estan encara molt a l’aire. Però, miraculosament quan es desenvolupen els sis punts es converteixen en deu (serà per assemblar-se als deu manaments?).

Comentaré només alguns punts:

Punt 1. L’equitat per garantir la igualtat d’oportunitats (molt bé! És un principi, hi haurà alguna concreció?).
L’estímul i el reconeixement de l’esforç (parla de la meritocràcia, la qual cosa dóna pistes de com el Conseller no sap què és això de la meritocràcia i de com es tracta aquest concepte en l’empresa privada, on la meritocràcia en mans dels executius serveix bàsicament per promocionar els amics; és això el que pretén el Govern Tripartit dels “germans” protegits i promocionats?).
La implantació de la cultura d’avaluació i de rendiment de comptes. Aquí si que he de reconèixer que el text m’ha tocat i enfonsat. Però, no hi ha la inspecció per fer aquesta feina? O vol dir el Conseller que els del Govern són tan inútils que no són capaços de fer aquestes avaluacions? Quin és el cos d’inspectors i què fa?
El dret dels pares i mares a que llurs fills rebin la formació religiosa i moral que estigui d’acord amb les seves conviccions. Què deu voler dir això? No estem en un país aconfessional (perquè no ens atrevim a dir laic)?

Punt 2. El servei públic es caracteritza per l’oferta mixta de serveis educatius. Aquesta oferta està constituïda per centres de titularitat i gestió pública i centres concertats. Aquest document que acompanya tantes taules, s’ha “oblidat” de donar la proporció i tendència de la translació de públic cap al sistema concertat.

Constata la distribució desigual dels alumnes amb dificultats (immigrants), i la solució que dóna és la que la Llei és que assegurarà la suficiència econòmica d’aquestes escoles, és a dir, res de res. No parla de redistribució de problemes, de la necessària exigència per les escoles concertades d’acceptació d’aquest alumnat.
Hi ha curiositats com la oda a la riquesa educativa del país, però no explica perquè, si la riquesa educativa és tan formidable, què hi van anar a fer a Finlàndia?
També en el capítol de curiositats (i recordant que no dóna cap referència a la proporció pública/privada i la seva evolució), que parla de la possibilitat de formes indirectes de gestió, que potser el Conseller sap el que vol dir, però els lectors que, com deia una “espavilada” periodista en el programa 59’, no hem superat els test de comprensió de lectura, se’ns escapa.

Punt 5. A la professió de docent és on s’ataca el problema de la formació, amb un text tan agressiu com: aquest punt correspon al sistema Universitari, tot i que és lògic que des del sistema educatiu es defineixin alguns requeriments. Què explícit, oi?
Per altra banda, el fracàs escolar l’acaben de descobrir, o és una cosa que se sap des de fa anys. Si ja ho saben des de fa anys i una part de la culpa la té la formació dels mestres, com és que encara no han proposat un canvi en aquesta formació (fvent-la més completa).
Com és que a l’escola conviu amb una profusió extraordinària el tema dels mestres interins que ni tan solament han passat les oposicions? Com és que darrerament, amb el requeriment de mestres més formats, han baixat l’exigència de les oposicions només per complir els compromisos del Conseller?

Punt 6. L’avaluació del sistema educatiu. Cal dir alguna cosa al respecte? Perquè no ho han posat en funcionament encara? No depèn d’ells? No tenen ja els mitjans? A què esperen?

Punt 8. Estableix ja definitivament una competència de l’escola pel que fa a l’aparcament dels nens. Es converteix en norma l’escolaritat obligatòria des dels 3 als 16 anys. Ho han vist a Finlàndia? Segur que no, ni a cap altre país d’Europa.

Conclusió:
La Llei, com deien uns “intel•ligents” -i mesells- periodistes al programa 59’, és una Llei “valenta” i el Conseller és un Conseller “valent”. Val a dir que aquests periodistes semblaven més aviat funcionaris del senyor Maragall més que no pas periodistes que volien treure l’entrellat d’alguna cosa.
Ara fora de una Llei valenta, no sembla pas que hagi de resoldre gaires coses.

Vull tornar a fer esment que des de la Transició portem vuit Lleis Orgàniques. Que cada polític nou que s’asseu a la poltrona comença de zero, com si mai s’hagués fet res, i comença a canviar les coses per fer-se veure i passar a la posteritat.
El Sr. Maragall és aquell que va posar sobre la taula la mancança de coneixement de castellà que tenien uns nens d’Olot i, en el transcurs del programa no va tenir cap inconvenient en reconèixer que això li havia dit el seu cosí, que ell no ho havia comprovat personalment (igual que Rajoy amb l’escalfament global).
Sobre el tema del vel a les escoles, la seva resposta és que la societat ja té prous mecanismes per resoldre aquest tema i, altra vegada amaga el cap sota l’ala quan no sap què dir (amb la qual cosa el vergonyant tema del vel de Salt se’l expulsa de sobre).
El Sr. Maragall és el que va organitzar (o va finalitzar) el merder de la sisena hora, sense saber perquè ho feia (a Finlàndia no ho fan pas, o no se’n va assabentar en el seu viatge?), i avui encara no han arribat els recursos promesos per aquesta sisena hora. Sembla que no volen pas privatitzar, però la sisena hora només té una finalitat: equiparar horaris de pública i privada, que la privada no estès en desaventatja.
El Sr. Maragall diu que el diàleg ja està al Parlament i si algú li replica el renya públicament i amb una certa acritud.
Quin és el resultat de tot això? Una absoluta desconfiança que no sé si justifica la vaga “preventiva” però si justifica un toc d’atenció a aquests polítics i periodistes que no saben el què es porten entre mans.

Pel que fa a la privatització de l’escola pública, la Llei no ho diu que es privatitzarà, com tampoc diu gran cosa, són una sèrie de principis que ningú sap a on portaran.
No ha passat ja el mateix amb la sanitat on els CAPS estan privatitzats?
Si creu que ha de privatitzar els centres i l’educació, que ho digui! Potser si que com afirma algun periodista, creu impossible que Maragall privatitzi l’educació. A mi més que el que vulgui fer aquest senyor el que em preocupa són les seves reaccions una mica viscerals, em preocupa el que pugui fer en tots aquells temes que acaba de descobrir en les seves recents competències, i em preocupa les fugides cap endavant.

Finalment, crec que el Sr. Maragall hauria de dir: mireu, els del Govern Tripartit som tant inútils que som incapaços de fer funcionar bé l’educació. Per tant, pel bé del país, de l’educació i de l’escola és molt millor que ho privatitzem.
Llavors segurament li diríem, si Sr. Maragall, té tota la raó.


PS. Evidentment els ciutadans n’estem tips dels polítics, perquè estan lluny dels ciutadans, però d’on surt aquesta prepotència dels periodistes (no tots), aquesta sapiència i suficiència d’aquests senyors que frivolitzen tot el que toquen. Jo també n’estic tip dels periodistes que parlen del que no saben. Això (de parlar del que no sé) ho puc fer jo, que no sóc expert ni publico els meus pensaments als diaris (perquè naturalment no m’ho publicarien).
Fa uns dies (12.2.08) vaig veure el programa 59’, els convidats per interrogar al Conseller d’Educació eren tots periodistes, tot i que semblaven més aviat funcionaris del seu Departament ja que no paraven de fer-li la rosca. En tot cas, aquests senyors i senyores que parlaven de la manca de formació dels mestres usaven un llenguatge que feia mal a les orelles. ¿Com és que no tenen un coneixement de la llengua una mica més presentable? Encara no saben usar els verbs de forma correcta, els és igual haver que tenir. Ni vocalitzen correctament ni construeixen bé les frases, i aquests individus són els que ens diuen com ha de ser l’educació. Són persones que la seva formació sobre els temes els arriba a través de les tertúlies però no a través de la lectura de documents ni de l’observació del món real.
No parlo només d’uns periodistes determinats. En aquest paquet hi entren la majoria (no tots). Des del director de diari que fan el seu article (lvd) fins a tot tipus de periodistes de tot pelatge. Tots a frivolitzar sense aportar dades ni arguments fora dels tòpics ja coneguts i que no venen a cuento, tots a carregar-se l’actual sistema educatiu, tots a donar llum verda a una proposta genèrica que no solucionarà res.

Pel que fa a la munió de polítics del nostre estimat Tripartit que darrerament han viatjat a Finlàndia per veure l’èxit d’aquell petit país pel que fa a l’educació, tant li feia si els viatgers tenien competències o no sobre aquest extrem, ells ho anaven a veure en situ per poder opinar en les reunions de Consell de Govern. Naturalment cap d’aquests viatgers es deu haver llegit l’informe PISA (és llarg i pesat, i les primeres versions són en anglès, la qual cosa, al igual que en el cas del Sr. Rajoy que també promulga el coneixement de l’anglès des dels 3 anys i reconeix que ell no en sap ni un borrall, desincentiva a la feligresia), i curiosament cap d’aquests viatgers destaca que a Finlàndia l’ensenyament és públic, mentre que aquests polítics pretenen deixar la qüestió de l’ensenyament privat com un assumpte d’eficàcia en la gestió.
Els sindicats (CCOO) han vingut a dir que tot el treball de molts anys per aconseguir un acord, el Conseller Maragall ho ha enviat a fer punyetes en quatre dies. Els sindicats van al que van, però, no tenen una mica de raó? O potser no, perquè les Bases per la Llei Maragall ja explica que aquesta Llei no és altra cosa que un necessari instrument precisament per desenvolupar el que ja estava previst en aquest Pacte i també perquè els Sindicats no han donat raons clares de l’enfrontament, o no les han sabut explicar.

Campanya "nadalenca" contra l'educació

Un tsumani al voltant de l’educació

En un entorn "nadalenc" ens trobem sobre la taula una campanya contra l’educació. Els senyors Nadal (El Periódico), Nadal (PP), Nadal (tenista), estan contra l’educació.

El primer (Nadal, El periódico), diu que els professors de secundària en un percentatge que ha tret d’un estudi de la Fundació Bofill, no fa cursos de reciclatge (i els periodistes -i els seus directors- quins cursos de reciclatge fan?, i els polítics, i els constructors, i els executius?). I en el context de la total autosatisfacció que li dóna la seva excel·lència, diu que ara per fi, parlem de l’educació (escoltat a Catalunya Radio) i sortiran coses interessants i es posarà remei a unes quantes coses. Fa un discurs contra el professorat a qui atribueix tots els mals de l’educació actual. Ningú més en té cap culpa. El seu diari que sembla un pamflet del PSOE, té el punt de mira una mica desviat, fins al punt que ha deixat de ser un diari progressista per convertir-se en un diari conservador. Tindrem sort, doncs, que especialistes com ell ens resoldran la cosa de l’educació.

La Sra. Nadal PP (dia 22.1.2007 a TV2 a 59’) no contesta d’on ha tret la dada que els nens que a l’escola reben l’ensenyament en català tenen un fracàs escolar el doble dels que el reben en castellà.
La Sra. Nadal té l’aparença d’una àvia de bona família, però com a tal àvia entranyable, ni la memòria ni els reflexes l’acompanyen. Es fa un lio considerable amb les dades i les paraules i, afortunadament, la repetició de les mateixes paraules vinguin o no a "cuento", la salven de la campana. A la televisió dóna una imatge que fa una mica de pena. ¿Perquè el seu cap de fila (aquell que té una veu tant rara) no la deixa en pau?
La Sra. Nadal em cau bé i no sé perquè el PP l’ha de martiritzar. Com pot anar en el seu estat pre-catatònic a una escola de negocis a explicar el programa econòmic del PP?
Sort que el líder del seu partit (Rajoy, La Nit al Dia, 25.1.2008) li dóna un cop de mà i defensa de forma clara la llibertat (no sé si el Sr.Rajoy sap realment que vol dir llibertat) com un valor prioritari de la nostra societat i, pel que fa a l’educació, li sembla que el millor per resoldre el problema “catalan” és deixar que els polítics (es a dir, ells) i els pares, que com tots sabem són les persones més equànimes per resoldre els problemes de l’educació, decideixin quins han de ser els continguts de l’educació dels seus fills i en quina llengua han de rebre aquests coneixements.
El concepte de llibertat del Sr. Rajoy no admet que els ciutadans de Catalunya decidim quina és l'educació que volem impartir a les nostres escoles (tot i que tenim les competències traspassades). Voldria que fossin els ciutadans de tot l'Estat els que ho decidissin.
Per tant, sembla que el que molesta a una part de la societat (la espanyola, no la catalana) és que s'imparteixin coneixements en llengua catalana i ja una mica més lluny que la religió (la seva, i si pot ser la de l'Opus o la dels Legionarios) no sigui present a les aules. També, com acostuma a passar amb tota aquesta gent, defensa el coneixement de l’anglès com un bé indiscutible i així resol les mancances que ell i la majoria de la nostra generació ha/hem patit per no saber aquesta llengua. Però no tot van ser bestieses, sinó que entre altres coses Rajoy va dir que donaria tota l’autoritat als professors, deixant-se d’estar de intervencions polítiques i de les influències dels pares. Naturalment, parla de l’escola pública, perquè la privada, la que ell porta els seus fills, ja tenen resolts aquests problemes, tant en l’ensenyament religiós, com en la llengua en que cal impartir els coneixements.
En tot cas cal dir que el PP ha aclarit com enten aquest problema de l'educació a Catalunya. Quan se'ls pregunta si farien classes separades entre catalanoparlants i castellanoparlants, fugen d'estudi i diuen que ells l'únic que faran serà la llei i després cada Comunitat ja s'apanyarà. Tot perquè no saben com s'ha de resoldre aquesta qüestió i per rucs que siguin s'adonen de la incongruència del seu plantejament.

A mig camí entre un Drag Queen (petitet), Nosferatu (petitet) i la Bella Lola (petiteta), l'ex-president del govern espanyol el Sr. Aznar apareix també als mitjans per fer declaracions.
Afirma que el President del Govern menteix, que els ministres del govern menteixen i que els bisbes, quan no li donen la raó també menteixen.
Afirma que a Catalunya la llengua castellana es perseguida, afirma que a l’Iraq hi ha armes de destrucció massiva, afirma que la Constitució és un valor que cal preservar (quan ell s’hi va oposar), afirma que els espanyols hem d’anar a defensar la pau i la justícia fins i tot amb les armes (quan ell es va escaquejar de la mili o el van excloure per estret de pit o per alguna altra deficiència que podia fer perillós que estès al costat d’una arma), afirma que el seu govern no va negociar amb els terroristes, afirma que una persona que hagi mentit perd tota la credibilitat i hauria de tenir vedada la presència als mitjans i naturalment, estar exclòs de la política... i ho afirma sense ni tan sols posar-se vermell!

El tenista Nadal, no té cap culpa de la seva inclusió en aquest escrit. Aprofito una regla mnemotècnica de que tots els Nadal són dolents (no és veritat). Potser si que li tinc una mica de mania per ser un fan del Real Madrid i ser una mica espanyolista, però això no mereix cap reprovació. A banda d'això és un home que lluita i se sacrifica per aconseguir estar el més alt possible i mereix els meus respectes.

Però si vull dir que els tenistes són uns mal educats i uns maniàtics. Mal educats perquè es guanyen la vida jugant a tenis i es deuen a un públic i en canvi els demanen un comportament impecable (silenci, necessiten concentració, que no es moguin perquè els molesten, necessiten aplaudiments, necessiten carinyo, etc. …) i en canvi ells (un exemple que es veu a tot el món) mostren unes maneres insofribles, rebaten les seves raquetes per terra, criden mentre juguen, es fan portar la tovallola amb una indicació d’impaciència.

Haurem doncs d’esperar que passin els efectes de l’època "nadalenca" i les consegüents eleccions, per poder tornar a parlar de forma tranquil·la dels problemes de l’educació.