Una crisi de confiança ... justificada!

Històries de banquers

Ara no és pas el moment de parlar de la crisis, tothom està situat (és a dir, ningú sap res de res) i no cal pas donar-hi més voltes. Les explicacions han sigut exhaustives (segurament cap d’elles certes i cap d’elles intel·ligible) i, els polítics, els economistes i els periodistes ja han dit la seva. A veure doncs si callen d’una vegada i deixen de dir rucades (exemple: en un recent programa de televisió sortia una professora d’IESE dient que la crisis duraria fins al 2010, però no deia ni justificava el perquè, com aquest exemple, els que vulgueu... economistes reputats, polítics, banquers, ai no que ara s’amaguen!) i, per tant, si no es donen justificacions de determinades afirmacions els ciutadans preferim ni sentir-les ni sentir-los.

Banquers a la Moncloa
El President del Govern ha convocat als Presidents dels principals bancs i caixes espanyols per discutir l’afer dels dipòsits mínims garantits. Aquesta vegada els ha rebut sol, doncs no li calien testimonis del que allí es diria i s’acordaria.
No cal dir que aquests banquers abans s’havien afanyat a dir que elevar l’import garantit dels dipòsits no tenia sentit, doncs ells asseguraven que no hi havia cap risc (una opinió completament objectiva). El que no deien és que fins ara, aquesta garantia, aquests fons garantits fins a 20 mil euros tenia un cost pe la seva entitat (un 2 per mil del saldo dels dipòsits) i el que si deien és que si s’augmentava aquest import (i el seu cost) el resultat seria que les hipoteques serien més cares. De cap manera els va passar pel cap que ho poguessin repercutir en el rendiment d’altres actius o que això fos un servei més als clients, o que ho repercutissin a totes aquelles opes i contraopes i operacions d’altes finances, tot allò que els banquers anomenen (sense posar-se vermells) objectiu de diversificació, que no és altra cosa que invertir segons uns interessos i estratègies determinades que usualment no coincideixen amb les del país on fan el negoci ni amb els interessos dels seus accionistes ni tampoc en els dels seus clients.
Val a dir que no he comprovat el muntant dels fons actualment constituïts per aquesta finalitat però la premsa ens ha dit que són d’uns 7 mil milions d’euros, el que vol dir que en cas d’una crisis bancària com Déu mana no n’hi ha ni per a pipes.

El primer que se’m acudeix al respecte d’aquesta trobada és, com s’atreveix el President Rodríguez Zapatero a convocar als Presidents dels bancs con si fos un tema sotmès a discussió. El Sr. Rodríguez Zapatero sembla que cada dia li patinen més les neurones i està fent uns paperets d’estrassa que és massa. En tot cas, si s’hagués de discutir amb algú, hauria de ser amb els dipositants o amb els parlamentaris però entenc que mai amb els banquers als quals només se’ls ha de dir: a partir d’ara ho heu de fer d’aquesta manera, i no vull sentir cap més paraula al respecte!
Tothom (excepte ZP) sembla que té clar qui és el responsable de la crisis del sistema financer; així i tot Rodríguez Zapatero s’entesta en convocar als banquers i deixar-los seure al seu costat. Els banquers en general (excepte el Sr. Botín que tot i que ZP li va consultar prèviament el tema per telèfon, aquest no se’n refiava i pensava que era un parany que el portaria a sortir de la reunió emmanillat i custodiat per la guàrdia civil, i no hi va acudir) estaven més que satisfets i se’ls veia ben asseguts i riallers en el sofà (els agrada molt l’escena del sofà) i fins i tot en aquests moments que tothom els gira la cara han tornat a guanyar autoestima desprès d’aquesta trobada. Curiosament ZP va oblidar de convidar al Governador del banc Central sense que quedi gens clara la causa.
Del resultat d’aquella reunió (i sobretot, de les accions preses pel Banc Central Europeu i altres bancs importants europeus) el mínim garantit dels dipòsits queda establert en 100 mil euros, però ningú ha explicat con funcionarà el sistema. ¿Sortirà dels resultats dels bancs i s’anirà provisionant en uns quants anys? ¿El Govern contribuirà en la creació d’aquest fons? ¿Fins a quin import cal que s’estableixi per considerar-lo cobert d’acord amb el risc a cobrir?

Mesures contra la manca de liquiditat
El Govern ha decidit donar liquiditat als bancs, doncs fins ara sembla que als bancs només hi ha diners per fer determinades operacions que són les que interessen als seus directius (opes, compres pures d’empreses, compres d’accions per formar part dels seus Consells d’administració, etc.) i, conseqüentment, no hi ha liquiditat per finançar les activitats usuals de l'economia, de les empreses i dels particulars. El flux de crèdit dels bancs al sector privat està al 50% de l’any anterior. Així doncs amb la finalitat de donar liquiditat als bancs (perquè passin al sectorprivat) el Govern comprarà actius sans (no tòxics, és a dir que no fan pudor de caca) per un import inicial de 30 mil milions d’euros, podent arribar fins a 50 mil. No ens han dit d’on sortiran aquests diners tot i que s’han començat a fer càlculs de com augmentarà en 3 punts el Deute públic. El que si ha dit el govern és que no afectarà a la butxaca dels contribuents (algú s’ho creu?), tota vegada que desprès d'aquesta operació de salvament hi haurà la recompra d'aquests actius per part dels bancs.
Però el més rellevant es que no tenim cap garantia que els banquers no tornin a fer de les seves aplicant aquests diners per finançar operacions que només els interessen a ells i als seus amics.
Aquest és el punt feble de l’operació i, no es pot acceptar aquesta nova prova de confiança a uns executius que ens han defraudat completament. Si el sistema financer és solvent, que s’ho facin, i si l’empresa, particulars, etc. necessiten diners que se’ls atorgui directament sense passar pel circuit contaminat de la banca. No ens podem refiar novament d’una gent que no ha sabut fer la seva feina i que a més ha actuat deshonestament i estúpidament.

L’euribor i les hipoteques
Complementàriament a totes les mesures anteriors ara els bancs centrals d’occident s’han posat d’acord amb procedir a una rebaixa de mig punt de forma conjunta i simultània del tipus d’interès (del tipus d’interès de referència dels Bancs Centrals, que són els aplicats per donar liquiditat a la banca). Ha estat una acció coordinada, però amb una coordinació estranya. Es parteix de nivells diferents i, naturalment, el que ha quedat també ha sigut diferent. De totes maneres sembla ser que els Bancs Centrals volen donar liquiditat infinita a la banca.

Per la seva banda els mercats interbancaris tenen un naixement i funcionament ben natural. Es tracta de redistribuir (i remunerar) la liquiditat tant en temps normals com quan hi ha tensions, com passa en aquests moments.
El que succeeix ara és que els banquers -que es coneixen molt bé entre ells- desconfien els uns dels altres i no es volen deixar diners, no se’n refien. La conseqüència és la resposta a un bon funcionament del mercat, si no hi ha qui vulgui deixar diners el seu preu s’eleva, i això és exactament el que està passant.
De totes maneres, el no iniciats pensem que si els bancs centrals donen liquiditat a un preu fixat i de forma il·limitada, com és que el preu de referència de l’euribor s’està separant tant d’aquesta referència?

Potser l’explicació està en que l’euribor és la referència per antonomàsia per indexar les hipoteques i, els bancs, davant l’allau de controls i reducció d’ingressos estranys que ara ja no se’ls autoritzarà, comencen a buscar altres fonts d’ingressos com pot ser castigar -encara més- les hipoteques, per la via del manteniment de forma artificial d'un euribor inflat. Això seria una acció com la de modificar -fraudulentament- el tipus de referència, la qual cosa significaria que els banquers estarien cometent un delicte de modificació del preu de les coses.

Els banquers estan de festa
Els banquers ara s’adonen que el món en que vivien s’acaba, però abans que s’acabi del tot volen encara gaudir-ne amb una total intensitat.
Es per això que AIG (que ha rebut ajudes estatals) acaba d’organitzar una festa por todo lo alto, per a acomiadar-se d’aquest món que se’ls acaba. Han sigut només 400 mil dòlars el cost d’aquesta festa, però és que els pobres desprès de la pluja d’improperis que els ha caigut de tot arreu, necessiten uns dies de tranquil·litat i han decidit anar a Califòrnia en un resort de luxe per evadir-se a agafar forces davant el món que se’ls cau a sobre. Que aquests diners han sortit de les ajudes estatals? Doncs què hi farem, els pobres ho necessitaven, era una prioritat!
Però no han sigut ells sols els que s’han de sotmetre a un tractament antidepressiu, els executius de Fortis (que han dut el seu banc al precipici) s’han de reunir en el restaurant LLuis XV de l´Hotel París de Monte Carlo, un establiment que compta amb tres estrelles de la Guía Michelín. El mateix va fer una caixa d’estalvis que estava perdent diners en un banc filial per un import que feia perillar la seva continuïtat, mentre els seus executius i Consell d’Administració feien la reunió en un restaurant de tres estrelles Michelin a Paris.

Aquestes coses porten a situacions violentes. Així s’ha confirmar que el PDG de Lehmans Brothers, Richard Fuld, va rebre un cop de puny poc desprès d’anunciar la fallida de la banca. La periodista que ho confirma diu: francament, jo també ho hauria fet. Potser haurà sigut el primer, però segur que no serà el darrer ja que són molts els que s’apunten a aquesta tendència.

Sense propòsit d’esmena
El Banc Santander anuncia que està a la recerca de noves oportunitats d’inversió (canvi de cromos). Els directius dels bancs agafen els diners d’allà on els vingui i desprès els apliquen on els dóna la gana. Això és el que va dir el director financer del Santander, en una conferencia organitzada per Merrill Lynch en la City de Londres. Alguna d'aquestes noves oportunitats ja està cristal·litzant i ja estan en un punt dolç diverses compres de bancs a preu de saldo.
La Caixa anuncia que formalitza una operació del tot necessària pel país, la compra d’un 20% d’Inbursa del multimilionari mexicà Carlos Slim per 1.600 milions d’euros. Això tindran uns costos col·laterals, que els empresaris i ciutadans de tota mena patiran una sequera absoluta de crèdit (ja hi estan acostumats), ja que el finançament a Carlos Slim era prioritari.
Per la seva banda el Conseller Delegat de Gas Natural assegura que la compra de Fenosa està garantida pesi a la restricció creditícia que es viu en els mercats internacionals. La compra de Fenosa també és prioritària ¿Sabeu qui ho finançarà?

És evident que als banquers el que els preocupa bàsicament és salvar la seva cadira tot i que quan la perden obren el seu paracaigudes d’or que els permet gaudir d’un futur sense sobresalts. El que sembla han oblidat els banquers és la seva funció: donar crèdit als particulars, a les empreses i si no en saben, que pleguin!
Potser el que resumeix d’alguna manera tots aquests batibulls és l’editorial de Le Monde:

Retour au politique
LE MONDE 09.10.08
... Quelque chose de choquant, parce que profondément immoral. Et qui tient en deux mots : l'indécence des acteurs financiers, l'inconséquence des politiques. Comment qualifier autrement l'attitude des premiers ? Aux Etats-Unis puis en Europe, ils ont imposé leur loi, fait sauter les principaux systèmes de régulation publique qui tempéraient leur obsession du profit maximum et inventé un capitalisme de casino qui est en train d'exploser en vol. Et voilà que, du jour au lendemain, ils s'en remettent aux Etats pour régler - à coups de trillions d'euros d'argent public -, la débâcle qu'ils ont déclenchée. Sans oublier, comme la direction de l'assureur américain AIG (fraîchement nationalisé), de s'offrir un week-end à 400 000 dollars pour se remettre de ses émotions!

Il est donc urgent de revenir au politique et à sa question centrale : à quoi sert, à quoi doit servir la richesse des nations ? A améliorer le sort des peuples, ce qui s'est produit encore trop marginalement depuis deux décennies ? Ou à enrichir de minuscules aristocraties, hier de la naissance, aujourd'hui de l'argent ? La réponse s'impose.