Les Bases per a la Llei d'Educació de Catalunya

Reflexions després d’una lectura ràpida

Resulta realment curiós que una Llei comenci per afirmar l’atribució als poders públics del dret a garantir aquest dret a l’educació. La veritat és que mai havia vist en els preàmbuls de les Lleis es justifiqués aquesta atribució a legislar per part dels poders públics. Talment sembla com si en dubtessin.

La Llei justifica les raons del canvi enumerant diversos punts: el fracàs escolar, la formació del professorat, els immigrants que ara ja són del 12,5% a l’escola, la distribució d’aquests immigrants, i no s’acaba aquí, sinó que dóna raons econòmiques.
Aquí en aquest punt el llenguatge es complica per acabar no dient res. Ens parla de les necessitats de formació segons demanda el mercat pel període 2005-2010, on segons aquest estudi que ningú reconeix l’autoria, la majoria de la demanda d’aquest mercat serà d’estudis de tipus alt. No em lliga gaire amb les necessitats del dia d’avui, en que la formació universitària és necessària, però encara més la professional i la de nivell mig.
Tampoc entenc perquè ha de venir PISA a certificar-nos el nostre nivell de “fracàs” i el Conseller fa una interpretació estranya dels resultats. Estem per sota la mitjana, però de l’informe PISA 2003 (no s’han assabentat que ja s’ha publicat l’informe 2006!) en la competència lectora (la més desfavorable) estem un 3% per sota! I a més estem a nivells de França i lleugerament per damunt dels EUA, Noruega, etc. Aquest és el problema?
Dintre el fracàs escolar no parla de les responsabilitats dels polítics (els que han fet vuit Lleis Orgàniques d’Educació diferents) ni del paper d’aquesta societat permissiva que hem muntat entre tots i, sense dir-ho, trasllada tot el pes d’aquesta responsabilitat als mestres i a l’escola.

Ja entrant en les Bases per la nova Llei, veiem que s’estructura en sis punts que, per ser una proposta de Llei, estan encara molt a l’aire. Però, miraculosament quan es desenvolupen els sis punts es converteixen en deu (serà per assemblar-se als deu manaments?).

Comentaré només alguns punts:

Punt 1. L’equitat per garantir la igualtat d’oportunitats (molt bé! És un principi, hi haurà alguna concreció?).
L’estímul i el reconeixement de l’esforç (parla de la meritocràcia, la qual cosa dóna pistes de com el Conseller no sap què és això de la meritocràcia i de com es tracta aquest concepte en l’empresa privada, on la meritocràcia en mans dels executius serveix bàsicament per promocionar els amics; és això el que pretén el Govern Tripartit dels “germans” protegits i promocionats?).
La implantació de la cultura d’avaluació i de rendiment de comptes. Aquí si que he de reconèixer que el text m’ha tocat i enfonsat. Però, no hi ha la inspecció per fer aquesta feina? O vol dir el Conseller que els del Govern són tan inútils que no són capaços de fer aquestes avaluacions? Quin és el cos d’inspectors i què fa?
El dret dels pares i mares a que llurs fills rebin la formació religiosa i moral que estigui d’acord amb les seves conviccions. Què deu voler dir això? No estem en un país aconfessional (perquè no ens atrevim a dir laic)?

Punt 2. El servei públic es caracteritza per l’oferta mixta de serveis educatius. Aquesta oferta està constituïda per centres de titularitat i gestió pública i centres concertats. Aquest document que acompanya tantes taules, s’ha “oblidat” de donar la proporció i tendència de la translació de públic cap al sistema concertat.

Constata la distribució desigual dels alumnes amb dificultats (immigrants), i la solució que dóna és la que la Llei és que assegurarà la suficiència econòmica d’aquestes escoles, és a dir, res de res. No parla de redistribució de problemes, de la necessària exigència per les escoles concertades d’acceptació d’aquest alumnat.
Hi ha curiositats com la oda a la riquesa educativa del país, però no explica perquè, si la riquesa educativa és tan formidable, què hi van anar a fer a Finlàndia?
També en el capítol de curiositats (i recordant que no dóna cap referència a la proporció pública/privada i la seva evolució), que parla de la possibilitat de formes indirectes de gestió, que potser el Conseller sap el que vol dir, però els lectors que, com deia una “espavilada” periodista en el programa 59’, no hem superat els test de comprensió de lectura, se’ns escapa.

Punt 5. A la professió de docent és on s’ataca el problema de la formació, amb un text tan agressiu com: aquest punt correspon al sistema Universitari, tot i que és lògic que des del sistema educatiu es defineixin alguns requeriments. Què explícit, oi?
Per altra banda, el fracàs escolar l’acaben de descobrir, o és una cosa que se sap des de fa anys. Si ja ho saben des de fa anys i una part de la culpa la té la formació dels mestres, com és que encara no han proposat un canvi en aquesta formació (fvent-la més completa).
Com és que a l’escola conviu amb una profusió extraordinària el tema dels mestres interins que ni tan solament han passat les oposicions? Com és que darrerament, amb el requeriment de mestres més formats, han baixat l’exigència de les oposicions només per complir els compromisos del Conseller?

Punt 6. L’avaluació del sistema educatiu. Cal dir alguna cosa al respecte? Perquè no ho han posat en funcionament encara? No depèn d’ells? No tenen ja els mitjans? A què esperen?

Punt 8. Estableix ja definitivament una competència de l’escola pel que fa a l’aparcament dels nens. Es converteix en norma l’escolaritat obligatòria des dels 3 als 16 anys. Ho han vist a Finlàndia? Segur que no, ni a cap altre país d’Europa.

Conclusió:
La Llei, com deien uns “intel•ligents” -i mesells- periodistes al programa 59’, és una Llei “valenta” i el Conseller és un Conseller “valent”. Val a dir que aquests periodistes semblaven més aviat funcionaris del senyor Maragall més que no pas periodistes que volien treure l’entrellat d’alguna cosa.
Ara fora de una Llei valenta, no sembla pas que hagi de resoldre gaires coses.

Vull tornar a fer esment que des de la Transició portem vuit Lleis Orgàniques. Que cada polític nou que s’asseu a la poltrona comença de zero, com si mai s’hagués fet res, i comença a canviar les coses per fer-se veure i passar a la posteritat.
El Sr. Maragall és aquell que va posar sobre la taula la mancança de coneixement de castellà que tenien uns nens d’Olot i, en el transcurs del programa no va tenir cap inconvenient en reconèixer que això li havia dit el seu cosí, que ell no ho havia comprovat personalment (igual que Rajoy amb l’escalfament global).
Sobre el tema del vel a les escoles, la seva resposta és que la societat ja té prous mecanismes per resoldre aquest tema i, altra vegada amaga el cap sota l’ala quan no sap què dir (amb la qual cosa el vergonyant tema del vel de Salt se’l expulsa de sobre).
El Sr. Maragall és el que va organitzar (o va finalitzar) el merder de la sisena hora, sense saber perquè ho feia (a Finlàndia no ho fan pas, o no se’n va assabentar en el seu viatge?), i avui encara no han arribat els recursos promesos per aquesta sisena hora. Sembla que no volen pas privatitzar, però la sisena hora només té una finalitat: equiparar horaris de pública i privada, que la privada no estès en desaventatja.
El Sr. Maragall diu que el diàleg ja està al Parlament i si algú li replica el renya públicament i amb una certa acritud.
Quin és el resultat de tot això? Una absoluta desconfiança que no sé si justifica la vaga “preventiva” però si justifica un toc d’atenció a aquests polítics i periodistes que no saben el què es porten entre mans.

Pel que fa a la privatització de l’escola pública, la Llei no ho diu que es privatitzarà, com tampoc diu gran cosa, són una sèrie de principis que ningú sap a on portaran.
No ha passat ja el mateix amb la sanitat on els CAPS estan privatitzats?
Si creu que ha de privatitzar els centres i l’educació, que ho digui! Potser si que com afirma algun periodista, creu impossible que Maragall privatitzi l’educació. A mi més que el que vulgui fer aquest senyor el que em preocupa són les seves reaccions una mica viscerals, em preocupa el que pugui fer en tots aquells temes que acaba de descobrir en les seves recents competències, i em preocupa les fugides cap endavant.

Finalment, crec que el Sr. Maragall hauria de dir: mireu, els del Govern Tripartit som tant inútils que som incapaços de fer funcionar bé l’educació. Per tant, pel bé del país, de l’educació i de l’escola és molt millor que ho privatitzem.
Llavors segurament li diríem, si Sr. Maragall, té tota la raó.


PS. Evidentment els ciutadans n’estem tips dels polítics, perquè estan lluny dels ciutadans, però d’on surt aquesta prepotència dels periodistes (no tots), aquesta sapiència i suficiència d’aquests senyors que frivolitzen tot el que toquen. Jo també n’estic tip dels periodistes que parlen del que no saben. Això (de parlar del que no sé) ho puc fer jo, que no sóc expert ni publico els meus pensaments als diaris (perquè naturalment no m’ho publicarien).
Fa uns dies (12.2.08) vaig veure el programa 59’, els convidats per interrogar al Conseller d’Educació eren tots periodistes, tot i que semblaven més aviat funcionaris del seu Departament ja que no paraven de fer-li la rosca. En tot cas, aquests senyors i senyores que parlaven de la manca de formació dels mestres usaven un llenguatge que feia mal a les orelles. ¿Com és que no tenen un coneixement de la llengua una mica més presentable? Encara no saben usar els verbs de forma correcta, els és igual haver que tenir. Ni vocalitzen correctament ni construeixen bé les frases, i aquests individus són els que ens diuen com ha de ser l’educació. Són persones que la seva formació sobre els temes els arriba a través de les tertúlies però no a través de la lectura de documents ni de l’observació del món real.
No parlo només d’uns periodistes determinats. En aquest paquet hi entren la majoria (no tots). Des del director de diari que fan el seu article (lvd) fins a tot tipus de periodistes de tot pelatge. Tots a frivolitzar sense aportar dades ni arguments fora dels tòpics ja coneguts i que no venen a cuento, tots a carregar-se l’actual sistema educatiu, tots a donar llum verda a una proposta genèrica que no solucionarà res.

Pel que fa a la munió de polítics del nostre estimat Tripartit que darrerament han viatjat a Finlàndia per veure l’èxit d’aquell petit país pel que fa a l’educació, tant li feia si els viatgers tenien competències o no sobre aquest extrem, ells ho anaven a veure en situ per poder opinar en les reunions de Consell de Govern. Naturalment cap d’aquests viatgers es deu haver llegit l’informe PISA (és llarg i pesat, i les primeres versions són en anglès, la qual cosa, al igual que en el cas del Sr. Rajoy que també promulga el coneixement de l’anglès des dels 3 anys i reconeix que ell no en sap ni un borrall, desincentiva a la feligresia), i curiosament cap d’aquests viatgers destaca que a Finlàndia l’ensenyament és públic, mentre que aquests polítics pretenen deixar la qüestió de l’ensenyament privat com un assumpte d’eficàcia en la gestió.
Els sindicats (CCOO) han vingut a dir que tot el treball de molts anys per aconseguir un acord, el Conseller Maragall ho ha enviat a fer punyetes en quatre dies. Els sindicats van al que van, però, no tenen una mica de raó? O potser no, perquè les Bases per la Llei Maragall ja explica que aquesta Llei no és altra cosa que un necessari instrument precisament per desenvolupar el que ja estava previst en aquest Pacte i també perquè els Sindicats no han donat raons clares de l’enfrontament, o no les han sabut explicar.