Campanya "nadalenca" contra l'educació

Un tsumani al voltant de l’educació

En un entorn "nadalenc" ens trobem sobre la taula una campanya contra l’educació. Els senyors Nadal (El Periódico), Nadal (PP), Nadal (tenista), estan contra l’educació.

El primer (Nadal, El periódico), diu que els professors de secundària en un percentatge que ha tret d’un estudi de la Fundació Bofill, no fa cursos de reciclatge (i els periodistes -i els seus directors- quins cursos de reciclatge fan?, i els polítics, i els constructors, i els executius?). I en el context de la total autosatisfacció que li dóna la seva excel·lència, diu que ara per fi, parlem de l’educació (escoltat a Catalunya Radio) i sortiran coses interessants i es posarà remei a unes quantes coses. Fa un discurs contra el professorat a qui atribueix tots els mals de l’educació actual. Ningú més en té cap culpa. El seu diari que sembla un pamflet del PSOE, té el punt de mira una mica desviat, fins al punt que ha deixat de ser un diari progressista per convertir-se en un diari conservador. Tindrem sort, doncs, que especialistes com ell ens resoldran la cosa de l’educació.

La Sra. Nadal PP (dia 22.1.2007 a TV2 a 59’) no contesta d’on ha tret la dada que els nens que a l’escola reben l’ensenyament en català tenen un fracàs escolar el doble dels que el reben en castellà.
La Sra. Nadal té l’aparença d’una àvia de bona família, però com a tal àvia entranyable, ni la memòria ni els reflexes l’acompanyen. Es fa un lio considerable amb les dades i les paraules i, afortunadament, la repetició de les mateixes paraules vinguin o no a "cuento", la salven de la campana. A la televisió dóna una imatge que fa una mica de pena. ¿Perquè el seu cap de fila (aquell que té una veu tant rara) no la deixa en pau?
La Sra. Nadal em cau bé i no sé perquè el PP l’ha de martiritzar. Com pot anar en el seu estat pre-catatònic a una escola de negocis a explicar el programa econòmic del PP?
Sort que el líder del seu partit (Rajoy, La Nit al Dia, 25.1.2008) li dóna un cop de mà i defensa de forma clara la llibertat (no sé si el Sr.Rajoy sap realment que vol dir llibertat) com un valor prioritari de la nostra societat i, pel que fa a l’educació, li sembla que el millor per resoldre el problema “catalan” és deixar que els polítics (es a dir, ells) i els pares, que com tots sabem són les persones més equànimes per resoldre els problemes de l’educació, decideixin quins han de ser els continguts de l’educació dels seus fills i en quina llengua han de rebre aquests coneixements.
El concepte de llibertat del Sr. Rajoy no admet que els ciutadans de Catalunya decidim quina és l'educació que volem impartir a les nostres escoles (tot i que tenim les competències traspassades). Voldria que fossin els ciutadans de tot l'Estat els que ho decidissin.
Per tant, sembla que el que molesta a una part de la societat (la espanyola, no la catalana) és que s'imparteixin coneixements en llengua catalana i ja una mica més lluny que la religió (la seva, i si pot ser la de l'Opus o la dels Legionarios) no sigui present a les aules. També, com acostuma a passar amb tota aquesta gent, defensa el coneixement de l’anglès com un bé indiscutible i així resol les mancances que ell i la majoria de la nostra generació ha/hem patit per no saber aquesta llengua. Però no tot van ser bestieses, sinó que entre altres coses Rajoy va dir que donaria tota l’autoritat als professors, deixant-se d’estar de intervencions polítiques i de les influències dels pares. Naturalment, parla de l’escola pública, perquè la privada, la que ell porta els seus fills, ja tenen resolts aquests problemes, tant en l’ensenyament religiós, com en la llengua en que cal impartir els coneixements.
En tot cas cal dir que el PP ha aclarit com enten aquest problema de l'educació a Catalunya. Quan se'ls pregunta si farien classes separades entre catalanoparlants i castellanoparlants, fugen d'estudi i diuen que ells l'únic que faran serà la llei i després cada Comunitat ja s'apanyarà. Tot perquè no saben com s'ha de resoldre aquesta qüestió i per rucs que siguin s'adonen de la incongruència del seu plantejament.

A mig camí entre un Drag Queen (petitet), Nosferatu (petitet) i la Bella Lola (petiteta), l'ex-president del govern espanyol el Sr. Aznar apareix també als mitjans per fer declaracions.
Afirma que el President del Govern menteix, que els ministres del govern menteixen i que els bisbes, quan no li donen la raó també menteixen.
Afirma que a Catalunya la llengua castellana es perseguida, afirma que a l’Iraq hi ha armes de destrucció massiva, afirma que la Constitució és un valor que cal preservar (quan ell s’hi va oposar), afirma que els espanyols hem d’anar a defensar la pau i la justícia fins i tot amb les armes (quan ell es va escaquejar de la mili o el van excloure per estret de pit o per alguna altra deficiència que podia fer perillós que estès al costat d’una arma), afirma que el seu govern no va negociar amb els terroristes, afirma que una persona que hagi mentit perd tota la credibilitat i hauria de tenir vedada la presència als mitjans i naturalment, estar exclòs de la política... i ho afirma sense ni tan sols posar-se vermell!

El tenista Nadal, no té cap culpa de la seva inclusió en aquest escrit. Aprofito una regla mnemotècnica de que tots els Nadal són dolents (no és veritat). Potser si que li tinc una mica de mania per ser un fan del Real Madrid i ser una mica espanyolista, però això no mereix cap reprovació. A banda d'això és un home que lluita i se sacrifica per aconseguir estar el més alt possible i mereix els meus respectes.

Però si vull dir que els tenistes són uns mal educats i uns maniàtics. Mal educats perquè es guanyen la vida jugant a tenis i es deuen a un públic i en canvi els demanen un comportament impecable (silenci, necessiten concentració, que no es moguin perquè els molesten, necessiten aplaudiments, necessiten carinyo, etc. …) i en canvi ells (un exemple que es veu a tot el món) mostren unes maneres insofribles, rebaten les seves raquetes per terra, criden mentre juguen, es fan portar la tovallola amb una indicació d’impaciència.

Haurem doncs d’esperar que passin els efectes de l’època "nadalenca" i les consegüents eleccions, per poder tornar a parlar de forma tranquil·la dels problemes de l’educació.