Els números de Can Barça

Carta enviada a La Vanguadia i a l'Avui el dia 26.7.2010
Per mes que va dedicada al professor Sala i Martin, també li corresponen mèrits al director general Joan Oliver, un altre liberal que per on passa deixa rastre.
Publicada al diari Avui el dia 6.8.2010.

Una de les etapes més brillants del Barça està tenint un final una mica complicat. Sembla ser que ara s’han de refer els números. Tenien com a tresorer a la joia de la corona (és a dir, una arracada). Un economista que dóna classes a banda i banda del Atlàntic. Que li agrada polemitzar i defensa sempre el liberalisme sense fronteres. Per tant, no calia patir per cap cosa que fes referència a l’economia.
Però, ves per on, que li ha passat com al “maestro Ciruela, que no sabia leer y ha puesto una escuela”. Ha sigut un savi quant a l’economia (que tots sabem que no té res de ciència, sinó més aviat de bruixeria) però li ha passat com al Quixot, que “de tanto leer se le ha secado el cerebro”. Sap moltes coses d’economia, però s’ha oblidat de les taules de sumar i restar i, com que a Can Barça s’havia de sumar i restar i no pas fer volar coloms, ara ha deixat un desgavell que Déu n’hi do.

Aquest insigne professor que ens explica com funcionen les grans corporacions i que sempre és millor deixar que el mercat decideixi en cada moment el que s’ha de fer, per més que el mercat estigui composat per gàngsters, no ha entès com funcionen les auditories ni les valoracions dels actius d’una empresa com és el Barça, i el pobre l’han ben enganyat. És veritat que aquesta segurament era la primera vegada que passava de la teoria a la pràctica i per tant se l’ha de perdonar.

Però no haurà estat debades ja que aquest exemple el podrà explicar a les Universitats on dóna les seves lliçons magistrals i els seus alumnes es petaran de riure.

Les dones i les religions

Una història de maltractaments continuats

Que jo conegui no hi ha cap religió que hagi estat creada, inventada o revelada a una dona. Sempre han sigut els homes els que han rebut aquest privilegi i han portat la iniciativa en aquest camp. Són homes els que han rebut el missatge i la revelació divina i, el que hauria pogut ser un mèrit o un honor, al llarg de la història, s’ha convertit en la crònica d’un comportament vergonyant per part d’aquests homes creadors, transmissors, dirigents, seguidors compulsius i irreflexius d’unes religions interessades en perpetuar aquesta avantatja del més fort sobre el més dèbil. I tot això en nom de la religió...

La influència dels homes en mantenir privilegis amb l’excusa de la religió
Recentment, a la franja de Gaza, els integristes de Hamas han donat una volta més al comportament indigne dels homes respecte a les dones. Ara no deixen que les dones fumin la pipa d’aigua en locals públics; no poden sortir de casa sense que els acompanyi un home de la família i aquí paro, són exemples suaus, però en podria afegir molts i molt sagnants comportaments per part dels homes i dels seus dirigents polítics i religiosos que imposen aquestes conductes discriminatòries per a les dones.

En el nostre país veiem com els immigrants d’origen musulmà tenen comportaments diferents segons pertanyin a un o altre sexe. Els homes s’han adaptat a la comoditat de la vestimenta europea i al seu estil de vida; els veus als bars i a altes hores de la nit, divertint-se i fent xerinola. Ja no porten la incòmoda (per la ciutat) chilaba ni porten túniques blanques o blaves com si encara estesin al desert. Mentre, a través dels imams o de forma directa, segueixen fent pressió perquè les seves dones cobreixin tot el seu cos amb incòmodes i antihigièniques vestimentes; els segueixen negant els drets que els correspon. Segueixen mantenint a les seves dones com a persones de segon nivell. Que dic de segon, de tercer o quart! I què en diu l’Alcorà de tot això? Doncs sembla que res de res. És una imposició dels homes respecte a les seves dones a les que continuen mantenint en un status d’inferioritat quan no d’extrema crueltat i fins i tot sembla que en alguns casos les han convençut de la idoneïtat d’aquest tracte i situació.
Si doneu una volta per el Marroc podreu veure com les dones treballen al camp, a la ciutat i a tot arreu, mentre que els homes es reuneixen sota una palmera per discutir qüestions de més nivell, això si, sense moure ni un múscul, sense esmerçar ni una gota de suor, perquè és un país on fa molta calor. És el privilegi d’una casta superior.

Aquest comportament és exclusiu d’una religió? Doncs jo diria que no. Fa molt poc que l’església catòlica a rel del vergonyant episodi de pederàstia ha regulat el comportament dels seus clergues, però de forma sorprenent (fins i tot surrealista) en promulgar aquestes normes de comportament (Delictis gravioribus). Al costat mateix i amb la mateixa gravetat de la pederàstia hi col·loca com a delicte detestable i repugnant, l’ordenació de la dona com a sacerdot. Per donar explicacions d’aquest intolerable comportament els portaveus del Vaticà han hagut de fer uns equilibris que riu-te’n dels funambulistes. La equiparació d’ambdós delictes quant a gravetat passa per una consideració de gravetat moral en un cas i per delicte de gravetat sacramental, en l’altre. Cosa que com es veu aclareix la qüestió.
Per altra banda mentre el delicte de la pederàstia ha sigut un delicte estès al llarg i ample del món, especialment per part dels homes en general i d’alguns, pocs, clergues en particular, no es dóna el cas que s’hagin ordenat dones com a sacerdots (a l’església catòlica), el que fa que aquest comportament per part dels emissors de normes, a més de normes injustes siguin absurdes i estúpides.
Aquests senyors de la Congregació per a la Doctrina de la Fe (l’antic Sant Ofici), es comporten talment com els magistrats del Tribunal Constitucional del nostre país. Creuen estar investits de la veritat i la saviesa quan en realitat el que estan fent és un flac favor a la seva religió i una injustícia flagrant per a la meitat de la població del planeta...
Podríem resseguir l’espectacle cruel que donem els humans en tot el planeta. Les descripcions del feminicidi de Ciutat Juárez són realment repugnants. El magnífic llibre de Roberto Bolaño “2666” és un clar i documentat exemple d’aquesta situació que ningú vol arranjar, investigar ni castigar.
Un altre “delicte” en la llista actualitzada de Delictis gravioribus que em crida poderosament l’atenció és el delicte d’apostasia, un delicte que està en la llista tant dels catòlics com dels musulmans.
Puc entendre que l’apostasia tingui mala premsa en el si de les religions (és un tema purament comercial), però ¿com queda la llibertat de consciència en aquest cas? On queden les fervoroses declaracions dels mandataris religiosos en el sentit que els camins que porten a la salvació no són únics?
I finalment per reblar el clau, ¿què els passa al Vaticà que han perdut els papers? Com poden prendre aquest tipus de decisions? Crist mai va dir coses semblants, ni va mostrar tenir cap problema amb la meitat de la humanitat (les dones) com sembla que tenen els actuals mandataris de totes les esglésies del món.
I això passa no només al Vaticà, sinó també a determinades sectes ortodoxes i ultraortodoxes cristianes com l’Opus i el Legionaris, on a la dona, com a molt, se li dóna el paper de serventa.
Els jueus també es porten l’oli. Novament hi ha hagut una manifestació de dones enfront del Mur de les Lamentacions, un mur que suposa una sinagoga medieval. Unes dones que resaven i portaven rotlles del Torà (reservat només als homes). En el passat homes i dones podien resar junts, ara hi ha zones reservades només pels homes. Què deu inspirar aquests comportaments?

Conclusió
Potser caldria preguntar a les dones perquè segueixen sent les més fidels i submises seguidores de les religions, unes religions -o uns dirigents- que les menyspreen. En algun moment s’hauran de plantar i deixar clar que no estan disposades a que se les tracti com a éssers de segona categoria, més quan tot aquest galimaties se l’han tret alguns homes de les seves obsessions i carències i mai han estat “revelades” en els llibres constitucionals de les religions respectives.

Si ens limitem a les religions semítiques (judaisme, cristianisme i l’islam) que tenen un tronc comú i uns missatges moltes vegades coincidents i que ens són molt més properes, en la cultura i en l’espai, hauríem de concloure que la misogínia de les religions s’ha d’acabar dràsticament d’una vegada. El fet que els seus dirigents espirituals no sàpiguen raonar correctament i s’inventin missatges que estan en el fons dels seus cors humans i de les seves obsessions mesquines, és un fet que clama al cel i suposa un greu incompliment dels Drets Humans i una desviació clara del missatge dels seus respectius fundadors.
Els Drets humans, tot i les seves mancances, suposen unes normes més justes i per tant, han d’estar per damunt de les normes de la majoria de les religions.

La por al desconegut

Una limitació a la llibertat de consciència

A finals del Segle XIX, Amèrica del Nord i més concretament els EUA, van rebre una forta entrada d’immigrants procedents d’Irlanda, Itàlia i Europa de l’Est. Això va trasbalsar la composició i estructura de la població, encara més, pel fet que els nouvinguts eren diferents i constituïen una amenaça pels autòctons, especialment els pobres, amb qui s’establia una competència per aconseguir llocs de treball i repartir-se les engrunes de riquesa que els arribaven.

Aquesta és una explicació històrica, però el paràgraf anterior s’hauria pogut redactar d’una altra manera i recrear un altre context i una altra època. Per exemple, hauríem pogut dir que a finals del segle XX Europa va sofrir una forta entrada d’immigrants que van trasbalsar l’estructura de la població (està clar que em refereixo a l’arribada de magrebins, sub-saharians, sud-americans, etc. amb costums i religions diferents en molts dels casos). Això és un exemple de com la història es repeteix amb actors diferents, cosa que tot sovint oblidem.

Però seguim amb el tema d’Amèrica. Aquests nous immigrants eren diferents perquè eren catòlics en la seva immensa majoria. Els americans “autèntics” havien arribat al nou món feia 400 anys, professaven la religió protestant en la seva majoria i veien amb recel l’arribada d’aquesta nova població que era una forta competència quant als llocs de treball i un factor de desequilibri social per motiu de la seva religió. No es recordaven de quan ells van arribar al nou continent havien anihilat tot una població indígena (als qui no havien reconegut cap dret) i que provenien d’un vell continent que els havia expulsat. Venien de l’Europa intransigent que no tolerava ni el puritanisme exacerbat d’alguns d’ells ni els donava mitjans per viure decentment i molts d’ells estaven condemnats a la fam i a la misèria. Eren, sobretot, uns refugiats econòmics i probablement uns desequilibrats espirituals.

Quatre-cents anys desprès, en l’Amèrica de l’Exposició Colombina de Chicago de 1892, l’economia experimentava canvis ràpids i importants, però la població obrera veia com no els arribaven els efectes d’aquella prosperitat econòmica (més o menys com sempre ha passat quan augmenta el pastís a repartir) i només uns quants gaudien de la festa i acumulaven immenses fortunes.
En aquests context apareixen dos personatges que van expandir algunes idees suposadament patriòtiques. Em refereixo a James Upham i Francis Bellamy. Ambdós baptistes fervorosos i convençuts que els joves necessitaven una educació moral basada en la (seva) religió.
Upham va fomentar un moviment en favor de l’exhibició pública de la bandera nacional, especialment en els col·legis públics. Poc desprès Bellamy vol estendre els valors morals per sobre de la cobdícia, però alguna cosa més inquietava a Bellamy: la por als estrangers. Era una preocupació “moral” més que econòmica ja que pensava que aquells estrangers podien subvertir el teixit democràtic del seu país. Bellamy era anticatòlic i sobretot racista. Va creure que un pal·liatiu al problema podria ser la Promesa de Lleialtat que afermaria els ciments morals del país. Seria de recitació obligada en tots els col·legis del país i la fórmula primitiva (que va durar fins al 1954) deia: “Prometo lleialtat a la bandera dels EUA i a la república a la qual representa, una nació, indivisible (!), amb llibertat i justícia per a tothom”. En els col·legis es recitava diàriament dempeus amb el braç en alt estès cap a la bandera i la palma cap a dalt (molt semblant a la salutació nazi, fins que més tard es va canviar per la mà sobre el cor per allunyar-se de qualsevol semblança poc grata).

Aquesta fórmula que en principi podríem subscriure molts de nosaltres va suposar importants problemes per alguns dels seus ciutadans, que van ser resolts per uns jutges sensats i savis de forma molt diferent a com resolen els problemes els jutges poc formats, dogmàtics, analfabets lingüístics i trivials del nostre país (en especial em refereixo als tribunals més elevats, els magistrats de La Maestranza). Per altra banda sorprèn l’expressió de nació indivisible. Qui els havia dit que les nacions són indivisibles? No coneixien la història? Els ho va dir al veïna del cinquè? Tot plegat, ja ho veieu, un misteri, que potser no ho és tant quan s’analitza la figura del seu creador: Bellamy i la dels molts Bellamys que tenim avui en dia.

Però, perquè s’inquietaven els anticatòlics? Per una banda era la quantitat, semblava que entraven hordes d’estrangers. Per altra banda hi havia qüestions doctrinals. El protestant pensava que tota consciència es lliure de cercar a Déu per sí mateix, llegir les escriptures per sí mateix: la relació entre Déu i les persones és lliure i directa. El catolicisme en canvi estableix una preeminència dels prelats i les relacions entre les persones i Déu necessiten de la seva intermediació. Alguns altres fets exacerbaven les ires dels protestants. El que la jerarquia catòlica donés recolzament a la causa esclavista durant la guerra civil, citant Aristòtil o Sant Pau, va crear la sospita que aquesta religió estava vinculada a la tirania política, a més de la espiritual (Mc Greevy, Catholicism and American Freedom). Això no obstant, com sempre acostuma a passar, les veus dels catòlics que recolzaven la democràcia van ser ignorades.
Una de les discussions àlgides fou al voltant de l’escola pública, una idea que s’havia afiançat i a la que es concedia gran importància. Si havia de ser el bressol de la democràcia, havia de tenir algun contingut moral i fins i tot alguns pensaven que també havia de tenir un contingut religiós. Aquest complicat camí va continuar fins que finalment la separació de la religió i l’estat va començar a veure’s no com un acte de persecució, sinó com un element de justícia.

Discussions que afecten a la llibertat de consciència
Algunes qüestions són recurrents quant al seu debat públic i que encenen els ànims dels ciutadans de totes menes. En comentaré algun d’ells.
La Promesa de Lleialtat, la bandera nacional, l’elecció d’un poble com elegit per Déu, són punts que afecten a la llibertat de consciència. Ben segur que estaríem d’acord en que Déu estima la justícia i no té favoritismes respecte a cap nació en especial ni respecte a cap sistema polític de governança. Per tant, determinats posicionaments respecte a les pròpies religions posant-les per damunt les altres, és un insult a la intel·ligència i una afirmació que falta a la veritat o, en el millor dels casos, són afirmacions anticonstitucionals.
El disseny intel·ligent, segons els científics ha estat una teoria que ha volgut lligar les explicacions bíbliques amb la ciència. El resultat ha estat que les explicacions metafòriques de la Bíblia han volgut ser interpretades en el seu sentit més literal. Quan literalment s’intenta menjar el coco als nens de les escoles amb aquesta teoria del disseny intel·ligent, la intel·ligència i la ciència brillen per la seva absència.
Substituir la ciència per un punt de vista dogmátic no és només posar en perill el nostre futur (intel·ligent), sinó que a més és injust.
Relacions entre sexes
A la nostra societat hi ha fortes discrepàncies sobre l’estatus dels gais i lesbianes i les lleis per protegir aquestes minories contra la discriminació sofreixen fortes crítiques i impediments.
Una primera qüestió es dilucidar si aquesta discriminació és un tema religiós. No sóc expert bíblic però el Llibre Levític tracta de normes de comportament i entre elles 18:22 No jeguis amb un altre home com es fa amb una dona: és una cosa abominable. I així segueixen unes normes que afecten al comportament sexual dels homes i dones. Però hi ha moltes altres prohibicions que la nostra societat no en fa ni cas, com és l’endevinació, 19:31 No acudiu als nigromants ni consulteu els endevins, perquè quedaríeu impurs, i altres normes tan surrealistes i injustes, com 19:20 Si un home té relacions amb una esclava que és concubina d’un altre i no ha estat ni rescatada ni alliberada, desprès d’investigar el cas haurà de pagar una indemnització. Però no serà condemnat a mort, ja que ella encara és esclava.
Curiosament ningú recolza lleis que il·legalitzin l’endevinació o la violació d’una esclava, tot i que se citen a la Bíblia de forma profusa i abundosa, de la mateixa manera que es tracta reiteradament els pecats d’avarícia i egoisme, mentre que sobre les relacions entre persones del mateix sexe es tracta en el Livític igual que l’adulteri.
De totes maneres les històries de sang i fetge de l’Antic Testament, les morts per lapidació, cal prendre-les com el que realment són: unes paràboles que cal reubicar en el nostre temps.
L’amenaça musulmana
L’arribada de nous immigrants a Europa ha generat crisis de grans proporcions i tant els EUA com Europa han sofert atemptats terroristes islàmics. En el cas dels EUA han sabut destriar els terroristes dels musulmans i no s’ha produït ni agressions ni discriminacions fora de comptats casos lamentables. No s’ha entrat a discutir signes externs de les seves costums o religions, ni se’ls ha qualificat de deslleials.
Europa, com veiem, està reaccionat de manera molt diferent. La por del diferent està a totes les ciutats i en el cor de tots els ciutadans i es comencen a il·legalitzar determinats comportaments en atenció a unes premisses poc clares. Mentre els jueus i els musulmans sembla que no estan disposats a renunciar a la seva vestimenta religiosa tradicional només perquè la majoria ho consideri estrany.

Conclusió
El respecte a la consciència i les idees de la llibertat religiosa, sofreixen forts atacs en èpoques d’inestabilitat social i de por, moments en que les minories impopulars es converteixen en les víctimes de la histèria i de la mala llet dels seus conciutadans.
La consciència i no el grup dominant hauria de ser la mesura de tot plegat. Els americans tenen la gran fortuna de viure en un país que s’ha pres molt seriosament la llibertat de consciència en el seu text constitucional i en la ment dels seus ciutadans, mentre que a Europa encara anem una mica a la deriva.

Els banquers decideixen

La insuportable trivialitat dels banquers (i caixers)

Sento el Sr. Botin a la TV reclamant que els bancs que no han rebut cap ajuda de l’Administració no haurien de pagar cap impost suplementari perquè s’han portat bé. Sembla una cosa ben correcta i raonable. Qui ha fet bé la feina no ha de pagar per compte dels que no l’han fet bé.
Però els bancs espanyols -inclòs el del Sr. Botín- han fet bé la feina? Doncs francament no n’estic tan segur. Veurem perquè.

Els bancs (i les caixes) espanyols han estirat més el braç que la mànega. S’han endeutat amb altres bancs europeus i molt especialment amb el BCE (Banc Central Europeu). Ara han de tornar els diners i sembla ser que no poden. Però els bancs no cal que se’n preocupin. El BCE els renovarà els crèdits sense cap problema, i on no arribi el BCE arribarà el Govern espanyol, doncs es tracta només d’un problema de liquiditat, es a dir, el mateix problema que ha fet que tanquessin centenars d’empreses degut a que els bancs els han negat aquesta liquiditat, però els bancs tenen barra lliure i les empreses no.
Els crèdits del BCE són crèdits ”tous” el que vol dir a un tipus molt favorable (pels bancs).

L’informe del BIS de 13.6.2010 diu que els bancs europeus tenen com a deutors a Espanya (i els seus bancs i les seves empreses) per més de 600 mil milions d’euros.
També cal dir una cosa, que hi ha imprudència temerària per part de qui rep els crèdits i sap que no els podrà tornar (els bancs espanyols, l’endeutament del Govern mereix un altre capítol), i hi ha imprudència temerària per part dels bancs que els han concedit sense cap anàlisis rigorosa. Per tant, els bancs europeus que han donat aquests crèdits només mereixen una qualificació: estúpids i poc professionals.
I per part de qui els ha rebut, com cal qualificar-los? Doncs sembla prou clar que si no han sabut equilibrar el flux de tresoreria d’entrades i sortides, els hem de dir ídem de ídem, han sigut tan poc professionals que haurien de ser esborrats del mapa.
Que desprès surtin els Administracions i el Banc Central Europeu i vulgui arranjar aquesta manca de professionalitat d’aquests banquers, segurament és absolutament necessari, però el que el ciutadà no entén és perquè en aquest cas els bancs reben ajudes i les empreses no i perquè en el cas dels banquers que ja han demostrat de forma suficient la seva incompetència segueixen al front de la seva empresa.
Mentre els ciutadans hem de seguir aguantant la fatxenderia dels banquers que encara s’atreveixen a dir com ha d’actuar el govern quan ells han sigut incapaços de administrar la seva barraqueta? En un país normal qualsevol d’aquests banquers o caixers que s’atreveixen a pontificar sobre qüestions econòmiques estarien tancats a la garjola.

Però tornem però al tema inicial ¿ha rebut ajudes el Banc de Santander i és veritat el que diu el seu president?
Les informacions oficials ens diuen que només en l’any 2009 un banc del Grup (el Banco Español de Crédito), i recordem que consoliden resultats, ha rebut més de mil milions d’euros del FAAF (Fondo Adquisición de Activos Financieros), un fons que amb diners del Tresor Públic compra actius als bancs (amb compromís de recompra) per donar-los liquiditat i a un tipus d’interès que ja voldrien les empreses amb o sense problemes de liquiditat.
I si les ajudes per donar-los liquiditat venen del BCE, això no són ajudes públiques? La iniquitat, la ignorància, la fatxenderia d’aquests banquers passa de mida!

Per acabar dues idees més. Les corrupcions (com el cas dels banquers i caixers que surten als mitjans de comunicació dient bestieses interessades sense que ningú els contradigui) no són mai possibles sense un col·laborador necessari, en aquest cas els mitjans de comunicació que els fan el joc, els que publiquen les seves opinions en pàgines principals i no en les pàgines on es publiquen les paraules de la Belén Esteban, que és on correspondria.
El negoci és el negoci, però de la premsa independent ja mai més se’n ha sentit ni gall ni gallina. La premsa com a quart poder està absolutament finiquitat, no és demagògia, està a les ordres dels financers.
I també una altra cosa, tot això ho dit jo, però també ho diu un economista amb prestigi (Krugman) que en el NYT de 14.1.2010 deia: Bankers Without a Clue (Banquers sense ni puta idea).


Aquest és doncs el panorama dels millors banquers del món... Com deuen ser els altres!

Llibertat de consciència

Una lluita inacabada

Manar és una cosa, tenir raó n’és una altra.
Confondre els dos termes és digne de cretins
Sun Tzu (Segle II aC)

La consciència és la coneixença immediata i directa que la persona té de la seva pròpia existència; una definició de diccionari. O d’una altra manera, el respecte per la facultat dels éssers humans per la recerca del sentit darrer de a vida és el que coneixem com llibertat de consciència.
Aquest darrer sentit de la vida passa moltes vegades per la religió i les religions mostren diverses cares i diversos comportaments al llarg dels temps pel que fa al respecte per aquestes llibertats.

Una de les religions més consistents és, amb tota seguretat, la religió catòlica o cristiana, per bé que als creients se’ns presenten molts dubtes sobre algunes de les seves explicacions.
Així, el fet que Crist vingués a salvar la humanitat i això tingués repercussions de forma immediata només en una part molt petita de la humanitat sembla poc comprensible per una religió i un Déu que vol salvar tots els homes. Semblaria injust que en el millor dels casos la seva acció arribés només a oïdes dels jueus i dels romans del seu temps, mentre que milions i milions de persones del món oriental i la resta del planeta quedessin sense possibilitat de salvació, essencialment per desconeixement de la bona nova, de la vertadera religió. Tampoc sembla comprensible, si més no per alguns de nosaltres, que aquest Déu es proposés salvar els homes a partir del moment de la seva vinguda a la Terra, mentre que tots els que havien viscut en temps anteriors, segurament pecant de forma ignominiosa, no se’ls donés aquesta possibilitat.
Per resoldre la qüestió de com salvar l’ànima ja el Papa Joan Pau II va aclarir (en el document d’ 1/9/1980 enviat als caps d’estat reunits en la conferència d’Hèlsinki), que no hi ha un únic camí per arribar a la salvació, sinó que aquests camins són diversos i les religions que hi porten també.

Però el principal problema no ve pas de les religions sinó més aviat dels estats que les volen implantar i dels representants religiosos que tenen fil directe amb Déu, que interpreten de forma única i exclusiva el seu missatge i volen fer oficials la seva religió i la seva creença per a tot el planeta i per a tots els seus ciutadans; o dit d’una altra manera, és l’actuació dels ministres d’aquestes religions que, per grat o per força, volen salvar els seus coetanis i amb aquesta finalitat s’hi apliquen amb l’energia i contundència que faci falta.
A Europa les horroroses guerres de religió -tan poc cristianes- van acabar amb el tractat de Westfalia (1648), donant una treva a la qüestió d’imposició de la religió. Però va ser una treva gens tranquil·litzadora degut a que proposava cuius regio, eius regio (de qui sigui el territori serà la religió). I alguna cosa deu haver persistit d’aquesta idea fins als nostres dies quan la Constitució Europea va estar a punt d’incloure una referència al cristianisme en el que fa als orígens d’aquesta Constitució, el que mostra la propensió dels europeus a pensar en la nacionalitat com una qüestió de sang, terra i tradició religiosa.

Per tant, ja veiem que el manteniment d’aquesta voluntat de llibertat de consciència ha sigut una lluita molt dura perquè les desviacions estan sempre a la cantonada.
No sé qui devien ser els precursors d’aquesta lluita, però ja en el segle II aC, a l'Índia, l’emperador Ashoka, un convers de l’hinduisme al budisme, va posar en pràctica polítiques de tolerància i respecte a les religions diferents. Akbar, el gran emperador mogol en l’Índia del segle XVI també impulsà mesures igualitàries en pro de les religions per més que molts americans i europeus creuen que la tolerància religiosa és un valor vinculat a la il·lustració europea, cosa difícil de demostrar.
Els americans creien que la vida en comú podria ser westfaliana (repressió a la dissensió a l’interior, convivència a l’exterior), fins que en el segle XVI els Williams, els Madison i altres van veure que la llibertat de consciència era quelcom difícil de crear i encara més difícil de conservar. L’experiment d’aquests homes quant a la igualtat religiosa va ser una cosa certament novedosa, perquè durant pràcticament tota la història sempre s’ha marginat o subordinat els que tenien creences diferents.

De la mà de Martha C. Nussbaum (Libertat de Conciencia, Tusquets, 2009) n’he fet el seguiment. Nussbaum planteja aquesta important qüestió des de l’òptica d’una persona que ha canviat de religió i que en fa un estudi de forma comparada entre els Estats Units i Europa.

Els EUA han sigut més consistents en la lluita per defensar aquestes llibertats, potser pel seu origen (tota la història del Myflower, el viatge per recuperar la llibertat i la temptació fàcil d’oblidar els orígens i establir una pròpia ortodòxia repressiva, manifestada en la superioritat de les elits estadounidenques) ha ajudat a mantenir aquesta idea de llibertat de consciència entre àmplies capes de la població.
Ens dóna el senyal el First Amedment (Congress shall make no law respecting an establishment of religion, or prohibiting the free exercise thereof...), o el que diu de Constitució espanyola en el seu article 14 d’una forma massa suau (...iguales ante la ley, sin que pueda prevalecer discriminación alguna por razón de nacimiento, raza, sexo, religión,...). Per altra banda, sense ser expert ni tenir massa coneixements sobre la qüestió si que cal reconèixer l’esforç que al respecte han fet algunes esglésies. Em refereixo en especial a la Declaració «Dignitatis humanae» del Concili Vaticà II emesa per Pau VI l’any 1965, que és un document que no es pot negligir, amb declaracions prou explícites en favor d’aquesta llibertat.
Comença amb una declaració sobre la dignitat de la persona humana i l’exigència de que els homes gaudeixin i usin els propi criteri i llibertat responsables. Continua el document amb el reconeixement del dret a la llibertat religiosa, al temps que es remarca el dret i l’obligació de l’església de difondre aquest pensament, dient: Els homes del nostre temps es fan cada vegada més conscients de la dignitat de la persona humana, y augmenta el nombre d’aquells que exigeixen que els homes gaudeixin y usin el propi criteri i llibertat responsables, guiats per la consciència del deure i no per la coacció.

Però abans d’arribar als nostres dies i seguint amb la lluita per la defensa d’aquestes llibertats sobresurten uns homes concrets. Un d’ells -Roger Williams (1603-1683)- apòstol de la llibertat i imparcialitat religioses, se’l recorda més com a líder religiós i polític que com a pensador. Aquest home va escriure sobre la protecció de la religió enfront del poder estatal, per més que es va interessar intensament per l’ànima o la consciència individual, que volia alliberar de qualsevol persecució fos de l’estat fos d’aquells que actuen en nom de la religió. D’alguna manera significava una pau civil basada en un compromís entre persones que difereixen en els seus compromisos de consciència. Williams va implantar tots aquest principis amb un èxit notable en la colònia que va fundar a Rhode Island

Desprès i ja donant un petit salt en el temps hem de passar als pares de la Constitució Americana. En els seus prolegòmens, especialment en els 85 articles que constitueixen els Federalist Papers, publicats en The Independent Journal i The New York Packet entre l'octubre de 1787 i l'agost de 1788 previs a la Constitució, hi trobem l’essència d’aquesta idea.

James Madison (que més tard fou president dels EUA) va abordar el tema de la llibertat religiosa en uns termes que recordaven a Roger Williams. Es va implicar en els assumptes religiosos del seu propi estat de Virginia i, respecte al esborrany de Constitució que estava redactant l’any 1776 George Mason (delegat de Virginia en la US Constitutional Convention) on manifestava que tots els homes han de gaudir de la tolerància més completa en l’exercici de la religió, Madison va impugnar la paraula tolerància, que en aquest cas considerava mesquina, substituint-la per dret, en aquest cas un terme igualitari. La tolerància suggeria jerarquia, no admissible en aquesta manifestació.

A la tragèdia Antígona es planteja un dilema: Creont (el que manava) anuncia que no es pot enterrar el germà d’Antígona, mort en un atac a la ciutat, suposadament un traïdor; mentre que la “religió” d’Antígona li deia que havia d’enterrar-lo per no perdre l’oportunitat que els esperits de la família l’acullin. És la conseqüència de l’actuació d’un estat quan no és sensible a les necessitats religioses dels ciutadans.

Avui dia el panorama en el planeta terra és que hi ha un melting pot de religions que conviuen entre si amb molts problemes. Mentre, la incomprensió planetària augmenta, en bona part deguda a la ignorància i al fonamentalisme de no voler reconèixer que practiquen una religió perquè els ha vingut en l’herència i no pas per haver-hi arribat en un procés de reflexió. Així molts occidentals (la majoria cristians i fins i tot alguns dels meus amics que pixen aigua beneïda) pensen que els islàmics són àrabs, sense donar-se per assabentats que els més grans països islàmics són Indonèsia, Pakistan i l’Índia. Tampoc saben que moltes religions no tenen un Ser Suprem, com és el cas del budisme, el confucianisme, el taoisme i altres. Es a dir, cal ser molt prudents en parlar de religions.

Una darrera consideració. Quan tractem qüestions de principis, de valors, d’ànimes, no s’hi val fer paral·lelismes materials. Per tant, el que alguns ciutadans posen damunt la taula en parlar d’aquestes qüestions, com és el dret a un tracte recíproc entre països, entre religions, entre creences, entenc que és un camí erroni. Independentment del que facin altres homes, els que creiem amb al llibertat de consciència hem d’actuar de forma diferent a com ho fan aquells que no hi creuen.

Incivisme

(Carta enviada a l’Avui 5.6.2010 i a La Vanguardia, la de l'Avui es publica el dia 12.6.2010, La Vanguardia no la publica)



El nostre alcalde diu que desplegarà més policia per combatre l’incivisme. Per il·lustrar la notícia hi ha una foto d’un home dormint al carrer, a la Rambla.
Cal dir-li a l’alcalde que això no és incivisme, això és misèria. El que és incivisme és que en l’autobús hi viatgin nens que venen de les millors (vol dir més cares) escoles de Barcelona ocupant els seients reservats a persones amb dificultats (que ja és prou significatiu que s’hagin de reservar aquests seients), moltes vegades acompanyats pels seus pares sense que els diguin res i que vagin cridant com energúmens; el que es incivisme és que al metro joves i no tan joves viatgin sense pagar el bitllet; el que és incivisme és que el vicepresident de la Generalitat viatgi per carretera a velocitat no permesa; el que es incivisme és que l’Ajuntament permeti en determinats esdeveniments (partits de futbol, trofeu Godó, etc) que les normes d’aparcament no es compleixin; el que es incivisme és que l’Ajuntament de Barcelona mantingui una norma (promulgada per un govern de progrés i d’esquerres, o que no hi hagi cap norma que ve a ser el mateix) en que es permet que la gent vagi nua pel carrer. El que és incivisme és que en moments de penúria com l’actual l’Ajuntament segueixi fent obres inútils i que segueixi oferint recepcions dignes de Persepolis.
Ara qualsevol dia aquest govern de progrés i d’esquerres debatrà l’ús de la burca (que també cal debatre-ho), mentre, permetrà que la gent vagi nua pel carrer, al Passeig de Gràcia, a la Diagonal, a la Rambla o allà on sigui. Anar destapats és un signe de civilització.

Club Bilderberg

Una reunió selecta

Aquest any hem tingut la sort que els selectes ciutadans del Club Bilderberg ens han distingit amb la seva presència a Sitges, així ho informa la premsa i així ho informen els ciutadans de Sitges que han vist com hi ha hagut un desplegament de les forces de seguretat -que paguem entre tots els que no hi participem-, que els dificulta la mobilitat per la ciutat.
Crec que el jutge Garzón hi ha tingut alguna cosa a veure. El fet que ara estigui suspès en les seves funcions ha permès que aquests altres ciutadans selectes hagin pogut reunir-se a Sitges sense problemes.
La realitat és que per més que sigui una reunió secreta i casposa la premsa ens ha filtrat el nom d’alguns dels seus components i, descobrim que és que es tracta de selectes ciutadans candidats alguns d’ells a ser imputats per diversos delictes. Sembla ser que hi han acudit empresaris que han estat imputats per delictes econòmics i que se'n han salvat gràcies als jutges (Suprem, Constitucional, etc) que han deixat prescriure els delictes. També hi ha representants d'aquella cosa tan estranya que és la realesa europea. És a dir gent que potser ha tingut passat però que sembla que no marcaran pas el futur. Gent caducada.
Si Garzón hagués estat en actiu igual hauria enviat la policia judicial a detenir a tots els seus components aprofitant que els tenia reunits i localitzats. No ha estat possible, una altra vegada serà.
De totes maneres no és l’única societat selecta i casposa que tenim en el nostre país. Se’m acut la Fundació Catalunya Oberta quin president Prenafeta havia rebut les adhesions més caloroses i fidels a l’inici del seu procés i ara, misteriosament han deixat de parlar-ne.
Pel que de mi depèn els Bilderberguesos poden fer els que els hi passi per un “puesto”, només els demanaria que no em facin pagar cap factura de les seves despeses i tampoc cal que em convidin a la seva reunió, que no hi aniré. De res.