La por al desconegut

Una limitació a la llibertat de consciència

A finals del Segle XIX, Amèrica del Nord i més concretament els EUA, van rebre una forta entrada d’immigrants procedents d’Irlanda, Itàlia i Europa de l’Est. Això va trasbalsar la composició i estructura de la població, encara més, pel fet que els nouvinguts eren diferents i constituïen una amenaça pels autòctons, especialment els pobres, amb qui s’establia una competència per aconseguir llocs de treball i repartir-se les engrunes de riquesa que els arribaven.

Aquesta és una explicació històrica, però el paràgraf anterior s’hauria pogut redactar d’una altra manera i recrear un altre context i una altra època. Per exemple, hauríem pogut dir que a finals del segle XX Europa va sofrir una forta entrada d’immigrants que van trasbalsar l’estructura de la població (està clar que em refereixo a l’arribada de magrebins, sub-saharians, sud-americans, etc. amb costums i religions diferents en molts dels casos). Això és un exemple de com la història es repeteix amb actors diferents, cosa que tot sovint oblidem.

Però seguim amb el tema d’Amèrica. Aquests nous immigrants eren diferents perquè eren catòlics en la seva immensa majoria. Els americans “autèntics” havien arribat al nou món feia 400 anys, professaven la religió protestant en la seva majoria i veien amb recel l’arribada d’aquesta nova població que era una forta competència quant als llocs de treball i un factor de desequilibri social per motiu de la seva religió. No es recordaven de quan ells van arribar al nou continent havien anihilat tot una població indígena (als qui no havien reconegut cap dret) i que provenien d’un vell continent que els havia expulsat. Venien de l’Europa intransigent que no tolerava ni el puritanisme exacerbat d’alguns d’ells ni els donava mitjans per viure decentment i molts d’ells estaven condemnats a la fam i a la misèria. Eren, sobretot, uns refugiats econòmics i probablement uns desequilibrats espirituals.

Quatre-cents anys desprès, en l’Amèrica de l’Exposició Colombina de Chicago de 1892, l’economia experimentava canvis ràpids i importants, però la població obrera veia com no els arribaven els efectes d’aquella prosperitat econòmica (més o menys com sempre ha passat quan augmenta el pastís a repartir) i només uns quants gaudien de la festa i acumulaven immenses fortunes.
En aquests context apareixen dos personatges que van expandir algunes idees suposadament patriòtiques. Em refereixo a James Upham i Francis Bellamy. Ambdós baptistes fervorosos i convençuts que els joves necessitaven una educació moral basada en la (seva) religió.
Upham va fomentar un moviment en favor de l’exhibició pública de la bandera nacional, especialment en els col·legis públics. Poc desprès Bellamy vol estendre els valors morals per sobre de la cobdícia, però alguna cosa més inquietava a Bellamy: la por als estrangers. Era una preocupació “moral” més que econòmica ja que pensava que aquells estrangers podien subvertir el teixit democràtic del seu país. Bellamy era anticatòlic i sobretot racista. Va creure que un pal·liatiu al problema podria ser la Promesa de Lleialtat que afermaria els ciments morals del país. Seria de recitació obligada en tots els col·legis del país i la fórmula primitiva (que va durar fins al 1954) deia: “Prometo lleialtat a la bandera dels EUA i a la república a la qual representa, una nació, indivisible (!), amb llibertat i justícia per a tothom”. En els col·legis es recitava diàriament dempeus amb el braç en alt estès cap a la bandera i la palma cap a dalt (molt semblant a la salutació nazi, fins que més tard es va canviar per la mà sobre el cor per allunyar-se de qualsevol semblança poc grata).

Aquesta fórmula que en principi podríem subscriure molts de nosaltres va suposar importants problemes per alguns dels seus ciutadans, que van ser resolts per uns jutges sensats i savis de forma molt diferent a com resolen els problemes els jutges poc formats, dogmàtics, analfabets lingüístics i trivials del nostre país (en especial em refereixo als tribunals més elevats, els magistrats de La Maestranza). Per altra banda sorprèn l’expressió de nació indivisible. Qui els havia dit que les nacions són indivisibles? No coneixien la història? Els ho va dir al veïna del cinquè? Tot plegat, ja ho veieu, un misteri, que potser no ho és tant quan s’analitza la figura del seu creador: Bellamy i la dels molts Bellamys que tenim avui en dia.

Però, perquè s’inquietaven els anticatòlics? Per una banda era la quantitat, semblava que entraven hordes d’estrangers. Per altra banda hi havia qüestions doctrinals. El protestant pensava que tota consciència es lliure de cercar a Déu per sí mateix, llegir les escriptures per sí mateix: la relació entre Déu i les persones és lliure i directa. El catolicisme en canvi estableix una preeminència dels prelats i les relacions entre les persones i Déu necessiten de la seva intermediació. Alguns altres fets exacerbaven les ires dels protestants. El que la jerarquia catòlica donés recolzament a la causa esclavista durant la guerra civil, citant Aristòtil o Sant Pau, va crear la sospita que aquesta religió estava vinculada a la tirania política, a més de la espiritual (Mc Greevy, Catholicism and American Freedom). Això no obstant, com sempre acostuma a passar, les veus dels catòlics que recolzaven la democràcia van ser ignorades.
Una de les discussions àlgides fou al voltant de l’escola pública, una idea que s’havia afiançat i a la que es concedia gran importància. Si havia de ser el bressol de la democràcia, havia de tenir algun contingut moral i fins i tot alguns pensaven que també havia de tenir un contingut religiós. Aquest complicat camí va continuar fins que finalment la separació de la religió i l’estat va començar a veure’s no com un acte de persecució, sinó com un element de justícia.

Discussions que afecten a la llibertat de consciència
Algunes qüestions són recurrents quant al seu debat públic i que encenen els ànims dels ciutadans de totes menes. En comentaré algun d’ells.
La Promesa de Lleialtat, la bandera nacional, l’elecció d’un poble com elegit per Déu, són punts que afecten a la llibertat de consciència. Ben segur que estaríem d’acord en que Déu estima la justícia i no té favoritismes respecte a cap nació en especial ni respecte a cap sistema polític de governança. Per tant, determinats posicionaments respecte a les pròpies religions posant-les per damunt les altres, és un insult a la intel·ligència i una afirmació que falta a la veritat o, en el millor dels casos, són afirmacions anticonstitucionals.
El disseny intel·ligent, segons els científics ha estat una teoria que ha volgut lligar les explicacions bíbliques amb la ciència. El resultat ha estat que les explicacions metafòriques de la Bíblia han volgut ser interpretades en el seu sentit més literal. Quan literalment s’intenta menjar el coco als nens de les escoles amb aquesta teoria del disseny intel·ligent, la intel·ligència i la ciència brillen per la seva absència.
Substituir la ciència per un punt de vista dogmátic no és només posar en perill el nostre futur (intel·ligent), sinó que a més és injust.
Relacions entre sexes
A la nostra societat hi ha fortes discrepàncies sobre l’estatus dels gais i lesbianes i les lleis per protegir aquestes minories contra la discriminació sofreixen fortes crítiques i impediments.
Una primera qüestió es dilucidar si aquesta discriminació és un tema religiós. No sóc expert bíblic però el Llibre Levític tracta de normes de comportament i entre elles 18:22 No jeguis amb un altre home com es fa amb una dona: és una cosa abominable. I així segueixen unes normes que afecten al comportament sexual dels homes i dones. Però hi ha moltes altres prohibicions que la nostra societat no en fa ni cas, com és l’endevinació, 19:31 No acudiu als nigromants ni consulteu els endevins, perquè quedaríeu impurs, i altres normes tan surrealistes i injustes, com 19:20 Si un home té relacions amb una esclava que és concubina d’un altre i no ha estat ni rescatada ni alliberada, desprès d’investigar el cas haurà de pagar una indemnització. Però no serà condemnat a mort, ja que ella encara és esclava.
Curiosament ningú recolza lleis que il·legalitzin l’endevinació o la violació d’una esclava, tot i que se citen a la Bíblia de forma profusa i abundosa, de la mateixa manera que es tracta reiteradament els pecats d’avarícia i egoisme, mentre que sobre les relacions entre persones del mateix sexe es tracta en el Livític igual que l’adulteri.
De totes maneres les històries de sang i fetge de l’Antic Testament, les morts per lapidació, cal prendre-les com el que realment són: unes paràboles que cal reubicar en el nostre temps.
L’amenaça musulmana
L’arribada de nous immigrants a Europa ha generat crisis de grans proporcions i tant els EUA com Europa han sofert atemptats terroristes islàmics. En el cas dels EUA han sabut destriar els terroristes dels musulmans i no s’ha produït ni agressions ni discriminacions fora de comptats casos lamentables. No s’ha entrat a discutir signes externs de les seves costums o religions, ni se’ls ha qualificat de deslleials.
Europa, com veiem, està reaccionat de manera molt diferent. La por del diferent està a totes les ciutats i en el cor de tots els ciutadans i es comencen a il·legalitzar determinats comportaments en atenció a unes premisses poc clares. Mentre els jueus i els musulmans sembla que no estan disposats a renunciar a la seva vestimenta religiosa tradicional només perquè la majoria ho consideri estrany.

Conclusió
El respecte a la consciència i les idees de la llibertat religiosa, sofreixen forts atacs en èpoques d’inestabilitat social i de por, moments en que les minories impopulars es converteixen en les víctimes de la histèria i de la mala llet dels seus conciutadans.
La consciència i no el grup dominant hauria de ser la mesura de tot plegat. Els americans tenen la gran fortuna de viure en un país que s’ha pres molt seriosament la llibertat de consciència en el seu text constitucional i en la ment dels seus ciutadans, mentre que a Europa encara anem una mica a la deriva.