Expressament he deixat passar uns dies abans d’ajuntar-me a l’onada d’opinadors sobre el tema de l’educació. Si fem cas al que diu la premsa sembla ser que des de la OCDE (Informe PISA) ens han qualificat com a mal educats. O més ben dit, volem interpretar que els ho diuen als nostres nois i noies de 15 anys, especialment en l’àrea de ciències.
No hi ha dubte que aquest informe és un informe seriós i cal valorar-lo exactament en el que diu (no en el que no diu) i, per tant, els governs respectius (Central i Autonòmics) haurien de fer-li algun cas.
Aquest és un informe tècnic de gran utilitat pel món educatiu i per tota la societat, això sí, sempre que aquesta societat i aquest món educatius es prengui la molèstia de llegir-lo i fer algun esforç per esbrinar què diu.
Ara bé, permeteu-me que faci algunes reflexions al respecte que no tindran res de tècniques.
Primer de tot vull recordar que els grans opinadors (la premsa, radio, TV i tertúlies) d’aquest país tan prompte els va arribar a les seves antenes que hi havia un altre informe (PISA) a punt de veure la llum (de fet se sap amb suficient antelació, doncs es publica cada tres anys), es van permetre expressar contundents opinions sobre el malament que va l’educació. Sobre el desastre de professors que tenim a les escoles i sobre l’actitud dels diferents governs al respecte. Ni una ratlla respecte a l’actitud dels pares, ni una ratlla respecte a la frivolitat amb que la premsa opina sobre aquests punt, ni una ratlla respecte a l’actitud dels nois i noies destinataris d’aquest ensenyament, ni una ratlla que posi, negre sobre blanc, les condicions objectives d’aquest ensenyament i dels models que els dóna la nostra societat.
Segons aquests opinadors, les responsabilitats cal atribuir-les, en aquest ordre: a l’escola, als governs, en alguns casos es parla de la societat, i encara menys es parla dels pares. Dels nois i noies ni se’n parla.
La proposta que jo faig és invertir completament l’ordre: primer els nois i noies, després aquesta cosa amorfa que en diem la societat, a continuació els pares. Després els governs i finalment les escoles.
Explicaré el meu punt de vista.
De seguida que es va parlar d’aquest informe (PISA), quan encara no s’havia publicat i només es coneixien filtracions deslleials, els opinadors, van començar a despotricar del malament que funcionava l’escola al nostre país. Es a dir, estic dient que aquests senyors aprofitaven una actuació deslleial i punible d’uns adults (hi ha uns protocols molt explícits de quan i com es pot utilitzar aquesta informació i de quines són les penalitzacions per l’incompliment, per exemple, deixar de formar part d’aquesta enquesta), van fer veure que s’estripen les vestidures quan no feien altra cosa que actuar torticerament, deslleialment, incívicament, aprofitant-se d’una deslleialtat fent-se partícip de la mateixa, i que maldaven per avançar el catastrofisme sense haver-se llegit ni una ratlla de l’informe en qüestió. És la cultura de rebenta que dóna dividends, que dóna publicitat, que té audiència. Cap matis, cap observació, tot pel broc gros; abans de la publicació de l’informe, abans d’haver-lo llegit, ja s’havien pronunciat amb les observacions de sempre. Entremig gran elogis al sistema finlandès, però cap d’ells diu que a Finlàndia l’educació és totalment pública, mentre aquí es preconitza sense cap tipus de vergonya la privada i si pot ser la confessional.
Així doncs ens trobem que uns adults mal educats (opinadors) parlen de la mala educació d’uns nois i noies (sense poder justificar-la), aprofitant que uns altres adults (els que van facilitar la filtració) van ser també deshonestos. Voleu noms... tots els que van opinar abans del dia 4 de desembre 2007 en que es va fer públic l’informe, i aquí hi són tots. Agafeu qualsevol diari i veureu els noms.
Després de situar aquests impresentables opinadors al lloc que els correspon, passaré a coses més serioses. Suposo que no diré res massa novedós si atribueixo a l’educació una forma d’actuar que pren la forma d’al·luvió, la de sedimentació de capes a través del temps, de pluja fina i constant que amara les neurones dels nostres joves a través de generacions, completat tot per l’exemple que els dóna la nostra societat, l’exemple que els donem els adults. L’educació no és una cosa improvisada, és un treball permanent, d’anys, de generacions, el que vol dir que tots hi estem implicats, ningú pot llençar la primera pedra dient, això no és cosa meva! Ho he delegat al Govern, a l’escola, a qui sigui.
Això no obstant, començaré parlant dels nois i les noies i de la seva actitud a l’escola. Com és que no es parla de la seva actitud? Cada vegada que els justifiquem i donem les culpes a altres estaments (als qui jo també culparé) els estem fent un flac favor. El que cal dir-los-hi és que ells s’han d’espavilar, que amb la sobreprotecció i mals exemples que els donem amb el nostre pusil·lànime comportament només fem ciutadans mediocres (tot i que amb l’actual triomf de la mediocritat a la societat, a la política, a l’empresa, ... potser fins i tot ja els semblarà bé). I els hem de dir que el triomf sense esforç, sense treball, no porta enlloc. Si és cert que molts mediocres triom
fen, cosa que veiem a la política, a l’empresa, a la societat,... veiem constantment que els valors més apreciats en els nostres dies són els diners i la mesquinesa. Veiem que allò que se’n diu meritocràcia és un concepte buit, el que és útil i dóna bon resultat per la promoció és fer el pilota, riure les gràcies dels poderosos, ser amics només de conveniències, intercanviar-se favors entre els que tenen el poder... tot el demés no serveix per a res. Veiem una societat plena de mal educats, d’individus que els conviden a alguna cosa i ni tan sols són capaços de donar una resposta, simplement deixen d’anar-hi. Veiem persones que quan entres a l’ascensor, ni tan sols són capaços de donar el bon dia. Veiem persones que posen els peus al banc d’asseure’s en els transports públics, que criden, que molesten a les persones que tenen al costat, que condueixen els seus automòbils amb una total prepotència, oblidant que les vies són públiques i s’han de compartir. Veiem polítics i algun executiu (bastants) que tan aviat com troben el xofer que els ha anat a buscar li traspassen el maletí (que pesa tres unces), deixant clar qui mana, sense tenir en compte que el venen a buscar com a part de la professió sense que això hagi de ser una humiliació o un senyal de superioritat.Recordo que una vegada vaig anar a rebre a un eurodiputat del PSOE a l’aeroport que venia a donar una conferència. Jo el coneixia (coneixia la seva cara per les fotos) i ell a mi no. Quan li vaig dir que l’anava a rebre, el primer que va fer fou donar-me el maletí (el molt cretí). Com és que no saben comportar-se? D’on ho havia tret que li havia de dur el maletí? Tenia uns anys menys que jo i era un servidor públic! Aquests són els exemples que fan mal.
Els pares han decidit que ells no poden ocupar-se de l’educació dels seus fills, han fet un outsourcing d’aquesta funció a l’escola i, per tant, que a ells no els demanin responsabilitats. Entre tant, els adults de la nostra generació (el vano que va des dels 50 als 65 anys) i potser encara de la generació posterior, són un personal bastant impresentable. És evident que quan pugen a l’autobús no posen els peus als seients del davant com fan alguns dels nostres adolescents, però si criden com esperitats, parlen pels mòbils amb converses insulses absolutament predecibles (estic al bus, ara passo per..., estaré aquí dintre de...), o bé si us fixeu amb el tema dels gossos i els seus passejos i necessitats, veureu com la nostra generació (que per cert es força afeccionada a tenir gossos) els treu a passeig, però difícilment recull les seves caques, mentre que quan veieu un jove ben segur que se’n ocuparà.
El tuteig sembla que és una cosa que ha rebaixat la disciplina dels joves. Tracten de tu a tothom i això, als adults ens molesta. Però, com hem ensenyat nosaltres, els pares, a aquests nois? No hem canviat en la nostra època aquesta forma de tracte? A més, els sistemes de comunicació implantats per les grans empreses, no ens tutegen a tothora? Com és que no han acomiadat aquests inútils responsables de relació amb els clients?
Tenim us servidors de la Pàtria (i nostres) que s’haurien de dedicar a fer lleis al Parlament i quan veiem les imatges a la televisió de com “treballen” veiem uns bancs buits, uns representants distrets amb els meu mòbil o llegint el diari. Aquest és l’exemple que donem als nostres joves?
Què en farem d'aquesta gent?
Volum 1: ISBN: 9789264040007
Publication: 04/12/07Pages: 383Language: English
Publication: 04/12/07Pages: 383Language: English
Volum 2: ISBN: 9789264040144
Publication: 04/12/07Pages: 310Languages: English/French
Publication: 04/12/07Pages: 310Languages: English/French
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada