Des de la sala d'espera de l'uròleg

Zapatero i els bancs

La sala d’espera de l’ uròleg és un bon lloc per a reflexions. Damunt la taula de les revistes veig la fotografia de ZP amb els banquers a la Moncloa. Aixeco el cap i talment la foto de la revista és com el que veig en aquesta sala, és una imatge perfecta. Uns homes d’edat provecta, amb cara de patiment (potser incontinència urinària, potser alguna malaltia venèria, algun problema de pròstata, de l’aparell de reproducció (tot i que no sembla pas possible aquesta darrera opció ja que entre els elegits per la visita a ZP n’hi ha alguns que són de l’Opus, i ja se sap que són bons reproductors...). Naturalment més ben vestits que els d’aquesta sala (no se sap si els passa com aquell President de Comunitat Autònoma a qui una casa d'alta costura li enviava vestits perquè no tenia temps per anar-se'ls a emprovar a la botiga) que tot i sent la sala del metge de la mútua, no és pas la Seguretat Social ni tampoc el Karolinska Institute, el Mount Sinai School of Medicine, la Mayo Clinic o qualsevol altra d’aquest nivell, però tot i que anaven ben vestits i clenxinats tenien cara de mala llet, de no haver fet bé la digestió o potser d’un restrenyiment acusat i sostingut. Estava clar que no estaven a gust sota els focus; els seus negocis no necessiten tanta llum.

Aquestes fotografies m’han fet pensar altra vegada amb el President del Govern, Sr. Rodríguez Zapatero. Altra vegada ha fet el numeret del sofà (en aquest cas taules de taverna) amb els banquers: els ha demanat que afluixin diners, que comencin a concedir crèdits. Vol que el país funcioni i perquè això passi han d’arribar crèdit a les empreses, que actualment estan ofegades.

Naturalment, els banquers ho han tingut molt fàcil. La seva rèplica és impecable i a ZP li ha quedat una cara de tonto que no vegis...

Ara bé, com que amb la Espe tinc bon rotllo, m’ha facilitat informació dels espies que té situats a la Moncloa (Gamon -“el Torrente” d’Aguirre-, i Pepe Gotera i Otilio). Us reprodueixo el diàleg tal com surt a la gravació (no faig la traducció per no perdre fidelitat):

ZP: - Estamos en una situación de crisis y es necesario que el crédito llegue a las empresas para que de este modo puedan sostenerlas i no incrementar el paro.
Vosotros sabéis que las empresas, desde siempre, cuentan con sus recursos propios pero también con una parte de crédito y ahora se lo estáis reduciendo. Esto no puede continuar, nuestro país, con estas coordenadas se hunde y vosotros estáis en el vértice de todo ello.
El Gobierno está dando liquidez al sistema, a los bancos, y esta liquidez no llega a las empresas. Hay que buscar una solución para conseguir que el dinero llegue a las empresas solventes.

Banca: - Presidente, estamos a tu lado. Nosotros vamos a dar crédito a todas las empresas solventes que nos lo pidan. Es más, lo vamos a dar y lo estamos dando. Nos imaginamos que nuestro Presidente no nos va a pedir que demos crédito a empresas insolventes ...(con un poco de sorna)

ZP: - Naturalmente que no estoy pidiendo esto! Pero no me negareis que los criterios para la concesión de crédito que utilizabais el año pasado no son los mismos que los actuales. O lo hacías mal antes o lo hacéis mal ahora....

Banca (alguno de los importantes): - Presidente, el año pasado la economía funcionaba. Éste era el mensaje que se nos daba desde tu Gobierno, y nosotros nos lo creímos. Por ello nuestros criterios estaban imbuidos por el optimismo que se nos insuflaba desde el Gobierno.
Ahora se nos está diciendo que de optimismo, nada de nada, por ello hemos endurecido nuestros criterios. Es un tema de patriotismo pero también de ortodoxia.

Solbes: - ¿Así que me estáis diciendo que la normativa de Basilea os la pasabais por el forro?¿Que no tenéis otro criterio que lo que se os dice desde el Gobierno? Esto me parece impresentable. Un banco tiene que tener sus propios criterios de riesgo y no tiene porqué cambiarlos a no ser que se demuestre que en el pasado han sido demasiado laxos. Si han sido correctos en el pasado ¿cómo es que ahora aflora tanta morosidad? ¿Es culpa de la crisis o es que no habéis analizado bien vuestros créditos?

Banca (alguno de los espabilados): - Nuestros análisis pueden haber sido en algún caso incorrectos, pero como tu muy bien sabes, Pedro, Basilea en su normativa y criterios realimenta la información histórica, por ello, hoy no nos queda más remedio que rectificar, no porqué nuestros criterios fueran erróneos, sino porqué la economía no ha ido como estaba previsto y la morosidad tampoco. Es Basilea que nos impone un cambio.

I així continua la reunió, fins que al final, sembla que només s’acaba amb bones paraules, amb cap compromís i amb una espècie de petició de la Banca perquè no se’ls culpabilitzi a ells de la crisi. Total, temps perdut, cap solució i uns banquers encara més engreïts, però per primera vegada una mica preocupats doncs, com és natural, no els agrada ser objecte de les ires de la societat. Ni tampoc els agrada que es parli dels seus magnificents sous o ingressos, ja que el diner no vol soroll i moltes vegades costa de justificar.

Els banquers continuen (al sortir de la reunió, quan estaven prenent un cafè en el reservat d’un restaurant de luxe).
XX: - Habéis visto como se pone ZP? Yo por mi parte, ni caso! Estoy hasta las narices de este hombre.
Los demás: - Pues yo lo mismo. Es más, cuando llegue a mi banco voy a llamar al responsable de crédito y voy a decirle: oye, fulano, mucho ojito con el crédito, que nadie se relaje. Los créditos serán para nuestras empresas participadas y por si queremos comprar algún otro banco o empresa que se nos ponga a tiro, y si queda algo, quiero una selección muy rigurosa. En nuestro negocio no hay margen para las obras de caridad.


Novetats a la banca
Aquesta era la visió del dia 3 de febrer de 2009. Ara (23 febrer 2009) la cosa sembla que ha canviat. Es parla de caixes amb problemes. Recordeu aquell parlamentari agosarat que interrogava a Mariano Rubio al Parlament i li deia: míreme a los ojos Sr. Rubio..., doncs aquest mateix senyor no sé com, ha anat a parar a la Presidència d’una caixa (tot i que a les presidències de bancs i caixes i han anat a parar persones ben singulars) i sembla que ara té problemes (la caixa, no ell que com el rei no és responsable de res...). Es parla de banquers amb problemes, i el crack dels banquers, el Sr. Botín, té alguna dificultat tant de liquiditat com molt més de credibilitat.
L’estafa -consentida- del Sr. Madoff ha sigut un torpede a la seva línea de flotació. Pel que fa al fons immobiliari, com és normal, no té liquiditat i això els està creant problemes importants amb els clients que demanen el reemborsament dels seus diners que, pel que sembla, no eren conscients que aquest fons no tenia liquiditat (un 10%). La forma com s’ha venut aquests productes hi posa la cirereta.
I perquè han venut aquests productes com els han venut? Doncs molt fàcil, només cal preguntar-ho als clients atrapats. Tots diuen el mateix: va ser una recomanació del director de l’oficina. I si ho preguntes als directors d’oficina, tots diuen el mateix: ens van imposar un determinat volum de vendes d’aquests productes que, la direcció, garantia la seva bondat.
Mentre el Sr. González (BBVA) en la tribuna de l’ABC (23.2.09) veig a la tele que acaba de dir: les ajudes que ha rebut la banca espanyola s’han centrat en donar-los liquiditat per la via de compra d’actius (no diu si són tòxics o no) i avals a les emissions bancàries i això no són ajudes perquè no han de provocar cap perjudici econòmic públic. Recollons, i què demanen les empreses sinó el mateix que han rebut els bancs! Tindrà morro ...

Està clar que la CNMV ha donat un cop de mà al Santander i a qui convingui, recolzant la seva actuació (com podria ser d’altra manera amb l’historial de la CNMV de la que alguna vegada s’haurà d’escriure un llibre sobre la seva història i la dels seus executius). Però tot i que tècnicament tenen tota la raó (donar liquiditat seria equivalent a liquidar el fons, amb importants pèrdues al haver de vendre precipitadament els immobles), el que no contempla el regulador és la forma com es van vendre aquests fons immobiliaris (a l’igual que ha fet alguna caixa per vendre determinats valors quin interès era bàsicament el dels seus executius, sense que es deduís cap avantatja econòmica pel client).

Però com deia, ara la cosa ha canviat. A la reunió prèvia del G20 (on finalment han deixat anar al nostre ZP), han arribat a conclusions de que cal lligar curt tant als banquers, com a les entitats controladores. També diuen que els paradisos fiscals s’han d’acabar (segurament la guerra contra el terrorisme s’acabaria abans bombardejant els paradisos fiscals que no pas envaint països com Afganistan in Iraq). Els americans tampoc estan d’acord amb el secret bancari (que només protegeix a estafadors) i han arribat a acords (imposicions) amb USB per obtenir informació dels seus clients i ciutadans americans.
No es diu res (encara) ni es demana responsabilitats a tots aquells Consells d’administració dels bancs que van aprovar obrir oficines a aquests paradisos fiscals ni de la responsabilitat que han assumit en el frau, blanqueig, operacions criminals, etc. en el moment d’obrir aquestes oficines i en el moment d’establir sistemes per ocultar-les davant els fisc i la policia.

Potser és prematur, però si aquestes iniciatives es concretessin segurament si arribaríem a solucions estables per a un bon funcionament del sistema financer. Però els dubtes no s’han esvaït a la reunió de Berlin. No ha quedat prou clara la voluntat de fer desaparèixer del mapa els paradisos fiscals, no s’ha pres la decisió de sancionar durament els bancs que posen en marxa operacions d’alt risc -possiblement amb engany- disfressats d’operacions d’alta rendibilitat, per tant aquest G20 no ens solucionarà pas el problema.