Melero

No tinc ni el gust ni el disgust de conèixer a Melero, però per culpa del Procés m’he trobat amb el llibre de “El Encargo”, en el qual Melero deixa veure quina classe d’home és i quina és la seva ideologia, tot amanit amb una certa ironia i sentit de l’humor que de vegades no aconsegueix el seu objectiu.

No em puc resistir de fer-ne algun comentari. Entremig d'una prosa ben agradable i ben construïda i culte descobreixes idees desagradables, petulants en certa manera de superioritat.

La primera cosa que notes és que se situa per damunt de tots els mortals. Per a ell no s’hi val ni idees patriotes ni antipatriotes, ni nacionalistes ni antinacionalistes. Tots són uns hiperventilats. No concedeix cap valor a aquells ciutadans que fan professió de dedicació a la política, a millorar la vida dels ciutadans, a construir un nou país. Ell afirma que ja està bé com està el país i no té cap necessitat de voler que tots els ciutadans millorin el seu estatus, bé sigui per la via d’igualació —que vol dir repartiment— cosa que té molt mala premsa, bé sigui per fer més eficients els mecanismes i les institucions del país.

Em ve a la memòria com descriu el moment en que Turull es presenta com a candidat de president de la Generalitat, després que la justícia hagi vulnerat per varies vegades la voluntat dels votants, és un exemple ben llastimós. Turull es va presentar sabent que no sortiria elegit, sabent que partits execrables com Cs i PP no el votarien i que el PSC tampoc ho faria. Potser per distintes causes, però cap d’elles honorable. Melero se’n riu. Melero sap que Turull no és un delinqüent, sap que la “justícia” és un “cachondeo”, i se’n riu... Les paraules i les comparacions “gracioses” de com vesteix Turull (com a vice-secretari general del partit comunista del Kazajistan), no fan cap gràcia. I la veritat que tampoc es mostra neutral, ni independentista ni nacionalista espanyol, ni mostra cap empatia cap a unes persones honestes que de forma injusta estan a la presó. Li surt alguna excreció quan recordem que ha sigut fundador d’un partit tan caspós des del punt de vista intel·lectual com C’s. 
Un altre exemple podria ser quan amb un company de ring al seu despatx ficcionen una lluita de boxa. Una imatge naïf que prové, amb tota certesa, del cinema americà. Són només uns exemples, n’hi ha més, molts més.

No sé quins amics haurà tingut Melero en el camp sobiranista, si és que n’ha tingut algun, per ridiculitzar-los, o si més no intentar-ho, i fer la gara gara al seu partit Cs, en el sentit de fomentar la discòrdia i, sobretot, de no voler entendre determinats sentiments i reaccions del 50% dels catalans. En el camp unionista, nacionalista espanyol, amic d'un tal Arcadi Espada, un periodista de la caverna sense gaires llums ni criteri, però sobretot mala persona, dels que s'alegra dels mals dels altres, dels que les seves paraules respiren violència.

Melero estic segur que és un home intel·ligent i culte (ell mateix, irònicament ho afirma en el seu llibre), però la seva honestedat intel·lectual no sé si resistiria els interrogatoris dels fiscals assilvestrats. Jo li recomanaria que llegeixi l’article que Salvador Cardús ha publicat avui (21.1.2020) al diari Ara, “La banalització del mal”, on arriba a una conclusió que em sembla molt encertada: és la indiferència el pitjor dels mals, la banalització més miserable. No sé si Melero està inclòs en aquesta categoria.