Dreyfus

El cas Dreyfus és un dels molts casos d’injustícia que ens explica la història de temps pretèrits però que en el dia d’avui existeixen en abundància a tot el món, a tots els països. I no pel fet de que hi hagin molts casos ens hem de quedar immòbils, ben al contrari.

Ara aquest cas l’explica Polanski amb detall i sembla que amb rigor històric. Sobre Polanski recauen moltes ombres quant a la seva conducta, però no per això hem de deixar de fer-li cas. En la seva pel·lícula que aquí es projecta com a “El Oficial y el espia”, una mala traducció del títol original: “J’accuse” s’explica com els humans en el poder són capaços de fer els majors disbarats i injustícies.

Mentre vas veient la pel·lícula, sense voler, sense forçar les coses, t’adones de que el que va passar a París el 1895 té moltes similituds —mantenint les distàncies— amb el que està passant a Catalunya.

Quan veus els francesos dretans (és per no donar-los algun altre qualificatiu) cridant mort als jueus, trencant vidres de les botigues, atacant físicament els jueus, em ve a la memòria les imatges de C’s quan van atacar Catalunya Radio, trencant vidres i deixant com a imatge el cor fet amb les mans, símbols “d’amor” de C’s, mentre cridaven com a bojos i trencaven tot el que trobaven pel camí.

O també quan vam veure la policia i la guàrdia civil, embogits, cantant aquella cançó tan bonica de; “A por ellos... oé...” i el dia 1-O de 2017 els veiem pegant amb porres i objectes contundents a ciutadans indefensos que volíem votar, la imatge torna a primera línia.

Quan aquests dies veiem una fiscalia incompetent, però ideologitzada que recorre a trucs bruts per condemnar com sigui al Major Trapero, i la presidenta del Tribunal que em recorda a la senyoreta Pepis, que deixa fer, la imatge torna a aparèixer. Apareix Marchena i apareix Lesmes, i apareix Llarena, i “tutti quanti”.

Quan veiem a uns militars i jutges que per salvar el seu honor —que vol dir salvar el seu deshonor— prefereixen condemnar a un jueu innocent abans de que quedi al descobert la seva ignomínia, és quan veig a Pérez de los Cobos, a Baena, al ministre d’Interior Zoido, al seu antecessor Fernández Díaz, a Soraya Sáez, a Mariano Rajoy, amb la boca ensangonada, defugint declaracions, defugint la veritat, amagant-se fins i tot d’uns jutges que saben que són amics seus i que mai, mai, els imputaran de causes de les que en són responsables.