Qui ha guanyat el Gran Debat?

Tal com estava previst avui cada “opinador” —més coneguts com a politòlegs— diu una cosa diferent. El que no diuen —i em sembla impresentable— són les mentides repetides que diuen uns i altres. El que diguin barbaritats ho trobo més comprensible, tota vegada que davant la situació que tenim a Espanya, dir coses assenyades resulta prou difícil.

No em sorprèn que els opinadors facin la pilota als candidats, per si un cas, però trobo inacceptable que no destaquin alguns fets greus que es van donar en el Debat. Com es pot admetre que Rivera parli de l’educació a Catalunya amb aquest menyspreu, odi i desconeixement? Com pot ser que un concepte tan senzill com el contracte únic no l’acabi d’entendre ni ell mateix? I pel que fa a la vicepresidenta: repeteix les mateixes lletanies que Rajoy, que si han creat llocs de treball, cosa que les estadístiques neguen, que els altres candidats neguen, i que ells repeteixen una vegada i altra com si fos una veritat revelada. Què bonic que va ser quan la Soraya deia aquestes coses i Rivera feia que sí amb el cap de forma repetida; com es veu que formen part de la mateixa ideologia. ¿Com pot ser que de forma repetitiva ens expliqui que el fons de les pensions (creat amb excedents ¿de quina època senyora Soraya?) s’hagi fos i ens digui que ells ho han fet molt bé. Que ens digui que ara treuen diners del fons de pensions creat per pagar els pensionistes de Catalunya —quan Catalunya ha generat històricament excedents, excepte els darrers dos anys— i afirmi que això és la solidaritat de la resta d’espanyols. Com pot ser que afirmi que el FLA és també la solidaritat de la resta d’espanyols, quan sabem que el que paguem els catalans són diners més que suficients per atendre les nostres necessitats?

A què ve que gairebé tots els candidats i la vicepresidenta diguessin que la solució del “problema català” està en el compliment de les lleis, i algú hi afegia, i amb utilització del diàleg i la política. Qui és que no vol dialogar? Qui va ser el que va impugnar l’Estatut Català que havia aprovat el Parlament? Qui va ser el que va impugnar uns articles que després han sigut vigents, punt per punt, en altres comunitats? Qui és el que de forma constant agredeix la llengua catalana? Qui és el que cobra els impostos dels catalans i després no assumeix les responsabilitats que els toca? Qui és el que no vol parlar de la revisió del finançament?

Potser són massa perquès.

La política avui s’ha convertit en un mantra en el que es repeteixen les mateixes idees sigui o no siguin veritat, vinguin o no a tomb.

I els mitjans s’han convertit en uns servidors dels poders econòmics i que han canviat la funció d’informar per la funció de fer propaganda d’unes determinades ideologies.