El Gran Debat

Aquesta nit gaudirem del Gran Debat de dels quatre candidats a la presidència del govern espanyol (no hi són tots), en una televisió privada. Resulta curiós que aquests quatre participants elegits amb criteris de pura enquesta, no hagin tingut el valor ni la dignitat de demanar que es faci en la televisió pública. Fins i tot cadascun d’ells ha accedit a fer publicitat del grup que patrocina aquest debat com si fossin figurants del Dolce Gabbana. Comencem bé per dignificar la política, posar-la al servei dels mitjans privats en mans de reconeguts interessos, fins al punt que en bona part estan condicionant l’ascensió d’alguns líders i l’ensorrament d’uns altres.

Aquests dies el president Rajoy sembla que està molt cansat, en realitat em sembla que és una mica dropo, i no assistirà a aquest debat. Estarà descansant a costa de l’erari públic en un parc natural i farà el seguiment televisiu fumant-se un havà i bevent-se un Macallan. Hi envia la vicepresidenta del govern, que no és candidata a altra cosa que a un escó de diputada, que tot i la mala llet que mostra habitualment segurament ho farà més bé que el mateix candidat del seu partit. El Sr. Rajoy és així, no li agrada donar la cara i potser millor que no ho faci, perquè la imatge que dóna és força depriment, no en quant a votar-lo, no, sinó en que se sàpiga que un senyor d’aquesta mena ha arribat a president del govern.

De toltes maneres el que pugui dir el Sr. Rajoy no m’interessa pas gens ni mica, no perquè intrínsecament no sigui del meu interès, sinó pel fet que mai compleix el que promet i menteix o divaga tant com parla. Per tant, perquè perdre el temps escoltant-lo?

Demà (dintre unes hores), aquests mateixos mitjans que impulsen a decantar opinions en favor dels candidats més afins als seus interessos de classe, ens diran qui ha guanyat, encara que no hi estem d’acord, encara que no hagin contestat a determinades preguntes compromeses o simplement hagin mentit, però no ens diran que cap d’ells compleix els mínim de condicions que serien desitjables per aquest país que ara per ara encara es diu Espanya.

Però si algú decideix veure el debat, no ens hem de fixar en el soroll, ni en les frases buides i altisonants a que ens tenen acostumats els candidats, sinó ens hem de fixar en el contingut del què diuen, i comprovarem com són de trivials la majoria dels programes i dels candidats que es presenten a les eleccions.