Aquests
dies de vacances escolars hem tingut les netes a casa. Com totes les criatures
necessiten que algú les entretingui i els avis, de vegades ja no sabem què
inventar.
Una
solució —no barata— és la de dur-les al cine, i així ho vam fer una tarda. Vam
anar a veure una pel·lícula de Charlie Brown, Carlitos. Les netes ens van
demanar que els compréssim crispetes i negociant-ho amb elles vam acabar
comprant-los un entrepà, que se’l van menjar fora del cinema.
Entrem
a la sala —Cinesa-Diagonal— i veiem amb desgrat que el terra i per sobre les butaques, estava ple de
crispetes, paperines buides, i algun envàs.
Ja
sé que això forma part del negoci del cinema, no m’agrada però no ho critico.
Ara bé, que entris al cinema i et trobis aquest desordre i brutícia desprès de
pagar una entrada, em sembla una presa de pèl que no es pot tolerar.
Encara
que l’empresa té una part de culpa, els nens que es comporten d’aquesta manera en
tenen molta més. Per tant, estic
esperant que algun tertulià tregui el tema per dir aquella frase tan bonica:
això hauria de ser una assignatura a l’escola! Val a dir que mentre projectaven
la pel·lícula una mare va estar tota la pel·lícula amb el mòbil encès
consultant estupideses, i també que un nen, es va apropar a la pantalla i es va
posar a ballar. Naturalment, els que acompanyaven aquell nen li deurien riure
les gràcies.
I
els pares d’aquesta canalla, no hi tenen res a dir, ni cap responsabilitat? És
que si els nens són com són, és degut a que tenen els pares que tenen...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada