Impost de Successions i Donacions

Reflexions d’un no expert en la matèria

(versió modificada de l'escrit inicial com a conseqüència dels canvis legislatius aprovats recentment pel Parlament de Catalunya)

A l’estat espanyol hi ha molt diverses formes de tractament d’aquest impost i això és degut a que cada Comunitat té la potestat de fixar el tipus de gravamen i, per aquesta via, poden desactivar fins a deixar a zero la repercussió de l’impost corresponent.

Hi ha unes Comunitats que sembla no s’han decidit a fer res per suprimir o reduir els efectes d’aquest impost (bàsicament Catalunya, Extremadura, Andalusia i Galícia).
A la Comunitat catalana ara s’ha debatut aquest assumpte, el resultat del debat sembla que no satisfà a ningú, però els polítics, amb la seva habitual suficiència deuen pensar que els ciutadans no sabem què ens convé.
Per més oprobi, resulta que no han sabut ni quantificar quins ingressos quedaran a l’Administració (o deixarem de pagar els ciutadans) quan s’apliqui íntegrament el que han acordat els polítics.


L’argument de la redistribució de la renda

Els “progres” d’Iniciativa i elsVerds volen que aquest impost continuï perquè diuen és un impost que serveix per a finançar no sé quants mestres, metges i altres serveis fonamentals per a l’estat del benestar.
La comparació, des d’aquest punt de vista, és impecable: si suprimim l’impost deixaran de prestar-se determinats serveis fonamentals. El que sembla que no s’adonen aquests progressistes individus és que aquest argument és vàlid, tant pel primer euro com per a l’últim i, per tant, si ens el creiem, no es pot tocar res d’aquest impost; ni reducció ni supressió. Ara bé, a aquests progressistes polítics se’ls hauria de dir que ells no són líders de res. Ells són (o haurien de ser) servidors dels ciutadans i han d’executar el que els ciutadans els demandin i no el que a ells els roti. Els suggeriria una altra forma de mesurar els efectes de la supressió de l’impost: quants informes d’aquests que s’han considerat indispensables i dels que tots els partits del Govern (i Iniciativa i els Verds encara més) han pagat de forma generosa i escandalosa per donar diners als amics i per finançar els seus partits, haurien de deixar de fer-se? Aquests diners no haurien pogut dedicar-se a l’estat del benestar? Per tant, aquests polítics que no vinguin amb excuses morals (més que tot cíniques) per justificar el manteniment d’un sistema que a alguns ciutadans ens sembla injust.


L’argument del greuge comparatiu

Hi ha un argument que segons algunes autoritzades opinions hauria d’obligar a suprimir de forma radical aquest impost: és el fet que hi ha un tractament totalment desigual en tot l’àmbit estatal. És l’argument dels greuges comparatius.
Contra aquest argument la resposta és molt clara (i m’estranya que encara ningú l’hagi esmentat). Les Comunitats tenen la facultat de modificar el percentatge de determinats impostos. Si aquest percentatge és més elevat (i els seus ciutadans paguen més) vol dir que aquests ciutadans reben més serveis. Per tant, res a discutir, no hi ha cap maltractament a uns ciutadans a qui se’ls cobra l’impost.
Per altra banda hi ha prou models de fiscalitat desiguals, tant a la Unió Europea com als EUA. La no supressió no es justifica amb aquests suposats greuges comparatius.


L’argument de si el impost és just o no

El que cal analitzar és si hi ha doble imposició, si hi ha alguna qüestió que afecta a l’equitat horitzontal, la vertical o l’inclinada. I aquí si que es presenten alguns problemes que, des del meu punt de vista, hauria de motivar la modificació o supressió de l’impost.
Si parlem d’economies transparents (no estic parlant dels grans bandarres que tenen patrimonis en societats radicades a l’estat espanyol o a països off shore) resulta que en la constitució d’aquests patrimonis suposadament subjectes a traspàs per herència o donació, ja han tributat durant el temps de la seva constitució i, per tant, si ara tornem a fer-los tributar sembla que hi hauria una doble exacció que podria ser considerada excessiva. També és cert que als hereus l’herència els ve ploguda del cel (vull dir sense esforç personal) i per tant hi ha una certa argumentació perquè hagin de tributar, tot i que la igualtat d’oportunitats no la garanteix aquest impost, sinó que ho garanteix que tots els ciutadans tinguin dret a una educació, a una sanitat i a una justícia. I aquest dret no el financia el relativament baix ingrés que proporciona aquest impost.
I no cal dir que a determinats hereus el pagament d’aquesta acceptació d’herència els suposa un problema molt difícil de resoldre, perquè l’herència difícilment serà en béns líquids per la qual cosa el pagament de l’impost, generarà sens dubte molts problemes econòmics als hereus.

Per corroborar l’absurditat d’aquest impost només cal tenir en compte que la “venda” del patrimoni als fills, des del punt de vista impositiu, és millor solució que deixar-los en herència aquest patrimoni, cas en que tributaria un 7% (ei! que no dono suggeriments).

Fins aquí unes breus reflexions sobre aquest impost. Veurem ara el que han sigut capaços de fer aquests polítics sapastres per resoldre aquest tema, però com que sobre aquest punt el Parlament català ja ha arribat a un acord (ara queda veurem com s’escriurà), passo a una segona part:


Que cal tenir en compte

Entretant els polítics juguen en els seus Parlaments, els que ja ens acostem al moment d’acomiadar-nos d’aquest món no tenim clares quines precaucions hauríem de prendre per deixar als nostres hereus la nostra minvada herència en les millors condicions possibles.

El tema no és innocu. Segurament el cas del cònjuge queda relativament solucionat en el cas de les Comunitats on hi ha una quantitat exempta per la vivenda relativament important (cas de Catalunya amb els 500 mil euros del cònjuge). El cas dels fills realment continua quedant força penjat. Si els deixem un patrimoni immobiliari (un pis) fàcilment supera els 250 mil euros (als que cal afegir el 50% d’una altra desgravació), el que obligarà a tributar per l’excés. I ben segur que els deixarem un patrimoni i un problema de com faran front al pagament de l’impost de successions.
Però les desgràcies no s’acaben aquí. Si parlem d’un patrimoni immobiliari, a més de l’impost de successions, n’hauran de pagar-ne un altre: la plusvàlua, un impost que els Ajuntaments utilitzen per a finançar-se, sense que quedi massa clar el perquè d’aquesta plusvàlua.

Donant per acabades les possibilitats que els nostres polítics raonin segons el que volem els ciutadans, intentaré altra vegada donar un exemple per veure com i què es pot fer en una situació suposada que podria ser força freqüent. Imaginem el cas d’una família on hi ha bona entesa entre pares i fills, és possible que la solució que preveu la llei (en cas de no fer testament, o fer-lo traspassant directament l’herència als fills) sigui una bona opció des del punt de vista impositiu: els hereus són els fills, però el cònjuge sobrevivent tindrà l’usdefruit d’aquests bens.
Amb aquesta opció, ens estalviem una tributació en el circuit i fem que l’herència passi directament als fills sense passar per un escaló intermedi, el del cònjuge sobrevivent (en el supòsit que els béns vulguem que passin a mans dels fills en el moment final).
L’inconvenient està clar: el cònjuge no pot vendre aquest patrimoni ja que seria propietat dels fills; el que podrà fer és gaudir-los, però no alienar-los.


Ultimes consideracions

Com la casuística pot ser molt variada (el patrimoni pot ser immobiliari però també poden ser actius financers en els que no està prevista cap deducció), és recomanable, abans d’anar al notari per fer testament, acostar-se a un professional perquè ens aconselli sobre com hem d’obrar i quina mena de testament hem de fer a fi de no crear massa problemes als hereus i, sobretot, si podem fer alguna cosa per no deixar problemes pendents.
Hi ha una darrera opció i és com els hereus percebran, si volen, l’herència, que s’apanyin i resolguin el problema com puguin. Personalment, no crec que sigui la millor opció.