El document de voluntats anticipades

Val la pena preparar-nos per si un dia no podem decidir?

Els humans tenim clar que hem de morir i, aquest moment, el de la mort, l’afrontem de molt diverses maneres. La dignitat de la vida comporta haver estimat, mentre que la dignitat de la mort comporta haver-nos exercitat en l’art de morir.
Aprendre a morir és aprendre a acomiadar-se que, com veurem, no és gens fàcil. Constantment veiem persones que han gaudit d’un cert poder, a l’empresa, a la política o en altres àmbits, però que no saben acomiadar-se. S’aferren de forma patètica a la poltrona que havien gaudit en una altra època, a la poltrona, als diners, als honors i a les misèries. No poden entendre que aquella situació ha canviat, per més que saben que no són els millors ni els més intel·ligents els qui arriben a dalt de tot, sinó que són els més forts, els que saben navegar millor en aigües revoltades, els que són capaços de tenir uns principis flexibles. Així doncs, si no és fàcil acomiadar-se d’un estatus anterior, quant més difícil serà acomiadar-se de la cosa més preuada per nosaltres: la vida. Però ens hem d’esforçar en aprendre’n, entre altres coses, perquè no ens queda més remei.
I quan arribi aquest moment, el de la mort, haurem d’admetre que no sempre podrem aspirar a morir en un entorn plàcid, tranquil i sense dolor. No estic parlant de la violència que prolifera a la nostra societat, sinó només estic pensant en aquelles situacions que tots hem viscut de prop o de lluny, en que a una persona, afectada per una malaltia greu que li provoca un gran patiment, li allarguem la vida d’una forma artificial sense que quedin massa clars els motius d’aquest allargament. Algunes vegades el propi malalt pot expressar la seva opinió al respecte, perquè encara conserva una capacitat suficient, en altres no ho pot fer i són terceres persones qui decideixen per ell, potser sense tenir massa en compte què hagués desitjat el malalt en veure’s en aquella situació. Sovint, actuen moguts per l’esperança de que canviïn les circumstàncies i hi hagi algun fet inesperat que produeixi el miracle, altres hi ha unes creences sobre com cal protegir la vida i en alguns casos també hi ha l’absència de pietat i de compassió cap al que pateix i la negació al dret a una mort digna, comportament impulsat per unes discutibles creences sobre l’ètica i la moral.
La casuística és molt diversa i molt dolorosa des del punt de vista dels sentiments de les persones, tant pel que fa referència al propi afectat com pel que es refereix als seus familiars.
No m’entretindré massa en les qüestions prèvies; només es tracta de difondre una informació que pretén (res més que pretén) prevenir algunes de les conseqüències no desitjades d’aquestes situacions.
Hi ha bàsicament dos punts de vista sobre la mort: el de la pròpia mort i el de la mort d’un ésser estimat. I no sempre podem interactuar en aquests casos, però on avui tenim la possibilitat de manifestar la nostra voluntat és sobre la nostra pròpia mort, i així, per resoldre alguns d’aquests casos d’una forma ordenada, sense que calgui entrar en carregoses discussions sobre conceptes molt arrelats a la nostra cultura i a les nostres creences, ha sorgit el que és conegut com a “document de voluntats anticipades” o “testament vital” que no és altra cosa que l’expressió de la nostra voluntat de forma anticipada per el cas hipotètic de no poder-ho fer per manca de salut i de lucidesa mental.
Per tant, manifestar aquesta voluntat en el moment en que se suposa que s’està encara en plenitud de facultats, té una conseqüència molt favorable, per la pròpia família, que altrament hauria de decidir qüestions molt complicades que i d’aquesta manera en comptar amb una manifestació prèvia queda alliberada d’haver de decidir i del possible sentiment de culpabilitat annex a aquesta decisió; i també per la mateixa societat, que més d’una vegada força situacions cruels i extremes en detriment del pacient, que pot patir de forma inhumana.


Com està regulat aquest dret

En els nostres dies ho tenim ja regulat per llei. Catalunya va ser la primera Comunitat Autònoma que amb la Llei 21/2000 de 29 de desembre, sobre autonomia del pacient i drets en l’àmbit de salut, ho va recollir en el seu art. 8 sota la denominació de “voluntats anticipades”. Després s’ha regulat també en diferents CC.AA. i a nivell estatal (Llei 41/2002, Capítol IV article 11), si bé les diferències entre unes i altres són ben minses i el procediment a seguir és bastant similar.


El procediment establert

És realment molt simple. Hi ha un model de document que ha elaborat la Generalitat de Catalunya, (en podem trobar també d’altres d’entitats o institucions), que tot i no ser obligatori és pràctic usar-lo, si més no com a orientació. La llei catalana estableix que s’ha de fer aquesta declaració o davant de notari o davant de tres testimonis, que no poden ser familiars directes fins a segon grau ni tenir interès patrimonial amb l’atorgant. Un cop atorgat el document, és aconsellable fer-ne difusió, aportant-lo al centre sanitari o hospital on habitualment siguem atesos, i també entre la família i el representant, si és que en el document n’hem designat un. A més, i com a mesura que garanteix la seva accessibilitat i consulta, és aconsellable també registrar-lo al Registre especial d’aquests document que té la Conselleria de Salut, regulat pel DECRET 175/2002, de 25 de juny. A aquest Registre s’hi pot accedir en pocs minuts si fos necessari, per Internet, per part de qualsevol metge col·legiat.
Per tal de coordinar tots els registres autonòmics i que des d’una altra CC.AA. diferent de la nostra es pugui consultar qualsevol document, el Ministeri de Sanitat i Consum ha creat un Registre nacional (Ministeri de Sanitat) on es tindrà constància d’aquests documents emesos i, en el seu cas de la seva actualització (o desistiment quan l’interessat ho estimi oportú).


Recomanació final

És bo deixar-se aconsellar pels experts sanitaris en aquest tema, per més que el model general establert és prou ampli i intenta definir una cosa molt difícil: com s’ha d’interpretar aquesta voluntat anticipada, estrictament pel que diu el document (exclusió de determinats tractaments) o en un sentit ampli, voluntat de no perllongar una vida que ja no és vida.

Sigui com sigui, no sembla una mala idea dedicar uns minuts a reflexionar sobre aquesta qüestió quins beneficis són dobles: pel propi interessat, que es podrà lliurar d’una obstinació terapèutica, i per la família, a la que deslliurem de prendre unes decisions difícils per més bona voluntat que hi posin.
¿Millorarem la nostra posició si defugim pensar en aquest gran esdeveniment? No ho crec pas. Estem en el segle XXI i la nostra racionalitat ens hauria de fer defugir de les idees terroritzants de l’edat mitjana sobre la mort (llegiu el gran Huizinga). Així doncs, amics lectors, ara que ja hem passat Festes, us desitjo una bona mort, plàcida i tardana, ja que ningú de nosaltres té cap presa ni cap ganes d’haver d’usar aquest document de voluntats anticipades.

Més informació a:
http://www.gencat.cat/salut/depsalut/html/ca/dir3353/guiainfvant.pdf
http://www.gencat.cat/salut/portal/cat/voluntats1.pdf
http://wapedia.mobi/es/Documento_de_voluntades_anticipadas