No amb els meus diners

Sobre les retribucions que escapen dels convenis col·lectius
(carta publicada a l'edició digital de La Vanguardia del dia 6.10.2009)

La patronal bancària i la de les caixes reclamen ajustaments estructurals que, en roman paladino, vol dir abaratiment dels acomiadaments laborals. Aquestes patronals estan ben assessorades i per tant, deuen tenir raó.

Per altra banda ens assabentem per la premsa que el BBVA ha arribat a un acord amb un dels seus executius i ha decidit pagar-li 3 milions d’euros a l’any de per vida (i en té 55 anys). Segur que s’ho mereix. Més, si tenim en compte que el seu president té aprovisionats 73 milions d’euros per la seva pensió (que no sé com se’ls gastarà tants diners, perquè ja té 65 anys), i el seu acomiadament suposa (a més del pla de pensions) 12 anualitats (el 2008 va embutxacar-se 5,7 milions sou; 11,2 milions fons pensions; 3,3 milions en accions). A banda de gestionar el banc el mèrit més conegut del seu president és ser amic del Sr. Aznar, que li va facilitar l’accés a la Presidència.

La veritat és que aquestes xifres són menudeses si es compara amb el volum de recursos que maneja el banc. Això no obstant, jo dic prou! Aquestes retribucions no rebran ni un sol cèntim del meu patrimoni i, per tant, deixo de fer cap operació a través d’aquest banc. Que cadascú faci el que vulgui amb els seus diners, però jo no vull col·laborar amb aquesta “generositat”.

Amb això no n’hi ha prou, els directius del Banc Santander encara detreuen més diners que el BBVA per autoretribuir-se, motiu pel qual també els poso en la meva particular llista negra. I aniré fent el mateix a mesura que m’assabenti de comportaments depredadors per part d’altres bancs i caixes. Prefereixo tenir els diners sota la rajola.

La legalitat d’aquestes autoretribucions ningú les nega, per més que la Junta General no pinta res i pel que sembla els consellers hi són per escalfar la cadira i cobrar les dietes corresponents. La “legalitat” és impecable, però des del meu punt de vista és una actuació obscena, indigna i molt propera al delicte. No els desitjo pas que els facin profit aquests diners.

Alguns ciutadans opinen que no n’hi ha per tant i que, per altra banda, no han vist cap queixa adreçada al que guanyen alguns esportistes (p.e. Fernando Alonso, 25 milions d’euros) o determinats golfistes, tenistes o futbolistes. Segurament tenen raó, per més que hi veig petites diferències. La primera, que no són ells mateixos els que es fixen el sou; la segona que aquestes galàctiques quantitats són de curta durada; en tercer lloc que jo tampoc estic disposat a col·laborar en que es manegin aquests xifres per activitats que són econòmiques, però no socials ni les entenc justificades; i en quart lloc el que es facin disbarats a altres activitats no justifica gens ni mica, que també se’n facin al sector bancari. Per tant, persisteixo: no amb els meus diners!