La premsa va dosificant les informacions. Els polítics estan escandalitzats de l’actuació d’aquest ciutadà exemplar. La societat civil està farta d'aquesta mena d'individus als que mai els toca el rebre. Ara tenim un ciutadà penedit, que vol rectificar per aminorar la sanció que fins i tot el jutge més benèvol (i mira que amb els ciutadans poderosos n'hi ha de jutges benèvols) es veurà obligat a castigar.
El cert és que no ha sigut la primera malifeta que se li coneix i els que han volgut investigar la seva vida exemplar, ja havien trobat conductes sospitoses i delictives en el seu passat.
Així i tot, la nostra Generalitat no va tenir cap problema per concedir-li la Creu de Sant Jordi, i el nostre Ajuntament, li va anar pels pèls que no li donessin la Medalla d’or de la ciutat. També la societat civil, aquesta cosa tant estranya que concedeix “la Clau de la ciutat”, en el seu dia li va concedir aquest honor. Segurament aquests darrers es van equivocar, ja que Millet devia entendre que li donaven la clau i el duro o els duros.
Tots aquests responsables d’aquestes institucions haurien d’explicar ara, perquè ho van fer i quins van ser els mèrits que li van reconèixer a aquest ciutadà. També caldria repassar la llista de les creus de Sant Jordi, les Medalles d’or de la ciutat i de les Claus de Barcelona. Quants ciutadans més, que ens honoren, trobaríem com el Sr. Millet? Ben segur que més d’un. No haurien de fer totes aquests Institucions un acte de contrició i començar a dimitir alguns dels responsables d’aquests fets?
Però també haurien d'explicar públicament els presidents de "la Caixa" i del Barça, quins perfils cercaven quan van colocar a Millet a la Comissió de control (a "la Caixa", si, si, a la Comissió de control!), i a la Fundació del Barça i, en el millor dels casos, entonar el mea culpa.
Per part de la premsa, no cal dir, ara tenen un motiu per fer sang, per ensenyar-nos totes les misèries humanes. Però fins ara, havien lloat a cor que vols tots aquests personatges de la faràndula.
Ara ens diuen que és una vergonya per Catalunya. A veure, deixant de banda els periodistes xitxarel·los de sempre que ens donen lliçons de comportament, de catalanitat i de moral, i anem a escrits pretesament més seriosos, com editorials com els de l’Avui de 19.9.2009 i altres, ens deixa esmaperduts els qualificatius que ens assignen als catalans i a la nostra societat.
Honestament ho considero injust. Si jo sóc català i formo part de la societat catalana, m’haurien d’explicar el perquè de la quota de responsabilitat que m’assignen. I també m’haurien d’explicar com és que a la premsa no se li assigna cap re
sponsabilitat, quan -només cal consultar les hemeroteques- la premsa no ha tingut cap impediment per lloar de forma desmesurada i sense sentit a qualsevol d’aquests galifardeus honorats per la nostra societat.Què espera la premsa per demanar disculpes?
Hi ha un altre element que passa desapercebut. Són les Juntes, els Patronats, els Consells d’administració, quina funció principal és escalfar la cadira i lluir “paquet”. Ara estem veient qui forma part d’aquestes institucions excelses, que aparentment no cobren, tot i que no queda gens clar. Com és que a tots aquests merders sempre hi trobem les mateixes cares?
Quan a tots aquests senyors i senyores que formen part d’aquests òrgans de direcció d’aquestes fundacions se’ls demani responsabilitats -que les tenen- segurament no hi haurà tanta alegria ni tantes ganes de lluir paquet. Quan s’acompanyi a la imputació a tot el Consell dels diferents òrgans del Palau, veureu com no hi ha tantes ganes de fer el “merda”. I finalment, també els polítics (Generalitat i Ajuntament) haurien d’assumir la seva quota de responsabilitat.
Què vol dir que no han funcionat els mecanismes de control i que ara els canvien? El que cal es canviar els sapastres que políticament hi estaven implicats.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada