Dominique Strauss-Kahn
No tinc argumentacions ni en favor ni en contra d’aquest home. Els tribunals ja decidiran sobre la seva culpabilitat. El que si m’interessa és fixar l’atenció sobre el fet que en els EUA han agafat el bou per les banyes i aquest presumpte delinqüent, el mateix dia d’haver comés el suposat delicte, ja està assegut davant d’una jutge declarant sobre aquest punt.
Al nostre país tenim jutges que van a la velocitat d’un cargol i que són promocionats no sé si per aquest fet o per alguna altra cosa. Els excelsos tribunals suprems i de tot tipus, en el cas que algun jutge hagués comés la imprudència de detenir un poderós, ja l’estarien desqualificant per haver pres aquesta decisió.
Els periodistes amics dels poderosos ara ja estan estenent la teoria de la conspiració, com si a DSK li haguessin posat una trampa, com si fos víctima d’alguna conspiració.
dimarts, 17 de maig del 2011
dimecres, 11 de maig del 2011
Parlamentaris barruts
Uns treballadors que haurien de ser acomiadats
A banda de moltes altres consideracions, avui hem rebut una notícia que no ha sorprès a ningú: el Congrés ha desestimat la moció presentada per CiU respecte als famosos 1.450 milions dels fons de competitivitat.
Això ja ho comentaran els experts, els politòlegs, com comentaran el galdós paper dels partits catalans que no han fet pinya amb aquesta moció que hauria de beneficiar a Catalunya. El que vull comentar en aquest apunt és la cara dura dels 11 diputats que sembla no tenien cap interès en acudir a la feina, a la feina per la qual els paguen. I la cara dura dels partits als quals pertanyen aquests individus, que ni tan sols els han sancionat.
En moments en que el país està immers en una crisis profunda, en que estan tancant moltes empreses perquè no poden vendre els seus productes o no reben el crèdit que, amb la garantia assegurada, no els volen donar els bancs i caixes, que tenim gairebé 5 milions d'aturats que voldrien treballar i no poden, en aquests moments aquests energúmens dits altrament parlamentaris, pares de la pàtria, que si tenen feina i no la volen fer, es permeten no acudir a la feina. Com és que encara no els han acomiadat?
divendres, 6 de maig del 2011
Un món de mones
Cal una societat més justa
La contemplació dels fets del dia a dia ens generen als ciutadans un cabreig molt fort que escapa a la comprensió dels més tolerants.
Veiem amb irritació que hi ha molts països dirigits per sàtrapes des de fa més de 25, 30 i 40 anys, però a casa nostra també veiem els mateixos sàtrapes com s’aferren al poder i als diners també des de fa 25, 30 i 40 anys. Són els mateixos que ens diuen: que si els joves no veuen més futur que sent funcionaris, és que el país no té futur (Duran Lleida), i ho diu el mateix que porta quaranta anys vivint del pressupost públic, que no ha sigut altra cosa que un polític, un funcionari. Té collons la cosa!
Mentre els joves estan subjectes a una taxa d’atur de més del 40% (deu ser perquè són dropos, perquè no volen treballar, perquè prefereixen viure en una la indigència, per què, com tantes altres coses, es pregunta Mourinho), els nostres dirigents estan preocupats en la distribució de prebendes. Ara toca les medalles d’or i les creus de Sant Jordi. Això és prioritari a la resolució del problema de l’atur, que afecta a un de cada cinc ciutadans.
Aquest fet marcarà, sens dubte, el futur de tota una generació, una generació de la que els adults en som responsables, per haver-los educat com els hem educat i sobretot per haver-los deixat el món com els hem deixat. I el que no vulgui admetre aquesta realitat és que és un cínic i fins i tot diria una mala persona; una persona insolidària i asocial.
Hauríem de fer alguna cosa per canviar aquest estat de coses, si més no al nostre país, on veiem que el poder polític s’autodistribueix creus i medalles d’or a ciutadans suposadament il·lustres, tot i que ningú coneix els seus mèrits. Així, ja des de fa una colla d’anys distribuïen aquests guardons com si fos confeti. Aquest any l’han rebut alguns representants nostres al parlament d’Europa. Just en l’any en que s’ha conegut les retribucions que aquests homes i dones perceben i que fan tot el que poden per fitxar el divendres a primera hora per poder cobrar les dietes i tot seguit agafar l’avió; naturalment en classe bussines, ja que d’altra manera el viatge és molt incòmode. Entre aquests parlamentaris europeus també hi ha el Sr. Duran Lleida (que ho devia ser als inicis), el més prestigiós dels parlamentaris espanyols segons les enquestes, tot i les fidelitats demostrades a l’espanyolisme més ranci i els estirabots a que ens té acostumats als ciutadans, dels quals n’hauria de ser un servidor i no pas fer d’amo.
Com els problemes del nostre país són petits, els nostres parlamentaris -liderats pel Sr. Bono i el Sr. Duran i Lleida- se’n van a veure els sàtrapes que governen la Guinea dictatorial. Un viatge de turisme, segurament amb bones intencions, però que deixa de relleu com els dictadors, per més sanguinaris que siguin, són ben rebuts entre la nostra elit política. Evidentment no s’ha sabut cap notícia del resultat d’aquesta visita. És el mateix que ha passat en la beatificació del papa Joan Pau II, allí hi ha anat el millor de cada casa i entre ells el president Robert Mugabe, amb un historial esfereïdor.
Ha tingut lloc la junta d’accionistes del Banc Santander i el seu conseller delegat ho aprofita per donar consells als ciutadans; ens diu que no pensem que el crèdit fluirà a partir d’ara; és més, ens assegura que disminuirà ja que no hi ha en el mercat solvència suficient (naturalment es refereix als altres, mai al seu banc). Aquest home hauria hagut de ser desposseït del seu càrrec per haver comés un acte delictiu i haver sigut condemnat per un jutge. La iniciativa corresponia al president del banc que no ho ha fet perquè deu estar implicat en l’estafa, i abans que ell, ho hauria d’haver fet el pusil·lànime Governador del Banc d’Espanya, que tampoc sembla estar per la qüestió i permet que aquell home continuï en el seu lloc privilegiat i ni tan solament pagui pels fets delictius constatats.
Al Parlament català s’ha parlat de caixes per primera vegada. Hi ha intervingut representants de segon o tercer ordre de les caixes. Tots tècnics, cap implicat en la gestió i, desconeixedors del que parlaven han tingut la barra de dir que els diners del FROB són per capitalitzar les caixes i no pas per donar crèdit a les empreses productives; això (donar crèdit a les empreses) tindrà lloc quan el mercat, veient capitalitzades les caixes se’n refiïn i puguin obtenir crèdit altra vegada del mercat; llavors el faran arribar a les empreses. Aquests tècnics ignoren que la funció d’una entitat financera és agafar diners (dipòsits) amb una mà, i amb l’altra concedir crèdits a l’economia productiva (no als amics), i molt ocasionalment acudir a resoldre puntes de tresoreria en el mercat financer.
El president de “la Caixa” ha assimilat el transcendental canvi d’aquesta entitat ( la privatització) a un fet tan fonamental com el de la seva fundació. Aquesta manifestació no quadra amb els objectius fundacionals d’aquesta caixa (i de totes les caixes), altra cosa és que en el transcurs del temps i la necessitat d’adaptació als nous temps i nova moral social aquests objectius hagin perdut vigència, amb el resultat que es dóna en totes les privatitzacions: un desconcert en l’adaptació a la nova situació amb un repartiment poc transparent de prebendes i diners.
Alguns analistes, ben intencionats, diuen que les revolucions actuals no són per reclamar justícia i llibertat (Salvador Cardús), sinó per conservar privilegis. El pecat que cometen alguns treballadors és reivindicar el seu lloc de treball assegurat (funcionaris, com si això fos un pecat). Cardús és un home a qui es pot escoltar, però en aquest cas, s’ha passat de rosca. Suposo que es referia al primer món, i si és així, ja sabem que els treballadors a cada bugada perden un llençol, mentre que els dirigents econòmics, cada dia que passa acaparen més riquesa. No veig la consistència d’aquesta línia de pensament. Ara, si el que vol dir és que manca una solidaritat entre els treballadors -excloent els poderosos que no tenen perquè ser solidaris- llavors he de donar-li la raó.
Demanar una major igualtat entre tota la societat, és defensar privilegis? Està clar que ara que tenim 5 milions de persones que no tenen ingressos, la situació es tan dramàtica que cal reclamar una major solidaritat entre tots, i naturalment entre els treballadors. Però, perquè ho limitem només als treballadors i contemplem amb indiferència els privilegis -que no s’han guanyat- dels poderosos?
La contemplació dels fets del dia a dia ens generen als ciutadans un cabreig molt fort que escapa a la comprensió dels més tolerants.
Veiem amb irritació que hi ha molts països dirigits per sàtrapes des de fa més de 25, 30 i 40 anys, però a casa nostra també veiem els mateixos sàtrapes com s’aferren al poder i als diners també des de fa 25, 30 i 40 anys. Són els mateixos que ens diuen: que si els joves no veuen més futur que sent funcionaris, és que el país no té futur (Duran Lleida), i ho diu el mateix que porta quaranta anys vivint del pressupost públic, que no ha sigut altra cosa que un polític, un funcionari. Té collons la cosa!
Mentre els joves estan subjectes a una taxa d’atur de més del 40% (deu ser perquè són dropos, perquè no volen treballar, perquè prefereixen viure en una la indigència, per què, com tantes altres coses, es pregunta Mourinho), els nostres dirigents estan preocupats en la distribució de prebendes. Ara toca les medalles d’or i les creus de Sant Jordi. Això és prioritari a la resolució del problema de l’atur, que afecta a un de cada cinc ciutadans.
Aquest fet marcarà, sens dubte, el futur de tota una generació, una generació de la que els adults en som responsables, per haver-los educat com els hem educat i sobretot per haver-los deixat el món com els hem deixat. I el que no vulgui admetre aquesta realitat és que és un cínic i fins i tot diria una mala persona; una persona insolidària i asocial.
Hauríem de fer alguna cosa per canviar aquest estat de coses, si més no al nostre país, on veiem que el poder polític s’autodistribueix creus i medalles d’or a ciutadans suposadament il·lustres, tot i que ningú coneix els seus mèrits. Així, ja des de fa una colla d’anys distribuïen aquests guardons com si fos confeti. Aquest any l’han rebut alguns representants nostres al parlament d’Europa. Just en l’any en que s’ha conegut les retribucions que aquests homes i dones perceben i que fan tot el que poden per fitxar el divendres a primera hora per poder cobrar les dietes i tot seguit agafar l’avió; naturalment en classe bussines, ja que d’altra manera el viatge és molt incòmode. Entre aquests parlamentaris europeus també hi ha el Sr. Duran Lleida (que ho devia ser als inicis), el més prestigiós dels parlamentaris espanyols segons les enquestes, tot i les fidelitats demostrades a l’espanyolisme més ranci i els estirabots a que ens té acostumats als ciutadans, dels quals n’hauria de ser un servidor i no pas fer d’amo.
Com els problemes del nostre país són petits, els nostres parlamentaris -liderats pel Sr. Bono i el Sr. Duran i Lleida- se’n van a veure els sàtrapes que governen la Guinea dictatorial. Un viatge de turisme, segurament amb bones intencions, però que deixa de relleu com els dictadors, per més sanguinaris que siguin, són ben rebuts entre la nostra elit política. Evidentment no s’ha sabut cap notícia del resultat d’aquesta visita. És el mateix que ha passat en la beatificació del papa Joan Pau II, allí hi ha anat el millor de cada casa i entre ells el president Robert Mugabe, amb un historial esfereïdor.
Ha tingut lloc la junta d’accionistes del Banc Santander i el seu conseller delegat ho aprofita per donar consells als ciutadans; ens diu que no pensem que el crèdit fluirà a partir d’ara; és més, ens assegura que disminuirà ja que no hi ha en el mercat solvència suficient (naturalment es refereix als altres, mai al seu banc). Aquest home hauria hagut de ser desposseït del seu càrrec per haver comés un acte delictiu i haver sigut condemnat per un jutge. La iniciativa corresponia al president del banc que no ho ha fet perquè deu estar implicat en l’estafa, i abans que ell, ho hauria d’haver fet el pusil·lànime Governador del Banc d’Espanya, que tampoc sembla estar per la qüestió i permet que aquell home continuï en el seu lloc privilegiat i ni tan solament pagui pels fets delictius constatats.
Al Parlament català s’ha parlat de caixes per primera vegada. Hi ha intervingut representants de segon o tercer ordre de les caixes. Tots tècnics, cap implicat en la gestió i, desconeixedors del que parlaven han tingut la barra de dir que els diners del FROB són per capitalitzar les caixes i no pas per donar crèdit a les empreses productives; això (donar crèdit a les empreses) tindrà lloc quan el mercat, veient capitalitzades les caixes se’n refiïn i puguin obtenir crèdit altra vegada del mercat; llavors el faran arribar a les empreses. Aquests tècnics ignoren que la funció d’una entitat financera és agafar diners (dipòsits) amb una mà, i amb l’altra concedir crèdits a l’economia productiva (no als amics), i molt ocasionalment acudir a resoldre puntes de tresoreria en el mercat financer.
El president de “la Caixa” ha assimilat el transcendental canvi d’aquesta entitat ( la privatització) a un fet tan fonamental com el de la seva fundació. Aquesta manifestació no quadra amb els objectius fundacionals d’aquesta caixa (i de totes les caixes), altra cosa és que en el transcurs del temps i la necessitat d’adaptació als nous temps i nova moral social aquests objectius hagin perdut vigència, amb el resultat que es dóna en totes les privatitzacions: un desconcert en l’adaptació a la nova situació amb un repartiment poc transparent de prebendes i diners.
Alguns analistes, ben intencionats, diuen que les revolucions actuals no són per reclamar justícia i llibertat (Salvador Cardús), sinó per conservar privilegis. El pecat que cometen alguns treballadors és reivindicar el seu lloc de treball assegurat (funcionaris, com si això fos un pecat). Cardús és un home a qui es pot escoltar, però en aquest cas, s’ha passat de rosca. Suposo que es referia al primer món, i si és així, ja sabem que els treballadors a cada bugada perden un llençol, mentre que els dirigents econòmics, cada dia que passa acaparen més riquesa. No veig la consistència d’aquesta línia de pensament. Ara, si el que vol dir és que manca una solidaritat entre els treballadors -excloent els poderosos que no tenen perquè ser solidaris- llavors he de donar-li la raó.
Demanar una major igualtat entre tota la societat, és defensar privilegis? Està clar que ara que tenim 5 milions de persones que no tenen ingressos, la situació es tan dramàtica que cal reclamar una major solidaritat entre tots, i naturalment entre els treballadors. Però, perquè ho limitem només als treballadors i contemplem amb indiferència els privilegis -que no s’han guanyat- dels poderosos?
divendres, 8 d’abril del 2011
Indigneu-vos!
Carta enviada a l'Avui per la seva publicació el dia 8.4.2011, publicada el dia 11.4.2011
És el que ens demana Hessel. Ho diu en base a com els humans hem organitzat la societat i com distribuïm la riquesa, com s’ofega la llibertat amb l’excusa de la seguretat. Quan hem reconegut la crisi, resulta que no hi ha recursos per a tot. S’ha prioritzat alguns objectius: no deixar caure els bancs, encara que no hagin fet bé la seva feina. Un president de govern que només fa cas als poderosos, perquè ells són els únics que ens poden treure de la crisi. No s’hi pot fer res, diuen els polítics i els mitjans, cal preservar el sistema financer, perquè sense aquest sistema l’economia no pot funcionar. A Islàndia porten els banquers davant dels jutges, aquí els portem a la Moncloa per escoltar els seus oracles. Entre tant, el nostre Alfonso Guerra particular, diu que hem de deixar de parlar d’independentisme i hem de suprimir l’impost de successions. Els catalans, i suposo que els espanyols també, tenim un altre motiu per indignar-nos. El llibret de Hessel que a França es venia per 3 euros, aquí ens en cobren 5! L’euro espanyol val menys que l’euro francès?
El diari ha considerat que el paràgraf: Entre tant, el nostre Alfonso Guerra particular, diu que hem de deixar de parlar d'independentisme i hem de suprimir l'impost de successions.Serà perquè no és políticament correcte? Hauran endevinat a qui em referia?
dijous, 31 de març del 2011
Un dia en la vida del President de Govern
Els “40 principals” es reuneixen amb Rodríguez Zapatero
El dia 26.3.2011 va tenir lloc novament una (una altra) reunió entre el President del Govern i els “40 principals” (ara ja ens hi acostumem, com la música xarona ja sabem de qui parlem quan diem els quaranta principals...). Feia pràcticament quatre mesos que no es reunien (des del 27 de novembre de 2010) i es veu que es trobaven a faltar. La reunió, entre homes educats, va estar plena de lloances, dels uns cap als altres. La competició estava entre qui feia més la pilota al President del Govern. I, la veritat, que ho entenc. Cal ser agraïts, i aquests senyors els ha anat molt bé amb els principis socials del president del govern, quina plasmació ha sigut d’ajudes als rics i poderosos i de retallades als miserables. Total, com ja estan acostumats a passar gana! La premsa ha lloat també aquesta reunió i la resposta que Rodríguez Zapatero va donar a les petites empreses: només les grans tenen capacitat de donar el tomb a la crisis! Està clar que les dues classes d’economia que va rebre el President del Govern van ser insuficients. Però a mi el que em preocupa és que desprès d’aquesta trobada, sembla ser que el President del Govern està més disposat que mai a continuar governant fins a esgotar la legislatura. Em sembla una bona decisió, esgotar les legislatures. Ara bé, quan tenim una situació d’un President abduït per 40 ricatxos, la cosa ja no em sembla tan fantàstica. Per sort o per desgràcia he tingut ocasió de conèixer superficialment algun d’aquests 40 principals, i la veritat és que inspiren poca confiança. No tots saben fer una o amb un canuto, i ja no dic res de coses més difícils, per bé que ningú pot discutir la seva vàlua. Si aquests senyors diuen que continuï el president fins a esgotar la legislatura, està clar que s’imposa, urgentment, que plegui. Que plegui de forma immediata. Quina credibilitat ens suposa pels ciutadans un president que consulti a aitals individus? Com poden aquests senyors que han demostrat sobradament que són dels més espavilats del país (s’han autoconcedit uns rendes fastuoses que ja voldríem per nosaltres...), però que estan acostumats a pensar en ells, per a els i només en ells.
El seny i la discreció dels 40 principals
Els hem vist entrat a la Moncloa. S’han mudat. Anaven a veure al president i sabien que sortirien a la televisió. S’havien preparat el seu discurset de 3 minuts cadascun i tot plegat havia de ser en un ambient de concòrdia. Però de seguida s’hi va cagar la mosca. Vam veure entrar un dels cridats a la taula de R.Z. amb uns elàstics vermells que feien caguera (ens recordava els bons temps de Fraga Iribarne). Sembla que el tuteig crea bon rotllo i, de seguida van començar a tutejar al President del Govern (també m’haurien tutejat a mi si fos el President del Govern! que no veuen The West Wing of de White House!). Alguns es van permetre fins i tot donar consells. Si, si, els mateixos que no han sabut dirigir les seves empreses, són els que es permeten donar consells!
Un polític ha de ser capaç de dirigir el país
El Sr. Rodríguez Zapatero hauria de saber que si els ciutadans el vam elegir a ell com a President no era perquè desprès anés a consultar a quatre sapastres (o no?) que farien anar l’aigua al seu molí. A què ve que tornin amb la flexibilitat laboral i no es parli de la reestructuració del sistema financer (fer fora als actuals mandataris)? Ja m’imagino al Sr. Botín, inflant la gargamella i dirigint-se al President: "Presidente, la economía española aún está delicada, necesita estabilidad, por eso tienes que seguir hasta el 2012, agotar la legislatura, y esperar también al 2012 para hacer público lo que hayas decidido" Què sap aquest bon home d’economia? O al president de Repsol dient-li: "Sería deseable que ahora liderases una política de reformas en Europa que no sean las de la señora Merkel" I aquest altre, què vol liderar? I, en aquella tertúlia de cafè, van continuar els presidents del BBVA de Bankia i molts d’altres. Segurament el President del Govern hores d’ara està prou desquiciat, fins al punt que s’imposa un canvi, un relleu, immediat. D’altra manera com pot ser que menystingui les petites i mitjanes empreses -que són les que realment fan rutllar el país- o contesti a un diputat en el Congrés quan li fa una proposta plena de seny, en el sentit d’acceptar com a dació de pagament d’una hipoteca el bé hipotecat, sense permetre cap més frivolitat al banc que l’ha donada, dient que no és practicable ni possible. Aquesta és la prova definitiva que tenim un President de Govern que està tocat, tocat i enfonsat.
dissabte, 26 de març del 2011
La cimera contra la crisi
CAREC, un comitè de savis: entre el mètode naïf i la verborrea
http://premsa.gencat.cat/pres_fsvp/docs/2011/03/23/12/22/d2ff48f5-6cfc-48ef-be85-f5e756b9be7c.pdf
Ahir va tenir lloc la cimera contra la crisi. Tothom estava delerós de veure a on havien arribat aquests savis i quines eren les seves recomanacions. Però, qui més qui menys, vam quedar una mica decebuts.
Les receptes, les de sempre. Hem de treballar més i més eficaçment. Hem d’aconseguir finançament per altres vies (el que vol dir un reconeixement a que el sistema financer i els seus directius, no són de fiar). I, sobretot, hem de fer moltes altres coses. Un informe sense prioritats i sense cap idea clara.
Per mostrar aquestes necessitats i donar exemple, la cimera es va encetar a les 12 del migdia (deuen ser uns homes i alguna dona, però poques, que no estan acostumats a llevar-se de bon matí). No sé l’hora en que van acabar, però suposo que no devia anar més enllà de les dues, que a aquella hora ja s’ha fet gana, i la crisi tampoc es resoldrà perquè es retardi algunes hores la discussió de les mesures per combatre-la .
L’Informe (48 pàgines)
Una primera idea central de l’informe que presentem des del CAREC és que cal aprofitar la crisi per facilitar una transformació en profunditat de la nostra economia.
Ja hi som! la crisi és una oportunitat! I això qui ho diu, aquells que no la pateixen? N’estic fart d’aquest tipus d’expressions...
La tercera idea vertebradora és que abans de construir cal eliminar. Cal acabar amb les barreres, rigideses i privilegis de tot tipus que llasten la nostra economia. Els empresaris catalans ni volen ni esperen subvencions i ajuts. Només demanen poder treballar en igualtat de condicions amb els seus competidors en altres països, traient traves i obstacles innecessaris i costosos.
Fa bonic, si no fos... perquè ho diuen aquells que tenen els privilegis d’una concessionària, d’una tribuna privilegiada, d’una gran empresa que detenta el quasi monopoli...
2.3 Un altre dèficit persistent: la productivitat
Per canviar el signe d’aquesta espiral negativa, que es retroalimenta, el factor clau és la productivitat. En un context d’unió econòmica i monetària, en el qual no hi ha possibilitat d’utilitzar les devaluacions com a estratègia competitiva, el paper de la productivitat és decisiu. Especialment quan l’economia mostra propensions a la inflació superiors a la dels països del seu entorn, partint d’un nivell de productivitat relativament baix, i quan ja no resulta possible optar per un model de creixement extensiu basat en importar mà d’obra poc
qualificada.
Aquest és un enunciat que, a l’hora de les recomanacions es transforma en una demanda de millora de la productivitat, del sector públic ! Del sector privat, només han deixat anar la pedra i han amagat la mà. Han parlat en l’exposició de la productivitat en general, amb una referència a la mà d’obra poc qualificada i desprès, fent un salt mortal, parlen de la necessitat de millora al sector públic. Ni una paraula de millorar l’organització de l’empresa -fonamental en la productivitat de l’empresa.
Mesura de reactivació: vies de finançament alternatives al crèdit bancari
• Justificació:
Durant els propers anys, i mentre té lloc la reestructuració i sanejament del sector financer, la
capacitat de finançament de les empreses catalanes dependrà en major mesura que en el
passat de la generació de recursos interns i d’altres fonts de finançament aliè diferents del
crèdit bancari.
El Comitè té clar que el sector bancari no fa les funcions que li pertoquen i que les que fan, les fan malament. Ara bé, ni una recomanació de canviar els equips directius i enviar els consells d’administració de tot el sistema financer davant del jutge. La seva recomanació es transforma en cercar mecanismes alternatius. Doncs mira que bé!
Finalment, quan es parla de l’esperit emprenedor, hi posen la cirereta:
• Recomanacions:
- Apropar el món empresarial a les escoles, ja sigui convidant empresaris,
organitzant visites a empreses, o introduint el concepte de creació d’empreses en
alguna assignatura o joc.
No en volia sentir d’altra, que se’n ocupi l’escola! Es com quan sents determinats governants (Rodríguez Zapatero, Mariano Rajoy, o empresaris com Emilio Botin i molts d’altres, que recomanen l’aprenentatge de tres o quatre llengües, i pel que fa a ells, els uns ni s’attreveixen a construir una frase en anglès i els altres, que si s’atreveixen -Botin- fan pixar de riure. I consti que tots ells han nascut amb la flor al cul i no els ha calgut preocupar-se de les coses materials des de la seva més tendre infància).
diumenge, 13 de març del 2011
Productivitat i salaris
El Sr. ZP s’ha deixat convèncer que la productivitat ha de vincular-se a les condicions dels convenis, a les qüestions salarials. Molt bé. Li ho han dit i ell s’ho ha cregut.
Però la productivitat ha de quedar circumscrita al treball? O pot envair altres esferes. Es refereix al treball dels assalariats modestos o també inclou als assalariats dels s’assignen les retribucions sense haver de pactar cap conveni? No ens ho aclareix el nostre President.
Per altra banda, si analitzem algunes de les activitats econòmiques de l’Estat, de seguida ensopeguem amb les enormes, insondables, infinites inversions del Govern Central que en cap cas contemplen ni tenen en compte aquestes condicions de productivitat.
L’AVE és l’exponent més clar d’aquesta aberració econòmica que no ha tingut en compte per a res la productivitat econòmica i que avui, desprès dels molts errors comesos, els nostres governants encara persisteixen en mantenir una xarxa de trens ràpids com si fóssim el país més ric del món. Anem de rics sense ser-ho. Quina desgràcia!
La veritat és que no s’entén gens el perquè de tot plegat. No s’entén com hores d’ara encara no ha dimitit tot el Govern actual i no han demanat responsabilitats penals a tots els governs anteriors (des que es va fer el primer AVE).
Unes inversions fetes a honor i glòria dels Governs de l’Estat, que no tenen ni cap ni peus, però que els nostres governants segueixen insistint en que cal tirar-les endavant. I continuen sense tenir en compte la rendibilitat d’aquestes inversions, sense contemplar la necessitat d’abandonar una xarxa radial amb centre a Madrid que no té cap contingut racional ni econòmic.
Aquests governants ens volen fer creure que els salaris han d’anar lligats a la productivitat? Es creuen que som imbècils com ho són molts d’ells. Tenim grans necessitats financeres i d’inversió racional en aquest país i els nostres polítics s’entesten en voler fer una despesa sumptuària sense la més petita màcula de racionalitat. Per postres, mal gestionada i, més d’algun amic dels governants s’hi ha fet ric o bé amb les concessions o bé amb les expropiacions.
Que el partit del govern ho aprovi ja és un escàndol, però quina és la interpretació que cal donar a l’aprovació dels pressupostos per part dels partits de l’oposició? Participen de la repartidora? Formen part del grup de parlamentaris descerebrats que hem elegit?
Ja no dic res d’aquest pobre home que és el Governador del Banc d’Espanya, que només parla del que no té competències i oblida els molts errors que ha comés en el que té competències. Errors o prevaricació, perquè no està gens clar quina ha sigut la seva actuació.
Però la productivitat ha de quedar circumscrita al treball? O pot envair altres esferes. Es refereix al treball dels assalariats modestos o també inclou als assalariats dels s’assignen les retribucions sense haver de pactar cap conveni? No ens ho aclareix el nostre President.
Per altra banda, si analitzem algunes de les activitats econòmiques de l’Estat, de seguida ensopeguem amb les enormes, insondables, infinites inversions del Govern Central que en cap cas contemplen ni tenen en compte aquestes condicions de productivitat.
L’AVE és l’exponent més clar d’aquesta aberració econòmica que no ha tingut en compte per a res la productivitat econòmica i que avui, desprès dels molts errors comesos, els nostres governants encara persisteixen en mantenir una xarxa de trens ràpids com si fóssim el país més ric del món. Anem de rics sense ser-ho. Quina desgràcia!
La veritat és que no s’entén gens el perquè de tot plegat. No s’entén com hores d’ara encara no ha dimitit tot el Govern actual i no han demanat responsabilitats penals a tots els governs anteriors (des que es va fer el primer AVE).
Unes inversions fetes a honor i glòria dels Governs de l’Estat, que no tenen ni cap ni peus, però que els nostres governants segueixen insistint en que cal tirar-les endavant. I continuen sense tenir en compte la rendibilitat d’aquestes inversions, sense contemplar la necessitat d’abandonar una xarxa radial amb centre a Madrid que no té cap contingut racional ni econòmic.
Aquests governants ens volen fer creure que els salaris han d’anar lligats a la productivitat? Es creuen que som imbècils com ho són molts d’ells. Tenim grans necessitats financeres i d’inversió racional en aquest país i els nostres polítics s’entesten en voler fer una despesa sumptuària sense la més petita màcula de racionalitat. Per postres, mal gestionada i, més d’algun amic dels governants s’hi ha fet ric o bé amb les concessions o bé amb les expropiacions.
Que el partit del govern ho aprovi ja és un escàndol, però quina és la interpretació que cal donar a l’aprovació dels pressupostos per part dels partits de l’oposició? Participen de la repartidora? Formen part del grup de parlamentaris descerebrats que hem elegit?
Ja no dic res d’aquest pobre home que és el Governador del Banc d’Espanya, que només parla del que no té competències i oblida els molts errors que ha comés en el que té competències. Errors o prevaricació, perquè no està gens clar quina ha sigut la seva actuació.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)