Avui és un gran dia: 20 novembre 2011

Volíem un canvi de govern? Doncs ja el tenim!

Ara tenim nou govern; segurament convenia el canvi. El dubte que tenim els ciutadans és si aquest nou govern serà capaç de fer la feina ben feta.

Jo, contràriament a l’opinió més estesa, crec que els polítics no són uns bandarres (ni tampoc els banquers, ni els sindicalistes, ni els empresaris ni els treballadors, ni tampoc molta altra gent), i n’hi ha molts d’ells que volen fer la feina ben feta. El problema que se’ls presenta i que se’ns presenta és que ningú sap què s’ha de fer.

Què s’ha de fer?
Els nostres líders no ho saben, però el que si sabem alguns ciutadans, sense ser premis Nobel, és el que no s’ha de fer. Quan l’avió està perdent alçada, encara hem de reduir el consum de querosè? És el que estem fent i el que estan fent els polítics en aquests moments difícils. Gastem massa? doncs estrenyem-nos el cinturó i problema resolt. Però el que és segur que amb aquesta estratègia ens seguirem enfonsant, el nostre avió perdrà altura i finalment es fotrà una castanya contra el terra.

Ja fa dies que estem retallant despeses i no es fa res per millorar els ingressos. No sembla que aquest camí ens dugui a un millor port. El que els diners hagin de sortir de les classes mitjanes per enfortir les classes altes (econòmicament), no està donant bon resultat i, la veritat, és que comença a cabrejar a la gent que fins ara no havia dit ni piu.

Un problema que tenim és de credibilitat. Si, però també de confiança i també de gestió. L’economia real ha quedat desassistida per l’economia financera. Se’ns ha explicat el tema dels actius tòxics, però el problema no són els actius tòxics, sinó els polítics tòxics, els banquers tòxics, els comunicadors tòxics que, molts d’ells, haurien d’estar a la presó o com a mínim, desposseïts de la seva tribuna.

No podem encarar un futur si no es fa una mica de neteja. No podem acceptar disminucions profundes en el nostre estat de benestar (que és un dret, no una concessió) si no hi ha primer un acte de contrició pels que han muntat el pollastre. Desprès, farem el que calgui.

Reforma del sistema financer
Alguns comunicadors, consellers del Banc d’Espanya, portaveus de la gran banca, economistes despistats o tertulians, mostrant la cara menys creïble del que podria ser la veritat, encara ens estan venen la moto que en aquesta crisis no hi ha responsables o bé que ho som tots. Ens venen a dir que hi ha hagut una sèrie de fatalitats que ens han dut al precipici, però que no ens preocupem, que ells ja han après la lliçó i que sota la seva direcció ja ens en sortirem. No volem o no podem saber qui són els responsables. Si primer hi hagués una catarsis, desprès, sabent qui i què s’ha fet malament, podríem emprendre amb força un camí diferent amb líders (polítics i econòmics) diferents. Reconeixen que la banca ha rebut ajudes públiques, però les ha retornat pagant els interessos corresponents. Deu ser així, però també sembla cert que el Banc Central Europeu ha concedit crèdits a la banca (imprudent) per imports elevats, perquè altrament haurien tingut una crisi de liquiditat i d’insolvència. Aquests crèdits els ha obtingut a l’1% i molt diligentment aquesta banca ha dedicat aquests diners a les seves necessitats més peremptòries (que mai sabem quines són), però el diner no ha fluid cap a les empreses productives que han hagut de tancar portes en molts casos.

Aquests crèdits tous del BCE no són favors a la banca? Què més voldrien les empreses i les famílies que obtenir aquests crèdits a un tipus privilegiat i sembla que sense sostre respecte a l’import. Per tant, diem les coses com són i no maregem la perdiu.
Refem el circuit. La banca necessita liquiditat (ja m’explicareu com s’ha de valorar que uns professionals no sàpiguen casar les entrades amb les sortides de diner, o d’una altra manera, finançar a llarg termini amb crèdits a curt termini). El BCE els en dóna (tota la que volen) al tipus preferencial de l’1%.

Els bancs compren el que els sembla amb aquesta liquiditat (compren altres bancs, deute sobirà al tipus del 7% o altres actius o tornen deutes contrets), però no donen ni un euro de crèdit a les empreses. I finalment la seva actuació continua sent sistèmica i pro cíclica i pro desastre. La banca està proposant el que es traslladin els actius tòxics que tenen en els seus balanços en un “banc dolent” (com si n’hi hagués algun de bo). Naturalment, que l’Estat se’n faci càrrec. Només queda una incògnita: quant temps trigarem ens ciutadans en fer-nos càrrec d’aquest nou desastre en la gestió dels bancs? Perquè el que no hi ha cap dubte és que finalment ho pagarem els ciutadans. La pregunta que llenço a l’espai és, si no seria millor que agaféssim tots aquesta banquers “tòxics” i els deportéssim cap a la illa de Santa Elena (no està mal, la seva grandeur no en quedaria perjudicada), els retiréssim qualsevol sistema per sortir-ne i, consegüentment els retiréssim de la societat civilitzada.

Entretant per refer-se dels seus desastres inversors el que està fent la banca és apujar les comissions per serveis, la qual cosa els ho permet la seva actuació oligopolística i el supervisor, el Banc d’Espanya que sap perfectament que és una actuació corsària.

L’endeutament
Per què no volem comprar (no volen els mercats!) el deute espanyol que dóna una major rendibilitat que el d’altres països amb un deute més elevat que el nostre? (Alemanya té un deute del 83% sobre el PIB de 2010, Anglaterra del 63%, EUA del 75%, França del 82% i Espanya del 60%). La veritat és que els economistes deuen tenir una explicació clara sobre aquest punt, però costa d’entendre. És la confiança! Sí. Però qui crea la confiança i qui crea la desconfiança?

I quan algú vol comprar deute a quin preu? Ens diuen que a 500 punts bàsics per sobre del bo alemany a 10 anys, que és una forma de dir-ho per fer-ho més difícil. Podrien dir que l’endeutament és un 5% més car que el bo alemany, però si fessin això potser s’entendria. En canvi el que no expliquen és que el preu de mercat és el de les darreres emissions, és a dir, el preu marginal, amb el que el total deute el preu poc deu variar.

Però l’endeutament és tot del sector públic? Doncs sembla que no. El sector privat també hi té alguna cosa a dir, i si sumem l’endeutament públic al privat resulta que enlloc de ser el 60% del PIB és del 160%. I qui és el sector privat? Doncs ja ens ho podem imaginar, la banca.

De les agències de ràting, no cal ni parlar-ne. Dels comunicadors que tot el dia estan parlant del mateix tema donant prioritat a les notícies nefastes, volen sang! i fan veure que són equànimes.

Reforma del mercat de treball
L’atur és el problema social i econòmic més important que tenim al país, i les accions -totes- empreses pels diferents governs (central i autonòmics) van en contra de la creació de llocs de treball. Del que se sent del nou govern (i del sortint), aquesta reforma ha de facilitar l’acomiadament (sembla que amb 5 milions d’aturats no n’hi ha prou); ha de modificar els convenis de sector i ha d’unificar les moltes formes de contracte laboral. Desprès d’això tindre una major flexibilitat i l’ocupació augmentarà. Doncs un altre tema resolt!

Retallades
Què farà el nou govern acabat d’elegir? Doncs el mateix que ha fet el govern sortint: retallar d’on puguin (que vol dir fins on els permetem els ciutadans). Això equilibrarà les finances, però no el principal problema que tenim: els 5 milions d’aturats. Com es resoldrà? Ningú ho sap i tothom xiula i mira cap a un altre cantó.

Els de més bona fe diuen que les retallades són necessàries perquè d’altra manera aniríem a la ruïna. Naturalment que si. Ara bé, estem d’acord amb el què s’ha de retallar? Sembla que no. Per començar, tots els partits polítics que s’acaben de presentar a les eleccions no han volgut posar-se d’acord en la forma d’enviar les paperetes als electors. El fer-ho de forma conjunta o individual suposa una despesa molt diferent (diuen que el cost de les eleccions suposa més de 124 milions d’euros, i que el 90% de les paperetes impreses i enviades no serveixen per a res). Per altra banda sembla que de forma racional es comença la retallada per on hi ha més tall que és l’educació i la sanitat. Tant se val que la sanitat tingui un cost el més baix de la comunitat europea i que la qualitat sigui més que acceptable. Cal retallar la sanitat perquè sempre hi ha economies d’escala, reformes organitzatives i també hi ha ciutadans que viuen massa bé i convé espavilar-los.

I els catalans què hi fem en aquest estat?
Ja ens ho ha dit el partit sortint i el partit entrant. Estimen Catalunya i els catalans, i ja sabem allò que diu el refrany: Quien bien te quiere te hará llorar. Per tant, seguiran tocant-nos els collons amb la llengua, amb la identitat i amb la butxaca. Seguiran dient-nos que hem de ser solidaris i seguiran tractant-nos com els seus servents.

Per sort meva, quan anava a l’escola em van ensenyar el castellà. Per tant, segurament que a partir d’ara podré seguir escrivint -en castellà si us plau-, perquè així la vida serà més fàcil i tots ens podrem entendre fàcilment. Si quan no manaven deien el que deien, què diran ara que manen?

La cimera contra la crisi

CAREC, un comitè de savis: entre el mètode naïf i la verborrea

http://premsa.gencat.cat/pres_fsvp/docs/2011/03/23/12/22/d2ff48f5-6cfc-48ef-be85-f5e756b9be7c.pdf

Ahir va tenir lloc la cimera contra la crisi. Tothom estava delerós de veure a on havien arribat aquests savis i quines eren les seves recomanacions. Però, qui més qui menys, vam quedar una mica decebuts.
Les receptes, les de sempre. Hem de treballar més i més eficaçment. Hem d’aconseguir finançament per altres vies (el que vol dir un reconeixement a que el sistema financer i els seus directius, no són de fiar). I, sobretot, hem de fer moltes altres coses. Un informe sense prioritats i sense cap idea clara.

Per mostrar aquestes necessitats i donar exemple, la cimera es va encetar a les 12 del migdia (deuen ser uns homes i alguna dona, però poques, que no estan acostumats a llevar-se de bon matí). No sé l’hora en que van acabar, però suposo que no devia anar més enllà de les dues, que a aquella hora ja s’ha fet gana, i la crisi tampoc es resoldrà perquè es retardi algunes hores la discussió de les mesures per combatre-la .



L’Informe (48 pàgines)

Una primera idea central de l’informe que presentem des del CAREC és que cal aprofitar la crisi per facilitar una transformació en profunditat de la nostra economia.
Ja hi som! la crisi és una oportunitat! I això qui ho diu, aquells que no la pateixen? N’estic fart d’aquest tipus d’expressions...

La tercera idea vertebradora és que abans de construir cal eliminar. Cal acabar amb les barreres, rigideses i privilegis de tot tipus que llasten la nostra economia. Els empresaris catalans ni volen ni esperen subvencions i ajuts. Només demanen poder treballar en igualtat de condicions amb els seus competidors en altres països, traient traves i obstacles innecessaris i costosos.
Fa bonic, si no fos... perquè ho diuen aquells que tenen els privilegis d’una concessionària, d’una tribuna privilegiada, d’una gran empresa que detenta el quasi monopoli...

2.3 Un altre dèficit persistent: la productivitat
Per canviar el signe d’aquesta espiral negativa, que es retroalimenta, el factor clau és la productivitat. En un context d’unió econòmica i monetària, en el qual no hi ha possibilitat d’utilitzar les devaluacions com a estratègia competitiva, el paper de la productivitat és decisiu. Especialment quan l’economia mostra propensions a la inflació superiors a la dels països del seu entorn, partint d’un nivell de productivitat relativament baix, i quan ja no resulta possible optar per un model de creixement extensiu basat en importar mà d’obra poc
qualificada.
Aquest és un enunciat que, a l’hora de les recomanacions es transforma en una demanda de millora de la productivitat, del sector públic ! Del sector privat, només han deixat anar la pedra i han amagat la mà. Han parlat en l’exposició de la productivitat en general, amb una referència a la mà d’obra poc qualificada i desprès, fent un salt mortal, parlen de la necessitat de millora al sector públic. Ni una paraula de millorar l’organització de l’empresa -fonamental en la productivitat de l’empresa.

Mesura de reactivació: vies de finançament alternatives al crèdit bancari
• Justificació:
Durant els propers anys, i mentre té lloc la reestructuració i sanejament del sector financer, la
capacitat de finançament de les empreses catalanes dependrà en major mesura que en el
passat de la generació de recursos interns i d’altres fonts de finançament aliè diferents del
crèdit bancari.
El Comitè té clar que el sector bancari no fa les funcions que li pertoquen i que les que fan, les fan malament. Ara bé, ni una recomanació de canviar els equips directius i enviar els consells d’administració de tot el sistema financer davant del jutge. La seva recomanació es transforma en cercar mecanismes alternatius. Doncs mira que bé!

Finalment, quan es parla de l’esperit emprenedor, hi posen la cirereta:
• Recomanacions:
- Apropar el món empresarial a les escoles, ja sigui convidant empresaris,
organitzant visites a empreses, o introduint el concepte de creació d’empreses en
alguna assignatura o joc.
No en volia sentir d’altra, que se’n ocupi l’escola! Es com quan sents determinats governants (Rodríguez Zapatero, Mariano Rajoy, o empresaris com Emilio Botin i molts d’altres, que recomanen l’aprenentatge de tres o quatre llengües, i pel que fa a ells, els uns ni s’attreveixen a construir una frase en anglès i els altres, que si s’atreveixen -Botin- fan pixar de riure. I consti que tots ells han nascut amb la flor al cul i no els ha calgut preocupar-se de les coses materials des de la seva més tendre infància).