dimecres, 1 de desembre del 2010
Negocis i estratègies (1)
El que no s'explica a Harvard (ni a les escoles de negoci del nostre país)
Kapuscinski en el seu llibre Eben explica les desventures d’un continent -Àfrica- i més concretament les dels seus habitants. L’impacte cruel i destructor de l’esclavatge, la descolonització, la malformació de nous estats i la voluntat que en la transició cap a la independència no hi haguessin drames, i que se salvessin la circulació de riquesa i de mercaderies entre Àfrica i Europa, va dur al continent a una situació d’extrema fragilitat.
La colonització i l’esclavatge va generar immenses fortunes per (alguns) europeus i americans i va deixar una situació de desordre i misèria als natius que havien cregut que en arribar la independència podrien tenir un plat d’arròs o mandioca més ple i es podrien calçar per primera vegada en la seva vida. Però l’optimisme es va convertir en amargor quan van comprovar que les elits continuaven fent el que havien fet sempre, omplir-se les butxaques de la forma més ràpida possible.
Independentment de la immoralitat, obscenitat i maldat que suposa el mercadeig amb humans, aquells negrers de fa 400 anys van muntar un negoci insostenible: anaven buidant el continent africà d’homes, dones i nens d’una forma alarmant i, per altra banda, el cinisme dels blancs no podia arribar més lluny i en algun moment s’havia de posar fre a la barbàrie i prohibir aquest “negoci”. No va ser la compassió sinó la insostenibilitat el que va acabar amb l’esclavatge.
Però parlar de negocis s’assimila, amb encert, a fer diners, i pel que fa a l’eben, sabem que són les fustes tropicals molt fosques obtingudes d’arbres de la família de les ebenàcies. Estem doncs en un entorn fosc, i què millor que un entorn d’aquesta mena per parlar de negocis!
Formes de fer negocis
Deixant de banda els temps d’Al Capone (que encara avui persisteixen amb fórmules molt més sofisticades), els sistemes clàssics de fer negocis consisteixen en vendre un determinat producte o servei a un preu que el mercat ho pugui suportar i si no diem res més, la cosa ens queda emmarcada en un entorn de racionalitat econòmica.
De totes maneres si que resulta oportú afegir-hi algunes coses més. Sabem que el mercat no existeix; existeix una cosa que s’hi assembla molt, però que està distorsionada pels monopolis, oligopolis, per les concessions, pels preus autoritzats i pels acords entre empreses per modificar els preus, etc. etc. Tot això ho sabem i ho patim. També hi ha la voracitat d’alguns gestors d’empreses que són capaços de posar en perill tot l’engranatge econòmic i financer guiats només per la cobdícia, sota el, lema de “merda per l’últim”. Però avui en dia han sorgit altres estratègies que no responen a l’eslògan de forçar la màquina fins al màxim que suporti el mercat (per poc temps).
Ara, entre els gestors intel·ligents s’ha posat un dilema sobre la taula: ¿és millor forçar els preus al màxim, mentre el mercat ho aguanti, o bé el que cal es donar el producte o el servei al mínim cost possible al consumidor i estendre-ho a una xarxa “infinita” de consumidors?
És una de les cares del dilema, afartar-se de cop i fer un pet com una aglà, o menjar sòbriament durant tota la vida. O dit d’una altra manera, exprimir el consumidor fins al màxim que ho permeti la nostra posició de força, sense tenir en compte si aportem o no alguna cosa a la nostra societat de consum, i sense pensar si el client ho podrà suportar. I finalment, si el que els estem venen és d’alguna utilitat.
Per resoldre aquest dilema s’han creat varis models de fer negocis. No fa massa temps ens ha arribat un llibre que tracta d’aquestes coses i que sense ser genial si val la pena llegir-lo (Y Google ¿Cómo lo haría? de Jeff Jarvis). Naturalment que sota l’estratègia “Google” hi ha amagada una perversitat. Si s’intenta maximitzar els beneficis, s’obre una porta als competidors (que intentaran sense gaires complicacions oferir el mateix a un preu inferior), mentre que si els beneficis són mínims -per unitat- el resultat és que s’evita la competència; ningú pot entrar per sota d’aquest preu. Fins aquí cap perversitat. Aquesta començaria si una vegada reduïda (o eliminada la competència) comencéssim a forçar el mercat i, en absència de competidors, augmentéssim els preus i comencéssim a fer-ho, però si continuem amb l’estratègia “Google” de preocupar-se només per tenir usuaris, pensant -que es cert- que els diners segueixen als consumidors, estarem davant una nova estratègia de fer negocis.
El model depredador
Els negocis suportats per un mercat manipulat, són negocis a curt termini o, en el millor dels casos, subjectes a la durada de la manipulació.
A casa nostra en tenim models ben variats. Des de totes les telefòniques, que cobren les línies ADSL més cares d’Europa (i potser del món) amb les benediccions del Govern, i que han introduït un model de tarifes per confondre a l’usuari (com fan totes les companyies de serveis; qui no ha rebut a altes hores de la nit una trucada -ves a saber des d’on- per tenir una xerrada sobre la oferta d’un nou contracte amb una companyia diferent de la que tens contractada i que et dóna l’absoluta seguretat que seguiràs tenint un contracte totalment confús i car); fins a totes les companyies concessionàries de l’estat que ofereix algun servei al consumidor amb uns contractes de concessió absolutament opacs (tots aquests contractes, haurien d’estar penjats a la xarxa, perquè no ho estan?); fins a les companyies elèctriques amb uns sistemes tarifaris que fins i tot han arribat a enganyar-se elles mateixes i els governs que les imposen o autoritzen un preu tarifari suposadament barat (uns costos de transició a la competència, una compensació del dèficit tarifari, una col·laboració a resoldre determinats costos de l’energia nuclear), total, un desori!
Són models injustos, com ho són les ofertes de les grans companyies que premien la infidelitat (canviar de companyia, canviar els diners d’una entitat a una altra), com errònia és l’estratègia de tots els diaris del país que quan vas a comprar el diari t’ofereixen cassoles, pel·lícules o altres coses que no són informacions i opinions, que és en definitiva el que pretens trobar en un diari.
Les relacions entre l’empresa i el consumidor
La majoria d’executius s’amaga dels seus clients, és una cosa ben curiosa. Com més important és l’empresa el primer executiu més lluny vol el client, el consumidor i, evidentment, no en vol saber res de quan hi ha algun tipus d’incident.
Contaré un cas viscut en primera persona. l’any 2007 vaig fer un viatge a l’estranger i quan vaig arribar a casa, Telefònica m’envia una factura amb uns 400 euros que, gairebé tot l’ import era degut a que, segons constava en els seus ordinadors, jo m’havia connectat cada dos o tres minuts, dia i nit durant tres dies, a internet per baixar-me alguna cosa.
Els vaig explicar que el meu telèfon no estava connectat a internet i que per tant, el que pretenien no era possible. No hi va haver manera, vaig haver de retornar el rebut i fins i tot van tenir la barra de tallar-me la línia telefònica. Immediatament els vaig telefonar i els vaig dir que si dintre una hora no me la han rehabilitat ja em poden donar de baixa de la Companyia, i a més volia saber on podia adreçar-me per escrit per efectuar la reclamació pertinent.
No em van voler donar cap correu electrònic, ni d’atenció al client ni de res. Em van dir que a la pàgina web podia fer-ho (allí hi havia un espai limitat per fer reclamacions curtes), però em van reconnectar la línia.
No vull allargar la història. Vaig enviar una reclamació per burofax a l’adreça legal de la Companyia a nom del seu president i me’l van retornar dient que aquell senyor no estava en aquella adreça (!). En vaig enviar un altre a l’adreça que consta en el rebut de telèfon (un polígon industrial de Madrid) i aquest si el van acceptar. Mai van donar cap explicació ni han demanat disculpes. Això si, em var retornar l’ import indegudament facturat de tal manera que donava la sensació d’haver sigut un intent delictiu d’apropiació, de robament. És el que passa quan el primer executiu d’una empresa ha estat immers en un procés d’insider tradding i un té la sensació d’estar apuntat a una empresa que et farà la punyeta sempre que pugui, a la que la premsa canta odes al seu president. Naturalment, hores d’ara ja m’he donat de baixa.
Històries d’aquestes no donen cap bona imatge a la Companyia i tots nosaltres en podríem explicar un munt.
Jeff Jarvis explica una història semblant. En aquest cas es tracta d’un ordinador Dell que li va provocar molts problemes i que no li van donar l’assistència deguda. Explica com la imatge de Dell va començar a declinar i com això va repercutir fortament en el valor de l’acció fins a reduir-se un 50%. Dell va reaccionar i finalment va entrar en la xarxa i estava atenta al que deien els clients i els donava resposta.
diumenge, 28 de novembre del 2010
El president ZP s'assesora
(carta enviada a l'Avui el dia 28.11.2010, per la seva publicació. Publicada el dia 4.12.2010)
Ha fet bé el Sr. Zapatero de convocar els trenta set principals “empresaris”per discutir sobre la crisis. Ells han sigut actors principals d’aquesta crisis i, per tant, deuen saber com combatre-la.
A la reunió hi havia el millor de cada casa: constructores que han especulat; banquers que han actuat imprudentment i que s’han endeutat fins al coll i que, amb els diners dels seus clients prefereixen anar de compres aprofitant les gangues abans que donar crèdit a les empreses i particulars; concessionaris de tot tipus que viuen del BOE; directius que s’han apoderat de l’empresa que dirigeixen gràcies a tenir bons amics. El que difícilment hi trobarem serà algun empresari que hagi creat una empresa. L’entrada a la Moncloa va ser com quan donen els Oscars a Hollywood, l’única diferència era que se’ls veia una mica tronats. Diu la premsa que han exigit reformes a Zapatero i al sortir se’ls veia satisfets, els seus negocis no se’n ressentiran.
Ara doncs a ZP, per acabar-se d’assessorar, només li queda demanar a Mario Conde, a Javier de la Rosa, a Francisco Camps i Francisco Correa, i a Carmen de Mairena, que vagin a la Moncloa per tenir una altra entrevista. Compta amb el meu suport Sr. President.
Ha fet bé el Sr. Zapatero de convocar els trenta set principals “empresaris”per discutir sobre la crisis. Ells han sigut actors principals d’aquesta crisis i, per tant, deuen saber com combatre-la.
A la reunió hi havia el millor de cada casa: constructores que han especulat; banquers que han actuat imprudentment i que s’han endeutat fins al coll i que, amb els diners dels seus clients prefereixen anar de compres aprofitant les gangues abans que donar crèdit a les empreses i particulars; concessionaris de tot tipus que viuen del BOE; directius que s’han apoderat de l’empresa que dirigeixen gràcies a tenir bons amics. El que difícilment hi trobarem serà algun empresari que hagi creat una empresa. L’entrada a la Moncloa va ser com quan donen els Oscars a Hollywood, l’única diferència era que se’ls veia una mica tronats. Diu la premsa que han exigit reformes a Zapatero i al sortir se’ls veia satisfets, els seus negocis no se’n ressentiran.
Ara doncs a ZP, per acabar-se d’assessorar, només li queda demanar a Mario Conde, a Javier de la Rosa, a Francisco Camps i Francisco Correa, i a Carmen de Mairena, que vagin a la Moncloa per tenir una altra entrevista. Compta amb el meu suport Sr. President.
dissabte, 27 de novembre del 2010
El poder econòmic fa pressió davant del Rei per dur a terme reformes estructurals
Hem perdut el nord
Aquests dies hem vist amb sorpresa com una fundació (Everis) en nom de la societat civil emet un informe sobre reformes econòmico-socials a l’Estat espanyol i el presenta, no al Govern o al President del Govern, sinó al Rei, que com tots sabem la seva funció és essencialment decorativa i no ha d’intervenir en qüestions de govern, entre altres coses perquè ningú no l’ha elegit per aquesta funció.
Aquesta fundació està liderada pel que va ser ministre de Defensa Eduardo Serra amb el PP, però també va tenir càrrecs amb els socialistes i l’UCD, el que l’acredita com un tècnic sense ideologia o un camaleó capaç d’adaptar-se a totes les circumstàncies.
És la cara visible de la Fundació i com diu en l’informe emès, està subscrit per unes 60 personalitats (bàsicament executius d’empreses) i una quarantena d’experts temàtics. Això no obstant, si d’aquest grup de personalitats traguéssim els executius d’empreses concessionàries, monopolístiques, financeres i constructores, que totes elles porten un perdigó a l’ala, és a dir, que millor “calladets” que estarien més “monos”, o d’una altra manera, són part del problema i no de la solució i, per tant, la seva opinió és irrellevant quan no tendenciosa, el que queda és ben minso.
Tot i que els signants inspiren la més absoluta desconfiança, no es pot pas desautoritzar l’informe sense llegir-lo, per mes que hagin equivocat el destinatari, el moment i l’estratègia. I a més s’irroguen una representació que no tenen: per què diuen que són la societat civil quan són representants del poder econòmic? És un començament espectacular: errors i mentides!
El Sr. Eduardo Serra ha dit a la televisió que si hagués de sintetitzar les dues qüestions més importants de l’informe destacaria: productivitat i educació.
Caram! i per això han fet tant d’enrenou? Ara bé, de com millorar la productivitat i l’educació, poques concrecions hi ha al respecte.
Pel que fa a l’informe “de marres”. El primer que inspira desconfiança (o provoca una enorme hilaritat) és el títol:
Declaración TransformaEspaña
versión 1.0
Un momento clave de oportunidad para construir entre todos la España admirada del futuro
Una visión optimista pero contundente de la Sociedad Civil española
Déu ni do, no està malament. Ridícul fins al moll dels ossos! Uns personatges que siguin capaços de subscriure un informe amb aquest títol és per fer-s’ho mirar.
“constuir entre todos la España admirada del futuro”, estan bojos aquests gals! Perquè diuen que són la Societat Civil espanyola? Quins bandarres! Qui els ha donat aquesta representació? No han llegit a Habermas?
Però anem a l’informe.
http://www.fundacioneveris.es/Images/TransformaEspa%C3%B1a_tcm32-71088.pdf
Crec que val la pena llegir-lo. A banda d’alguns moments hilarants deguts especialment a dues coses: una literatura del segle XIX i unes propostes absolutament inconcretes, podem també trobar algunes idees aprofitables.
Punts a tenir en compte:
1. referència (apropiació) del concepte societat civil
2. anàlisi del punt de partida: segons l’informe es passa des d’una societat retardada, a una societat de benestar. No és fa cap referència a l’increment de les desigualtats en tot aquest trajecte.
3. parla d’una integració plena i participació activa en l’arena econòmico-financera global, però no esmenta la paraula clau: casino financer global.
4. atribueix la crisi a causes que venen de molts anys abans, completament d’acord. Diu que és el resultat d’un problema de salut que tenia ja el pacient, però que no s’estava percebent ni s’estava medicant adequadament. Conforme.
5. algunes pàgines (abundoses) de literatura sense aportar res (i teniu en compte que l’informe només té 16 pàgines), i finalment les propostes: són tres, amb una verborrea que gairebé no diu res, fins que en la tercera ("camino para la transformación") és concreta alguna cosa. Ara ho veurem:
6. “Nueva sociedad y mercado del talento”. Què concreta? doncs que la societat ha evolucionat des d’una societat de persones a una societat de talents, amb el que interpreto que desprès d’aquest esforç mental, els signants de l’informe s’exclouen del futur que proposen, ja que no mostren cap símptoma d’aquest talent que creuen necessari.
7. “Nueva competitividad global”, i aquí ja entren a “matar” quan especifiquen les línies d’actuació especials: Nuevo marco español de competitividad global, Nuevo ecosistema de I+D*i conectado con el Mercado y Capital i Nuevo mercado español para la competitividad global. I quan van acabar d’escriure això, van haver de descansar!
8. Nuevo Estado de Bienestar responsable, verborrea en tot excepte el que no és diu: retallada d’aquest estat del benestar. Ni s’argumenta ni es justifica.
9. Nuevo capital financiero inteligente. Està clar que això és un oxímor, no pot ser capital financer i ser intel·ligent.
I així és continua amb dos o tres propostes més en que no es concreta res de res i al darrere, per tancar aquest brillant informe, hi ha la llista dels que subscriuen l’informe. Naturalment hi són tots els "empresaris"que han estat cridats pel president ZP i en quan als experts temàtics, vull creure que alguns d’ells, que són persones de prestigi, hores d’ara se’n deuen penedir d’haver donar el seu nom per subscriure ,l'informe.
Aquests dies hem vist amb sorpresa com una fundació (Everis) en nom de la societat civil emet un informe sobre reformes econòmico-socials a l’Estat espanyol i el presenta, no al Govern o al President del Govern, sinó al Rei, que com tots sabem la seva funció és essencialment decorativa i no ha d’intervenir en qüestions de govern, entre altres coses perquè ningú no l’ha elegit per aquesta funció.
Aquesta fundació està liderada pel que va ser ministre de Defensa Eduardo Serra amb el PP, però també va tenir càrrecs amb els socialistes i l’UCD, el que l’acredita com un tècnic sense ideologia o un camaleó capaç d’adaptar-se a totes les circumstàncies.
És la cara visible de la Fundació i com diu en l’informe emès, està subscrit per unes 60 personalitats (bàsicament executius d’empreses) i una quarantena d’experts temàtics. Això no obstant, si d’aquest grup de personalitats traguéssim els executius d’empreses concessionàries, monopolístiques, financeres i constructores, que totes elles porten un perdigó a l’ala, és a dir, que millor “calladets” que estarien més “monos”, o d’una altra manera, són part del problema i no de la solució i, per tant, la seva opinió és irrellevant quan no tendenciosa, el que queda és ben minso.
Tot i que els signants inspiren la més absoluta desconfiança, no es pot pas desautoritzar l’informe sense llegir-lo, per mes que hagin equivocat el destinatari, el moment i l’estratègia. I a més s’irroguen una representació que no tenen: per què diuen que són la societat civil quan són representants del poder econòmic? És un començament espectacular: errors i mentides!
El Sr. Eduardo Serra ha dit a la televisió que si hagués de sintetitzar les dues qüestions més importants de l’informe destacaria: productivitat i educació.
Caram! i per això han fet tant d’enrenou? Ara bé, de com millorar la productivitat i l’educació, poques concrecions hi ha al respecte.
Pel que fa a l’informe “de marres”. El primer que inspira desconfiança (o provoca una enorme hilaritat) és el títol:
Declaración TransformaEspaña
versión 1.0
Un momento clave de oportunidad para construir entre todos la España admirada del futuro
Una visión optimista pero contundente de la Sociedad Civil española
Déu ni do, no està malament. Ridícul fins al moll dels ossos! Uns personatges que siguin capaços de subscriure un informe amb aquest títol és per fer-s’ho mirar.
“constuir entre todos la España admirada del futuro”, estan bojos aquests gals! Perquè diuen que són la Societat Civil espanyola? Quins bandarres! Qui els ha donat aquesta representació? No han llegit a Habermas?
Però anem a l’informe.
http://www.fundacioneveris.es/Images/TransformaEspa%C3%B1a_tcm32-71088.pdf
Crec que val la pena llegir-lo. A banda d’alguns moments hilarants deguts especialment a dues coses: una literatura del segle XIX i unes propostes absolutament inconcretes, podem també trobar algunes idees aprofitables.
Punts a tenir en compte:
1. referència (apropiació) del concepte societat civil
2. anàlisi del punt de partida: segons l’informe es passa des d’una societat retardada, a una societat de benestar. No és fa cap referència a l’increment de les desigualtats en tot aquest trajecte.
3. parla d’una integració plena i participació activa en l’arena econòmico-financera global, però no esmenta la paraula clau: casino financer global.
4. atribueix la crisi a causes que venen de molts anys abans, completament d’acord. Diu que és el resultat d’un problema de salut que tenia ja el pacient, però que no s’estava percebent ni s’estava medicant adequadament. Conforme.
5. algunes pàgines (abundoses) de literatura sense aportar res (i teniu en compte que l’informe només té 16 pàgines), i finalment les propostes: són tres, amb una verborrea que gairebé no diu res, fins que en la tercera ("camino para la transformación") és concreta alguna cosa. Ara ho veurem:
6. “Nueva sociedad y mercado del talento”. Què concreta? doncs que la societat ha evolucionat des d’una societat de persones a una societat de talents, amb el que interpreto que desprès d’aquest esforç mental, els signants de l’informe s’exclouen del futur que proposen, ja que no mostren cap símptoma d’aquest talent que creuen necessari.
7. “Nueva competitividad global”, i aquí ja entren a “matar” quan especifiquen les línies d’actuació especials: Nuevo marco español de competitividad global, Nuevo ecosistema de I+D*i conectado con el Mercado y Capital i Nuevo mercado español para la competitividad global. I quan van acabar d’escriure això, van haver de descansar!
8. Nuevo Estado de Bienestar responsable, verborrea en tot excepte el que no és diu: retallada d’aquest estat del benestar. Ni s’argumenta ni es justifica.
9. Nuevo capital financiero inteligente. Està clar que això és un oxímor, no pot ser capital financer i ser intel·ligent.
I així és continua amb dos o tres propostes més en que no es concreta res de res i al darrere, per tancar aquest brillant informe, hi ha la llista dels que subscriuen l’informe. Naturalment hi són tots els "empresaris"que han estat cridats pel president ZP i en quan als experts temàtics, vull creure que alguns d’ells, que són persones de prestigi, hores d’ara se’n deuen penedir d’haver donar el seu nom per subscriure ,l'informe.
divendres, 26 de novembre del 2010
ZP i els "empresaris"
El president del Govern espanyol tornarà a fer l'escena del sofà. Convoca els que ell diu grans empresaris, tot i que sap perfectament que en aquest grup no n’hi ha ni un d’empresari. Tots són funcionaris qualificats que viuen del BOE o aprofitats que es beneficien d’una situació de monopoli -consentit-. Bé, tots potser no, que algun empresari hi deu haver, però ¿que hi fan en aquest selecte grup, les constructores, les entitats financeres, les concessionàries de la Real Casa?
Encara no sap el Sr. ZP que aquests senyors no són la solució, sinó el problema? Què més ha de passar perquè es prenguin
mesures per acabar amb el predomini d’una economia especulativa, d’uns directius d’empresa incompetents que actuen contra el benestar de tothom?
El Govern de l'Estat hauria de tractar aquests directius d’ "empreses selectes" com empestats. Si no hi ha causes clares per dur-los davant del jutge (que jo crec que si es mirés amb una mica d’atenció se’n trobarien més d’una), com a mínim cal que la nostra societat els tracti com empestats, que rebutgi la seva presència i entre tots fem un cordó sanitari al seu voltant i,com a mínim, que no se’ls doni veu en cap mitjà de comunicació.
ZP en el seu dia ja va convocar els presidents de les entitats financeres dues vegades. Se’n ha obtingut alguna cosa? Doncs res de res. Els banquers han seguir r que r, i han seguit donant crèdit als seus amics, s’han dedicat a aprofitar-se del diner barat del BCE i l’han aplicat a la compra de bancs o a reduir els seus deutes.
Què farà ara amb aquesta trentena d'empresaris a banda de donar-los quatre canapès i una mica de cava?
Encara no sap el Sr. ZP que aquests senyors no són la solució, sinó el problema? Què més ha de passar perquè es prenguin
mesures per acabar amb el predomini d’una economia especulativa, d’uns directius d’empresa incompetents que actuen contra el benestar de tothom?El Govern de l'Estat hauria de tractar aquests directius d’ "empreses selectes" com empestats. Si no hi ha causes clares per dur-los davant del jutge (que jo crec que si es mirés amb una mica d’atenció se’n trobarien més d’una), com a mínim cal que la nostra societat els tracti com empestats, que rebutgi la seva presència i entre tots fem un cordó sanitari al seu voltant i,com a mínim, que no se’ls doni veu en cap mitjà de comunicació.
ZP en el seu dia ja va convocar els presidents de les entitats financeres dues vegades. Se’n ha obtingut alguna cosa? Doncs res de res. Els banquers han seguir r que r, i han seguit donant crèdit als seus amics, s’han dedicat a aprofitar-se del diner barat del BCE i l’han aplicat a la compra de bancs o a reduir els seus deutes.
Què farà ara amb aquesta trentena d'empresaris a banda de donar-los quatre canapès i una mica de cava?
dimarts, 9 de novembre del 2010
Sobre la productivitat
Una veritat incòmoda
Si entenem la productivitat com una relació entre els béns i serveis produïts i els recursos utilitzats per obtenir-los, arribarem a la conclusió de quant interessant és tenir estudiada i mesurada aquesta relació i com influeix en el resultat final, en el preu i en la competitivitat del producte o servei fabricat.
Dit això, que no deixa de ser una obvietat, voldria explicar el meu punt de vista que no és de cap manera el punt de vista d’un estudiós en la matèria. Per altra banda estic una mica fart del que expliquen al respecte d’aquest transcendental punt els polítics (al meu entendre ignorants), els mitjans de comunicació (simplificadors de la realitat fins al punt de falsejar la informació), les suposades confederacions d’empresaris (que d’empresaris no en tenen res) i alguns economistes que quan senten parlar de productivitat s’obnubilen i perden el sentit de la realitat.
Els seus discursos expliquen una productivitat lligada -exclusivament- als salaris, però ningú parla pràcticament de cap més factor.
Per tant, en absència d’aquests altres factors dels que no se’n parla, em permetré fer-ne una breu referència segons el col·lectiu opinador de qui es tracti.
La visió dels polítics
En general els polítics no acostumen a tenir experiència laboral en un sentit estricte. Segur que es fan un tip de treballar per la causa, pel partit, per les idees, o pel que sigui, però el que se’n diu treballar per aconseguir una determinada producció en béns o serveis, en general podem afirmar que no en tenen experiència i el seu coneixement acostuma a venir per cursets accelerats sobre la matèria o per lectures de diaris salmonats (tampoc tenen temps per llegir llibres sobre la matèria).
Per altra banda els polítics són els responsables, entre altres coses, de les infraestructures que de forma clara incideixen sobre la productivitat. Sense entrar en gaires disquisicions podríem admetre que si un treballador per desplaçar-se de la casa a la feina ha de dedicar una hora (no és admissible pensar que cada treballador pugui viure al costat de la feina i hi pugui anar a peu), aquest temps és una ineficiència estructural derivada d’uns transports públics ineficients o d’unes carreteres col·lapsades, amb l’agreujant que el treballador arriba ja cansat al treball derivat del patiment d’una conducció complicada i de si no podrà arribar a l’hora. Això pel que fa als treballadors, però i pel que fa al transport del materials de producció i de la corresponent sortida del producte? Doncs més del mateix. Més problemes i menys eficiència.
En un article recent a El País (24/10/2010) el professor Pedro Saura García explicava els efectes de les infraestructures en la productivitat i en el creixement i reconeixia com Catalunya des de fa 15 anys estava perdent pes en l’economia de l’Estat, en bona part derivada de l’estructura radial de les comunicacions.
També Expansión de 25/10/2010 (i demano disculpes per haver llegit un diari salmonat) destacava que, en un informe que s’ha publicat recentment per la CE, Espanya està a la cua de la productivitat de tota la UE. Aquest estudi analitza 27 indicadors i en 18 d’ells estem per sota de la mitjana, sent els 6 més baixos els que es deuen a l’actuació del Govern i l’Administració en general (temps necessari per iniciar un negoci, temps de pagament per part de l’administració, marc regulatori, etc.).
Curiosament en el mateix informe diu que la productivitat laboral està per damunt de la mitjana de la UE, un 6%. En què quedem! On és el problema?
Per tractar d’esbrinar-ho analitzaré diversos punts de vista.
La visió del empresaris
Els empresaris són els responsables de l’organització del treball a l’empresa i, per un esperit corporatiu i d’allunyament de responsabilitats, mai volen parlar de l’organització del treball a l’empresa i dels altres factors que són decisius en la producció. Ho han decidit ells i naturalment està bé. La seva supèrbia fa que es comparin amb Déu, creuen que ells van crear l’empresa quan l’empresa era caòtica i desolada, les tenebres cobrien la seva organització, però no van saber dir: que es faci la llum! I no van poder dir al final que tot el que havien fet era bo. I ara tenim les empreses que tenim.
Està clar que els empresaris són essencials pel bon funcionament del sistema econòmic, el problema és, com repeteixo sovint, que d’empresaris no ens en queden. Ens queden executius que són un material fet d’una altra pasta i amb uns altres interessos i, l’empresa, la veuen des d’un altre prisma. Però ni uns ni altres es preocupen gaire de veure quins són els elements que influeixen en la productivitat i la seva cançó la coneixem sobradament: els treballadors estan poc implicats en l’empresa; guanyen massa diners; estan poc formats. En canvi només els caldria llegir algun manual sobre la qüestió per situar-se i recordar el que en el seu dia devien estudiar quan eren joves -suposant que ho haguessin fet- i si no tenen temps per repassar un manual sempre els queda el recurs d’anar a la Wikipedia. Veurien quins són aquests factors que influeixen de forma important en la productivitat. Els esmentaré segons el meu ordre de preferències en el sentit que són els que de forma més rellevant influeixen en la producció en un entorn competitiu:
1. l’organització, 2. els recursos humans, 3. la tecnologia, 4. la qualitat, 5. les relacions laborals, 6. les condicions de treball, 7. altres
Segons aquest criteri subjectiu veiem que l’organització és crucial per determinar la productivitat, però si sempre que en parlem només ens referim als salaris (recursos humans) i a la necessitat de disminuir-los, mala peça tenim al teler...
La visió dels treballadors
Els treballadors saben que estan a l’empresa per treballar i si algú d’ells pensa enlloc de treballar, més aviat està mal vist (ja li ho ha dit el seu superior a l’empresa: vostè està aquí per treballar, per pensar ja hi sóc jo!).
Amb aquesta excusa el treballador se sent poc vinculat a l’empresa i al seu resultat. Els discursos que es fan des dels consells d’administració quan es dóna les gràcies a la plantilla són més falsos que un duro sevillano. És una lliçó de cinisme per part dels executius que expliquen el resultat de l’empresa.
Pel que fa a la formació dels treballadors, no està gens clar que siguin sempre treballadors ben formats, amb coneixement i flexibilitat per adaptar-se a altres treballs i fins i tot a altres empreses. Aquesta manca de flexibilitat és un handicap important per aconseguir un bon funcionament de l’empresa.
Ara bé, sabem que la formació que es dóna a la Universitat és una formació teòrica -i mai més ben dit- que cal complementar amb una formació pràctica i que sense aquesta pràctica la formació teòrica serveix per a ben poca cosa. En altres paraules: que la formació que es rep (o es pot rebre a l’empresa) és o pot ser més rellevant que la que es rep a la Universitat.
Algunes empreses han estat sensibles a aquest fet i han facilitat la formació complementària dels seus treballadors i, si a més han sabut vincular-los a l’empresa (en el sentit que aquests treballadors no fan de saltimbanqui i van d’una empresa a l’altra perquè ja han donat tot el suc o bé perquè no volen que es descobreixi les seves limitacions), el resultat pot ser força brillant.
No paguen els executius per vincular-los a l’empresa? Doncs què millor que vincular els empleats a través de la formació i la responsabilitat per vincular-los a l’empresa.
I què hem de fer?
Si els punts de vista sobre la productivitat són tant diferents hauríem de trobar algun punt d’encontre.
Algun problema d’absentisme laboral hi ha: cal acomiadar aquests treballadors. Algun problema hi ha en els representants del empresaris: el presumpte delinqüent de la CEOE hauria de ser portat davant dels tribunals i el que encara s’entén menys és perquè els empresaris el van votar com a representant i el van mantenir desprès de totes les malifetes dutes a terme.
I els polítics, quan deixaran de dir tonteries i es posaran les piles per resoldre els problemes que els pertoca?
Si tenim en compte aquests factors, la productivitat millorarà, no en tinc cap dubte.
PS: Em fan arribar una opinió en el sentit que si que n'hi ha d'empresaris al nostre país, i que aquests lluiten per fer funcionar l'empresa i l'economia. He de reconèixer que és cert, però jo volia referirme (sense que quedés massa clar) als grans "empresaris", als de les empreses de l'Ibex, on, sens cap dubte, els dirigents són mers assalariats molt qualificats i que a poc a poc es van transformant en amos, és a dir, participen en el seu capital mitjançant uns sistemes de remuneració molt particulars (desembre 2010).
Si entenem la productivitat com una relació entre els béns i serveis produïts i els recursos utilitzats per obtenir-los, arribarem a la conclusió de quant interessant és tenir estudiada i mesurada aquesta relació i com influeix en el resultat final, en el preu i en la competitivitat del producte o servei fabricat.
Dit això, que no deixa de ser una obvietat, voldria explicar el meu punt de vista que no és de cap manera el punt de vista d’un estudiós en la matèria. Per altra banda estic una mica fart del que expliquen al respecte d’aquest transcendental punt els polítics (al meu entendre ignorants), els mitjans de comunicació (simplificadors de la realitat fins al punt de falsejar la informació), les suposades confederacions d’empresaris (que d’empresaris no en tenen res) i alguns economistes que quan senten parlar de productivitat s’obnubilen i perden el sentit de la realitat.
Els seus discursos expliquen una productivitat lligada -exclusivament- als salaris, però ningú parla pràcticament de cap més factor.
Per tant, en absència d’aquests altres factors dels que no se’n parla, em permetré fer-ne una breu referència segons el col·lectiu opinador de qui es tracti.
La visió dels polítics
En general els polítics no acostumen a tenir experiència laboral en un sentit estricte. Segur que es fan un tip de treballar per la causa, pel partit, per les idees, o pel que sigui, però el que se’n diu treballar per aconseguir una determinada producció en béns o serveis, en general podem afirmar que no en tenen experiència i el seu coneixement acostuma a venir per cursets accelerats sobre la matèria o per lectures de diaris salmonats (tampoc tenen temps per llegir llibres sobre la matèria).
Per altra banda els polítics són els responsables, entre altres coses, de les infraestructures que de forma clara incideixen sobre la productivitat. Sense entrar en gaires disquisicions podríem admetre que si un treballador per desplaçar-se de la casa a la feina ha de dedicar una hora (no és admissible pensar que cada treballador pugui viure al costat de la feina i hi pugui anar a peu), aquest temps és una ineficiència estructural derivada d’uns transports públics ineficients o d’unes carreteres col·lapsades, amb l’agreujant que el treballador arriba ja cansat al treball derivat del patiment d’una conducció complicada i de si no podrà arribar a l’hora. Això pel que fa als treballadors, però i pel que fa al transport del materials de producció i de la corresponent sortida del producte? Doncs més del mateix. Més problemes i menys eficiència.
En un article recent a El País (24/10/2010) el professor Pedro Saura García explicava els efectes de les infraestructures en la productivitat i en el creixement i reconeixia com Catalunya des de fa 15 anys estava perdent pes en l’economia de l’Estat, en bona part derivada de l’estructura radial de les comunicacions.
També Expansión de 25/10/2010 (i demano disculpes per haver llegit un diari salmonat) destacava que, en un informe que s’ha publicat recentment per la CE, Espanya està a la cua de la productivitat de tota la UE. Aquest estudi analitza 27 indicadors i en 18 d’ells estem per sota de la mitjana, sent els 6 més baixos els que es deuen a l’actuació del Govern i l’Administració en general (temps necessari per iniciar un negoci, temps de pagament per part de l’administració, marc regulatori, etc.).
Curiosament en el mateix informe diu que la productivitat laboral està per damunt de la mitjana de la UE, un 6%. En què quedem! On és el problema?
Per tractar d’esbrinar-ho analitzaré diversos punts de vista.
La visió del empresaris
Els empresaris són els responsables de l’organització del treball a l’empresa i, per un esperit corporatiu i d’allunyament de responsabilitats, mai volen parlar de l’organització del treball a l’empresa i dels altres factors que són decisius en la producció. Ho han decidit ells i naturalment està bé. La seva supèrbia fa que es comparin amb Déu, creuen que ells van crear l’empresa quan l’empresa era caòtica i desolada, les tenebres cobrien la seva organització, però no van saber dir: que es faci la llum! I no van poder dir al final que tot el que havien fet era bo. I ara tenim les empreses que tenim.
Està clar que els empresaris són essencials pel bon funcionament del sistema econòmic, el problema és, com repeteixo sovint, que d’empresaris no ens en queden. Ens queden executius que són un material fet d’una altra pasta i amb uns altres interessos i, l’empresa, la veuen des d’un altre prisma. Però ni uns ni altres es preocupen gaire de veure quins són els elements que influeixen en la productivitat i la seva cançó la coneixem sobradament: els treballadors estan poc implicats en l’empresa; guanyen massa diners; estan poc formats. En canvi només els caldria llegir algun manual sobre la qüestió per situar-se i recordar el que en el seu dia devien estudiar quan eren joves -suposant que ho haguessin fet- i si no tenen temps per repassar un manual sempre els queda el recurs d’anar a la Wikipedia. Veurien quins són aquests factors que influeixen de forma important en la productivitat. Els esmentaré segons el meu ordre de preferències en el sentit que són els que de forma més rellevant influeixen en la producció en un entorn competitiu:
1. l’organització, 2. els recursos humans, 3. la tecnologia, 4. la qualitat, 5. les relacions laborals, 6. les condicions de treball, 7. altres
Segons aquest criteri subjectiu veiem que l’organització és crucial per determinar la productivitat, però si sempre que en parlem només ens referim als salaris (recursos humans) i a la necessitat de disminuir-los, mala peça tenim al teler...
La visió dels treballadors
Els treballadors saben que estan a l’empresa per treballar i si algú d’ells pensa enlloc de treballar, més aviat està mal vist (ja li ho ha dit el seu superior a l’empresa: vostè està aquí per treballar, per pensar ja hi sóc jo!).
Amb aquesta excusa el treballador se sent poc vinculat a l’empresa i al seu resultat. Els discursos que es fan des dels consells d’administració quan es dóna les gràcies a la plantilla són més falsos que un duro sevillano. És una lliçó de cinisme per part dels executius que expliquen el resultat de l’empresa.
Pel que fa a la formació dels treballadors, no està gens clar que siguin sempre treballadors ben formats, amb coneixement i flexibilitat per adaptar-se a altres treballs i fins i tot a altres empreses. Aquesta manca de flexibilitat és un handicap important per aconseguir un bon funcionament de l’empresa.
Ara bé, sabem que la formació que es dóna a la Universitat és una formació teòrica -i mai més ben dit- que cal complementar amb una formació pràctica i que sense aquesta pràctica la formació teòrica serveix per a ben poca cosa. En altres paraules: que la formació que es rep (o es pot rebre a l’empresa) és o pot ser més rellevant que la que es rep a la Universitat.
Algunes empreses han estat sensibles a aquest fet i han facilitat la formació complementària dels seus treballadors i, si a més han sabut vincular-los a l’empresa (en el sentit que aquests treballadors no fan de saltimbanqui i van d’una empresa a l’altra perquè ja han donat tot el suc o bé perquè no volen que es descobreixi les seves limitacions), el resultat pot ser força brillant.
No paguen els executius per vincular-los a l’empresa? Doncs què millor que vincular els empleats a través de la formació i la responsabilitat per vincular-los a l’empresa.
I què hem de fer?
Si els punts de vista sobre la productivitat són tant diferents hauríem de trobar algun punt d’encontre.
Algun problema d’absentisme laboral hi ha: cal acomiadar aquests treballadors. Algun problema hi ha en els representants del empresaris: el presumpte delinqüent de la CEOE hauria de ser portat davant dels tribunals i el que encara s’entén menys és perquè els empresaris el van votar com a representant i el van mantenir desprès de totes les malifetes dutes a terme.
I els polítics, quan deixaran de dir tonteries i es posaran les piles per resoldre els problemes que els pertoca?
Si tenim en compte aquests factors, la productivitat millorarà, no en tinc cap dubte.
PS: Em fan arribar una opinió en el sentit que si que n'hi ha d'empresaris al nostre país, i que aquests lluiten per fer funcionar l'empresa i l'economia. He de reconèixer que és cert, però jo volia referirme (sense que quedés massa clar) als grans "empresaris", als de les empreses de l'Ibex, on, sens cap dubte, els dirigents són mers assalariats molt qualificats i que a poc a poc es van transformant en amos, és a dir, participen en el seu capital mitjançant uns sistemes de remuneració molt particulars (desembre 2010).
dissabte, 30 d’octubre del 2010
Cercle Català de Negocis
Estic donant una informació ja una mica antiga (fa molts dies que està penjada a la xarxa), però considero que si algú encara no l' ha vist, o ho ha vist parcialment -hi ha tres vídeos- val la pena que hi dediqui uns minuts). Segurament li pujarà la pressió, però cal que tinguem les idees clares davant els continuats atacs que ens fan des de tots els racons de l'estat reaccionari i insolidari.
http://www.zeniting.com/player.php?id=228&app=1&lang=Cat
http://www.zeniting.com/player.php?lang=Cat&id=229&app=1
http://www.zeniting.com/player.php?id=230&seg=ccn&lang=Cat
(Si cliqueu sobre l'adreça us portarà directament al video)
http://www.zeniting.com/player.php?id=228&app=1&lang=Cat
http://www.zeniting.com/player.php?lang=Cat&id=229&app=1
http://www.zeniting.com/player.php?id=230&seg=ccn&lang=Cat
(Si cliqueu sobre l'adreça us portarà directament al video)
dimecres, 6 d’octubre del 2010
Basilea III o el fracàs dels supervisors
El sistema financer és un sistema que per la seva pròpia essència, estructura i funcionament, requereix un control exhaustiu, tota vegada que els efectes dels seus desajustos són letals per l’economia i, en conseqüència per la seva repercussió en l’economia i benestar de tota la població.Tracta amb diners i de forma genèrica amb actius financers als que la imaginació humana ha convertit en uns elements incontrolables perquè els hem fet tan incomprensibles i inútils que ni els que hi tracten cada dia saben ben bé que es porten entre mans i quina utilitat tenen.
Sempre hi ha hagut algun estament responsable del control del sistema financer i de les entitats que el composen, per més que els seus resultats han estat sempre minsos, segurament per manca de mitjans, de capacitat i, sobretot, per manca de voluntat de dur a terme un control seriós.
Històricament el control ha estat exercit des de diverses institucions i òptiques. La fiscalització de la seva activitat, de la seva operativa, i en general de la seguretat que les entitats financeres ofereixen tant als seus clients com al sistema econòmic en general ha estat duta a terme per diversos estaments propers al govern de l’Estat, però l’actuació estel·lar ha estat sempre en mans del Banc d’Espanya, que regula, controla, supervisa i intervé totes les activitats de les entitats financeres. És ev
ident que hi ha altres òrgans que haurien de tenir alguna cosa a dir (com la CNMV i els Governs autonòmics), però el seu galdós paper fa que piadosament ens en vulguem oblidar.En els seus primers moments el Banc d’Espanya havia posat en pràctica un control per la via dels coeficients obligatoris (d’inversió, de caixa, de liquiditat, etc.), era limitar la llibertat d’inversió dels recursos captats dels clients per la via de l’estalvi. Era un sistema de control senzill però que suposava una limitació a l’actuació d’aquestes entitats i un intervencionisme que no era ben vist per ningú. Desprès va abaixar la guàrdia o va canviar l’estratègia i va resoldre exigir uns recursos propis suficients per fer front a determinades contingències i donar-los llibertat d’actuació. Un camí certament encertat, però insuficient. En primer lloc perquè les entitats financeres de seguida es van inventar els seus holdings i societats participades que, entre altres coses, els servia per defugir aquests tipus de controls.
Així i tot aquesta és la via que ha mantingut des de llavors i que des de el BIS (Banc for International Settlements) on es reuneixen tots els savis bancaris (és a dir, els interessos dels seus executius) va organitzar noves formes de control coneguts com a Basilea I, II i ara III, que aprofundeixen en la mateixa idea de solvència via recursos propis, creant nomenclatures i fórmules més sofisticades.
Ara doncs, desprès de la crisis financera de la que tots n’ hem sortit escaldats, es parla novament d’incrementar els recursos propis que, al seu temps estableixen una limitació (consum de recursos propis) per l’assumpció de noves operacions de risc (i de negoci). Amb tot això no sé si arribarem al sistema brasiler on el coeficient de caixa (recursos líquids immobilitzats) arriba a uns percentatges tan elevats que els bancs veuen reduïda la seva capacitat d’efectuar inversions a un 60% dels seus recursos.
El que em sembla rellevant de tota aquesta història és que els diferents supervisors no han estat capaços de controlar les entitats financeres (per manca de voluntat o de capacitat, no sé quina de les dues manques és pitjor) i ara, desprès d’una història absolutament desgraciada quant a les conseqüències d’aquesta manca de supervisió, insisteixen novament en la mateixa via, en augmentar més les garanties (recursos propis) d’aquestes entitats. I no només això, que és el reconeixement més absolut de la seva incapacitat de controlar i fer un seguiment d’aquestes entitats, sinó que a més aquestes mesures que són clarament procícliques restringiran novament la capacitat de crèdit d’aquestes entitats, el que significa que en moments de recessió es tancaran com una cloïssa i el crèdit serà més car i a l’abast només dels que tenen relacions amics i influència.
El Banc d’Espanya i les Caixes
Per altra banda, el Banc d’Espanya en boca del seu Governador, s’ha permès intervenir en la reordenació del sistema financer d’una manera força desafortunada, per dir-ho d’una forma suau. Em refereixo a la privatització de les caixes. Aquest senyor va començar dient que hi havia caixes amb problemes, sense dir quines caixes eren ni quins problemes havien detectat i sense prendre cap decisió al respecte. Desprès, ell i la premsa amable amb el poder (la majoria) va començar a jugar amb el tema de la morositat i de la solvència de les caixes, i ara, quan les caixes i la banca tenen la mateixa morositat, ja n’han deixat de parlar. L’efecte va ser prou clar: una debilitació de les caixes, un estovament dels seus òrgans de govern en el cas que fossin sensibles a la seva defensa (ja se sap, com més se la masega, més tova es fa la carn), fent de tot plegat un terreny abonat per l’assalt final dels voltors que sempre hi ha al voltant de les privatitzacions.
Tot i que en el primer moment es va parlar de la solvència de les caixes, molt aviat es va canviar d’escenari i d’una forma descarnada es va començar a parlar de privatització.
Però ¿Per què i per qui pren partit el Governador del Banc d’Espanya? ¿Hi ha algun precedent que des del mateix òrga
n supervisor s’estengui la desconfiança cap al sistema financer? La primera pregunta no té resposta (o si, però hauria de donar-se davant d’un jutge), la segona si que en té: no hi ha cap precedent. I no només això, sinó que la premsa amiga (de qui?) ha fet una oda al tractament d’aquesta privatització i a la “prudència” d’aquest òrgan supervisor.
Per acabar-ho d’adobar, les autoritats pertinents han encarregat la reordenació als mateixos gestors als qui s’imputa l’autoria del problema. Però això ja no és només desencert, és una actuació que cal qualificar d’interessada i malèvola per part del supervisor, ignorant per part del govern central i de papanatisme per part dels mitjans de comunicació.
Si el govern d’una empresa ja és difícil, encara ho és més i té més repercussions per a la societat i l’economia el com s’administra i com intervé en l’economia una entitat financera. En aquest context el Govern no se li acut altra cosa que complicar la gestió de les caixes amb la creació d’unes fórmules realment complicades i que no inciten a la transparència. Ara separa l’activitat financera de la obra social. Crea un SIP (que el solament el nom ja fa pixar de riure: Sistema Institucional de Protecció), que ve a ser un banc per administrar la activitat financera. Obre el meló de la privatització i en definitiva canvia el model de les caixes (rèquiem), a les que es pot donar ja per desaparegudes.
Com a simple curiositat es constata el nul debat que sobre la reforma de les caixes hi ha hagut tant al Parlament de l’Estat com al Parlament català. Tan poc interès ha despertat aquest tema? La festa dels correbous és més rellevant que la privatització de les caixes? Quins interessos defensen els nostre parlamentaris? Decebedor!
Els problemes de les entitats financeres
Un dels problemes que han tingut aquestes entitats del nostre país ha estat el que per engreixar la màquina dels beneficis, es van endeutar amb els bancs europeus fins a les orelles, per damunt del que se suposava era una norma de prudència. Això mateix és el que les autoritats econòmiques ha tirat en cara als ciutadans dient-los-hi que s’endeutaven per sobre de les seves possibilitats reals de devolució, i que si no havien tingut prou seny ara els tocava pagar els plats trencats. Però als bancs els van tractar amb guant de seda. Ara els diuen: si us heu endeutat per sobre de les vostres possibilitats, no patiu aquí està el Govern per ajudar-vos i on no arribi el govern hi haurà el Banc Central Europeu. Però no els renya ni els diu que havien d’haver casat els seus fluxos d’entrades amb els de sortides, ja que no fer-ho els hauria pogut provocar una crisi de liquiditat; ni els diu que haurien de controlar els tipus d’interès lligats als seus actius i passius financers, ja que els haurien pogut provocar un risc de tipus d’interès de grans dimensions.
Les entitats financeres però, no tenen armes a la bandera, i a través dels seus departaments d’estudis o bé en boca dels seus presidents, es permeten dir que cal fer i que no es pot fer, però demanar disculpes, ara per ara, res de res.
El Banc d’Espanya ho veia com si fos una pel·lícula en 3D, i callava com un mort. I mentre retreia als ciutadans aquesta actuació imprudent (l’endeutament), recolzava l’actuació imprudent de les entitats financeres, veia con s’endeutaven, però finalment decidia donar-los tot el crèdit que els fes falta i a un preu privilegiat. Per entretenir-se i per distreure el personal el Banc d’Espanya feia recomanacions sobre els endeutaments de les autonomies, sense dir que el problema principal estava en l’Estat central, o be es manifestava sobre la reforma laboral que segons el Banc d’Espanya era massa tova.
Rèquiem
El fet que el supervisor posés en el mateix sac a les entitats financeres que s’han portat bé juntament amb les que han actuat com a principiants superbis, no ha fet altra cosa que perjudicar al conjunt de les entitats financeres. Gràcies Banc d’Espanya, gràcies Govern, gràcies a la resta de supervisors, gràcies senyors parlamentaris, gràcies a tots els que des de dintre les caixes o des de fora, heu facilitat la liquidació de les caixes. Heu ajudat a enfonsar el que encara hi havia de bo en aquestes entitats.
n supervisor s’estengui la desconfiança cap al sistema financer? La primera pregunta no té resposta (o si, però hauria de donar-se davant d’un jutge), la segona si que en té: no hi ha cap precedent. I no només això, sinó que la premsa amiga (de qui?) ha fet una oda al tractament d’aquesta privatització i a la “prudència” d’aquest òrgan supervisor.Per acabar-ho d’adobar, les autoritats pertinents han encarregat la reordenació als mateixos gestors als qui s’imputa l’autoria del problema. Però això ja no és només desencert, és una actuació que cal qualificar d’interessada i malèvola per part del supervisor, ignorant per part del govern central i de papanatisme per part dels mitjans de comunicació.
Si el govern d’una empresa ja és difícil, encara ho és més i té més repercussions per a la societat i l’economia el com s’administra i com intervé en l’economia una entitat financera. En aquest context el Govern no se li acut altra cosa que complicar la gestió de les caixes amb la creació d’unes fórmules realment complicades i que no inciten a la transparència. Ara separa l’activitat financera de la obra social. Crea un SIP (que el solament el nom ja fa pixar de riure: Sistema Institucional de Protecció), que ve a ser un banc per administrar la activitat financera. Obre el meló de la privatització i en definitiva canvia el model de les caixes (rèquiem), a les que es pot donar ja per desaparegudes.
Com a simple curiositat es constata el nul debat que sobre la reforma de les caixes hi ha hagut tant al Parlament de l’Estat com al Parlament català. Tan poc interès ha despertat aquest tema? La festa dels correbous és més rellevant que la privatització de les caixes? Quins interessos defensen els nostre parlamentaris? Decebedor!
Els problemes de les entitats financeres
Un dels problemes que han tingut aquestes entitats del nostre país ha estat el que per engreixar la màquina dels beneficis, es van endeutar amb els bancs europeus fins a les orelles, per damunt del que se suposava era una norma de prudència. Això mateix és el que les autoritats econòmiques ha tirat en cara als ciutadans dient-los-hi que s’endeutaven per sobre de les seves possibilitats reals de devolució, i que si no havien tingut prou seny ara els tocava pagar els plats trencats. Però als bancs els van tractar amb guant de seda. Ara els diuen: si us heu endeutat per sobre de les vostres possibilitats, no patiu aquí està el Govern per ajudar-vos i on no arribi el govern hi haurà el Banc Central Europeu. Però no els renya ni els diu que havien d’haver casat els seus fluxos d’entrades amb els de sortides, ja que no fer-ho els hauria pogut provocar una crisi de liquiditat; ni els diu que haurien de controlar els tipus d’interès lligats als seus actius i passius financers, ja que els haurien pogut provocar un risc de tipus d’interès de grans dimensions.
Les entitats financeres però, no tenen armes a la bandera, i a través dels seus departaments d’estudis o bé en boca dels seus presidents, es permeten dir que cal fer i que no es pot fer, però demanar disculpes, ara per ara, res de res.
El Banc d’Espanya ho veia com si fos una pel·lícula en 3D, i callava com un mort. I mentre retreia als ciutadans aquesta actuació imprudent (l’endeutament), recolzava l’actuació imprudent de les entitats financeres, veia con s’endeutaven, però finalment decidia donar-los tot el crèdit que els fes falta i a un preu privilegiat. Per entretenir-se i per distreure el personal el Banc d’Espanya feia recomanacions sobre els endeutaments de les autonomies, sense dir que el problema principal estava en l’Estat central, o be es manifestava sobre la reforma laboral que segons el Banc d’Espanya era massa tova.
Rèquiem
El fet que el supervisor posés en el mateix sac a les entitats financeres que s’han portat bé juntament amb les que han actuat com a principiants superbis, no ha fet altra cosa que perjudicar al conjunt de les entitats financeres. Gràcies Banc d’Espanya, gràcies Govern, gràcies a la resta de supervisors, gràcies senyors parlamentaris, gràcies a tots els que des de dintre les caixes o des de fora, heu facilitat la liquidació de les caixes. Heu ajudat a enfonsar el que encara hi havia de bo en aquestes entitats.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)