Sobre la productivitat

Una veritat incòmoda

Si entenem la productivitat com una relació entre els béns i serveis produïts i els recursos utilitzats per obtenir-los, arribarem a la conclusió de quant interessant és tenir estudiada i mesurada aquesta relació i com influeix en el resultat final, en el preu i en la competitivitat del producte o servei fabricat.

Dit això, que no deixa de ser una obvietat, voldria explicar el meu punt de vista que no és de cap manera el punt de vista d’un estudiós en la matèria. Per altra banda estic una mica fart del que expliquen al respecte d’aquest transcendental punt els polítics (al meu entendre ignorants), els mitjans de comunicació (simplificadors de la realitat fins al punt de falsejar la informació), les suposades confederacions d’empresaris (que d’empresaris no en tenen res) i alguns economistes que quan senten parlar de productivitat s’obnubilen i perden el sentit de la realitat.
Els seus discursos expliquen una productivitat lligada -exclusivament- als salaris, però ningú parla pràcticament de cap més factor.
Per tant, en absència d’aquests altres factors dels que no se’n parla, em permetré fer-ne una breu referència segons el col·lectiu opinador de qui es tracti.

La visió dels polítics
En general els polítics no acostumen a tenir experiència laboral en un sentit estricte. Segur que es fan un tip de treballar per la causa, pel partit, per les idees, o pel que sigui, però el que se’n diu treballar per aconseguir una determinada producció en béns o serveis, en general podem afirmar que no en tenen experiència i el seu coneixement acostuma a venir per cursets accelerats sobre la matèria o per lectures de diaris salmonats (tampoc tenen temps per llegir llibres sobre la matèria).
Per altra banda els polítics són els responsables, entre altres coses, de les infraestructures que de forma clara incideixen sobre la productivitat. Sense entrar en gaires disquisicions podríem admetre que si un treballador per desplaçar-se de la casa a la feina ha de dedicar una hora (no és admissible pensar que cada treballador pugui viure al costat de la feina i hi pugui anar a peu), aquest temps és una ineficiència estructural derivada d’uns transports públics ineficients o d’unes carreteres col·lapsades, amb l’agreujant que el treballador arriba ja cansat al treball derivat del patiment d’una conducció complicada i de si no podrà arribar a l’hora. Això pel que fa als treballadors, però i pel que fa al transport del materials de producció i de la corresponent sortida del producte? Doncs més del mateix. Més problemes i menys eficiència.
En un article recent a El País (24/10/2010) el professor Pedro Saura García explicava els efectes de les infraestructures en la productivitat i en el creixement i reconeixia com Catalunya des de fa 15 anys estava perdent pes en l’economia de l’Estat, en bona part derivada de l’estructura radial de les comunicacions.
També Expansión de 25/10/2010 (i demano disculpes per haver llegit un diari salmonat) destacava que, en un informe que s’ha publicat recentment per la CE, Espanya està a la cua de la productivitat de tota la UE. Aquest estudi analitza 27 indicadors i en 18 d’ells estem per sota de la mitjana, sent els 6 més baixos els que es deuen a l’actuació del Govern i l’Administració en general (temps necessari per iniciar un negoci, temps de pagament per part de l’administració, marc regulatori, etc.).
Curiosament en el mateix informe diu que la productivitat laboral està per damunt de la mitjana de la UE, un 6%. En què quedem! On és el problema?
Per tractar d’esbrinar-ho analitzaré diversos punts de vista.

La visió del empresaris
Els empresaris són els responsables de l’organització del treball a l’empresa i, per un esperit corporatiu i d’allunyament de responsabilitats, mai volen parlar de l’organització del treball a l’empresa i dels altres factors que són decisius en la producció. Ho han decidit ells i naturalment està bé. La seva supèrbia fa que es comparin amb Déu, creuen que ells van crear l’empresa quan l’empresa era caòtica i desolada, les tenebres cobrien la seva organització, però no van saber dir: que es faci la llum! I no van poder dir al final que tot el que havien fet era bo. I ara tenim les empreses que tenim.
Està clar que els empresaris són essencials pel bon funcionament del sistema econòmic, el problema és, com repeteixo sovint, que d’empresaris no ens en queden. Ens queden executius que són un material fet d’una altra pasta i amb uns altres interessos i, l’empresa, la veuen des d’un altre prisma. Però ni uns ni altres es preocupen gaire de veure quins són els elements que influeixen en la productivitat i la seva cançó la coneixem sobradament: els treballadors estan poc implicats en l’empresa; guanyen massa diners; estan poc formats. En canvi només els caldria llegir algun manual sobre la qüestió per situar-se i recordar el que en el seu dia devien estudiar quan eren joves -suposant que ho haguessin fet- i si no tenen temps per repassar un manual sempre els queda el recurs d’anar a la Wikipedia. Veurien quins són aquests factors que influeixen de forma important en la productivitat. Els esmentaré segons el meu ordre de preferències en el sentit que són els que de forma més rellevant influeixen en la producció en un entorn competitiu:
1. l’organització, 2. els recursos humans, 3. la tecnologia, 4. la qualitat, 5. les relacions laborals, 6. les condicions de treball, 7. altres
Segons aquest criteri subjectiu veiem que l’organització és crucial per determinar la productivitat, però si sempre que en parlem només ens referim als salaris (recursos humans) i a la necessitat de disminuir-los, mala peça tenim al teler...


La visió dels treballadors
Els treballadors saben que estan a l’empresa per treballar i si algú d’ells pensa enlloc de treballar, més aviat està mal vist (ja li ho ha dit el seu superior a l’empresa: vostè està aquí per treballar, per pensar ja hi sóc jo!).
Amb aquesta excusa el treballador se sent poc vinculat a l’empresa i al seu resultat. Els discursos que es fan des dels consells d’administració quan es dóna les gràcies a la plantilla són més falsos que un duro sevillano. És una lliçó de cinisme per part dels executius que expliquen el resultat de l’empresa.
Pel que fa a la formació dels treballadors, no està gens clar que siguin sempre treballadors ben formats, amb coneixement i flexibilitat per adaptar-se a altres treballs i fins i tot a altres empreses. Aquesta manca de flexibilitat és un handicap important per aconseguir un bon funcionament de l’empresa.
Ara bé, sabem que la formació que es dóna a la Universitat és una formació teòrica -i mai més ben dit- que cal complementar amb una formació pràctica i que sense aquesta pràctica la formació teòrica serveix per a ben poca cosa. En altres paraules: que la formació que es rep (o es pot rebre a l’empresa) és o pot ser més rellevant que la que es rep a la Universitat.
Algunes empreses han estat sensibles a aquest fet i han facilitat la formació complementària dels seus treballadors i, si a més han sabut vincular-los a l’empresa (en el sentit que aquests treballadors no fan de saltimbanqui i van d’una empresa a l’altra perquè ja han donat tot el suc o bé perquè no volen que es descobreixi les seves limitacions), el resultat pot ser força brillant.
No paguen els executius per vincular-los a l’empresa? Doncs què millor que vincular els empleats a través de la formació i la responsabilitat per vincular-los a l’empresa.

I què hem de fer?
Si els punts de vista sobre la productivitat són tant diferents hauríem de trobar algun punt d’encontre.
Algun problema d’absentisme laboral hi ha: cal acomiadar aquests treballadors. Algun problema hi ha en els representants del empresaris: el presumpte delinqüent de la CEOE hauria de ser portat davant dels tribunals i el que encara s’entén menys és perquè els empresaris el van votar com a representant i el van mantenir desprès de totes les malifetes dutes a terme.
I els polítics, quan deixaran de dir tonteries i es posaran les piles per resoldre els problemes que els pertoca?
Si tenim en compte aquests factors, la productivitat millorarà, no en tinc cap dubte.

PS: Em fan arribar una opinió en el sentit que si que n'hi ha d'empresaris al nostre país, i que aquests lluiten per fer funcionar l'empresa i l'economia. He de reconèixer que és cert, però jo volia referirme (sense que quedés massa clar) als grans "empresaris", als de les empreses de l'Ibex, on, sens cap dubte, els dirigents són mers assalariats molt qualificats i que a poc a poc es van transformant en amos, és a dir, participen en el seu capital mitjançant uns sistemes de remuneració molt particulars (desembre 2010).