El rei m'ha escrit una carta

 

Quan era petit escrivia una carta als Reis de l’Orient cada any. Ara passa juntament el contrari. El Rei m’ha enviat una carta, on, des de la seva superioritat moral, m’amonesta i em diu què he de fer.

Deu ser part de les seves funcions, per més que més aviat sembla redactada pels militars colpistes i reaccionaris que ara tornen a treure el cap. Es parla de la sagrada unitat de la Pàtria, sense explicar quina cosa és això.

A banda d’una Constitució covarda en la que s’estableix un que l’exèrcit serà el garant d’aquesta cosa excelsa que és la sagrada unitat de la Pàtria, té algun sentit democràtic que hi hagi aquesta definició? Molt abans hi ha la Declaració dels Drets Humans on s’estableix de forma clara el dret dels pobles a viure i organitzar-se com els sembli convenient. Per altra banda aquests nacionalistes unificadors de la Pàtria que no coneixen ni la història ni la democràcia, encara han de justificar perquè no donen cap explicació per defensar aquesta unió per sobre de tots els altres drets, i perquè ara es preocupen pel que ens pot passar als catalans si marxem d’Espanya quan de forma constant ens estan menyspreant, insultant i espoliant-nos econòmicament. Hi posaria noms, però no vull ni esmentar-los, em causa repugnància.

Però tornant a la carta, jo no vull un rei que se’n vagi a caçar elefants, que no sàpiga mantenir una discreció personal i de formes, que no sàpiga defensar el seu lloc de treball d’una forma prou digna. Que no sàpiga que quan hi ha una injustícia el que s’ha de fer és resoldre-ho de forma immediata i no pas apuntar-se a la tesi malèvola i prepotent del president Rajoy: ara no és el moment. No li vull cap mal, però si proposo un ere, una compensació econòmica pels serveis prestats i que se’n vagi a casa.

 

La Espe ens deixa!

Encara corpresos perquè la Espe ens deixa o deixa la política tots ens apressem a manifestar el nostre disgust. Tots? Ja en parlarem.

La nostra Pilar Rahola obre foc ressaltant les grans qualitats d’aquesta senyora. Els seu caràcter, la coherència en les seves idees, etc. Desprès han seguit tots els altres. Talment com si estéssim en el seu funeral. La nostra Pilar mai ha tingut massa clares les seves idees ni la seva coherència, ni es recorda dels seus orígens ni dels seus fracassos polítics.

Tota vegada que no ens deixa de veritat, sinó només de mentirijillas com dirien a la capital, voldria manifestar el meu desacord amb el cor de ploraners i ploraneres, de llefiscosos i llefiscoses, d’analistes que no saben res.

No refaré el seu currículum, però només amb un parell d’actuacions n’hi hauria prou per asseure-la davant del jutge amb resultat incert sobre el seu futur. Em refereixo al cas Bankia, en el qual va intervenir de forma directa i interessada. El problema (enorme!) que aquest cas ens ha creat a la resta dels ciutadans és suficient per apartar-la de qualsevol pedestal.

Recordo el cas dels suposats assassinats de Leganés, on va pressionar, junt amb el seu impresentable conseller de sanitat, fins aconseguir fer plegar a uns professionals que actuaven amb tota correcció. El fonamentalisme d’aquesta senyora, les mentides que es van dir al respecte, la imprudent acusació d'assasinat, l’honor alterat d'aquells professionals, van rebre una sentència absolutòria, però no van actuar d’ofici contra els instigadors d’aquelles mentides, que sempre s'amparen en la impunitat.

Recordo el cas dels espionatges de pacotilla que es van organitzar des de el seu govern, que eren espionatges de Pepe Gotera i Otilio. Ridículs fins al coll.

Recordo el llenguatge que els opinadors qualifiquen com de proximitat, quan és alguna cosa més que llenguatge xaró, és un llenguatge dels baixos fons. O com s’ha de qualificar l'expressió de fills de puta adreçat als seus adversaris polítics?

Que algú digui que és una senyora que llegeix molt, però no coneix a Saramago, no deixa de ser sorprenent, més quan estava dins el seu camp de competències (cultura).

Quan va sortir la notícia que plegava, vaig pensar que segurament algun jutge li hauria trobat algun problema econòmic, lligat al seu càrrec. Potser de lo'AVE, potser d'algun altre favor amb Gürtel, no ho sé. Desprès he vist que em vaig equivocar, el seu currículum és impecable. Determinats polítics són intocables.

No conec moltes coses d’aquesta senyora, mai m’ha interessat. Com a català recordo els insults que més d’alguna vegada ha dedicat als catalans i al seu govern. Per favor, no em parlin més d’aquesta senyora!

Aquest cas ens indica clarament com els nostres polítics (no sé si tots, però si la immensa majoria) els importa un pito els ciutadans.

 

Això respira ferum!

És urgent canviar la llei de finançament dels partits, i segurament encara ho és més, canviar els nostres líders polítics


El darrer programa l’Àgora (26.10.2009) entrevistava a l’expresident Pujol (no sé perquè se li ha de donar sempre el títol de president, quan ja no ho és).
El periodista Xavier Bosch ho està fent molt bé. Dóna gust seguir el seu programa. Ho fa amb educació, amb contundència i claredat.
En aquest programa vaig quedar de pasta de moniato. Quan va sortir el tema de Millet, dels diners que van anar a parar a Convergència (a la Fundació Trias Fargas) per finançar una campanya municipal el que va dir el expresident Pujol va ser una mica trist. Les expressions “prendrem mal si entrem en aquest punt” “respira ferum” “aquest va donar tant a un i tant a l’altre”, són expressions realment molt tristes, miserables, que sorprenen amb un home de la seva talla política. El Sr. Pujol és un ancià amb un historial magnífic, però ara fa pena.

Ara ja sabem que els nostres polítics admeten que si estirem la manta sortirà porqueria. Ho admet l’expresident Pujol, ho admet el líder de l’oposició Mas. Els nois del PSC no expliquen perquè una entitat financera els ha condonat un deute de milers de milions de les antigues pessetes (per cert que aquesta caixa podria haver delinquit si es considera que és una entitat que administra diners públics, a banda de la qüestió moral del tractament que dóna als poderosos i a la resta de clients a qui embarga el seu pis i els seus béns). Sabem que esquerra republicana té problemes històrics per explicar els seu finançament, sabem que Saura fa un discurs institucional dient que canya a la corrupció, mentre el seu govern i el seu partit encarrega informes indigeribles amb l’única finalitat de traspassar diners a ves a saber on. I no sabem res d’aquests petits partits que no es mengen un rosco, però si sabem que si no participen en el festí és perquè no poden, que les ganes si que hi són.

Ara la premsa ens parla d’un altre cas de corrupció, vinculat a una sèrie d’ajuntaments. Però quan mires la lletra petita veus que l’inici està en una investigació d’un banc del BBVA, Privanza, que tenia -i segurament encara té- estretes connexions amb paradisos fiscals.
Com diu en Puyal, m’hi jugo un pèsol que el banc de Francisco González (aquell que deu el seu càrrec al Sr. Aznar, que es va treure de sobre els seus rivals de Neguri per un tema de paradisos fiscals) no en sortirà esquitxat.

A més, alguns defensors de la “catalanitat” volen sembrar confusió entre l’opinió pública, defensant una cosa indefensable. Són els mateixos que quan el cas Gürtel deien que Ric Costa era un impresentable i que havia delinquit. Ceteris paribus ¿no es recorden de l’operació El Observador quan Prenafeta va fer un aixecament de béns per no tornar els crèdits bancaris obtinguts (ves a saber com van ser analitzats aquests crèdits), o quan Alavedra se’n anava a Londres a veure un partit de futbol en l’avió privat de De la Rosa? ¿o quan passaven vacances junts en el seu creuer? ¿o quan el van cridar a declarar en l'afer Pascual Estevill? ¿Això és delictiu? No, però, renoi quina mala pinta que fa!
¿De què van aquests “patriotes” que defensen una presumpta corrupció? Aquests defensors de la corrupció, a més són més tontos que el fang de fer orinals!
Des del meu punt de vista són tant corruptes com els mateixos imputats o presumptes imputats, amb símptomes clars d’haver delinquit. Sí, sí, admeto la presumpta innocència de totes les persones, però com deia l’expresident Pujol, tot fa ferum... massa ferum...

Els polítics saben que l’origen de tot plegat (a més de la cobdícia humana, tal com ha sigut en tota la història de la humanitat) està en el finançament del partits i en el finançament de tots els ajuntaments. Ho saben, però no volen modificar la llei corresponent. Els partits polítics (els seus líders) són uns miserables!