Per si algú li hagués passat per alt em
sembla interessant fer una breu ressenya d’aquest llibre de l’historiador Borja
de Riquer.
Tot i que ja ha sigut explicades algunes
referències i analogies de l’època de Cambó i Alfons XIII respecte al temps
present, al meu entendre una cosa que destaca és l’explicació del primer
catalanisme, que no pretenia altra cosa que regenerar Espanya dels règims que
en el període de la Restauració s’anaven tornant en el poder els dos partits
polítics formats per funcionaris i cacics.
Riquer explica les experiències històriques de
les Corts Catalanes que ja havien negociat i pactat pràcticament amb els reis
de totes les dinasties, des de la casa de Barcelona, els Trastámara i els
Àustries, però amb qui sempre hi havia hagut problemes va ser amb els Borbons.
Alfons XIII no deixa de ser un Borbó amb el
que porta incorporat de supèrbia, incomprensió i manca de coneixement del
funcionament democràtic de la seva dinastia. Es creia un rei modern perquè jugava
al polo, però en canvi no havia trepitjat mai cap Universitat ni escola. La
seva educació havia sigut encomanada als militars i així va sortir l’home. Un
rei que desacreditava els seus ministres i amb qui era molt difícil establir
cap pacte i fer que es complís. Creia que per ser rei podia fer trampes. També
era un rei campechano, perquè
tutejava d’una forma desconsiderada a tothom (no sé d’on han tret els reis que
poden tutejar als ciutadans, mentre ells han de rebre el títol de majestat).
Pel que fa a Cambó el seu perfil era el de
reformista, reformista fracassat, perquè resultava (i resulta) inviable
establir algun grau de consens amb un govern central que no vol reformar res.
Aquest és l’aspecte que l’assimila a l’altre gran reformista dels temps
actuals, també fracassat com a polític, Miquel Roca. Un i altre o van pecat
d’innocents creient que era possible reformar l’Estat des de Catalunya o bé
jugaven unes altres cartes i a un altre joc.
Potser també hi ha un altre aspecte que els
fa coincidents: són dos homes rics. L’un, Cambó, després de deixar la política
i en l’exili, on sembla que fins i tot va ser imputat per algun assumpte
tèrbol. L’altre, Roca, ja ric mentre feia política, doncs va poder compaginar
les dues facetes: fer negocis i fer política.
Finalment, un i altre (el rei i Cambó) van
tenir un final complicat i que potser en el cas de Cambó va perjudicar la seva
imatge. És el fet que els dos creien que Franco era una solució per portar a
bon port el govern d’Espanya, i així li van donar suport. Cambó, potser com a
naïf; el rei, només perquè creia que així podria tornar a governar.
També resulta interessant la descripció del
costum dels monarques d’ennoblir la nova classe política liberal per reforçar
el consens de la monarquia, o dit amb altres paraules, de la concessió de
títols nobiliaris als llepaculs de l’època, així es pot desmitificar tots
aquests nobles actuals, molts d’ells pertanyents a la Unión Monárquica Nacional.
En definitiva, que no tots els mals venen d’Almansa,
sinó que si en fem l’autòpsia veurem com els borbons hi tenen a veure alguna
cosa i els polítics castellans de l’època (i de totes les èpoques) que havien
decidit que ells eren els partits dinàstics i que s’anaven tornant el poder.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada