El món amb que s'ha trobat Barack Obama

Amèrica, un país laic (segons la Constitució) on les religions (algunes) marquen el full de ruta

Amèrica és un país diferent. La seva història, la seva empenta, la seva capacitat, sempre ens ha deixat astorats i plens d’admiració. Però Amèrica també és una excepció i si en alguna cosa Amèrica és excepcional és en el poder de la religió.
Continuo doncs en un àmbit en que, amb el suport intel·lectual de persones solvents (que aniré anomenant), faré una reconstrucció subjectiva del que pot haver suposat que Obama hagi entrat a la 44ena presidència dels EUA i, sobretot, com és el país amb el que s’ha trobat. Per aquesta reconstrucció començaré pels fonaments o, si més no, aniré molt enrere.

La idea que la història ha arribat a la seva fi és una idea repetitiva quina inspiració s’atribueix als primers cristians. Ens explica aquesta creença que desprès de diverses sacsejades traumàtiques vindria un món nou i, entre aquestes sacsejades hi caben les guerres, les epidèmies, les cruels lluites religioses i ideològiques i moltes altres desgràcies.
Les revolucions enteses com a fet transformador de la història és també deutora de la religió i, els moviments revolucionaris moderns es podrien atribuir (parafrasejant a von Clawsewitz) a una continuació de la religió per altres medis, si més no això és el que es desprèn del pensament de John Gray, catedràtic de pensament europeu a la London School of Economics.
Així doncs, la visió apocalíptica del món va ser un avançament del que seria el mil·lenarisme, entès com a un final dels temps en que el mal desapareixeria per sempre amb el triomf del bé. En altres paraules, el naixement de la utopia. Una utopia que havia de permetre, per mitjà de la ciència, la saviesa i l’esperit de conservació, que els homes aconseguíssim una societat racional i harmoniosa, cosa certament difícil.
Com la cosa era prou clara i el camí cap a aquesta nova societat harmoniosa es presumia llarg, alguns proposaven fer via i destruir de forma immediata els ignorants (és a dir, els que podien no estar d’acord amb aquestes idees) perquè no obstaculitzessin el triomf cap a la nova societat.
Sempre, però, hi ha hagut homes immobilistes o conservadors als quals l’estat del món dels nostres dies els sembla prou bé i no volen fer experiments. Eren els mateixos que deien, per exemple, que l’esclavitud sempre havia existit i per tant sempre existiria i això ho deixen des de la més absoluta objectivitat, és a dir des del punt de vista del que era amo i posseïa esclaus. Tard, però, va arribar l’abolició de l’esclavitud, a Anglaterra el 1833, a Rússia el 1861, i als EUA el 1865. Ara bé ¿Aquestes lleis la van fer desaparèixer? La resposta és sí, tal com era entesa en aquells temps, però potser ens queden més dubtes pel que fa a les seves arrels més profundes ja que en el segle XXI l’esclavitud ha estat reinventada en noves formes tan ignominioses com les antigues.
Per altra banda la idea de poble elegit sempre ha surat per damunt del poble americà i potser per aquest motiu tenen tant bona connexió amb el poble jueu que, tal com consta a la Bíblia, ha sigut el poble escollit.
En tenim exemples més que suficients que demostren aquesta creença del poble americà. En el famós sermó de John Winthrop als puritans anglesos que van fundar la colònia de la badia de Massachusetts, descrivia el nou món com “una ciutat dalt del turó que encarnava el nou contracte amb Deu”...”els ulls del món estan fixats en nosaltres, així que si no fem el que cal amb Deu en l’obra que ens hem proposat portar a terme...”. La creença dels ciutadans americans en el paper excepcional que el seu país té reservat en el món es plasma per tot arreu, en l’Aliança que tenen subscrita amb Déu, en el convenciment que són una nació redemptora (Herman Melville). La creença d’un destí manifestat en l’entorn que els EUA és la terra d’un poble elegit (Woodrow Wilson).

Amb aquest bagatge la llibertat natural es va convertir en la base d’una religió civil que s’atribuïa la possessió de l’autoritat universal. La consciència de la missió universal és fonamental i sobre aquesta idea es va fundar la colònia americana original. Tots aquests fets i creences han fet que les institucions americanes hagin canviat menys que en qualsevol altre país.

Més endavant a finals del SXX amb l’enfonsament dels sistemes comunistes es va estendre la creença que en tot el planeta s’estava consolidant un sistema polític i econòmic únic i així pensadors com Hayek ja havien arribat a la conclusió que el mercat mundial seria l’estació final de tot aquest procés, i ell i Friedman es van convertir en els evangelistes laics del lliure mercat, tot i que resulta força difícil sostenir que el mercat es desenvolupi de forma espontània. Altres com Fukuyama parlaven del capitalisme democràtic i també va fer fortuna l’expressió de capitalisme popular en boca de la Sra. Tatcher referint-se a l’oportunitat de participació en compra de valors (participació en un dels trets més rellevants d’aquest sistema) per les classes populars. El Tatcherisme, per arribar a aquesta fita, va establir la desregulació de les forces del mercat, fet que va introduir una major eficiència productiva (si més no en els moments inicials), això si, a costa d’una societat menys cohesionada però segurament més oberta mentalment.

La història o el meu relat dóna salts i anem ara de dret a l’11 de setembre de 2001 quan es produí l’assassinat de milers de persones a la societat occidental (a les altres societats ja era costum que aquestes coses passessin) amb la qual cosa les idees apocalíptiques van tornar a primer pla de la societat americana. Els EUA des de la seva fundació, havien passat de ser una colònia puritana a una nació redemptora.

Ronald Reagan no semblava estar molt influenciat per la religió, tampoc Bush pare. Ara bé, en arribar a la presidència Bush fill la religió retorna al centre de la política americana, només cal recordar les referències bíbliques de Bush quan l’atemptat del 2001 i també les que va anar cercant referides a l’avortament i als homosexuals.
El 2003, mesos desprès de la invasió dels EUA a l’ Iraq Bush ho explicava així al primer ministre palestí Mahmud Abbas: Deu em va dir que ataqués Al Qaeda i ho vaig fer, desprès em va ordenar que ataqués Sadam i així ho he fet.

Ara, amb motiu del nomenament d’Obama com a president dels EUA , el diari NYT el mateix dia del nomenament d’Obama publicava l’article Inaugural Words: 1789 to the Present, en el que es feia un estudi de les paraules usades de forma més important i repetitiva en cadascun d’aquests parlament i en cadascun d’aquests 44 presidents de la relativament jove democràcia americana (per més que és una de les més duradores).
Els primers presidents (George Washington, John Adams, Thomas Jefferson, James Madison, James Monroe) en els seus discursos de presa de possessió utilitzen paraules com: government, states, great, people, country, duty, reason, law, .. etc. mentre que a partir de Dwight D. Eisenhower, John F. Kennedy, Lyndon B. Johnson,(Jimmy Carter no), Ronald Reagan, George H.W Bush, Bill Clinton, George W.Bush, i el mateix Barak Obama (encara que en aquest darrer cas amb poca intensitat), apareix insistentment i repetidament la paraula God. ¿Té tot això alguna relació amb la religiositat que impregna els EUA? Doncs sembla que si, ja que si ens apropem al anterior president (Bush Jr.) ell mateix ha explicat que és un cristià renascut i que la seva conversió el va rescatar del alcoholisme. I continua, tots els dies els comença llegint la Bíblia, la qual cosa l’ha dut a interpretar-la i d’aquesta manera arriba la conclusió que la teoria del disseny intel·ligent, és una teoria que s’hauria d’ensenyar a les escoles. No hi ha motiu per dubtar de les conviccions religioses del Sr. Bush i ell pensa que s’està produint un tercer despertar de la devoció religiosa als EUA. Però al costat d’això diu altres coses com que la lluita contra el terror l’entén com una lluita entre el bé i el mal. Aquesta mena de mania de barrejar a Déu amb les coses terrenals va dur també a Blair a dir de la guerra d’Irak, que Déu la jutjarà, més o menys el mateix que deia fins fa poc (ara ja està catatònic) Fidel Castro (la historia me absolverá).
El Govern Bush va reinstaurar una espècie de llei del silenci en assumptes tals com l’avortament, la homosexualitat, la investigació en cèl·lules mare i tots aquells assumptes en els quals la Església ha pres partit.
Per altra banda la ideologia imperant en aquells govern havia criticat algunes vegades (Fukuyama) l’intent d’estendre la democràcia a la força, però no havia renunciat de cap manera a entendre, exposar i impulsar la idea que la forma de govern dels EUA és el model que ha de servir a tot el món.

El Sr. Obama s’ha trobat amb un món amb molts problemes i sembla que els EUA no els podran resoldre tot sols, ni podran ni els correspon, tot i que si fan alguna cosa al respecte serà prou d’agrair.
No sóc pas cap analista polític i més val que confessi la meva ignorància al respecte. Ara bé, he intentat donar una visió -subjectiva, no ho amago pas- de com és el seu país. I més que aquesta visió el que em sorprèn és alguna de les declaracions que persones que haurien de saber com funciona el nostre món (doncs oportunitats les han tingut), presenten unes visions tan sesgades. A títol d’exemple em sorprèn, per dir-ho suaument, l’opinió de l’expresident González que publica un article al País (31.1.2009) que comença així: mis prioridades en política exterior coinciden con las que considero que son las de mi país. No està mal per començar, les seves prioritats en política exterior, però ¿qui es pensa que és aquest senyor? ¿i a mi què m'importen les seves prioritats? Com més d’una vegada s’ha dit tenim un greu problema amb els expresidents, ni pitxers xinesos ni orinals de fang, perquè no callen d’una vegada? I ja no comento les ocurrències d’un altre expresident, si home si, aquell xicotet tant simpàtic, que cosa que diu cosa que caga, i que no vull ni anomenar per no donar-li importància.

Abans que se us acabi la paciència, deixeu-me concretar una mica més. El Sr. Obama si que sap quin és el món que trobarà des del mateix dia que pren possessió de la presidència. En el seu Inaugural Address ho explica prou bé. Parla de les relacions que vol mantenir amb el món àrab (on no tots són dolents ni tenen cua i banyes com fins ara ens han volgut fer creure), assenyala als que la cobdícia i la corrupció els ha cegat i han enfonsat el sistema financer, els assenyala però encara no els responsabilitza ni els castiga; reconeix una crisi econòmica provocada per aquesta cobdícia i corrupció; els desastres que ha suposat per a milions de persones que han perdut el seu treball i el seu sistema de vida i ara estan en la més negra misèria; reconeix que el que preocupa als ciutadans és, no si el govern intervé poc o molt, sinó si té alguna utilitat aquest govern. Finalment fa una apel·lació a l’orgull de pertànyer a aquesta gran nació formada per cristians, musulmans, jueus, hindús i per no creients.
De totes maneres, malauradament, els europeus no estem en aquest discurs i mentre el Sr. Felipe González està preocupat per les seves prioritats en política exterior, els europeus estem observant atentament el que succeeix a Amèrica, mentre que Amèrica sembla que no li interessa massa el què passa a Europa. Podríem pagar-li amb la mateixa moneda, però l’esperança que suscita el nou president dels EUA cal conservar-la i mantenir-la, perquè ben segur que si hi ha alguna esperança que la nostra societat millori ha de venir pel camí de la cooperació i no pas de l’enfrontament tal com ha predicat la jihad islàmica i la jihad cristiana.