(Escrit enviat per correu electrònic a: jlrzapatero@presidencia.gob.es el dia 9.2.2009)
Sr. President:
Segueixo amb atenció el debat i els efectes d’aquesta crisi econòmica que està portant a la ruïna a multitud de famílies i empreses. El seu Govern defensa la idea que l’economia real està en una situació delicada i que si les empreses i els particulars no reben el finançament que necessiten per sobreviure, aniran i anirem tots plegats a parar al cubell de les escombraries.
Des del seu Govern s’ha impulsat una estratègia de donar suport als bancs* que, pel que sembla, havien estirat més el braç que la mànega i s’havien endeutat més del compte. La mesura d’ajudar als bancs segurament és correcta, i si els bancs s’han equivocat i la seva fallida ens afectaria a tots, no ens queda més remei que veure com ho arreglem i fem funcionar correctament aquestes entitats financeres.
Aquesta situació ens porta a que si els bancs (nacionals) no poden fer front als compromisos contrets, el desastre podria ser encara més gros. És per això que el seu Govern els ha volgut donar un cop de mà, facilitant-los la liquiditat necessària per fer front a aquests compromisos que, sorprenentment, els bancs no havien sigut capaços de preveure.
I ja que estic parlant de sorpreses, una vegada més, i sense ànim d’assenyalar, m’agradaria saber què han estat fent les empreses de ràting quina funció més rellevant és avaluar la probabilitat de que les empreses avaluades (en aquest cas bancs i caixes) facin front als seus compromisos.
Però seguim. La liquiditat als bancs el seu Govern l’ha facilitat per la via unes subhastes del Banc d’Espanya, amb un preu determinat en la pròpia subhasta (és a dir, una ajuda a canvi d’un preu).
Per tant, fins aquí, no hi ha cap evidència que el seu Govern hagi facilitat diners perquè la banca els traslladi a l’economia real.
Ara el seu Govern ha donat un pas més i està demanant als bancs que, per no agreujar la situació, facilitin crèdit al sector real quan les demandes siguin solvents. A partir d’aquesta definició les coses comencen a complicar-se, doncs ¿què és una demanda solvent? ¿la que fins ara la banca havia avaluat (sembla ser amb molta generositat o inconsciència)? O la que ara, en mig del guirigall actual, la banca avalua de forma diferent i, naturalment, molt més prudent o poruga?
Els bancs no ho diuen, però la realitat ens porta a que els bancs han rebut una ajuda a un preu per solventar els seus problemes de liquiditat. I la banca no assoleix cap més compromís que pagar el preu que els demanen (interès).
El que jo penso és que el seu Govern es va equivocar quan va facilitar la liquiditat a la banca sense demanar cap altra contrapartida que un preu o tipus d’interès. I també es va equivocar quan va pensar que els banquers havien d’estar implicats amb el país on fan negoci. Els seus criteris van pel camí de fer negoci i com vostè sap perfectament el negoci no té pàtria. I amb això no estic reprovant l’actuació dels banquers, només exposo que, segons el meu criteri, són d'aquesta manera i difícilment se'ls pot canviar.
Ara bé, si el Govern vol que es doni més crèdit a l’economia real, la resposta de la banca ve a dir: l’economia real s’ha degradat i és irresponsable donar-li més crèdit, ja que les conseqüències serien encara pitjors. Del que no parlen és del fet que si el Govern vol això (donar més crèdit), ha d’afluixar més pasta.
Els banquers es rebel·len
Els banquers sembla doncs que no estan d’acord amb vostè, Sr. President. Ells són els representants de l’ortodòxia (!) i no es poden deixar endur per les febrades i les actuacions viscerals. Això és el que diuen.
Així els ho va dir al Parlament el Sr. Miguel Martin, que és el portaveu de la patronal bancària, que va dir clarament que ells no són els responsables de la crisi, sinó més aviat a l’inrevés, ells en són els perjudicats (collons, és fort això!), doncs estan sofrint els efectes d’un deteriorament de l’economia real que els està traslladant la crisi a l’economia financera.
El Sr. Martín, si no recordo m
alament era el Subgovernador del banc d’Espanya de l’època del Sr. Mariano Rubio, si, si, aquell pobre home que, justificadament o no va anar a parar a la presó mentre els bitllets del Banc d’Espanya seguien duent la seva signatura. Eren els temps d’un govern socialista en que l’embolic i les corrupteles va ser considerables. I ¿perquè recordo aquest fet? doncs perquè em sembla que el Sr. Martín és capaç de fer tots els papers de l’auca, encara que no n’estigui massa convençut.Per la seva banda el Sr. Botín fa un discurs en el que afirma que els banquers no poden concedir crèdits de forma imprudent (¿qui els ha dit que han de fer això?) i que per tant l’aixeta està tancada. Ho va dir en la recent presentació de resultats del seu banc i ho va fer en un ambient d’optimisme i bon rotllo, fins i tot es va permetre explicar acudits.
No sé si es tracta d’un acudit o bé més aviat d’humor negre o de mal gust, però va afirmar que estava molt content del seu banc Banif, i que un alt directiu del banc (Rodrigo Echenique) va anar a visitar a Madoff (és a dir, va reconèixer que els havien aixecat la camisa com a principiants), i continuà: “si haguéssim sospitat el que estava passant, no hauríem tingut cap relació amb Madoff”. Genial! va fer bé d’explicar-ho, perquè molts dels seus clients i accionistes devien pensar que fins i tot havien sigut còmplices de l’estafa, quan amb aquest reconeixement només els quedava la qualificació de rucs de solemnitat.
També va afirmar que molts clients devien estar contents amb la solució que el banc havia donat al cas Madoff i això ho deia mentre que a Miami els estaven posant una segona querella col·lectiva (class action) sobre aquest cas. La veritat és que sobre els 2,3 mil milions d’euros de pèrdues que ha provocat la gestió del Santander, sembla que faran front a 1,3 mil milions O menys), la resta estarà subjecta als jutjats. El que em sorprèn de tot això és que una pèrdua de més de mil milions d’euros (o dos mil milions segons com es miri) es despatxi sense cap cessament, sense demanar ni assumir cap responsabilitat, la qual cosa vol dir que la responsabilitat deu estar molt amunt, i quan les coses estan dalt de tot és millor no fer soroll.
Hi ha alguna cosa que no ha quedat massa clara, i és la forma com el Santander rescabalarà els seus clients (només uns pocs) de l’estafa: ho farà amb accions del propi banc (canvi de cromos), és a dir, ho pagaran els accionistes, com no podria ser d’altra manera, això si, amb unes acciones que es veu que no tenen cap liquiditat en el mercat fins transcorreguts una sèrie d’anys (a no ser que vulguin perdre el 60% de la inversió).
Devia doncs ser una Junta distreta en la que li van preguntar si se’n penedia de les declaracions que havia fet a finals de 2007 sobre la crisi quan deia que era com la febre d’un nen, que pujava molt de presa i baixava també ràpidament. Sembla ser que va contestar: que el nen se’ls havia posat molt greu, rialles i bon rotllo.
Ara ¿vol que ens el creguem? El que em molesta, sobretot, no són les declaracions del Sr. Botín (ell va a la seva i sap el que sap), sinó el paper de la premsa que reprodueix les seves bestieses, li riu les gràcies i ens fa perdre el temps.
Sobre aquestes manifestacions, podríem argumentar per demostrar la barbaritat i el cinisme que suposen aquestes declaracions, però el meu parer és que no val la pena perdre-hi temps.
Proposta de solucions
El meu punt de vista Sr. President, està en que si els banquers no poden (o no volen) concedir crèdits, doncs que no es preocupin, que segueixin la seva via, que facin el que creguin convenient. El Govern el que ha d
e fer és prescindir d’aquesta banca i cercar vies alternatives.El fet és que des de la privatització total de les entitats creditícies, des de la desaparició dels bancs amb capital públic, en una primera visió ens pot semblar que no hi ha cap alternativa al sistema financer establert. Però si ho mirem amb deteniment potser encara hi hauria una possibilitat: les caixes. Les caixes, per naturalesa, són un híbrid ben estrany en un sistema capitalista com Déu mana (¿cal cantar les excel·lències del sistema capitalista sense fronteres?). Els seus directius i els seus òrgans de govern són equiparables als de la banca, és a dir, hi ha uns consells d’administració que han delegat l’acció als executius i aquests fan i desfan en atenció al que creuen convenient en cada moment. La seva gestió, però, com a mínim és tant correcta o incorrecta com la de la banca. Fins aquí doncs, cap problema.
Per tant, tenim unes institucions financeres -les caixes- que tenen una organització moderna i actualitzada, un personal apte i amb coneixements, en definitiva una organització disposada per a ser utilitzada quan convingui.
A les caixes, la representació, els òrgans de govern, formalment està més debilitada que a la banca, tot i que en la realitat una i l’altra tenen molt a desitjar, però el sistema establert no deixa altres opcions. Ara bé, insisteixo, formalment a les caixes (entitats públiques, privades, mixtes, no hi ha qui s’aclari) és possible posar-hi mà (i sinó fixi’s amb el que passa a CajaMadrid), encara que sigui transitòriament. Com a mínim ningú dirà que en surten perjudicats els accionistes. Ni tampoc els seus directius, que ja s’han omplert la butxaca de forma legal, justificada i suficient, al llarg de tots els anys que han ocupat aquests llocs de responsabilitat.
Així doncs encara que els bancs i caixes no estiguin per la labor, la solució pot ser molt fàcil. Es “nacionalitza” una o dos o tres caixes (les més importants, segurament amb una sola n’hi hauria prou), es demana educadament als seus directius i consells d’administració que deixin el seu lloc (això si, sense els golden parachute,
ni altres compensacions imaginàries i abusives), i es posa al davant un equip honest, intel·ligent i amb experiència (que n’hi ha, costa de trobar però n’hi ha) i, sense tocar res més, es comença a canalitzar l’ajuda governamental, la liquiditat injectada, únicament cap aquesta nova institució, que al seu temps, segur ho traslladarà als particulars, a les empreses -petites i mitjanes- i a on siguin necessaris aquests recursos i, sobretot, on aquests crèdits estiguin garantits, però amb un criteri més equànime que el que actualment està utilitzant la banca..A la resta del sistema financer, se’l deixa a la seva sort, la que han volgut els seus òrgans de govern (o millor, els seus executius, però ja que els respectius consells d’administració no diuen ni ase ni bèstia, s’han d’entendre que hi estan d’acord).
¿Són aquestes solucions possibles?
Un dubte que podríem tenir és com podem justificar aquesta acció -de nacionalitzar o intervenir temporalment algunes caixes- sense que sigui titllada d’alcaldada. Doncs molt senzill, la situació de crisi i la necessitat de fer arribar aquest lubrificant a l’economia ho justifica. No podem seguir tancant més empreses ni deixant més de quatre milions de persones a l’atur i ben aviat sense subsidi. És una emergència nacional i tothom, fins i tot els directius de les caixes afectades, que són homes i dones patriotes i que volen el benestar dels seus conciutadans, ho acceptaran de bon grat.
Complementàriament, per una vegada, es podria demanar al Banc d’Espanya que actuï amb rigor, que revisin les actuacions de totes les entitats financeres i la dels seus directius i òrgans de govern, que vegin si es possible estar a la Comissió de Control i estar també a les societats que ha de controlar, que revisin si compleixen la LORCA (que no està derogada i com a tal llei està per damunt de les lleis de les CCAA) i totes les demés lleis, i si es constata que hi ha petites o grans desviacions tolerades, rectifiquin i deixin de ser considerades tolerades. En qualsevol cas es dictamina alarma social, necessitat peremptòria o operació de salvament de l’economia i emergència nacional, i es pren possessió (s’intervé) aquesta caixa.
Naturalment, el trobar unes deficiències en la gestió no és necessari per emprendre aquestes accions, però degut a que totes aquestes entitats han procedit a modificar els seus Estatuts, tantes vegades com els ha vingut de gust, per adaptar-los a les necessitats dels seus directius, i a més hi ha les percepcions de les direccions generals que han forçat la normativa per poder incloure ingressos d’empreses participades, aquesta podria ser una via que admetria poques discussions.
La solució proposada passa per la condició que aquesta nacionalització o intervenció sigui temporal (p.e. 3 anys), passats els quals es retornaria a uns nous òrgans de govern més transparents, més socials i més vinculats al país i aquests proposarien uns nous directius.
¿Quines altres circumstàncies poden impedir aquesta actuació? Doncs les que ja sembla s’estan posant sobre la taula. Els partits polítics estant endeutats amb les entitats financeres, i aquestes ara ho utilitzen com a contrapartida per negociar (¿se li pot donar un altre nom?). Els PSOE i el PSC (partits al i de Govern), com tots els demés, estan endeutats fins a les orelles amb les entitats financeres i probablement els préstecs contrets estan vençuts i estan als llimbs en espera d’una solució. ¿Això es pot utilitzar per arribar a compromisos amb la banca? No ho sé, però aquí podria plorar la criatura. Però si aquest fos el tema, la meva recomanació seria que ho portin als tribunals, que quedin clars els deutes i els impagaments en el seu cas i que tot això no sigui objecte de negociacions obscures.
Sr. Rodríguez Zapatero, ha vist com actua el Sr. Obama? Ha llegit aquestes declaracions seves? ben segur que si:
This is America, we don’t disparage wealth,” the president said. “We don’t begrudge anybody for achieving success. And we certainly believe that success should be rewarded.”
But Americans definitely begrudge “executives being rewarded for failure,” especially if their earning are subsidized by taxpayers, “many of whom are having a tough time themselves,” he said.
Si vol, entre el Sr. Botín i jo mateix (que tenim un nivell d’anglès -macarrònic- similar) li’n fem la traducció (és millorable, però s’entén):
Això és Amèrica, no menyspreem la riquesa, l’èxit és desitjable. I, certament creiem que l’èxit ha de ser recompensat.
Però els americans accepten de mala gana que “els executius siguin premiats pel seu fracàs”, especialment quan els seus ingressos han sigut subsidiats pels impostos dels ciutadans, i moltes vegades se’ls han concedits ells mateixos.
Sr. President, estic a la seva disposició per ampliar i aclarir el contingut d’aquesta carta.
Li demano que es deixi de reunions amb banquers i comenci a prendre decisions de veritat que siguin transcendents i que els seus efectes arribin fins a l’última família.
Ben segur que vostè té millors assessors a la seva disposició, però per si no se’ls hagués acudit aquesta possibilitat, m’he atrevit a enviar-se-la directament a vostè.
El saluda cordialment,
Gerard Palacín
(*) quan parlo de bancs em refereixo a intermediaris financers, entre els que, naturalment hi són les caixes i moltes altres entitats financeres.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada