No country for honest men

Chicago, anys 20 ...

En plena campanya per les eleccions, en plena efervescència dels cara a cara, algú recorda que algun candidat hagi parlat de la justícia? Segurament m’haureu de dir que no. No els interessa. Tal com està muntat ja els va bé. És allò de l’acudit, diuen els polítics: arrangem les presons perquè a les escoles no hi tornarem pas, però a les presons en tenim moltes possibilitats.

Dono un cop d’ull a les hemeroteques (no cap investigació), i trobo notícies ben curioses i desagradables.

El judici a Gescartera (que va ser un frau de 50 milions d’euros (amb participació i/o inhibició de executius de la CNMV i membres del propi Govern de l’Estat, i amb implicacions d’alguna entitat financera), es comença el judici 6 anys després d'haver-se comés el frau.

El Jutge Grande Marlasca no veu cap culpabilitat en els directius d’Air Madrid en l’estafa als usuaris per vendre bitllets de vols inexistents (centenars de perjudicats, gent majoritàriament humil i sense que tinguin veu a cap mitjà de comunicació).

Any 2007: la Jutge Ana Ingelmo manté uns criteris de dubtosa solvència. Exemples: la violació dins el matrimoni és un atenuant, com també ho és el ser jove en els casos de violació; o no és tan greu obligar a punta de pistola obligar a una noia de 13 anys a practicar el sexe oral; o no és acarnissament clavar 21 punyalades; o primar la llibertat d’expressió per damunt l’apologia del nazisme, etc.

Insignes juristes com Pascual Estevill i Piqué Vidal, que posaven ciutadans a la presó per treure’ls “la pasta”, han impartit doctrina a generacions de professionals de dret..

Any 2004 hi havia més de dos milions d’assumpte en tramitació sense finalitzar, avui en dia això ha augmentat encara més.

Any 2003 el Govern va concedir un indult a un empresari d’una gasolinera perquè s’apropiava de 5 litres de cada 100 que en venia; mentre el seu empleat continua a la presó.

Any 2004 el Suprem condemna a 11 jutges del Constitucional per negligència.

Any 2004 l’Audiència considera que no hi ha agressions psicològiques perquè "només" es produïen durant les vacances.
S’absol un home perquè "només" maltractava la seva dona per Nadal.

En la privatització de Rumasa (ben expropiades), Galeries Preciados es van adjudicar a un multimilionari veneçolà a un preu simbòlic. Tres mesos després es revenia per 30 mil milions. Sense relació causa efecte, Cisneros és amic de Boyer i Felipe González i sembla que molt sovint es veuen.

Any 2004: es rebaixa la pena de presó per agredir la seva dona al portal de casa i no en el seu domicili.

Any 2007: encara hi ha jutges que no apliquen la llei, sinó que imposen els seus criteris personals per damunt del que diu la llei (Ferrin Calamita).

El Jutge del 32 de Barcelona, imputa criminalment a un periodista (Gregorio Moran) per haver escrit sobre Farruquito amb paraules “ignominioses” sobre la “seva intaxable” conducta. Farruquito va matar amb "saña" (no va donar auxili), fuig, menteix sobre l’autoria i finalment carrega “el mort” (sense broma) a un germà seu per ser menor d’edat. Cal preservar el bon nom d'aquest individu?

Any 2005: una acusació anònima de sedació de malalts terminals en un hospital públic de Leganés, organitza el cesament d’un equip de professionals. Els jutges demoren la investigació i finalment, quan queden exculpats, ningú els demana perdó, ni hi ha cap responsabilitat pels que van actuar amb una total lleugeresa si és que no va ser amb malícia i fins i tot, encara més greu, motivat per les seves creences. El Conseller de Sanitat de la Comunitat de Madrid, que va ser l’impulsor de la causa, deu estar esquiant.

El Malo Dieguito, havia estat a punt de tocar la normalitat amb la punta dels dits, havia aprés un ofici i tenia una família, però la justícia no perdona (depèn!), i va rebrotar una causa pendent que el va tornar a la garjola. La seva dona es va suïcidar; la seva filla petita va morir d’un accident. El Malo Dieguito, està encara a la presó...

Una altre diari ens informa que dels traficants de droga acostumen a escapar-se quan els deixen en llibertat provisional o simplement els posen al carrer. No els cal utilitzar la gràcia de l’indult, sinó que en tenen prou amb la prescripció dels delictes gràcies a la lentitud (volguda?) de la justícia.

Any 2003, un jove valencià va anar a parar a la presó per dos anys. Havia robat una llonganissa en un Súper. Entre tant, els senyors Alberto Cortina i Alberto Alcocer (del clan de la gavardina) després d’haver estafat milers de milions als seus socis en l’any 1986 i d’haver sigut condemnats a presó, continuen en llibertat. Ni tan sols el Govern els va fer fora del Consell d’un Banc (el Zaragozano). Han intentat i han aconseguit que el seu delicte prescrivís. El Tribunal Constitucional presidit pel Sr. Jiménez de Parga (aquell que deia que els catalans no ens rentavem quan els andalusos ja feia temps que tenien aigua corrent, confonent que s’estava referint als àrabs), finalment va fer possible que aquests estafadors fossin exonerats per culpa de la prescripció de terminis.
Si be el Sr. Jiménez de Parga en va ser el precursor, van ser cinc els il·lustres togats que es van inscriure al clan de la gavardina i ho van dur a terme, i els seus noms restaran per sempre inscrits en foc en el cancell del Tribunal Constitucional: dos magistrats ‘progressistes’: l’ex president del Tribunal Suprem i del Poder Judicial, Pascual Sala, i la catedràtica Elisa Pérez Vera; dos ‘conservadors’: Guillermo Jiménez y Vicente Conde, i un home suposadament vinculat a la democràcia cristiana l’advocat Eugeni Gay.
La sospita de prevaricació s’estén, més quan aquests il·lustres togats reconeixen l’estafa per part dels Albertos i en canvi no demanen la restitució de l’import estafat ("només" són 4 mil milions de les antigues pessetes, més igual import en concepte d’interessos).

Tornem al començament. Com és que els polítics, en campanya electoral ni tant sols en parlen d’aquest tema? És aquest un assumpte que no interessa a les persones, com diu algun cínic?
Aquest país no és per a persones honestes, aquest país no té una justícia que funcioni ni uns polítics que la vulguin fer funcionar.
Seguirem amb el conte de la nena de Rajoy o amb el Good Nigth and Good Luck, però com diuen els cínics i cretins, no parlarem dels problemes que preocupen a la societat el que preocupa a les persones.