La vida és injusta amb les persones i, per aquest motiu molts homes i dones creuen que ha d’haver-hi alguna altra cosa després de la mort; d’altra manera, el nostre sentiment de justícia en quedaria perjudicat.
La destrucció del sentit de la vida
És ben cert que quan l’holocaust molts jueus, gitanos, homosexuals, i algunes ètnies minoritàries pensaven que com més aviat s’acabés l’estada en aquest horrorós món, millor per a ells, ja que les vexacions, tortures i assassinats que aquestes minories van haver de sofrir en mans dels seus botxins, no els incitaven a continuar (J. Littell, Les Benignes). Vaja, que no tenien cap ganes de seguir fins que Algú els digués prou. Havien sofert i vist coses indescriptibles, havien vist com els homes de la seva pròpia espècie s’acarnissaven amb ells mateixos fins a límits que ni les bèsties més bèsties gosarien fer-ho.
Aquestes brutalitats indignes dels humans no s’han pas acabat encara. Dia a dia continuen en els països del tercer món els genocidis, les guerres de religió, les tribals i ètniques, les brutalitats i crueltats sense fi i, el que succeeix amb caràcter generalitzat a l’Àfrica o en una part de l’Àsia, també en el nostre món civilitzat -en menor escala- ho veiem cada dia.
Veiem cada dia com determinats congèneres nostres acaparen tot el poder i riquesa que poden amb mètodes “legals” tot i sabent que la seva seguretat futura, el seu confort i la seva acumulació de riquesa està ocasionant grans privacions, fam i misèria a altres humans. El cinisme d’aquests individus és tant repugnant i obscè que es fa difícil descriure’l.
En ple segle XXI homes amb matxet obren caps i tallen colls, mans i peus; altres, exerceixen tortures sota l’excusa de lluitar per la seguretat de tots, veiem homes que sota la bandera de la religió massacren a altres homes pel motiu justificadíssim de que no pensen com ells.
Però tot això succeeix degut la maldat dels mateixos homes, no només dels que ho fan, sinó també dels que ho contemplem sense fer absolutament res. Per tant, el món seria millor si els que som o hem sigut espectadors de determinades immoralitats i conductes delictives les denunciéssim, encara que d’aquesta denúncia no en resultés cap fruit. (Ridley Scott, American gangster).
El que a la nostra ment li costa de comprendre
Ara bé, quan sigil·losament, sense fer soroll, o amb traïdoria, la providència, la casualitat o ves a saber què, clava les seves cruels urpes en un home o una dona, indefens o en els inicis de la seva vida, ple de vida o ja decrèpit, llavors altra vegada ens plantegem el sentit té la vida i ens quedem atordits per la sacsejada que ens ha ferit o ens ha destruït.
Davant l’angoixa medieval del més enllà, els humans moltes vegades acudim a la religió i no és gens estrany que la majoria d’individus manifestin la seva creença amb un Déu que els alliberi d’aquesta angoixa. Però quan ens acostem una mica més al sentit d’aquesta creença, a com es tradueixen aquests fets en la nostra realitat, és quan sorgeix la controvèrsia i les molt diferents interpretacions d’aquest fet religiós, d’aquesta creença en aquest Déu, amb la incapacitat afegida de no poder comprendre com es compagina l’existència d’aquest Déu amb l’existència del mal. I també resulta desconcertant que parlem tant de Déu, atès que designa una realitat que per definició és inobservable i, aquesta peça fonamental en l’edifici religiós és constitueix com una cosa indefinible, una buidor plena, una presència invisible, un consol absent... (R.M. Nogués, Déus, creences i neurones)
Això no obstant cal dir que el sentit de la vida no és cap pregunta científica, ni la ciència la pot resoldre satisfactòriament. La ciència ens explica moltes coses del nostre entorn, de com és el món, de les causes de la vida i de la mort, però mai explica el per què de la vida.
Una aproximació al sentit de la vida
La vida és ser nosaltres mateixos i el què té sentit per als uns, és molt diferent per als altres; ningú pot respondre aquesta pregunta per compte d’un altre. Cal escoltar les vides il·lusionades i les vides amb desesperança. Pensar en el sentit de la vida és pregar (Wittgenstein, Diaris secrets) i sabem que l’home té diverses necessitats, d’ordre físic, material i espiritual i probablement aquesta darrera necessitat, l’espiritual, és la que ens pot donar una aproximació més real a la pregunta formulada. És aquesta força espiritual la que, sense ser omnipotent, ens impulsa a nous projectes que finalment poden donar sentit a la vida.
Hi ha un sentit de la vida que es construeix amb l’acció, i n’hi ha un altre subjectivament més important que es deriva de la contemplació, un exercici que ens porta a experimentar la bellesa com un tresor infinit. Quan ens sentim orfes, perduts, quan els nostres projectes han fracassat, ens adonem que el sentit últim rau en saber mirar dia a dia la bellesa que ho embolcalla tot, en saber estimar i valorar aquesta bellesa i tenir-ne cura. La nostra ment conserva la imatge d’aquell nen de tres anys que lluitava entre la vida i la mort i que des del seu llit pogué veure com un arbre a l’altre costat del carrer, treia noves fulles i noves flors, i com aquesta visió li va donar noves esperances de viure. O la d’aquell adult que està perdent la visió s’adona dels diferents colors de la primavera, i com aquesta visió el reconforta pensant en uns moments bonics que gravarà en la seva memòria per quan la visió ja no li permeti contemplar directament aquestes imatges.
No sabem res del sentit de la vida ni de la nostra ment, que no consisteix només en els òrgans continguts dintre el crani sinó que tot el sistema nerviós en forma part (exposició Bodies). No sabem res de la nostra ment que constitueix una mena de manipulador de la nostra vida psíquica; ni del nostre cervell que està en un procés evolutiu que ha fet que les diferents capacitats de pensar també hagin evolucionat en el temps i, naturalment, l’actual situació no ens garanteix que sigui un estadi final, sinó que molt probablement la nostra capacitat de pensar progressarà en la mesura que el temps i l’energia de l’home ho facilitin. Així i tot, tampoc el nostre sistema de referència (cervell i sistema nerviós) ens ha donat una resposta prou satisfactòria a la pregunta formulada.
No sabem res del sentit de la vida, però si sabem que des del moment en que naixem la nostra destinació és la mort, i filosofar no és altra cosa que acostar-nos a la mort sense por, aprendre a morir (M. Montaigne, Assaigs).
La vida i la mort són dos misteris que ens transcendeixen. Estem dalt d’un tren al que ens han comprat el bitllet sense haver-nos demanat permís, i no sabem ni tan solament en quina estació baixarem. Mentrestant contemplem el paisatge i gaudim de la companyia dels que ens acompanyen, i de la mateixa manera que podem haver cedit el nostre lloc a una mare amb un fill petit, també, si l’ocasió ho reclama, podem demanar ajuda als demés passatgers que ens acompanyen.
No sabem res del sentit de la vida, però hi ha la creença de que si hem cercat a través de la vida la bellesa, la bondat i la veritat, l’esforç no haurà estat endebades i tot això és el que ens dóna la dimensió més propera i més semblant a la veritat d’aquest sentit de la vida (F.Torralba, El sentit de la vida). Continua dient que entre moltes finalitats el donar vida i acollir la fragilitat d’una nova vida al món hi podem trobar la clau de volta. Donar i acollir i més donar que no pas rebre, més estimar que ésser estimat, acollir en lloc de ser acollit. Això no obstant, sempre serà una experiència personal intransferible.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada