Llum no fum

Això és el que esperem dels nostres líders polítics, econòmics i morals. Però la realitat és dura i les mostres del dia a dia són decebedores amb l’actuació d’aquests líders.

El Banc d’Espanya supervisor de les entitats financeres
Ara és el Governador del Banc d’Espanya el que ens dóna consells. Una institució que no ha sabut controlar els bancs i les caixes, que els ha permès fer tota classe de trapelleries, que ha ajudat a que aquestes entitats i els seus dirigents siguin les institucions i els dirigents més odiats per la societat, per seu comportament antisocial i per haver enfonsat el país.
Doncs aquest senyor -el Governador del banc d’Espanya- ens diu com han de ser les relacions laborals.
Alguns periodistes turiferaris diuen que el Banc d’Espanya és una institució seria i per tant, cal fer-los cas de les serves recomanacions.

També ens diu el Banc d’Espanya que li sobren no sé quantes caixes d’estalvis i a través d’aquella cosa tan estranya que es diu FROB ofereix diners per provocar fusions. Parla de la grandària d’aquestes institucions, d’un volum mínim exigible per poder oferir garanties d’internacionalització o globalització. El Banc d’Espanya intueix que hi ha un comportament poc eficient, però la intuïció ha de venir avalada per coneixements previs i, si més no, no han explicat què els ha fet intuir d’aquests coneixements previs, ni quines són les veritables causes d’exigir fusions de caixes i, en canvi, de deixar els bancs en el són dels justos.
Mentre el Banc d’Espanya aposta per una grandària necessària de les entitats financeres, en el món mundial s’està predicant la religió contrària. És allò que diu: to big to fail, i aquesta ha sigut l’explicació que se’ns ha donat per justificar que els governs hagin lliurat abundoses i generoses ajudes dineràries a uns bancs i caixes que han demostrat abastament el seu comportament antisocial i una gestió deficient quan no delictiva, i que tot això s’hagi fet amb els diners dels ciutadans que les estan passant morades.

Mentre el Banc d'Espanya s'entreté en totes aquestes coses, els bancs estan aplicant unes comissions per serveis que no donen als seus clients i en condicions "leonines" i tal com diu la Comissió Europea, amb engany. Naturalment el Banc d'Espanya no té res a dir.
La solució per a les entitats financeres és tan fàcil que em sorprèn que ni el govern ni el Banc d’Espanya se’ls hagi acudit abans. Es tracta només de quan hi ha problemes en un banc o en una caixa, vagin a parar a la presó tot el consell d’administració i, tal com passa en els clubs de futbol, a més, per ser-ne conseller s’hagués de presentar un aval personal per un determinat import (per exemple 10 milions d’euros). Si és fes d’aquesta manera ja faria molt de temps que s’haurien acabat totes aquestes tonteries dels executius bancaris.
Jo li diria: senyor Banc d’Espanya deixi el mercat de treball en pau i cuidi’s dels seus afers que prou feina té!

La CEOE
Com tots sabem la CEOE és una institució representativa dels empresaris espanyols, la seva adhesió és voluntària però gairebé les més grans empreses del país hi són totes representades.
Coneixem el seu president perquè ha resultat ser un autèntic bandarra, un estafador. El que no coneixem (i sembla que la CEOE vol ser com una associació dels ku-klux-klan és el seu comitè directiu i el seu comitè executiu, del que la seva pàgina web no en dóna més informació de quants membres el conformen. Encara que amaguin els seus noms és evident que aquests membres són tant responsables i còmplices del comportament del seu estafador president com ell mateix, ja que li estan donant suport.
El que si sabem és que dos il·lustres membres d’aquestes juntes són Cèsar Alierta i Emilio Botín, dos homes que han tingut algunes topades amb la justícia i que fins al dia d’avui se’n han sortit força bé, no perquè no hi hagi causa, sinó perquè les causes han prescrit.

El PSC
Un càrrec del PSC es va comportar com un autèntic hooligan borratxo. Va escriure una sèrie d’insults que no venen a cuento referits a una persona que exercitava el seu treball professional d’una forma responsable.
El PSC va exonerar a aquests individu perquè va demanar disculpes en una carta a La Vanguardia i el PSC va considerar que amb aquest acte de desgreuge el fet estava perdonat. Per més que potser el mateix president de la Generalitat telefonés a la persona insultada, si els PSC no vol compartir aquesta actuació, ha de destituir-lo de tots els càrrecs i l’ha d’expulsar del partit. Si no ho fa és que comparteix aquesta actuació i, per tant, el PSC en són tant responsables com el mateix hooligan borratxo.

El president del Barça
El seu president està imitant els comportaments inacceptables i immadurs dels nostres polítics. Així està assenyalant qui ha de ser el seu successor en la presidència. Encara que ho fes el ex-president Pujol, o l’ex-president Aznar, això no vol dir que l’immadur Sr. Laporta pugui fer el mateix; ha de saber que són comportaments democràticament inacceptables. Si no sap distingir aquestes qüestions bàsiques, pel que fa a mi, el seu discurs és absolutament prescindible.

Cas Palau
Una Associació professional de la Magistratura afirma que l’auto del jutge del cas Matas inclou expressions i consideracions totalment innecessàries a efectes jurídics i que poden ser interpretades com a predisposicions o prejudicis. Per una vegada que els ciutadans estem d’acord amb la justícia perquè diu coses clares i que s’entenen, surten aquestes associacions conservadores de magistrats i ho esguerren.
El que em sorprèn és que aquests magistrats que es preocupen tant per la justícia no hagin dit ni mu sobre el cas Palau, on la lentitud (per no donar-hi altres adjectius) és tant manifesta que causa vergonya aliena. És que tenim una justícia de part? (del delinqüent off course!). Aquests magistrats haurien de saber que el preservar els drets dels delinqüents no pot anar a càrrec dels drets dels ciutadans honestos.

Conclusió
Podria concloure dient que el nostre país és una desgràcia, però no ho faré i a més no és veritat. El que és una desgràcia es que tinguem entre nosaltres a determinats individus que són antisocials per naturalesa, segurament igual que passa en molts altres països, uns més i altres menys. El nostre problema només és redueix a que els ciutadans no denunciem de forma suficient i els jutges no imparteixen justícia d’una forma oportuna. Entre mig, tenim uns polítics que haurien de fer moltes coses que no fan ni en saben. En el nostre estimat tripartit tenim persones com Joan Farran, Joan Saura, Miquel Zaragoza, Oriol Pujol i molts d’altres que farien bé de plegar de la política i dedicar-se a una altra activitat. Provin de fer vida rural i parlar amb les ovelles, potser els faran cas. Ara ja han pogut comprovar que la política no és una activitat per les que hi tinguin una especial habilitat. Els ciutadans els hi ho agrairíem.

Expressament no he parlat dels líders morals. No m’ha semblat oportú tot i que tinc les meves idees particulars i crec que fonamentades, ja se n’ha parlat de forma suficient i no val la pena aprofundir i generar més inquietud entre els ciutadans.

No country for honest men

Chicago, anys 20 ...

En plena campanya per les eleccions, en plena efervescència dels cara a cara, algú recorda que algun candidat hagi parlat de la justícia? Segurament m’haureu de dir que no. No els interessa. Tal com està muntat ja els va bé. És allò de l’acudit, diuen els polítics: arrangem les presons perquè a les escoles no hi tornarem pas, però a les presons en tenim moltes possibilitats.

Dono un cop d’ull a les hemeroteques (no cap investigació), i trobo notícies ben curioses i desagradables.

El judici a Gescartera (que va ser un frau de 50 milions d’euros (amb participació i/o inhibició de executius de la CNMV i membres del propi Govern de l’Estat, i amb implicacions d’alguna entitat financera), es comença el judici 6 anys després d'haver-se comés el frau.

El Jutge Grande Marlasca no veu cap culpabilitat en els directius d’Air Madrid en l’estafa als usuaris per vendre bitllets de vols inexistents (centenars de perjudicats, gent majoritàriament humil i sense que tinguin veu a cap mitjà de comunicació).

Any 2007: la Jutge Ana Ingelmo manté uns criteris de dubtosa solvència. Exemples: la violació dins el matrimoni és un atenuant, com també ho és el ser jove en els casos de violació; o no és tan greu obligar a punta de pistola obligar a una noia de 13 anys a practicar el sexe oral; o no és acarnissament clavar 21 punyalades; o primar la llibertat d’expressió per damunt l’apologia del nazisme, etc.

Insignes juristes com Pascual Estevill i Piqué Vidal, que posaven ciutadans a la presó per treure’ls “la pasta”, han impartit doctrina a generacions de professionals de dret..

Any 2004 hi havia més de dos milions d’assumpte en tramitació sense finalitzar, avui en dia això ha augmentat encara més.

Any 2003 el Govern va concedir un indult a un empresari d’una gasolinera perquè s’apropiava de 5 litres de cada 100 que en venia; mentre el seu empleat continua a la presó.

Any 2004 el Suprem condemna a 11 jutges del Constitucional per negligència.

Any 2004 l’Audiència considera que no hi ha agressions psicològiques perquè "només" es produïen durant les vacances.
S’absol un home perquè "només" maltractava la seva dona per Nadal.

En la privatització de Rumasa (ben expropiades), Galeries Preciados es van adjudicar a un multimilionari veneçolà a un preu simbòlic. Tres mesos després es revenia per 30 mil milions. Sense relació causa efecte, Cisneros és amic de Boyer i Felipe González i sembla que molt sovint es veuen.

Any 2004: es rebaixa la pena de presó per agredir la seva dona al portal de casa i no en el seu domicili.

Any 2007: encara hi ha jutges que no apliquen la llei, sinó que imposen els seus criteris personals per damunt del que diu la llei (Ferrin Calamita).

El Jutge del 32 de Barcelona, imputa criminalment a un periodista (Gregorio Moran) per haver escrit sobre Farruquito amb paraules “ignominioses” sobre la “seva intaxable” conducta. Farruquito va matar amb "saña" (no va donar auxili), fuig, menteix sobre l’autoria i finalment carrega “el mort” (sense broma) a un germà seu per ser menor d’edat. Cal preservar el bon nom d'aquest individu?

Any 2005: una acusació anònima de sedació de malalts terminals en un hospital públic de Leganés, organitza el cesament d’un equip de professionals. Els jutges demoren la investigació i finalment, quan queden exculpats, ningú els demana perdó, ni hi ha cap responsabilitat pels que van actuar amb una total lleugeresa si és que no va ser amb malícia i fins i tot, encara més greu, motivat per les seves creences. El Conseller de Sanitat de la Comunitat de Madrid, que va ser l’impulsor de la causa, deu estar esquiant.

El Malo Dieguito, havia estat a punt de tocar la normalitat amb la punta dels dits, havia aprés un ofici i tenia una família, però la justícia no perdona (depèn!), i va rebrotar una causa pendent que el va tornar a la garjola. La seva dona es va suïcidar; la seva filla petita va morir d’un accident. El Malo Dieguito, està encara a la presó...

Una altre diari ens informa que dels traficants de droga acostumen a escapar-se quan els deixen en llibertat provisional o simplement els posen al carrer. No els cal utilitzar la gràcia de l’indult, sinó que en tenen prou amb la prescripció dels delictes gràcies a la lentitud (volguda?) de la justícia.

Any 2003, un jove valencià va anar a parar a la presó per dos anys. Havia robat una llonganissa en un Súper. Entre tant, els senyors Alberto Cortina i Alberto Alcocer (del clan de la gavardina) després d’haver estafat milers de milions als seus socis en l’any 1986 i d’haver sigut condemnats a presó, continuen en llibertat. Ni tan sols el Govern els va fer fora del Consell d’un Banc (el Zaragozano). Han intentat i han aconseguit que el seu delicte prescrivís. El Tribunal Constitucional presidit pel Sr. Jiménez de Parga (aquell que deia que els catalans no ens rentavem quan els andalusos ja feia temps que tenien aigua corrent, confonent que s’estava referint als àrabs), finalment va fer possible que aquests estafadors fossin exonerats per culpa de la prescripció de terminis.
Si be el Sr. Jiménez de Parga en va ser el precursor, van ser cinc els il·lustres togats que es van inscriure al clan de la gavardina i ho van dur a terme, i els seus noms restaran per sempre inscrits en foc en el cancell del Tribunal Constitucional: dos magistrats ‘progressistes’: l’ex president del Tribunal Suprem i del Poder Judicial, Pascual Sala, i la catedràtica Elisa Pérez Vera; dos ‘conservadors’: Guillermo Jiménez y Vicente Conde, i un home suposadament vinculat a la democràcia cristiana l’advocat Eugeni Gay.
La sospita de prevaricació s’estén, més quan aquests il·lustres togats reconeixen l’estafa per part dels Albertos i en canvi no demanen la restitució de l’import estafat ("només" són 4 mil milions de les antigues pessetes, més igual import en concepte d’interessos).

Tornem al començament. Com és que els polítics, en campanya electoral ni tant sols en parlen d’aquest tema? És aquest un assumpte que no interessa a les persones, com diu algun cínic?
Aquest país no és per a persones honestes, aquest país no té una justícia que funcioni ni uns polítics que la vulguin fer funcionar.
Seguirem amb el conte de la nena de Rajoy o amb el Good Nigth and Good Luck, però com diuen els cínics i cretins, no parlarem dels problemes que preocupen a la societat el que preocupa a les persones.